martes, 11 de octubre de 2011

SUSANNA RAFART [4.898]


Fotògraf: Toni Vidal.

Susanna Rafart

Susanna Rafart i Corominas (Ripoll, 1962) es poeta y autora de prosa de ficción y de ensayo. Se licenció en Filología Hispánica (1985) y Filología catalana (1992) por la Universidad Autónoma de Barcelona y trabaja como profesora agregada de Lengua y Literatura Españolas en escuelas de Secundaria. Actualmente se dedica a la crítica literaria en varias publicaciones, tarea que compagina con la organización de proyectos culturales. Colabora regularmente con varios medios de comunicación, como por ejemplo el diario Avui, la revista Caràcters y varias cadenas radiofónicas.

Entre sus libros de poesía hay que destacar Pou de glaç (2002), ganador del Premio Carles Riba 2001, Retrat en blanc (2004) y Baies (2005). Su obra poética ha sido incluida en varias antologías y traducida en diferentes idiomas. Esta faceta poética se completa con traducciones de las obras de Yves Bonnefoy, Dino Campana y Salvatore Quasimodo. La autora también ha publicado obras de ficción, entre otras La inundació (2003), Les tombes blanques (2008) y Un cor grec (2006). Además, ha publicado varios libros para niños. Su obra ha sido galardonada con diferentes premios, entre otros el premio Cavall Verd (que otorga la Asociación de Escritores en Lengua Catalana) en las categorías de traducción y poesía, y el premio de la Crítica Serra d'Or. La voz poética de Susanna Rafart está hecha de «palabras elegantes y delicadas, muy escogidas y cortadas con precisión para que ocupen su lugar dentro del verso como las teselas de un mosaico. […] sin ninguna disonancia ni toque de trompetas, sin vulgaridad ni prontos, todo está dicho con la sutileza y la ternura.

Premios

1979 Premio Extraordinari de Poesia de les Valls d'Andorra
1995 Senyoriu d'Ausiàs March
1999 Ciutat de Palma
2001 Carles Riba
2006 Premio Cavall Verd de traducció poètica per Obra poètica de Salvatore Quasimodo
2004 Premio Crítica Serra d'Or
2008 Premio Qwerty BTV
2010 Premio Rovira i Virgili
2012 Premio Cadaqués a Rosa Leveroni

Obra

Poesía

1996 Olis sobre paper
1997 A cor què vols
1999 Reflexió de la llum
2000 Jardins d'amor advers
2002 Pou de glaç
2004 Retrat en blanc
2005 Baies
2010 L'ocell a la cendra
2011 La mà interior
2013 La llum constant'

Prosa

Cuentos infantiles

1993 Els gira-sols blau
1995 El pirata 101

Compilaciones de cuentos

2000 La pols de l'argument
2003 La inundació
2008 Les tombes blanques

Dietarios y ensayos

2006 Un cor grec
2011 Gaspara i jo
2012 Els xiprers tentaculars. El paisatge en l'obra de Maria Àngels Anglada

Traducciones

2006 Principi i fi de la neu (Trucs i baldufes) , Yves Bonnefoy
2007 Aforismes, Leonardo Da Vinci
2007 Cants órfics, Dino Campana
2007 Obra poètica, Salvatore Quasimodo (con Eduard Escoffet)

Traducciones de su obra

2005 Πоеэия (al búlgaro)
2005 Molino en llamas (al español)
2005 Pozzo di neve (al italiano)
2006 Moulin en flames (al francés)

Otros

1999 Diccionari de la rima




DE pronto el mar,
enarbolado de velas:

y en el desguace, las cenizas.



TOT d’una el mar,
enarborat de veles:

i en el desguàs, les cendres.

VV.AA. (TRAS)LÚCIDAS. Poesía escrita por mujeres (1980-2016). [Marta López Vilar ed.] Madrid; Bartleby editores, 2016.




Esclavo entré en el círculo de Aristeo,
breves fueron las nueces, también los higos
con que me acogió con un nombre entre sus lazos.
Ahora me ocupo de sus trampas,
amarro cuerdas y morrales
y soy tan diestro como él en las capturas.
A menudo me pregunto si un día lo perderé
entre mis brazos desnudos hasta ahogarlo,
caza de mí mismo para cuando lleguen
graves pájaros del amor a liberarnos.


Esclau he entrat al cercle d’Aristeu,
breus han estat les nous, també les figues 
amb què em rebé amb un nom en el parany. 
Ara m’ocupo de les seves trampes,
convoco les llaçades i els morrals 
i sóc destre com ell en les captures. 
Sovint em dic si un dia jo el perdré
entre els meus braços nus fins a ofegar-lo, 
caça de mi mateix per quan vindran 
greus ocells de l’amor a alliberar-nos.




La rama que me pertenece
deja de ser fértil,
no cede ya más vida
bajo el calor seguro:
cantos obstinados
se vuelven pájaros entre los dedos;
yemas de hielo, las alas
en la rama retenida.


La mà que em pertany 
s’octubra
sense deixar més vida
sota l’escalf segur:
cants obstinats
s’ocellen entre els dits;
gemmes de glaç, les ales
en la branca retinguda.



OCTUBRE EN TOLOSA

Son de tinta las bayas que arden
en la mente del insomne, fuego negro que fluye sin memoria.
Atravieso la ciudad
bajo férreos balcones que me engañan
con sus vegetaciones perdurables
mientras me acerco al borde de un canal.
En todo hay siempre un exceso de retórica.
Ahora rebosan mis palabras
sembrando bosques bajo el agua,

agua oscura de los sentidos
que descubre otra ciudad
sin espejismos.



L'ÉTOILE DU MATIN (1864)

La noche se extrema filtrada en los riñones
de su angustia. Nada te ayudará
a constatar que las orillas
se inclinan a tornear las aguas ya sosegadas
como en la tela de Corot,
donde una campesina humilde
suspende sus labores para mirar la estrella matutina.
La claridad a ti cedida
en el viaje de tu vida
se corrompió hace tiempo
entre monedas dignas.


INTERSECCIONES

En el trance
de la escarcha hacia lo verde
en una mañana sangrienta.

Cuando lenta, la anguila
amasa en perla el grave lóbulo de la memoria
y el moral se llena
de húmedas voluntades.
Serás, en la inaudita luz,
la uña que derrama el avispero.


FRAGMENTOS SIN DATAR

Cántaro robado al viento y a las acacias
en la tierra devastada,
sorprendido ahora en la soledad del museo.

El amor se aleja,
el amor se aleja,
devorado por la jauría que recorre
el yermo del recuerdo en canto vivo.

Nadie bebe, a dos manos, de tan pobre silencio.


RINCEAUX AVEC FRUITS GRENUS

El acebo y la semilla en el crisol del capitel
se enroscan como sierpes en las lianas.
El aire alienta helado.
Sin embargo, los siglos cribaron
estos ramajes
que son vagas cretonas en museos de invierno.
Frondosamente crispadas soledades
asaltan el lugar de mis poemas
con viejos cantos.
Y sus frutos agostan las raíces de mi lengua.


A JORDI DOMENECH, IN MEMORIAN

No intentes vencer, en el piélago, a tu infortunio:
déjate llevar por el agua y la sal que te liberan
del objetivo de tu viaje.
Deja que las algas habiten tu memoria
labrando caminos de carne en tus palabras,
deja el cristal inútil de unos peces grises
inundar tu recuerdo más bello.
Deja que te ame la muerte con todos sus vestidos.
Deja que te ame sin más.
No intentes perseguir
un punto extraño en el horizonte,
allí donde la tierra nos descubre la oscuridad del rostro.
Has abandonado las casas y has dejado los libros.
Te espera, entre sábanas desiertas,
la noche de amor más larga.


GARE TOULOUSE-MATABIAU

Muy pronto, un lugar desapacible,
a horas extrañas,
puede convertirse en un hogar. Un reloj,
el andén, unas vías,
un canal emboscado,
los constructores de una gran biblioteca
a punto para el desayuno,
y, en el bolsillo del abrigo,
entre menudas cosas vuestras,
los versos subrayados de un libro.

http://www.fractal.com.mx/F37Raffart.html



Trazaré círculos con obsidiana

Trazaré círculos con obsidiana,
corte a corte, siguiendo la oscuridad del verbo,
cuando el día será el último día
entre animales salvajes
que con sus garras de luna
querrán amar la vida de un único verso,
beneficio de brújulas indemnes
bajo columnas de hiedra entre las nubes.
Así sucederá: no escribamos el curso
de ríos vivísimos.
Me quedaré en los círculos bajo nieves adversas
Y aboliré el mar que incendia
El lápiz desolado de estos abismos.

Tradução ao espanhol por Susanna Rafart


Traçaré cercles amb obsidiana

Traçaré cercles amb obsidiana,
tall a tall, resseguint el fosc dels verbs,
quan el dia serà el darrer dia
enmig de bèsties goludes
que amb urpes enllunades
voldran amar la vida d’un sol vers,
benefici de brúixoles indemnes
sota columnes d’heura ennuvolades.
Així serà que no escriurem el curs
de rius vivíssims.
Restaré als cercles sota neus adverses
i aboliré la mar que m’incendia
el llapis desolat d’aquests abismes.



Com aquella navalla desitjada d’infant

Com aquella navalla desitjada d’infant,
de fulles desplegades i bell mànec vermell,
amb el seu nom gravat. Ha anat creuant els anys
perseguint-la entre somnis: fines fletxes de faig
o talles d’animals en fusta de noguera,
el nus antic d’un cedre, la sang d’un cos primer.
De gran, n’esmola el tall, guanyat en la memòria
on abat les malures que embosquen els records.


Come quel coltello del suo desiderio di fanciullo

Come quel coltello del suo desiderio di fanciullo,
dalle lame spiegate e dal bel manico rosso,
con il nome inciso. Ha trascorso anni
a inseguirlo tra i sogni: sottili frecce di faggio
o intagli di animali in legno di noce,
il nodo antico di un cedro, il sangue di un primo corpo.
Da grande, ne affila il taglio, conquistato nella memoria
in cui abbatte le angosce che celano i ricordi.

Tradução ao italiano por Francesco Ardolino




1. Pou de glaç

Cementiri de Coleshill

El mateix mur, la força contrastada
d'unes mateixes pedres que ara els donen
la bonança de ser a l'altre costat.

Contra les làpides que els averanys
fa temps que inclinen cap als mars de l'herba
—no és mort, sinó dormint, algú va escriure—,
una filera de cassons i olles
mig bruts i tebis del darrer sopar
enganyen la certesa de trobar-se
d'aquella part del món encara vius.


2. Retrat en blanc

Darrere el jo, litúrgies d'heura,
o els desajustaments d'una paret en blanc:
quadern dels dies,
el riu que en secret flueix
cap al mot universal; i els peixos
que sem moren sota una llum inútil.





Les mans filtren la fosca dels teus gorgs
al fang irresoluble de la carn:
no cal dir-nos l'atzar com un parany
perquè sabem que el món és injectable
només fins a un cert punt, després del qual,
tot rendiment pren forma d'amenaça.
Serà el desert l'anell on brillarà,
amb més intensitat, la llum vençuda
del llarg camí que porta a la memòria.


A la manera de Paul Celan

Cavo de nit, a l'envestida
de freds glaçats que em posen tots els dits
sobre el principi de les paraules. Cavo
per a tu, per descobrir-te
els ors que has intuït
en illes ensonyades de memòria. La nit
em cava els ulls, i jo cavo
amb els ulls
mentre m'estira la terra i els seus nòduls
de saba em vesteixen les mans. Cavo als volcans
buidats de plenitud present
i tu dorms, i jo cavo.
Demà, a punta de dia, d'aquest jardí desert,
en llevaràs les branques
i te'n faràs un arc.





Tendim a acomodar-nos bruscament
sota un sol de quiròfan que ens vigila.
Voldríem l'univers segur en un claustre
rendible a la pregària que el tanca.
Massa sovint la sang d'un sol licor
vessa oferta en totes direccions:
l'estranyesa del vers que s'il·lumina
amb el blanc d'orfe de les servituds.




Dibuix de carn, els dits
esgrafiant crepuscles.

Però en l'estança buida
una gerra de vidre
ocupa la nova transparència:
la fuga de l'amor que es precipita

en tot el que encerclem
allà on hi bat la neu.



Selvàtica

És ara que recordo
un home vell cremant les fulles
al seu jardí d'hivern
amb un gest sense artifici
i lliure ja de les temptacions.
Nosaltres érem joves sense casa
i no enteníem l'exacta vespra d'aquell fum.

La poesia, amb els anys, ha estat això:
obrir tota matèria de consciència
al braser ardent d'una extinció segura
sense témer-se del fred que la inaugura.



Dona a la finestra

Tota la llum arriba al punt de la finestra
des d'on una ciutat mossega el préssec
de la tarda. Podria ser París
però ara la nostàlgia no ve al cas:
la dona sent giscar gavines que envelleixen.
Ha abandonat el llibre que llegia
vençuda per la sal de soledats
que des del novè pis d'un vell hotel
escolta en veus de patis ja secrets.
I pensa recolzada a la finestra
què fa una dona en una habitació semblant.
Lluny de la mar, la mort sosté amb fortesa
el seu esguard més fosc.

WEB DE SUSANNA RAFART: 
http://www.escriptors.cat/autors/rafarts/index.php




jardins d'amor advers
Com serà el goig urgent del gira-sol 
buscant la llum que en puny haurà d'estrènyer 
tota la carn i l'oli per atènyer 
mentre madura el camp com un llençol?

Com serà el front del pagès desimbolt 
que pensa vivament sobre la penya 
quin núvol li serà la contrasenya 
que marqui guillotina al juliol?

Cremat d'amor, per mans jo tinc espigues, 
creixença a sol batent sota la carn, 
arena en bosc de tigres i el basalt

humit com un secret umbilical: 
tot és a punt de perdre's sobre l'arn 
si no reculls el vi de les ortigues. 
  



Retrat en blanc

(Palma, Moll, 2004)

*

Res no tenyeix la fe
dels teus marjals obscurs,
plens de moreres negres,
sintaxi dels insectes;
no puc deixar de creure
que els meteors que es mouen
als pensaments que amagues
recorren l’avarícia
de sediments poblats,
resolen l’aventura
d’allò que queda en tu
quan beses refundant
un vell amor invicte,
i la llum que ens separa
és l’istme inesborrable
dels nostres continents.


*

Baldament l’hora encunyi l’or altívol
de les aranyes de la soledat,
atònites de sendes arbitràries
en el batec sempre efluent de l’aire,
no puc sinó intentar inventar-me els mapes
amb traços obsedits que sols s’esguerren
fundant ciutats de llum als teus cabells,
i en l’èpica guanyada del teu mite, 
buscar el tresor com únic argonauta. 


*

Menteix l’ortiga al jonc, l’arrel a l’aigua,
menteix l’arç a la vinya, el foc a l’aire,
menteix la veu a l’arc que la retalla,
menteix l’ona a l’escata que perllonga
el tímid sol d’abril damunt les pedres.

Penya-segats amunt, les mans dels homes
palpen miralls per posseir les ombres.


*

Nit en blanc: les paraules sostenen
la ficció del dia que se’n va.
Coneixeràs revolts de llargues carreteres
i esgotaràs l’angoixa amb la velocitat.
Ara, a casa, arriba el teu hivern.
Deixa que marxin les aus del teu coratge,
despulla’t bruscament i abraça el cos
de la neu fosa que t’espera.



JARDÍ DE SHAKESPEARE

No et diré, pel teu art,
d’on han sorgit els arbres
que s’avancen com les gralles als teus anys.

Aquí tens la mandràgora i la rosa,
l’arç de la lluna, el gerd i l’albercoc,
i encara les violes greus sense designi,
perquè quan, tot perdut, ja res no t’assenyali,
puguis cavar la gràvida esperança
dels dies que vindran.








.

No hay comentarios:

Publicar un comentario