Joaquim Rubió i Ors
(Barcelona, 1818 - 1899). Poeta, historiador y dramaturgo. Profesor de la Universitad de Valladolid y años después de la Universidad de Barcelona en donde ejerce primero de vicerector y más tarde de rector.
La obra de Joaquim Rubió i Ors -que se mueve entre la teología, el ensayo de crítica literaria y de historia y la poesía y la dramaturgia- hay que situarla en el marco del Romanticismo y el renacimiento catalán. De su actividad docente surgen escritos como el moralista El libro de las niñas (1845), Epítome-programa de Historia Universal (1873-1875) o Lecciones elementales de Historia de España (1885). Debido al oficio paterno, pronto entra en contacto con los ambientes literarios de Barcelona y, de este modo, escribe obras sobre figuras de la época como Noticia de la vida y escritos de D. Joaquín Roca y Cornet (1876), Noticia de la vida y escritos de D. Manuel Milà y Fontanals (1887) y Piferrer considerado desde el punto de vista de [su] intuición artística (1898). Como dramaturgo publica Gutenberg (1880) y Luter (1888) y en Breve reseña del actual renacimiento de la lengua y literatura catalanas (1877) realiza la primera descripción académica de la Renaixença como movimiento.
Con el volúmen de poesía Lo gaiter del Llobregat (1841), Joaquim Rubió i Ors marca, en cierto modo, algunas de las bases temáticas, métricas y lingüísticas de la poesía catalana de mediados del siglo XIX. En la edición de la obra de 1858 se incluye, también, el poema épico Roudor del Llobregat. Es uno de los solicitantes de la reinstauración de los Juegos Florales de Barcelona y en 1863 es nombrado maestro en gai saber. Es presidente de los juegos a partir de 1890 y muere en Barcelona en 1899.
Al Llobregat
Cristalino, alegre río,
Cinta de agua plateada
Que engalanas
Campos que dora el estío,
Y tantas nobles ciudades
Catalanas;
Que besas las santas peñas,
Do baña sus pies de roca
Monserrat,
Y corriendo entre las breñas,
Riegas mi pobre cabaña,
Llobregat.
Si huyes gimiendo á buscar
En los mares un consuelo
A tus memorias,
Bien haces; que no has de hallar
Quien allí el recuerdo insulte
De tus glorias.
Tus glorias, sueños hermosos,
Visiones encantadoras
Que pasaron;
Alcázares vaporosos
Que al morir la luz del día
Se borraron.
¿Qué fué de aquel tiempo, oh río,
En que de los Berengueres
Las banderas
Ondeaban con noble brío
Del Monserrat en las cimas
Altaneras?
¿Qué fué aquel tiempo de gloria
En que al mundo daba leyes
Aragón,
Y el viento de la victoria
Siempre tremolar hacia
Su pendón?
¿Dónde están los paladines,
Los trovadores, las justas
Y las damas
Que en palacios y festines
Abrasaban corazones
En sus llamas?
Barcelona, Barcelona,
Reina viuda que has perdido
Tu belleza,
¿Quién te robó tu corona?
¿Quién rompió tu aureo escudo
De nobleza?
Esos castillos feudales
Que en las nubes se perdían
Orgullosos,
Y en los picos eternales
A gigantes semejaban
Espantosos.
De las montañas nevadas
El tiempo logró borrarles
Con su mano,
Cual nieblas amontonadas
Que disipa el sol ardiente
Del verano.
Ni tu espejo, río, empaña,
Ni enrojecen tus cristales
Rumorosos,
Ya el caballo de campaña,
Ni la sangre de guerreros
Generosos;
Ni ya turbantes, ni escudos
Arrastran al mar soberbio
Tus corrientes,
Ni los puñales agudos
De Toledo, y la corazas
Esplendentes.
Ni interrumpen tu reposo
Las pisadas del rendido
Trovador,
Que entre tímido y gozoso,
Va á cantarle dulces trobas
A su amor.
Y con el arpa colgada
De una cinta de oro y seda
Aprisa va,
Porque le espera su amada
Y el ambiente de tu orilla
Frío está.
Ni ya, tal vez, besarán
Mañana mis pobres chozas
Enramadas
Tus ondas, ni turbarán
Tu silencio mis cantares
Y baladas;
Pues todo á morir camina,
Todo la hoz de los años
Hiende y raja,
Desde la nudosa encina,
Hasta la más leve arista
De la paja.
TRADUCCIÓN DE D. FEDERICO BARÁIBAR
AL LLOBREGAT.
Joyós y cristallí riu,
Cinta de ayguas platejadas
Qu’ engalanas
Los camps que daura lo estiu,
Tantas vilas celebradas
Catalanas:
Que besas las santas penyas
Y hont sos peus de roca banya
Monserrat,
Y que corrent entre brenyas
Regas ma pobre cabanya,
Llobregat;
En fugir plorant be fas
A buscar en las onadas
Tos conorts:
Qui insulte allí no tindras
De tas grandesas passadas
Tos recorts.
Tos recorts, somnis hermosos,
Visions plenas d’ armonía
Que passaren;
Palaus d'ayre vaporosos
Que al morir la llum del dia
Se borraren.
¿Qué se han fet los jorns, ó riu,
Que l' pendó dels Berenguers
Celebrat,
Flamejava ab gloria, altiu,
Sobre tos pichs altaners,
Monserrat?
¿Qué se han fet los temps de gloria;
Los temps en que Aragó dava
Lleys al mon,
Y en que al vent de la victoria
Son estandart tremolava,
Ahont sont?
¿Qué se han fet los paladins,
Los torneigs y trobadors
Y las damas,
Qu' en los palaus taberins
Encenian tots los cors
En llurs flamas?
Barcelona, Barcelona,
Reyna viuda que has perdut
Ta bellesa,
¿Qui te ha pres la tua corona?
¿Qui ton mantell te ha romput
De comptesa?
Los gótichs castells feudals
Qu' entre núvols se perdian
Orgullosos,
Y qu' en los pichs eternals
Gegants sentats pareixian
Espantosos,
La ma del temps los borrá
De las montanyas nevadas
Ahont se alsavan,
Com logra 'l sol dissipá
Las boyras amontanadas
Que 'l tapavan.
Ni turban, riu, los cristalls,
Ni tos miralls enrogeixan
Cristallins,
Lo trepitjar dels caballs,
La roija sanch que verteixan
Paladins.
Ni al llansarse 'n las onadas
Arrastran escuts, turbans
Tas corrents,
Ni corassas platejadas,
Ni fins punyals toledans
Resplandents.
Ni interrompan ton repos
Los passos del trobador
Que camina,
Entre tímit y joyós
A cantar un lay de amor
A sa nina.
Que camina ab l' arpa atras
Penjada de una cinteta
O cordó d' or,
Y apreta alegret lo pas,
Pus lo aguarda sa nineta,
Y fa fredor.
Ni ja tal volta demá
Regarás, riu, mas cabanyas
Enramadas,
Ni ton repós turbará
Eix gayté ab cansons estranyas
Y ab baladas.
Pus tot mort en eixa vida,
Tot dels anys la cruel dalla
Ho destrueix:
Tot, dé la terra envellida
Fins al petit bri de palla
Se pudreix.
Febrer de 1809.
De Lo gaiter del llobregat.
BARCELONA
Posada en una plana
com sobre una catifa d'esmeralda,
Favència la romana
a qui presten, galana,
sa espurna el mar i Montjuïc sa falda:
sobre un mosaic posada
d'or i verdura que sos murs rodeja,
prop la platja mullada
que l'ona alborotada
al besar-la d'un vel d'argent plateja,
sembla una reina hermosa
que a l'eixir de son bany, mig despullada,
en contemplar se gosa
sa corona, orgullosa,
en lo mirall de l'aigua platejada:
una princesa esclava
que sa bellesa, de supèrbia plena,
mirant en l'ona blava,
no es recorda que agrava
sos peus de neu lo pes d'una cadena.
Aparta, Barcelona;
aparta els ulls d'est mar que tos peus banya,
pus si et retrata l'ona
amb ta antiga corona
no la crèguies, oh! no, l'ona t'enganya.
Sols si et retrata bella
no et menteix ton mirall, vila altanera;
pus pot una donzella
gentil com una estrella
ser sens corona si amb corona ho era!...
(Dins de Lo gaiter del llobregat. Barcelona: Edicions 62, 2006, p. 40-41)
LO GAITER DEL LLOBREGAT
—Si et donàs la sua corona
un rei i el ceptre de plata,
i son mantell d'escarlata,
i son trono engalanat,
gentil gaiter, ¿deixaries
per a ser rei tes balades,
tes muntanyes regalades
i ton joiós Llobregat?
Si et prometés un rei moro
perles riques i galanes,
i son bordell de sultanes,
i son palau encantat,
¿joiós gaiter, olvidaries
ta airosa i fresca cabanya,
ton llit de fulles que banya
lo caudalós Llobregat?
Si et regalàs, gaiter, un màgic
sos castells de núvols blaus,
i sos follets i palaus
d'estrelletes esmaltats,
¿olvidaries per ells
les neus, les boires, los rius,
les fresques nits dels estius,
les nines del Llobregat?—
—No, nineta, pus més val
ma gaita de drap vermell
i mon capot que el mantell
d'un rei de perles brodat;
pus més que els palaus moriscos
val ma cabanya enramada
amb les flors que ma estimada
roba, al matí, al Llobregat.
I més que los castells màgics
de núvols blaus Montseny val
amb ses roques de coral,
i amb son front altiu nevat;
i molt més les nits d'hivern
en què nos sorprèn lo jorn
referint del foc entorn
històries del Llobregat.
Pus per més que li donàs
un rei son ceptre de plata,
i son mantell d'escarlata,
i son trono engalanat,
deixaria, hermosa nina,
de ser rei per ses balades
i muntanyes regalades
lo gaiter del Llobregat.—
(Dins de Lo gaiter del llobregat. Barcelona: Edicions 62, 2006, p. 50-51)
MOS CANTARS
Si ab mos cantars senzills, oh Pàtria mia!,
terra sagrada a on mon bressol sense gales
balandrejà, al trist to de ses balades,
una mare ab amor;
si cantant de records jo puc un dia
ta corona refer que fulla a fulla
dispersà per tes planes regalades
dels segles lo rigor;
dels antics trobadors la muda lira
jo arrencaré de llurs humits sepulcres,
i al geni que divaga entre llurs lloses
plorant invocaré,
i despertant-ne les que el món admira
ombres sagrades, noms cenyits de glòria,
los comtes i antics reis, i llurs famoses
batalles cantaré.
Jove só, oh Pàtria!, sí, i la mà encara
tremola sobre l'arpa a on la cigala
brillà dels trobadors, a on ressonaren
los cants dels Cabestanys:
jove só: ¿mes què importa si m'ets cara,
oh Laletània!, si a ton nom ses ales
bat mon trist cor; si em sobra en amor patri
lo que me falta en anys?
Durs seran mos cantars, sens harmonia
saltaran de mon cor mos sentits versos,
com d'un acer ardent salten hermosos
trossos de foc brillants;
mes no se'ls tatxarà de bastardia,
pus llemosins seran encara que aspres,
i en records rics i en fets cavallerosos
dels hèroes laletans.
Durs, sí, mes nobles com lo vol de l'àliga;
mes llibres com los monts que ses nevades
crestes, que boscos de mil anys cenyeixen,
aixequen fins al cel;
ni en sonores voltes assentades
en lleugeres columnes d'or i marbre
daran venals llaors als qui mereixen
sols despreci i cruel.
Ni temes, Pàtria que ab cantars joioses
tes llàgrimes insulte de viudesa;
ni recorde vils noms dels qui trencaren
lo ceptre de tos reis.
Preste'm son foc de Laletània el geni,
i al món recordaré la saviesa
dels antics i bravura que al món daren
llur dialecte i llurs lleis.
Presten-m' son geni els trobadors que dormen
en llits de marbre, en pau i exempts de pena;
i en melós llemosí, pus és lo idioma
ab què parlo al Senyor,
cantaré tes grandeses, Catalunya,
tos comtes i antics reis que per l'arena
lo pendó orrossegaren de Mahoma,
del sarraí traïdor.
Cantaré als paladins que en tes riberes
del Jordà venerat l'arena santa
ab sang tenyiren que ab sa sang divina
lo fill de Déu regà;
i al jovenet galan que ab àgil planta
penjada l'arpa al coll que al vent gemega
baix lo dorat balcó d'a on dorm sa nina
venia a sospirar.
I cantaré els amors i l'hermosura
de les filles gentils de les muntanyes
les del cos més airós que una urna grega,
més que un gerro de flors:
pus no sempre ressona en les altures
ni entre sostres daurats, ni en salons gòtics;
pus no descenya les humils cabanyes
l'arpa dels trobadors!
No hay comentarios:
Publicar un comentario