LAIA NOGUERA I CLOFENT
Laia Noguera y Clofent. Nació en Calella en 1983.
LIBROS:
Poesia
– L’oscultor (premi Amadeu Oller 2002). Cabrera de mar: Galerada, 2002.
– Fuga evasió (premi Recvll 2003). Lleida: Pagès Editors, 2003.
– Incendi. Barcelona: Cafè Central, 2005.
– Tel·lúria (dins Bellesa ferotge, VII Premi Literari Joan Duch 2005). Juneda: Fonoll, 2006.
– No et puc dir res (premi Martí Dot 2006). Barcelona: Viena, 2007.
– Els llops (amb Esteve Plantada i Joan Duran). Santa Coloma de Gramenet: La Garúa, 2009.
– Triomf (premi Miquel de Palol 2009). Barcelona: Columna, 2009.
– L’U (amb fotografies de Fiona Morrison). Tarragona: Arola Editors, 2010.
– Parets. La Pobla Llarga: Edicions 96, 2011.
– Caure (premi Ausiàs March 2011). Barcelona: Edicions 62, 2011.
– Rius soterrats (amb gravats d’Adrià Martín, Ana Giménez, Andrea Alcalà, Dídac Miró, Jordi Pastells, Josep Clopés, Líria Morán, Loren Ramos, Lluís Vallmitjana i Núria Güell). Cardedeu: Petjades d’Art/edicions, Estudi d’Art Jordi Aligué · Anna Bellvehí, 2011.
Teatre
– Disputa de l’ase (amb Albert Mestres). Barcelona: ReMa 12, 2009.
– Ah! Barcelona: Edicions Poncianes, 2013.
TRADUCCIONS
– Mentrestant agafa’m la mà, de Kirmen Uribe (trad. Jon Elordi i Laia Noguera). Barcelona: Proa, 2010.
ANTOLOGIES
Poesia
– Singulars d’un plural. Girona: Festival de Poesia de Girona, 2004.
– Joves poetes catalans. València: Edicions Brosquil, 2004.
– Los versos de los acróbatas. Guadalajara (Mèxic): Fronteras Movedizas, 2005.
– Les vacants. Barcelona: March editor, 2005.
– Des de la terra. Poesia als parcs. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2006.
– Solstici d’estiu, 9. Mallorca: Fundació A.C.A., 2006.
– I Trobada de Poetes per la Pau. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, 2008.
– Eròtiques i despentinades. Tarragona: Arola, 2008.
– De l’Atles a Formentor. Barcelona/Bgayet: Rema/Tira, 2008.
– Allò de dintre. Barcelona: Edicions Poncianes, 2009.
– Ferro. Barcelona: Labreu, 2009 (edició no venal).
– El poder del cuerpo. Madrid: Editorial Castalia, 2009.
– Dia Internacional de les Dones 2008 i 2009. Barcelona: Ara Llibres, 2010.
Narrativa
– Veus de la nova narrativa catalana. Barcelona: Empúries, 2010.
– Voces. Antología de narrativa catalana contemporánea. Barcelona: Anagrama, 2010.
Amo la vida pequeña,
sentarse en la entrada
para ver cómo pasa la gente,
cómo se mueve un gorrión,
cómo se inclina la tarde
en las casas del cuerpo.
Ya sé que moriré
mucho antes de que hayan muerto
los árboles que quiero.
Pero no me preocupa nada,
porque en el instante
en que se me rompa el último hilo
seré sólo aquella mujer
que se sentaba en la entrada
para mirar simplemente
y ser hoja y raíz.
(Traducción del catalán de Joan de la Vega y Ana Gorría)
Hablaría de ti como un triunfo.
Como una banda de música.
Pero hay grietas en las paredes.
Por eso te cojo la mano.
Éste es el regalo.
(Traducción del catalán de Jordi Virallonga)
És l’estrall XVIII de Triomf.
Parlaria de tu com un triomf.
Com una banda de música.
Però hi ha esquerdes a les parets.
És per això que t’agafo la mà.
És aquest el regal.
(Triomf, Barcelona, Columna, 2009)
Sentir tu peso
encima mío
Como una palabra de dios
Precipicio de garganta abierta.
*
Sentir el teu pes
a sobre meu
Com un mot de déu
Precipici de gola oberta
L’oscultor va ser publicat per Galerada el 2002 gràcies a un premi Amadeu Oller ex aequo.
El color és un presagi
que endevino per les fissures
de la figura que omple el pla infinit.
I a mi mateixa.
El color és un presagi
singular, únic, autònom,
que incita a engolar-se
zigzaguejant
per les escletxes del gran poema.
Els núvols es recreen
dansant amb les Torretes i el far.
*
Una fulla besa
àvidament
l’interior de l’aigua amb
desig de nítida presó.
*
El lent equilibri
del crepuscle
(ombres fines).
*
Digue’m què hi ha,
digue’m què esvalota
el sepulcre dels mil dies
de l’estiu.
Fuga evasió
Fuga evasió va ser publicat el 2003 per Pagès Editors gràcies a haver rebut el premi Recvll.
És possible que l’atreviment i la manca de complexos sorprenguin. Però, als vint anys, no és el mínim que s’ha de demanar?
Jordi Rourera (al pròleg del llibre)
Com ella, la seva poesia sona a molt jove, una cosa que no és ni bona ni dolenta: és i prou. I tanmateix no es tracta pas d’allò tan tòpic d’una poesia que promet, sinó d’una lírica potent i incendiària que, jurant i perjurant (contra els tòpics), s’alçura per tal com té “tinta per sang / i a la mirada un teclat / que tot ho filtra”.
Carles Hac Mor
Definició
Cançó de pandero
a) La gaia ciència (bis) és una connexió neuronal deficient;
b) la inspiració (bis), una mala lectura d’un impuls nerviós,
c) i el goig estètic (bis), la paràlisi momentània de l’activitat cerebral.
–
Interpreto la interpenetració de cos i ment i no hi ha monadologia que em convenci
Ball pla en tres actes, en el millor dels mons possibles
II
Sóc un puny de matèria erosionada
per l’huracà de la ment,
sóc un liquen.
Sóc el marbre nu de la victòria,
pedra estrògena
a la intempèrie.
–
Encara sura el record d’aquell intent pansit de paraula1
Piano
Era una tarda mansa i fonda:
el sol trenava una veu pastosa
i els plataners remenaven l’aire amb un gust verd i sec;
les palmeres callaven, tenses;
la sorra, quiescent, estava expectant.
Mezzoforte
Llavors, un esgarip tou i humit va esqueixar l’aire:
una enorme boca morada
—llavis inflats, ulls venosos—
queixalà l’escena.
El sòl retrunyia espantat i perdut.
Forte
Vingueren passos uniformats i sense cap;
li pegaren amb porres i bales de goma,
l’emmordassaren, se l’endugueren a la presó.
La tarda respirà alleugerida, retrobat el fil de la vulgaritat.2
Pianissimo
Mai més fou el foll intent,
però a les tardes tenses encara batega
—al centre de la matèria—
el record elèctric d’aquell intent de paraula.
1. Cal interpretar-la carminaburanament.
2. Aquest vers, piano.
–
Excursió
Quan pastava fang,
tu em parlaves del castell de bastonets de les orelles.
Tot fregint espàrrecs,
me’n cantaves les excel·lències
i jo ja en notava l’olor de cotó
i em bullia la sang.
Ara que em recupero del part de la pantera
i m’he enfilat —exhausta— fins al merlet més enlairat,
m’he enganxat amb la cera inevitable
i he maleït mil vegades el teu nom,
esperança.
Cremeu la Fender
Incendi
Plaqueta publicada per Cafè Central l’any 2005.
«Afirmar-te en la mentida» ha escrit Laia Noguera en un poema en prosa, Incendi 1: caldre no, molt i molt bo, tan bo que tothom l’hauria de saber de memòria i cridar-lo de tant en tant.
Carles Hac Mor
Vet aquí una adaptació teatral del llibret, que ha romàs sense representar-se.
I
UNA BANDA: No cal pensar en res més que en ara. Assumir el caos com el propi nom, la nit com un temple, la meva veu contra el buit. Sóc una capsa de llumins: jo i els meus dimonis a la corda fluixa.
L’ALTRA BANDA: Tu i tu en la penombra de l’habitació i el meu cos nu contra la paret freda, contra la mitja llum, entranyes obertes en la crucifixió meva vostra fragmentada d’ara mateix.
UNA BANDA: Jo i els meus dimonis a la corda fluixa.
L’ALTRA BANDA: Tu i el meus dimonis.
UNA BANDA: Jo i els teus dimonis.
L’ALTRA BANDA: Tu i el meus dimonis.
UNA BANDA: Tu i el meus dimonis.
Silenci.
L’ALTRA BANDA: Et diré en silenci l’incendi al revolt de la pell, que no me’l prenguin les paraules.
UNA BANDA:
Era l’empresa folla d’estimar-te
si tu no saps ni redimir-te,
folla
la humil batalla que et donava en mi.
És en el riure cansat de la pedra
que hi ha el meu nom:
l’insult dels teus ullals.
Crepita el tronc amb el so verinós
de la fugida a l’extrem del dolor.
II
L’ALTRA BANDA: Dir, no dir, més enllà: tot és mots i mots en tot.
UNA BANDA: No és cap novetat.
L’ALTRA BANDA: No és cap novetat, però això és ple de fills de puta.
UNA BANDA: Jo no sóc i vosaltres ni heu estat ni sereu mai. (Silenci.) No em toquis el dir, que en tu les paraules neixen mortes.
L’ALTRA BANDA: Al cos hi tinc el teu insult de llop. Ets dolor de carn, saber l’odi. Envestir l’odi contra el mur i rebentar-li les entranyes.
UNA BANDA: Saber que era odi, puny de tenebra.
L’ALTRA BANDA: Saber que no. (Silenci.)
De nou m’encalça la mentida,
peta
la meva olor de carn podrint-se,
dius
la meva mort.
Que mai t’arribi el gust
de carn que crema en el teu incendi.
Vanagloria’t, si algú t’ha d’escoltar,
d’haver jagut amb la pols.
UNA BANDA: No és cap novetat.
L’ALTRA BANDA: L’instint de caça, el mot tirà, la llengua com un dard enverinat.
UNA BANDA: La teva palla a l’ull dels altres. (Silenci.) Tu i els seus dimonis a la corda fluixa.
L’ALTRA BANDA: En el crepitar del foc m’has dit el cos com un castell, com un planeta. Jo ara em dic a mi contra vosaltres.
UNA BANDA: Com dir entre el soroll de paraules, darrere el gest.
III
UNA BANDA: Com dir entre el soroll de paraules, darrere el gest. (Silenci.)
Per què parlar de mi?
Ja parlo de mi quan dic que la nit és dolça
i que no hi ha vent que agiti les branques.
Ja parlo prou de mi quan dic que els ulls del riu
brillen sota l’ombra intermitent de les algues.
Com dir-ho entre el soroll de paraules?
Ara que la nit és dolça
i respira lentament pels esvorancs de la tempesta
i una branca trencada no acaba de caure perquè ja no fa vent
i el riu és en repòs,
mostro el rostre il·luminat a l’aire estèril
i dic que sóc jo i parlo de mi
i dic que sóc jo perquè sóc immolada
i si no fos immolada no seria jo,
i dic que sóc jo i parlo de mi
i dic que sóc jo perquè sóc immolada
i si no fos immolada no seria jo.
L’ALTRA BANDA: S’ofereix nafra per ficar-hi el dit o la polla. Econòmic. Sang inclosa.
IV
UNA BANDA: Tot és mots i mots en tot. Mentida! Fa vertigen la memòria del punt de foscor.
L’ALTRA BANDA: Fa vertigen l’avís del no sentit.
UNA BANDA: Fa vertigen fer l’amor.
L’ALTRA BANDA: Fa l’amor fer vertigen.
Silenci.
UNA BANDA: És el buit que tinc a dintre: només puc sentir ecos.
L’ALTRA BANDA: Només ecos. Fa vertigen la memòria del punt de foscor.
UNA BANDA:
Ara em convé fugir de tu, destrossa
de carn petant a les brases, l’oblit,
que no tinc res, només l’insomni, el buit,
només paraules que ara callen,
tot
tan diferent de com ho deies tu.
L’ALTRA BANDA: Fer l’amor és un suïcidi.
UNA BANDA: Ara em convé fugir de tu, destrossa de carn…
L’ALTRA BANDA: La meva palla a l’ull…
Tel·lúria
“Tel·lúria” és un petit poemari publicat a Bellesa ferotge (Editorial Fonoll, 2005), que recull les obres guanyadores del 7è premi de poesia Joan Duch i del 4t premi Joan Duch d’àmbit comarcal. Els autors que apareixen al llibre són Israel Clarà, Roc Casagran, Mireia Companys, Laia Noguera, Sergio Roche i Jordi Masbernat.
TENIA L’AMIGA
Tenia l’amiga asseguda a la falda.
Li veia l’esquena brillar sota el sol.
L’aroma m’emmena a tastar-la, tan clara.
Sabia la festa que em dava el seu cos.
L’obria amb deler: s’esbadella, s’ofrena,
mostrant-me rojors d’amagat trencadís;
tenia la tendra escapçada de pètals,
espurnes lluents, a la punta dels dits.
L’amiga em mirava. Si em reia –brillava!–,
volia abraçar-la i saber-ne l’olor.
Que dolça, l’amiga, tan roja i tan blanca!
L’amor me l’ha feta per fer-li l’amor.
D’UNA HERMOSA DAMA DE CABELL NEGRE,
QUE SE PENTINAVA EN UN TERRAT
AB UNA PINTA DE MARFIL
A August Bover
Va ser la pinta, no pas jo,
perquè els embulls d’una beutat
de veritat –cabells, xarot…–
no es fan més grans amb la calor.
Hi havia sol. Sota el balcó
les orenetes despenjaven
xerrics estranys de primavera.
Sentia caure el temps enrere:
la tarda clara, els rínxols molls.
A les espatlles, la frisança.
A la barana del balcó.
La pinta veu un home sol
que mira enlaire, un home així
que acluca els ulls, reblert de llum.
Li semblo un arbre i una lluita
entre els cabells i la pell blanca.
Ell mira amunt i li permeto
que em vegi els dits besar-me el cap.
Prò em pentinava:
va ser la pinta, no pas jo.
No et puc dir res
No et puc dir res va ser publicat per l’editorial Viena el 2007 gràcies al Premi de Poesia Martí Dot.
Imatge de la coberta: Neus Grandia
Ara he llegit No et puc dir res (Premi de Poesia Martí Dot 2006 de Sant Feliu de Llobregat) i m’ha tornat a impressionar la veu despullada, la dicció tèbia, els mots com gongs menuts que casen els ressons en cerca de sentit.
Joan Calsapeu
A l’estil dels místics de tots els temps, en aquest llibre l’amor és alguna cosa més que amor, l’ordre dels sons al poema és la voluntat d’unir-se a un ordre superior, els accidents de la natura són l’instrument per copsar-ne la idea en majúscules.
Joan Duran (al pròleg del llibre)
COSES MÉS GREUS
Sempre hi ha alguna cosa més greu en què pensar.
Tu te n’escapes i bufes l’escuma
de la cervesa,
concentrat en les piruetes
de les esferes
diminutes, perfectes i suaus.
T’admira la bellesa del teu quadre.
Somrius com ho faria un déu
de l’ordre i el control,
la permanència.
Però de sobte te n’adones:
una galàxia que gira,
un centre mòbil,
les aspes en perill constant
de dissolució en el líquid.
El monstre, el monstre boig,
la boca oberta
en qualsevol moment.
La grua estavellada,
l’estufa de butà,
l’ordinador calent,
el pas de vianants,
el dia que et demanen
que passis pel despatx…
I tu t’hi veus,
un punt minúscul,
abstret
en trivialitats,
que cau entre els braços enormes
de l’espiral
i s’esberla en el buit.
Et queden pocs glops de cervesa.
FINS ON ARRIBA
Sabrien dir
les pedres llençades a l’aigua
les ones concèntriques que s’amaguen
en el seu si?
Tampoc sabem, nosaltres,
on tenim el llindar de l’ombra.
Construir què?, dirien.
Els còdols no pensem.
Ens hi deixem rebotre:
volem saber fins on arriba.
I si nosaltres…?
Què hi guanyen esbotzant
la tenebra que els crida?
Cauen al fons els còdols?
Després del salt, a l’aigua
hi traspua un corriol múltiple.
Seria més savi que la renúncia?
Explorem l’ombra
des del racó.
Sembla que vibri, que es capgiri,
que s’enfonyi i es repeteixi
en el líquid ignot.
Seria més savi que la renúncia?
Els llops
Escrit a sis mans per Esteve Plantada, Laia Noguera i Joan Duran, Els llops (La Garúa, 2009) és un poemari d’un sol traç. Vol ser un únic udol que eixordi individualitats, que les arraconi a l’anonimat per assemblar-se més al poema en abstracte i en majúscules.
Imatge de la coberta: Neus Grandia
Els llops no és senzillament una obra ambiciosa i reeixida; no és tan sols el tripudi d’uns poetes que triomfen des del llenguatge. És alguna cosa més: és la invocació al lector de poesia perquè ocupi una funció activa i és l’esforç titànic per seduir-lo amb la intel·ligència.
Francesco Ardolino
–
cap als mons que projecten l’estiu nou de les paraules.
–
10
Alçaràs ensenyes d’una divisa falsa,
fins que el mot sigui
l’única realitat
d’un altre món.
REALITAT
Tal volta un mot es fa real
com a símbol d’una altra cosa
que potser sí que no existeix.
*
Fuig colgant-te, gravita’t, embalsama’t
–
26
Enmig de l’empenta reposa
el teu cove, límpid endreç
de torre colgades. I corres,
però la mà de la nit no premsa,
et retorna el buit que neix
de la teva buidor feta fugida.
BÀLSAM
Fugir de les veus de la nit,
com si la carn
incorruptible, com si el buit.
Triomf (Premi Miquel de Palol, editat per l’editorial Columna el 2009) és la celebració de la vida i de la mort, de la fragilitat, del dolor, de la consciència. Conté seixanta poemes, en un joc simbòlic amb el nombre 3: tres triomfs, compostos de tres, tres i vint-i-un poemes, i trenta-tres estralls. Els tres triomfs han nascut de tres peces musicals: el Trio opus 50, A la memòria d’un gran artista, de Txaikosvki, interpretat pel trio Hyagnis; la Sonata núm. 21 opus 53, “Waldstein”, de Beethoven, interpretada per Roger Illa, i el Rèquiem de Mozart, arranjat per Peter Lichtental i interpretat pel Quartet Albada. Els estralls, en canvi, no tenen una relació explícita amb la música, tot i que viuen en l’atmosfera generada pels triomfs. En aquests poemes l’autora s’encara a la realitat de l’existència pouant en la seva pròpia saviesa innata, gràcies a la qual pot celebrar la mort, l’efímer i el dolor. Des d’aquest punt de vista, l’experiència de viure adquireix una bellesa i una força rutilants que amaren totes les portes que obre el llibre.
Tuba mirum
Festa quieta de fulles perennes.
Petites respiracions de la terra.
Ho veig des de dintre i noto un fil de tristesa.
Comissura de tristesa.
Tristesa una mica com jo.
La bèstia d’allò que he perdut.
Hores buscant-me.
Voldria dir un nom que no fos el meu.
Rex tremendae
És aquí que arrelaria.
De vegades em perdo.
Perdo sang.
Tu com ho fas.
Estic sola.
De vegades els ulls se m’omplen de sol i puc mirar-te.
Llavors em reconec.
Havia volgut recórrer totes les muntanyes.
Però admetre que no-res.
III
Els dos a la vegada.
Mirar la vall des de la torre, l’estesa de grisos, de vermells.
Hem parlat de silencis.
Respirar-ho, només, sense voler posar-li nom.
Camino per la teva geografia gravada de matolls i xaragalls.
Saber que tot és música.
No sé quina és la part de tu que adjudiques a les paraules.
X
Ara ja sé com es diu.
Te m’atanso a través d’aquesta cosa fosca.
M’abraces amb els cossos.
Sóc els ocells que giren el cap al cim de l’alzina.
Desert de l’hivern.
Al cor de la fusta les fulles reverberen.
Una breu ressenya de Joan Calsapeu:
Triomf és el poemari amb què la jove poeta Laia Noguera (Calella, 1983) ha guanyat el Premi Miquel de Palol de Poesia 2009. Es tracta de seixanta poemes d’intensa inspiració musical que celebren el triomf de l’existència sobre les ombres del fracàs, del dolor, de l’absurd i de la mort. La primera part consta de tres “triomfs” desiguals quant a extensió: el Primer triomf (tres poemes) neix del Trio opus 50 a la memòria d’un gran artista, de Txaikovsky; el Segon (tres poemes) neda sobre la Sonata núm. 21, opus 53, Bosc de pedres, de Beethoven, i el Tercer (vint-i-un poemes) ressegueix l’estructura del Rèquiem de Mozart. La segona part, Estralls, aplega trenta-tres poemes que caminen embolcallats en l’atmosfera musical de Chopin i Haydn. Laia Noguera, entén, amb Vinyoli, que la poesia és la música de les paraules, però a Triomf du aquesta idea més enllà, perquè les paraules són, aquí, solistes que naveguen dins la simfonia de la vida en cerca d’un jo gojós i serè, un jo reconciliat amb el món i meravellat davant el miracle d’existir.
Parets
Parets és una plaqueta publicada el gener del 2011 per Edicions 96.
Us el recomano molt sincerament. Laia Noguera demostra que és una excel·lent poeta, amb una trajectòria que l’avala, ja no és cap promesa.
Jordi Valls
Llegir Parets és com passar un rosari, les denes del qual diuen el color de les emocions i la textura dels sentiments, tradueixen els tràngols en imatges […]; i, al costat d’això, d’un plegat una dena destil·la de nou el cordial i eleva el discurs, sense abandonar mai la poderosa sensualitat que ho entranya tot.
Joan Calsapeu
No n’hi manca, d’intensitat, al text, com tampoc hi sobren paraules. La poeta utilitza les justes, selecciona les precises, no escriu les que cal intuir i ni tan sols pensa en les innecessàries.
Josep Maria Balbastre
M’assec en un banc
com viatjar sense mapa.
Compro la casa en ruïnes
del meu nom, per retornar-hi.
I, sí, m’he confós
i m’he perdut entre els arbres.
I m’he estimat més tornar
vora meu, per esperar-me.
*
Hem somiat que menjàvem
a la mateixa taula
i que el silenci era tou
i calent com el pa.
I m’he despertat partida
com les engrunes.
.
No hay comentarios:
Publicar un comentario