EDUARD ESCOFFET
(Barcelona, 1979). Poeta y agitador cultural. Ha practicado diversas vertientes de la poesía (visual, escrita, oral, instalación, performance), siempre con un espíritu de investigación. En los últimos años se ha centrado en el trabajo oral y sonoro.
Ha presentado su obra en varias ciudades de España y sobre todo en el extranjero: Italia, Francia, Bélgica, Alemania, Portugal, Argentina, Estados Unidos, China, Chile, República Checa, Nicaragua, Brasil, Ecuador y República Dominicana. Además, dirigió el Festival Internacional de Polipoesía Proposta,en el Centro de Cultura Contemporánea de Barcelona (2000-2004).
Actualmente dirige Barcelona Poesía (Festival Internacional de Poesía de Barcelona). Basa su trabajo poético en la oralidad y la acción. Hasta la fecha ha publicado el libro Estramps (2011) junto con el artista Evru.
FIESTA
¿quién descolgará el cielo?
¿quién detendrá el ciclo del agua
y la introducirá en un bidón?
¿quién barrerá la tierra?
¿quién separará la paja del polvo?
¿quién amontonará, por separado
—cada montón en un recodo—,
las rocas, los vientos y los esqueletos?
¿quién desconectará la fuerza de la gravedad
y la atracción de los planetas?
¿quién lo hará? ¿después de qué?
¿quién quemará la llama hasta la extinción?
18 - TAP
faig cant de traginers,
del ‘nar fent sense diners,
dic la mala mala vida
amb la fe poc decidida,
la cançó del ‘nar tirant
contra el rei i contra el sant
i dels pobres n'és la veu,
no em trepitgis amb el peu
mala rata, mala gana,
treu corona, treu sotana
de cigrons en calen més,
hi ha la gana, no els calés,
que som pols, res més que pols
i ho serem per fe de molts,
que som homes de ceguesa
sens trobar encara l'entesa,
i ens trempem amb llepolies,
no m'has dit que no em volies?,
i tirant tirando espero,
no n'estic segur de fer-ho
nyigo-nyigo fa la vida,
tot és fals, tot és mentida.
tu què em dónes, tu què tens?
un gros tap entre les dents
no sé pas com entonar
recollint molles de pa
puix que aquesta no és manera
de dir no, que no és bandera
ni país, ni bon senyal
aquest carro dels de dalt
que té rodes de cartró
qui les renta amb tan sabó?
i cridant em desespero,
no n'estic segur de fer-ho
nyigo-nyigo fa la vida,
tot és fals, tot és mentida.
tu què em dónes, tu què tens?
un gros tap entre les dents
i ja ho deia sant mateu
o ves tu a saber qui ho féu,
o ves tu a saber qui ho féu,
els darrers seran primers
i els primers depèn del mes
i la crida dels budells
no són bales pas per a ells,
que és la pensa qui destria
quin és bon i quin mal dia
prô, si temps fa ja que espero,
no n'estic segur de fer-ho
nyigo-nyigo fa la vida,
tot és fals, tot és mentida.
tu què em dónes, tu què tens?
un gros tap entre les dents
faig cant de traginers,
del ‘nar fent sense diners,
dic la mala mala vida
amb la fe poc decidida,
la cançó del ‘nar tirant
contra el rei i contra el sant
i dels pobres n'és la veu,
no em trepitgis amb el peu
mala rata, mala gana,
treu corona, treu sotana
abans no arribi la primavera
“e sai que l’om a perdut
molt plus tost que non gasaigna”
azalais de porcairagues
a fora hi ha el que podria ser
una mala companyia per a un whisky
i un tel que llesca
la llum del sol,
si ens ateny.
hi ha dies,
per sorpresa,
esblaimats,
que ressusciten un poc.
però són només això,
esporàdics. i mentrestant,
el gel, el vent, el fang.
a dins, els llençols:
on la suor hi escriu, hi traça.
el cos, al llit, s’escola
pels porus: s’espolsa
els freds, els fangs i el gris de l’hivern,
llarg. només això,
la purga als llençols:
en deixa paisatge.
la higiene
d’abans no esclati el temps novell.
hi ha la dona
hi ha la dona que t'escolta i hi ha l'altra.
hi ha la dona que, amb la nit, esmussa la lluna i te la trobes, i hi ha l'altra.
hi ha la dona que veus
i l'altra. i la que voldries veure…i l'altra.
hi ha la dona, et sembla recordar, que et va fer perdre
el món de vista i hi ha l'altra. també
hi ha la dona que te la fa oblidar i l'altra, que també.
hi ha la dona i el vent, a lloure, que són parla
i són paraules i un somni que camina. i fuig. i l'altra.
hi ha la dona que voldries conèixer i l'altra.
hi ha l'altra i la dona que no recordes.
hi ha la dona i l'altra que voldries
oblidar. hi ha la dona sense ulls, que són
les bótes de vi de la fosca d'un veler que
ha acabat amb el mar i t'ha dit que de sirenes
no n'ha vist. l'altra tampoc. i hi ha la dona
que cridarà que no ha tocat el foc,
que duia els ulls tapats i hi ha l'altra,
a qui has tapat els ulls, i també estàs tu
amb els ulls arrencats de socarrel entre el mirall
i la llum del sol. hi ha la dona que remuga
i hi ha l'altra. hi ha la dona que estén la roba
o bé disposa la fragilitat del món i hi ha l'altra.
hi ha la dona, feta carn, que és en la llum i és en la fosca
i hi ha l'altra, en la fosca i en la llum.
hi ha la dona i el sexe. també, el sexe. i l'altra.
por
por a la mare
por a la pipa del pare
por a l'oncle
por al matrimoni de l'oncle
por a la cosina que mira amb els pits crescuts
por a ser mare
por a ser la cosina a qui el cosí endinya verga
por a ser el cosí que ha d'endinyar verga a la cosina
por a ser un pare fidel
por a ser un progenitor i estimar amb extrem la criatura dolcíssima
por a ser una mare servicial
que alimenta un desconegut:
que alimenta un terrorista,
que alimenta un membre d'una secta,
que alimenta un ionqui,
que alimenta un camell de barri,
que alimenta un artista carregat d'àcids,
que alimenta un visionari,
que alimenta un lladre,
que alimenta un policia.
por a ser mare i no poder encaixar la pistola quan el fill arriba amb l'uniforme tacat
por al pa
por al vent
por a les olives farcides d'anxova
por a ser una oliva farcida d'anxova o encara pitjor: una gamba
por als qui parlen i por als qui no parlen
por a odiar els skaters
por a odiar ikea
por a odiar els sindicalistes
por a odiar la santa església catòlica i tots i cadascun dels seus parroquians
por a escriure les cartes al pare
por a ser kafka
por a ser heterosexual
por a ser homosexual
por a no ser bisexual
por a no ser multicultural
por a no ser demòcrata
por a ser stalin
por a tenir res a perdre
por
por a no ser tu
por a no ser tu
por a no ser tu
passar de tot
l’amor
ho fa malbé tot;
fa malbé el sexe,
destrossa l’enteniment
i esblama el color de la pell.
fa dels ulls un moble
i del llit un altre moble
-ara una vegada rere una altra.
l’amor mata el flirteig,
mata el xarampió
i mata la mirada distreta
i redreça la moral
cap a inclinacions desconegudes.
l’amor
ho fa malbé tot;
enrogalla la veu,
desfà els plans i les vistes panoràmiques
i omple el cafè de grumolls
i de nervis desbocats les venes.
l’amor encalma a mar i els paisatges més dòcils,
deixa plans els peus plans
i plana la verga més fera.
l’amor
ho fa malbé tot:
et cobreix els ulls
i entre cortines i persianes
m’oblido de mi mateix,
els rius continuen sent els rius
i jo ja no sé què fer.
No hay comentarios:
Publicar un comentario