sábado, 8 de octubre de 2016

VICENÇ LLORCA [19.229]


VICENÇ LLORCA

Vicenç Llorca nació en Barcelona año 1965.

És Llicenciat en Filosofia i Lletres (Filologia) per la Universitat Autònoma de Barcelona i Magister en Filologia Catalana per la mateixa Universitat. 
Catedràtic de llengua i literatura catalanes, i especialista en literatura universal i literatura i cinema, s'ha dedicat preferentment al conreu literari de la poesia, de l'assaig i de la novel·la.

Obra 

Poesia

La Pèrdua. Barcelona: Columna, 1987.
Places de Mans. Barcelona: Edicions 62, 1989.
L'Amic Desert. Barcelona: Edicions 62, 1992.
Atles d'Aigua. València: Tres i Quatre, 1995.
Cel subtil. Barcelona: La Magrana, 1999.
Paraula del món (Antologia 1983-2003). València: Tres i Quatre, 2004 [Edició trilingüe: català/anglès/castellà].
Ciutats del vers. Catarroja: Perifèric, 2005.
De les criatures més belles. Barcelona: Proa, 2006.
L'últim nord. Alzira: Bromera, 2008.
Les places d'Ulisses. Poesia reunida (1984-2009). Badalona: Òmicron, 2010.
Calendari d'instints. València: Tres i Quatre, 2014.

Novel·la

Tot el soroll del món. Barcelona: Columna, 2011.

Prosa

En absència de l'àngel. Barcelona: Columna, 2000.
Places de Catalunya [Amb fotografies de Domi Mora]. Barcelona: Lunwerg, 2003 (edicions: català/anglès i castellà/anglès).

Crítica literària o assaig

Màrius Sampere. Assaig de revisió del realisme històric. Barcelona: Columna, 1989.
Petita Història de Josep Maria de Sagarra [il·lustrada per Pilarín Bayés). Barcelona: Mediterrània, 1994.
Salvar-se en la paraula. Introducció a la novel·lística de Miquel Àngel Riera. Barcelona: Edicions 62, 1995.
Història dels ulls. La pintura de J.M. Puigmartí. Barcelona: Hotel Estela, 1996.
L'entusiasme reflexiu. Barcelona: La Magrana, 1997.
Enric Monjo: La realitat de la figura [amb fotografies de Toni Catany]. Barcelona: Caixa Terrassa / Lunwerg Editores, 2006.

Traduccions realitzades per l'autor/a

Reflexos en un ull daurat [Reflections in a Golden Eye], de Carson McCullers. Barcelona: Columna, 1991.
Poemes & Híbrids, de Bernardo Atxaga. València: Bromera, 1994.
Diari 1942-1945 [Journal 1942-1945], de Jean Cocteau. Barcelona: Edicions 62, 1994.

Obres traduïdes

O Entusiasmo Reflexivo [L'entusiasme reflexiu]. A Coruña: Espiral Maior, 1996. (Trad. al gallec)
Atlas de Agua [Atles d'Aigua]. Madrid: Huerg ay Fierro, 1998. (Trad. al castellà)
El entusiasmo reflexivo [L'entusiasme reflexiu]. Madrid: Sial, 1999. (Trad. al castellà)
Diversos poemes seus han aparegut en antologies i revistes traduïts al castellà, anglès, francès, italià, hongarès, rus i xinès.

Discografia

Cel Subtil. Barcelona: Disc Medi, 2002. [Versió en CD de De Cel subtil, amb música de Xavier Baulies i recitats de Carme Elias]

Altres

Llibres en col·laboració

Obra en Antologies

 L'autor també ha publicat assíduament textos d’opinió i de crítica literària en diaris com La Vanguardia, l'Avui i El Punt, i en revistes com El Temps, Leer, Serra d’Or o Lletra de Canvi.



PLEGARIA EN EL BRYCE CANYON 

A Miquel Àngel Riera, in memoriam.

Dime que no morimos, 
que sólo vamos a buscar 
agua de luna. 
Y volvemos, como los indios, a poblar 
las fallas de la Tierra, 
a reconocer en la piedra muda 
el oficio de la inmensidad. 
Dime que no morimos, 
que si acudes con el sueño 
es porque existe una paz 
más allá de nosotros 
que imita las formas del Bryce: 
anfiteatro donde el sol y la nieve 
labran una memoria más alta. 
Dime que en esta soledad mayestática 
anida el águila, 
feliz de poseer el vacío 
en el batir de las alas abiertas, 
así como las madres en el abrazo 
transforman la nada 
en un hijo que crece con mundo. 
Duerme la vida mineral en el abismo, 
reposa un bosque de fuego petrificado 
y, como un fósil, recupero los cantos indios, 
que entiendo y amo más que nunca. 
Dime que no morimos, 
que sólo has ido 
a calmar esta enorme sed de astros 
que todos tenemos. 


RONSARD CONTEMPLA LA ROSA 

No tot són roses. 
Hi ha herbes que ens enganyen 
el tracte amb les olors. 
Què tocar? Quan tocar? 
La vida avança cega, 
victoriosa i pura 
en el seu laberint 
de tendresa i desig. 
Colliu les flors abans... 
I quines són les flors? 
La saviesa pensa, 
o oblida el pensament? 
Només resta la tarda, 
la tarda que suavitza 
l'excés de sol del dia, 
l'excés de la tempesta, 
la tarda, que ens esforça 
a esdevenir nosaltres 
i a ser enllà de nosaltres. 



RONSARD CONTEMPLA LA ROSA 

No todo son rosas. 
Hay hierbas que nos engañan 
a tratar con los olores. 
¿Qué tocar? ¿Cuándo tocar? 
La vida avanza ciega, 
victoriosa y pura 
en su laberinto 
de ternura y deseo. 
Coged las flores antes de que... 
Pero ¿qué flores? 
¿La sabiduría piensa 
o el pensamiento olvida? 
Sólo queda la tarde, 
la tarde que suaviza 
el excesivo sol del día, 
la fuerza de la tormenta, 
la tarde, que nos empuja 
a ser, 
a ser más allá de nosotros. 



RONSARD CONTEMPLATES THE ROSE 

Not everything is roses. 
There are herbs that deceive us 
as to behaviour and perfume. 
Which to touch? When to touch? 
Life goes forward blindly, 
victorious and pure 
in its labyrinth 
of tenderness and desire. 
Cut the flowers before... 
And which are the flowers? 
Wisdom thinks, 
or forgets thought? 
All that remains is the afternoon 
the afternoon that softens 
the excessive sunshine of the day, 
the excesses of the tempest, 
the afternoon, which forces us 
to become ourselves 
and to be more than ourselves. 



POBLAMENT DELS NÚVOLS 

Disset d'abril. 
Passa la tempesta, i el cel 
esdevé una ciutat de núvols: 
blau encerat, blanc subratllat, 
gris apuntat, rosa en camí; 
triomf de l'aigua 
quan creix, s'eleva 
i sedimenta en l'aire. 
Així madura aquesta primavera 
entre avingudes plenes 
de paradissos que no cessen d'arribar. 
Jo m'hi passejo, 
damunt versos de pluja jove 
i arrels extraviades dins els ulls 
que exclamen la correspondència 
natural i directa 
de cada forma amb el seu somni. 
Disset d'abril, 
passa la vida i la mirada llisca 
com el silenci clos d'un núvol alt. 



POBLACIÓN DE LA NUBES 

Diecisiete de abril. 
Pasa la tormenta, y el cielo 
se transforma en una ciudad de nubes: 
azul de cera, blanco subrayado, 
gris apuntado, después rosa; 
triunfo del agua 
cuando crece, se eleva 
y sedimenta en el aire. 
Así florece esta primavera 
entre avenidas colmadas 
de paraísos que no cesan de llegar. 
Por ellos yo paseo, 
sobre versos de lluvia joven 
y raíces extraviadas en los ojos 
que exclaman la correspondencia 
natural y directa 
de cada forma con su sueño. 
Diecisiete de abril, 
pasa la vida y la mirada se desliza 
como el silencio hermético de una nube alta. 



NATION OF CLOUDS 

April the seventeenth. 
The storm passes, and the sky 
becomes a cloud city: 
wax blue, white underlined, 
pointed grey, pink on the way; 
triumph of water 
as it grows, it rises 
and forms sediments in the air. 
Thus ripens this spring 
between avenues full 
of bliss after bliss. 
I walk there 
on verses of young rain 
and with lost roots in my eyes 
which proclaim the relationship 
both natural and direct 
between each form and its dream. 
April the seventeenth, 
life goes by and the gaze slips 
like the closed silence of a high cloud. 



SORTIDA 

Voldries no haver de destruir per créixer, 
però no t'és donat de saber 
el mal que provoca el teu desig de bé. 
Només et queda la intenció 
de perdurar en l'acte 
que et fa consciència. 
Tu –que voldries néixer de tu 
com qui torna d'un viatge inacabat 
o com l'aigua que s'acumula a la font- 
des del teu cos, amb el cos, 
aspires a coses belles. 
Voldries créixer sense dolor, 
però viure vol el verb sortir, 
calibrar l'atzar, 
reprendre la pluja 
o bé esgarrifar-se de suor. 
El que es tracta és de sortir 
sempre a les estrelles. 



SALIDA 

Desearías no tener que destruir para crecer, 
pero ignoras 
el mal que causa tu anhelo de virtud. 
Sólo te queda la intención 
de perdurar en los actos 
que afirman tu consciencia. 
Tú -que desearías nacer de ti mismo 
como quien vuelve de un viaje inacabado 
o como el agua que en la fuente se acumula- 
desde tu cuerpo, con tu cuerpo, 
aspiras a la hermosura. 
Desearías crecer sin dolor, 
pero vivir exige el verbo salir, 
calibrar el azar, 
reprender a la lluvia 
o que el sudor te estremezca. 
Lo importante es ir 
siempre hacia las estrellas. 



EXIT 

You would like not to need to destroy, to grow, 
but it is not given to you to know 
the evil brought about by your desire for good. 
All that remains in the act 
that makes you conscious 
is your intention to survive. 
You –who would like to be self-born 
like someone returning from a journey cut short 
or like water accumulating at its source- 
from your body, with your body, 
aspire to beautiful things. 
You would like to grow without pain, 
but to live requires the verb to leave, 
to calibrate risk, 
to take the rain again 
or just as well shiver from the sweat. 
It's about going out 
always towards the stars. 



CEL SUBTIL 

Què em clama que no sigui jo? 
Per què sóc tant la teva absència? 
No podria dir el cel sens tu, 
penetrar aquests núvols sens tu, 
ser la pluja suau que torna 
al món la humida edat primera? 
Les atmosferes de la Terra 
creixen ferides d'aquest sol 
de tarda d'or amb rius que afinen 
estranyes músiques aquàtiques 
i vents que duen de països 
llunyans l'anhel d'un llarg viatge. 
On partim? On t'esperarem? 
Sota quins dits prendrem l'aurora? 
En el marge d'una pregunta 
llegim la llum d'un cel subtil. 



CIELO SUTIL 

¿Qué me llama que no sea yo mismo? 
¿Por qué soy tan vivamente tu ausencia? 
¿Acaso podría nombrar el cielo sin ti, 
penetrar estas nubes sin ti, 
ser la lluvia suave que devuelve 
al mundo la húmeda edad primera? 
Las atmósferas de la Tierra 
crecen heridas por este sol 
de atardecer dorado con ríos que afinan 
extrañas músicas acuáticas 
y vientos que traen de países 
lejanos el anhelo de un largo viaje. 
¿Adónde nos dirigimos? ¿Dónde te esperaremos? 
¿Bajo qué dedos amaremos la aurora? 
En el límite de una interrogación 
leemos la luz de un cielo sutil. 



SUBTLE SKY 

What calls me if not myself? 
Why am I so much your absence? 
Couldn't I say sky without you- 
penetrate these clouds without you- 
be the soft rain which returns 
to the world its first moist state? 
The atmospheres of the earth 
grow, wounded by this sun 
of an afternoon gilded with rivers which tune 
strange aquatic musics 
and winds which bring from distant 
countries the yearning for a long journey. 
Where to? Where shall we wait for you? 
Under which fingers shall we love the dawn? 
In the margin of a question 
we read the light of a subtle sky. 



LA DOTZENA LLUNA 

A Anna


Com d'un pou d'aigua clara extraiem 
els secrets minerals de la joia. 
Tu somrius i proclames l'imperi 
de la lluna en els ulls, en el sexe, 
en els llavis, en tot el que és fet 
per nedar sobre el mar blanc dels astres. 
No hi ha vent ni murmuris. No-res. 
Tot és prest perquè l'Óssa Major 
es redreci, i el cel de la nit 
ens habiti amb les lloses de jade. 


LA DUOCÉCIMA LUNA 

A Anna


Como de un pozo de agua clara, extraemos 
los secretos minerales de la dicha. 
Tú sonríes y proclamas el imperio 
de la luna en los ojos, en el sexo, 
en los labios, en lo que ha sido creado 
para nadar sobre el mar blanco de los astros. 
No hay viento ni murmullos. Nada. 
Todo está preparado para que la Osa Mayor 
reaparezca, y el cielo de la noche 
nos habite con las losas de jade. 


THE TWELFTH MOON 

To Anna


As if from a well of clear water we extract 
the mineral secrets of joy. 
Your smile and proclaim the empire 
of the moon in your eyes, in your sex, 
in your lips, in everything that is done 
to swim in the white sea of the stars. 
Not a breeze, not a murmur. Nothing. 
All is ready for the Great Bear 
to arise, and for the night sky 
to live in us with our jade flagstones.


Versió castellana: Montserrat Gibert 
Versió anglesa: Boris Nicholson 
Extrets de Cel Subtil (Edicions de La Magrana, 1999)


PLACES DE MANS 

L'eternitat conté places de mans. 
Així la tinc quan veig ardents les teves. 
M'ho deia el vent: -Vindran segles de mans. 
Duran arreu la mar que somniares! 

I ja ho tinc tot: la sal, la costa, el port; 
l'aigua d'on visc i em moc a la deriva. 
Amor, tu fas del món la catedral 
de la bondat, secrets de llums que viuen. 

I sóc passeig obert a la ciutat 
que has inventat perquè els amants es trobin. 
Quan, fàcilment, s'aixequen els desigs 
i, sense esforç, els cors es reconeixen. 

(De Places de mans, 1989)




L'AMIC DESERT 

Enraonant de cors, va el meu cor raonant 
per quin veloç afany els cossos són escàpols. 
Si molt mostrava amor, o en el goig era extrem, 
sols en rebia el bes fugaç de la fortuna. 

I si deia: Et sé, o feia: Et vindré, 
ningú mai no va dir quin dol vindria a fer-li 
esment de tanta llum donada a un món distret. 
Fosc i buit, el camí no tenia cap rostre. 

Per això vaga estès en un present escàs. 
I, quan la nit desclou les estrelles, vigila 
per si hi troba més foc que fum, més mot que so. 
No coneix aturall qui d'estimar s'ocupa. 

I és així que aquest cor, dels ulls, no ha tingut por. 
I mira tot l'espai del desert on la vida 
l'ha perdut; i s'hi fa, com si la pols guardés, 
perfecte amor desfet en la soledat pura, 

Encara el cos d'aquell que es diu l'amic desert. 

(De L'amic desert, 1992)




LA FRASE IMMUTABLE 

Potser arribaves al Kaystros quan la vas pensar, 
i ara és el riu un sediment de pedres. 
Potser miraves la badia d'Efes quan la vas dir, 
i ara és la terra que va arruinar una ciutat. 
Tot el canvi del món en una frase immutable. 
I ningú no pot escriure la vida 
dues vegades en la mateixa paraula. 


(D'Atles d'aigua, 1995)





PREGÀRIA AL BRYCE CANYON 

A Miquel Àngel Riera, in memoriam.

Digue'm que no morim, 
que només anem a cercar 
aigua de lluna. 
I tornem, com els indis, a poblar 
les falles de la Terra, 
a reconèixer en la pedra silent 
l'ofici de la immensitat. 
Digue'm que no morim, 
que si véns amb el somni 
és perquè hi ha una pau 
més enllà de nosaltres 
que imita les formes del Bryce: 
amfiteatre on el sol i la neu 
llauren una memòria més alta. 
Digue'm que en aquesta soledat majestàtica 
hi nia l'àguila, 
alegre de posseir el buit 
en el frec de les ales desplegades, 
com les mares en l'abraçada 
fan del no-res 
un fill que creix amb món. 
Dorm la vida mineral en l'abisme, 
reposa un bosc de foc petrificat 
i, com un fòssil, retrobo els cants indis, 
que entenc i estimo més que mai. 
Digues que no morim, 
que només has anat 
a calmar tanta set que tenim d'astres. 

(De Cel subtil, 1999)




WHITE MOUNTAINS 

Record d'un dia a Franconia Notch.


Contra vents gèlids, 
he travessat l’estació del fang 
i sóc al Nord de Boston. 
No hi ha fulles ni flors encara. 
Tot és fusta en estat salvatge, 
tot s'aferra a l'últim son de l'hivern. 
En silenci, envolto la casa closa: 
trencadissa de branquillons 
sobre la terra xopa. 
Vaig a la bústia: 
"U.S. Mail. Robert Frost". 
Cap carta. 
Tan sols les White Mountains al front, 
mostrant la neu de l'escriptura, 
la solidesa del repòs, 
la quietud de la naturalesa 
davant els versos que mai no han vingut. 

(De Ciutats del vers, 2005)



CALENDARI D'INSTINTS 

Cada dia que passa resta pes 
a la naixença, vida que te'n vas 
sense dir res de nosaltres als estels 
que creàrem per creure'ns immortals. 

Així plourà: cauran instints de cel 
a les ciutats on som només els punts 
d’unes tènues llums que, com els blens 
a la nit, il·luminen solituds. 

Calendari agredolç dels mots en vers, 
tindrà la pau un somni ben precís 
entre l’espera i el frec dels alens. 
I florirà de nou el clos jardí. 

(De De les criatures més belles, 2006)



EL COS DE L'ELEGIA 

Què puc tocar de tu quan ets absent? 
Què tinc de tu que arbitra rostre i mida? 
Amb cor de nit, hi ha un somni que ens impulsa 
a omplir de cos el clos buit d'una mà? 
Tan sols així m'explico que retingui 
la soledat un punt sòlid en mi, 
el gust del fons de l'oli a la ceràmica. 
Saber-te així –propera en l'horitzó, 
domant l’absurd, desant l'atzar amb calma, 
tant més endins com més llunyà el camí- 
m'ha regalat el guany de les distàncies, 
l'afany del pas que acosta riu i port. 
Haver-te així sabut tan jo, tanta ànima 
comunicant pels buits la passió, 
em fa avinent que m'has valgut la vida. 
I ha estat l'amor aquest tacte incorpori 
que ha pres record i esclat en l'alegria? 

(De De les criatures més belles, 2006)



EL VIATGE DE LA VIDA

Al meu fill,  Vicenç.

(A partir de quatre poemes del llibre de Vicenç Llorca L’últim nord)

I

La vida és un viatge, però de vegades el viatge pot ser la vida. Aquesta és la petita història d’una anada per definir una vinguda. Un fer possible la vida a través de l’amor, del gest pel qual neixen els fills i les filles del cor. Aquesta és la petita història vibrant i lírica d’una perla en un nord orientat a la sortida del sol, d’un orient, doncs, de l’orient d’una perla. Perquè de vegades cal que fem els nostres viatges amb la confiança en el destí que ens regala l’amor, amb generositat, sense més. I travessar estepes, signes, camps d’espera fins arribar a la Rússia dels grans rius, com el Don, i el seu mar, l’Azov. Així la llum de l’instant es confon amb la llum dels nostres ulls. I guanyem el regal de la neu que ha donat pas a la crescuda del blat i dels nostres somnis: els destins trobats en el somriure d’un nen. 


NORD A L’ORIENT

El nord era l’orient d’una perla.
Calladament, els signes confiaven
els prodigis als rius de les estepes.
Una perla, l’orient del meu nord.

El nord era vida pròpia, oculta
rere l’amor que inventaven els astres
en la llum de l’instant dels nostres ulls.
Oculta, pròpia vida el meu nord.

L’últim nord és un infant regalat
per l’hivern de l’espera, per la neu
que acotxa els camps i els dóna somni i fruit.
Infant regalat, el meu últim nord.



II

Després de l’anunci, hi ha l’espera, d’on prové el mot esperança. Saber on ets. De manera que els mapes revelen el traç del viatge i un detall inoblidable. Amb els dits es pot traçar una línia inaudita. I descobrim, amb una sorpresa meravellada, que es podria arribar amb vaixell des del nostre port al Maresme fins al Bòsfor i, des del Mar de Màrmara a la Mar Negra. Però no s’acabaria aquí el camí de l’aigua. Un petit braç aquàtic s’endinsa cap a Rostov sota el nom de Mar d’Azov. I molt a prop, la placidesa d’un riu gegant: el Don. Ah, els dominis de l’esperança convertits en una geografia on ara deus dormir, petit cos, ànima gran de vida des d’aquesta platja que contemplem.



MAR D’AZOV

Escriure, no amb la lluna quan arriba,
sinó amb la lluna que se’n va discreta,
tants de secrets en tan ínfim espai, 
vers que enllaces les hores i les ments..!

Passar del somni al núvol viatger
ferit de llum primera, crua encara,
on habita la part inabastable
del nostre afany, que s’imagina ple.

I, amb els dits, descobrir en el mapa un mar
recòndit que ens sorprèn amb la bellesa
d’un nom que guarda un cos petit de vida,

per fer que el vent redreci el rumb i el port
de la barca amb què naveguem, lleugers,
des de la nostra platja al Mar d’Azov.



III

Hem arribat a Shajti. I esperem. I t’esperem. De cop, s’obre la porta, i l’instant no pot contenir més emoció. És un nen que ens mira i somriu. I la vida esdevé el seu somriure. I res ja no val més que el seu somriure.  L’harmonia té àngels que desconeixem, però que hem de saber convocar. Com ara, que t’han enlairat i tot l’espai s’omple de la teva il·lusió. Perquè aquesta és la petita cantata d’una gran il·lusió. I comprenem així que els sentit del temps som les persones. Que les persones som les úniques capaces de fer que tot torni a néixer eternament.



SHAJTI

En un instant, la vida té la llum
de l’univers, la música dels girs
que no veiem dels astres. És l’atzar
que, pacient, ens tria el lloc i el rostre

on neix l’amor, on som l’amor d’un àngel
abandonat perquè el trobéssim, fill
que ve del cor del cel en què creguérem,
sense repòs, com en un salm viscut.

T’han aixecat enlaire: somrius ple
d’il·lusió, i ja tot ho il·lusiones.
Tants anys després, et presentes per fi,
senzillament, com el sentit del temps.

Ets tu, tan sols això: ets tu qui fas
ressuscitar miracles en l’instant. 



IV


Viatge de tornada. Dalt estant de l’avió, els meandres del Don dibuixen salutacions de memòria i camí. El destí és un camp llaurat fins que l’ànima se sent feliç. I la ciutat, tota, et dóna la llum que es capaç de retenir perquè ens sentim bé. Cal ser abraçada. I fas el primer petó. El paradís inauditament no és més que la bava entre un fill i la seva mare en un acte prodigiós de reconeixement i estima. Triomf de la vida amb tu als braços. Perquè aquesta és la petita història d’un petit paradís de petons.    



LA MARE

Sortida.

La pregona blavor dels teus ulls reconeix
els braços que t’han pres per llaurar amb la teva ànima,
sota el cel del futur, un viatge feliç.

Camí.

La joia dels teus ulls és les arrels dels arbres,
els moviments urbans, la llança de la llum
ferint la pell del fruit que ets perquè puguem ser.

Enlairament.

Els teus ulls inquiets saluden el tranquil
horitzó del riu Don; els meandres on l’aigua
acumula, incessant, estranyes harmonies
que afinen desacords d’oblit i de memòria.

Moscou.

Com saben els teus ulls cremar tot el soroll
fins trobar la cançó que et defensa, tan fràgil,
de la velocitat d’allò desconegut..!

Misteri.

Tens confiança als ulls i aprens a ser abraçada.
Inaugures la mare.
I la marques silent, 
el paradís és bava,
amb els llavis lliurats... Tot el que tens i saps
per celebrar l’amor d’aquest nou naixement.

Entrada.



V

Tornada a casa. Aprendràs a dir paraules senzilles i essencials. Tot el que cal per construir el món. Perquè aquesta és una petita història cantada en la partitura del món. La perla torna al somni. Tot s’acobla. Hi ha una lògica desconeguda que ens uneix. I ens descobreix el secret: amb tu torna la infantesa, les primeres sensacions, les primeres passes, les primeres paraules. Desposseït del propi temps, ets el missatger del temps. El cant de l’amor on s’acompleix el viatge de la vida.



VENIR INFANT

L’infant que viu en mi ha vingut amb tu.
No hi ha secrets. Tot és simple, com dir
pare, blau, arbre, parc, ocell, verd, mare...

Ets el recer dels mots en el viatge
tranquil dels fets davant els ulls trobats,
com unes rares perles, en el somni.

Quan véns, sóc jo que vinc de mi mateix:
buit de temps, nu de terra, cert d’amor.  

Can Targa, tardor 2012






‘Ser en el otro’: reseña del nuevo poemario de Vicenç Llorca

Por Anna Rossell

Vicenç Llorca
Calendari d’insstints (Calendario de instintos),
Poesía 3i4, Barcelona, 2014, 80 pp.

La esencia de un poemario se percibe en el eje que sostiene su estructura, la carcasa que contiene las claves y viene a ser como un mapa que nos guía y predispone a la lectura.
Calendari d’Instints (Calendario de instintos), el último poemario de Vicenç Llorca, nos orienta desde el principio. Dividido en cuatro partes -–I Tants dies en un sol minut…! (Primavera), II Terra en blau (Estiu), III Seguiment de la presència (Tardor) i IV Instant i Eternitat (Hivern)- (“Y Tantos días en un solo minuto …! (Primavera)”, “II Tierra en azul (Verano)”, “III Seguimiento de la presencia (Otoño)” y “IV Instante y Eternidad (Invierno))”-, el poeta nos proporciona las coordenadas que conducen sus pasos y los nuestros, en su último itinerario poético: por un lado, el central protagonismo de la naturaleza y de las estaciones que, cíclicamente, se suceden cada año en el calendario, un calendario que el poeta eleva a metáfora en el título; por otra parte, la tenaz búsqueda de trascendencia de la voz poética condensada en la palabra ‘eternidad’. El poema “El vi que em dius” (“El vino que me dices”) comienza diciendo: “Digues si vius instants d’amor / i així podrem guanyar l’eternitat” (“Di si vives instantes de amor / y así podremos ganar la eternidad”). Este ansia de trascendencia con y en la naturaleza es lo que caracteriza el gesto más sustancial del poemario. En este sentido “Calendari d’ instints” rezuma religiosidad, aunque no encontramos en él en ningún momento ni la fe ni el Dios judeocristianos.

El poemario viene a ser un ritual de contemplación e introspección al mismo tiempo, una liturgia que sirve al yo poético para entregarse a la reflexión sobre el enigma que es la vida. El fruto de esta reposada reflexión no son verdades taxativas, sino más bien intuiciones de absoluto de tipo panteísta, como parece confirmar el hecho de que el poeta cite precisamente Baruch Spinoza: “Sentimos y experimentamos que somos eternos”, un sentimiento que la voz poética percibe como demasiado exuberante para encajarlo en la piel limitada y mortal de un ser humano. Partiendo de la cita de Shakespeare, que compone el primer verso de uno de los poemas, leemos: “Hi ha tants dies en un sol minut / que la meva ment no pot contenir / aquesta força de tantes imatges / creades al llarg d’una sola vida” (“Hi ha tants dies en un sol minut…!”) (“Hay tantos días en un solo minuto / que mi mente no puede contener / esta fuerza de tantas imágenes / creadas a lo largo de una sola vida” (“Hay tantos días en un solo minuto …!”). El universo poético está construido con el anhelo de trascender los límites del yo y ser en el otro -ser vivo o parte de la naturaleza-: “[…] el desig de ser en un altre ser” (“Hi ha tants dies en un sol minut…!”) (“[…] el deseo de ser en otro ser (Hay tantos días en un solo minuto …!”)), por el paso del tiempo, entendido de manera cíclica: “[…] / tothom formarà part de tu, / com tu de tot. / […] / El temps et fa / perquè tu fas el temps. / És el vincle pel qual la roda gira / i el cercle tanca el cicle de la vida. / Deixa’t ser i sigues allò que és. / […] / Cap altre secret no et serà tan gran / com, […] / formar part de les hores / i de les seves criatures” (“Fer el temps”) (“[…] / todos formarán parte de ti, / como tú de todo. / […] / El tiempo te hace / porque tú haces el tiempo. / Es el vínculo por el que la rueda gira / y el círculo cierra el ciclo de la vida. / Déjate ser y sé lo que es. / […] / Ningún otro secreto no te será tan grande / como […] / formar parte de las horas / y de sus criaturas” (“Hacer el tiempo”)). O bien cuando termina el poema Compensacions (Compensaciones) diciendo: “I celebra que vius en tot el que és” (“Y celebra que vives en todo lo que es”). Esta añoranza de unidad universal relaciona a Llorca con la filosofía del más puro primer romanticismo alemán, el de Novalis, para quien el anhelo, la añoranza, el sueño y el camino -el viaje-, eran metafóricamente significativos como lo son para Llorca, y, herederos como fueron de aquel romanticismo, con la poesía de los simbolistas, como observa Francesc Parcerisas en el prólogo, que sitúa Calendari d’instints en la línea de Valéry. Tanto para los románticos como para los simbolistas el mundo es un misterio por descifrar y la tarea del poeta consiste en desentrañar las correspondencias ocultas (Baudelaire) que unen los seres y los objetos sensibles. La voz poética busca el rastro de estas correspondencias en todas partes: “Què sóc jo: la petxina que dóna / el seu cos a la platja, quan minva / la tempesta? […] / Tan sols sé que transporto el lent somni / del que dorm en el fons de l’onada, / mentre lliuro a la sorra la llum / que, en el dia, va ser forma d’arbre / […] / Inaudita trobada del foc / apagat amb l’eterna espiral / dels secrets que provenen de l’aigua” (“Vocació de platja)” (“¿Qué soy yo: la concha que da / su cuerpo a la playa, cuando amaina / la tormenta? […] / Sólo sé que transporto el lento sueño / del que duerme en el fondo de la ola, / mientras entrego a la arena la luz / que, en el día, fue forma de árbol / [. ..] / inaudito encuentro del fuego / apagado con la eterna espiral / los secretos que provienen del agua” (“Vocación de playa)”). La contemplación de la naturaleza o del cielo se convierte para el sujeto poético en un reto para leer las claves de la existencia, y para que no nos quede duda se distancia del falso romanticismo superficial y sentimental cuando escribe: “[…] / Quan mirem les estrelles com tants homes / han fet no per plorar, sinó per ser / enllà d’allò que els ulls reciten… / […]” (“El vi que em dius”) (“[…] / Cuando miramos las estrellas como tantos hombres / han hecho no para llorar, sino para ser / más allá de lo que los ojos recitan … / […]” (“El vino que me dices”)).

Tan esencial como la conciencia de eternidad es para el sujeto poético, en aparente contradicción, la conciencia de la naturaleza efímera de la existencia. Las referencias a la filosofía presocrática y la idea de que todo fluye y nada permanece encuentran expresión directa en el poema “Camí d’Heràclit” (“Camino de Heráclito”), donde de nuevo volvemos a encontrar esa pregunta existencial: “Què sóc jo? L’últim alè d’hivern / que s’arrecera entre els angles dels cims? / […] / Malgrat que em crec tan sòlid, aquí em tens: / flux de la meva sang; de l’aigua, flux / que em dissol en el corrent del record; […] / Carn i líquid: sóc nom d’un somni etern” (“¿Qué soy yo? El último aliento de invierno / que se cobija entre los ángulos de las cumbres? / […] / A pesar de que me creo tan sólido, aquí me tienes: / flujo de mi sangre; del agua, flujo / que me disuelve en la corriente del recuerdo; […] / Carne y líquido: soy nombre de un sueño eterno”. O bien cuando en el poema “Present” (“Presente”) se plantea: “[…] / Quan som en el present? / Volar i desplegar-se, / adormir-se i partir. / Entre el no-res / del temps i la consciència / (i el somni sense imatges / de la mort), / una petita llum que camina”.(“[…] / Cuando somos en el presente? / Volar y desplegarse, / dormirse y partir. / Entre la nada / del tiempo y la conciencia / (y el sueño sin imágenes / de la muerte), / una pequeña luz que camina”). La percepción de la realidad como constante devenir y la conciencia de eternidad son sólo una paradoja en apariencia, que se deshace precisamente en la idea de la evolución constante de la vida en un proceso de cambio permanente, de regeneración incesante, no lineal sino cíclica, una revitalización que nos transporta al oído ecos de las doctrinas hinduistas, la creencia de que tras el universo visible, al que atribuyen ciclos sucesivos de creación y destrucción, se oculta el principio que sostiene el universo, sólo que la voz poética no identifica este principio con ningún Dios concreto. La percepción de fluidez y liquidez encuentra, además, formal y temáticamente, su manifestación postmoderna en cuatro brevísimos poemas que Lorca intercala en su poemario y que titula “Missatges al mòbil” (“Mensajes al móvil”), testigos de la naturaleza fugaz y pasajera de las formas de existencia: “Resisteix en l’oblit, / perquè només perdures / en el corrent que escapa. / Flux en el flux” (“Missatges al mòbil I”) (“Resiste en el olvido, / porque sólo perduras / en la corriente que escapa. / Flujo en el flujo” (Mensajes al móvil I”).
Otro vínculo con los pensadores presocráticos es la presencia del fuego, que para estos filósofos representaba la forma arquetípica de la materia y que, por la regularidad de su combustión, personifica el cambio que experimenta el cosmos. En Llorca encontramos con recurrencia el fuego y otras palabras asociadas como la llama, el calor, el humo, la ceniza o el hogar, un campo semántico que le proporciona el simbolismo natural para referirse a la transformación de una forma en otra: “[…] / I és així com la llar de la memòria / torna les cendres al foc del desig, / […] (El moviment de la mirada), (“[…] / Y es así como el hogar de la memoria / devuelve las cenizas al fuego del deseo, / […]” (“El movimiento de la mirada”), o bien: “En el joc, i en la cendra del foc, / hi ha un temps que no es diu perquè ens omple / el camí de l’etern cap al món // […] / I tornar des del fum a la cendra” (“En la cendra del foc”) (“En el juego, y en la ceniza del fuego, / hay un tiempo que no se dice porque nos llena / el camino de lo eterno hacia el mundo // […] / Y volver desde el humo a la ceniza” (“En la ceniza del fuego”).

El anhelo de unidad cósmica que traspasa todo el poemario encuentra consecuentemente su expresión formal en el hecho de que el poeta bebe de la fuente universal de la sabiduría, trascendiendo, como ya hemos visto, las limitaciones de su propio ámbito cultural. Él mismo nos orienta sobre el manantial que lo alimenta cuando inicia una serie de poemas con una cita de Confucio y rinde homenaje a los principios más sagrados de esta doctrina, que entiende el cosmos como un conjunto armónico que regula las estaciones y la vida animal, vegetal y humana. Del confucianismo el poeta aprende a buscar en los textos antiguos y en la naturaleza la lección para averiguar los enigmas de la vida y en la introspección la herramienta básica para la mejora y el crecimiento personal. Uno de estos poemas nos proporciona otra de las claves del poemario: la importancia de la memoria, del recuerdo, como materia prima para obtener sabiduría: “Dirigeix el teu carro estimat, / amb les brides del cor agafades, / al turó de la neu dels set cels: / […] / I llavors comprendràs que el record / no ha caigut de l’estrella d’un somni, / sinó que és la claror del destí / reflectida en els ulls de la joia” (“La conducció de carros. Yu”) (“Dirige tu carro amado, / con las bridas del corazón cogidas, / en la colina de la nieve de los siete cielos: / […] / Y entonces comprenderás que el recuerdo / no ha caído de la estrella de un sueño, / sino que es la claridad del destino / reflejada en los ojos del gozo” (“La conducción de carros. Yu”).




.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada