D'esquerra a dreta, els poetes Miquel de Palol, Jaume Creus, Antoni Tàpies-Barba, Xavier Bru de Sala, Guillem Jordi-Graells, Miquel Desclot, Vicenç Altaió i Ramon Balasch fotografiats per Pilar Aymerich en una taula rodona de la revista Serra d’Or del febrer del 1974.
Antoni Tàpies i Barba
Antoni Tàpies i Barba, II marqués de Tàpies (Barcelona, 1 de enero de 1956) es un médico y poeta español, hijo del pintor Antoni Tàpies. Escribe en idioma catalán.
Se inició en la poesía visual, con influencia del vanguardismo caligramático, publicando Siboc en 1973. Con Les danses d'u (1975) intentó aglutinar diversas experiencias culturales en el seno de la escritura. En Dies d'aigües (1980) se mostró más elegíaco y evocador de la experiencia personal. Otras obras suyas en el terreno de la poesía son La veu del vent (1988), Matèria dels astres (1992) y L'escrivent (1999). En 1992 se inició en la narrativa con Des de l'ombra. También ha traducido diversas obras del alemán al catalán, como Himnes a la Nit de Novalis (1975) y Novel·la d'infant de Klaus Mann (1981).
En 2012 heredó el título de marqués de Tàpies, tras el fallecimiento de su padre. También es miembro del Patronato de la Fundación Antoni Tàpies, y director de Ediciones T, una editorial especializada en ediciones de obra gráfica de artistas contemporáneos y libros de bibliófilo.
Huellas
A mi padre
No hago más que seguirte,
por caminos y agrestes bosques,
peñascos arriba, donde anida la niebla
y muere la luz demasiado clara.
Siempre siento tus pisadas,
tu paso firme sobre la roca.
Muy a menudo te pierdo –me pierdo-
y te veo en la cumbre que me esperas.
Rastreo tu huella
tanto en la nieve virgen como en la tierra arada.
Es difícil seguirte cuando la luna se oculta
y la oscuridad se encumbra en las crestas.
Pero no hay secretos entre quienes hablamos
la misma palabra y quienes guardamos silencio;
llevas en el cráneo un signo que me orienta.
© Traducción de Juan Carlos Villavicencio
en La veu del vent, 1988
Antoni Tàpies i Puig
EMPREMTES
Al meu pare
No faig més que seguir-te,
per camins i boscos feréstecs,
penyals amunt, on nia la boira
i mor la llum massa clara.
Tothora sento el teu trepig,
la teva passa ferma damunt la roca.
Molt sovint et perdo - em perdo -
i et veig al cim que m'esperes.
Rastrejo la teva empremta
tant a la neu verge com al glever.
És difícil seguir-te quan la lluna s'amaga
i la foscor s'encimbella a les crestes.
Però no hi ha secrets entre els qui parlem
la mateixa paraula i els qui guardem silenci;
duus un signe al crani que m'orienta.
EL COS ARDENT
Vull retenir els darrers dies d'estiu,
aquest vent, tebi encara, del crepuscle,
quan el jardí es va enfonsant en l'ombra
i l'aigua, que he vessat en abundància,
perleja a les fulles del llimoner,
a la vinya salvatge i a la gasa tan fina
de l'esparraguera
i penetra a la terra, que desprèn
el seu baf perfumat, concentrat per tants dies
de sol abrusador.
Retindré aquests moments en què les lletres
del vers es confonen ja amb la penombra
i la buguenvil.lea, generosa,
sembla cedir el seu color al darrer
instant del dia, abans que el vitrall
de la nit es fragmenti damunt nostre.
Tambe et retindré a tu, que amb la teva figura
i el teu silenci, més que amb les paraules,
formes part del jardí i de la seva
llum, de la grava que cruix sota els peus,
de les plantes que creixen, una mica salvatges,
i de la merla que espolsa les fulles
cercant en l'humus els petits insectes.
Tota la llum es condensa en un ambre
i a la seva claror es belluga el teu cos
amb pas silenciós.
Vull recordar-te, en aquests moments
en què la bonança sembla imposar-se
al transcórrer indefectible del temps,
abans que l'aire glaçat ens sorprengui,
nus, en la nostra contemplació.
Vull guardar aquesta imatge,
ara ja només el record
d'un breu instant que pot ser irrepetible.
Pel viure extrem
HIVERN
A Glòria
Quan la mà cruel de l'hivern ens estreny
i la natura es despulla de tot,
de la roca immortal,
del faig i de l'alber,
i la llavor, sota terra, no tem
la nevada ni l'ullal de la rata,
tu i jo caminem en silenci
i el record de l'amor es dissol en l'absència.
Tot és petit i la distància augmenta
a redòs de la ventada.
Els camins ens separen
pero ens trobem més enllà,
on la muntanya jeu tota plena de gebre,
com un gegant ferit mortalment.
L'hivern és cruel amb el cos dels amants
i la blanca nevada
es rebeja en el seu defalliment,
així com el lleopard esgota la seva presa
i a poc a poc la dessagna.
Aixi tu i jo trobem plaer en la distància
i en el silenci d'aquest paisatge hivernal.
LA VEU DESITJADA
A Marià Manent
La veu desitjada,
la veu que desitjo,
no és la meva veu d'home,
aspra i entretallada.
La veu que desitjo és la veu de l'àngel,
la paraula muda,
la tendresa del silenci,
l'eloquència de la roca
No hay comentarios:
Publicar un comentario