domingo, 2 de octubre de 2016

LAIA MARTINEZ I LOPEZ [19.187]

Fotografía de Lucas Ottone


LAIA MARTINEZ I LOPEZ

Laia Martinez i Lopez nació en Berga (Cataluña) en 1984 y reside en Mallorca desde el año 2009. Es escritora, traductora y músico. Se licenció en Traducción e Interpretación de inglés y ruso en la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha publicado los poemarios L’abc de Laia Martinez i Lopez (Documenta Balear, 2009), L’estiu del tonight, tonight (El Gall, 2010, premio Art Jove), Cançó amb esgarrip i dos poemes (Lleonard Muntaner, 2015) y Afollada (LaBreu, 2016). Ha participado y dirigido diversos festivales de artes poéticas y es vocal de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Presente en diferentes antologías, ha sido traducida al castellano, italiano, portugués, inglés, ruso y croata. Como traductora destaca su trabajo sobre la obra de Max Voloixin, realizado junto a Gerard Adrover, así como la adaptación al catalán de poemas dispersos de Marina Tsvietáieva. Es la voz, el verso y los teclados de Jansky, un dúo de electroversia con máquinas, instrumentos y producción de Raume, con quién ha editado los discos Un big bang a la gibrella y ÉÈ (Primeros Pasitos, 2013, 2015). Asimismo, es miembro del grupo de postfolk Cap de Turc, que revisita el romancero popular y la literatura medieval con ilustraciones de Max en directo.

 

MI ISLA

Cada cual tiene una isla y en todas ellas hay pinos o palmeras. La rodean lenguas de agua y, el poema, puede ser la casa que construimos encima o la balsa que custodia sus orillas. Somos quedarnos o huir de ella. Somos los descendientes, el lenguaje convertido en huella; o la voz que dice el vacío que suena atrás y, por azar, atrapará una caracola. Hacemos las paces para procrear y, por placer, la guerra. Yo no he sabido dejar allí un hijo ni montarme la barca. Sin embargo, con Amor, pactamos un ritmo y vamos migrando de un tiempo a otro en el universo, a lomos de una ballena o halcón peregrino. Si existe alguna ley inquebrantable, la desconozco. El dolor vive en quienes creen en las teorías irrefutables. Mi yo cabalga lejos de un mundo que intuye muerto y, el verso, tremendamente físico, es el espolón con el que apunta hacia otras dimensiones —olas. Quiero amar y que me sigan los peces. Sueño, bailando alrededor de la isla, con la perfecta canción.

 
Selección de poemas

 
Por la senda enterrada
hasta el cuello la flor
más bella de la isla
encoge sus raíces
se enrosca y gira
para no arraigar
demasiado cerca
de algún neumático
trozos de plástico
huesos de vidrio
modernos derribos
hierbas postizas
o el gran hotel con vistas:
endemismos mallorquines
lidian por tierra
por la tierra, malherida.
Es lila:               Limonium.

 

*

 

Como si nos hubiéramos tragado el piano
de la sala
y luego
nuestros dedos
lento pero
fortíssimo
vomitasen sus notas digeridas sobre
la piel.
Así        Así          Así
nos    to       cá      ba      mos
Así        Así          Así
 

 
*

 

A Cleopatra, la bañaron en casa con leche
de burra;
a mí me bañasteis en el torrente,
pero el vientre no me tornó fuente, sino cantizal.

 

*


Yo fui una niña que se perdía por el bosque
buscando a esos duendes desnudos de cuento.
Estoy segura de que las hay a montones.
Anoche, cuando todo en casa está despierto,
la he oído reírse ―afollada,
junto al geranio muerto de la terraza.
Me ha parecido incorruptible su carácter de entonces.
Y, sin embargo, al girarme,
yo era el duende en el espejo
y sacaba hongos por las rodillas y los codos.

[Poemas pertenecientes a los poemarios L’estiu del tonight, tonight y Afollada. Traducción de Laia Martinez i Lopez y Natalia Rabassa.]

 

 
Pel camí colgat  
a mort la flor 
més bella de l’illa  
estreny arrels 
s’entortolliga 
per no aferrar  
massa devora 
algun pneumàtic  
un tros de plàstic 
ossos de vidre 
runes modernes 
herbes postisses 
o el gran hotel amb vistes: 
endemismes mallorquins 
bregant per terra  
per la terra, malaurada.  
És lila:        Limonium.

 

*
 

Talment ens haguéssim empassat el piano 
de la sala  
i ara 
els nostres dits  
lento prò 
fortíssimo 
en vomitessin les notes païdes 
damunt la pell. 
Ai   xí  ai   xí  ai   xí 
ens  to  cà  vem. 
Ai   xí  ai   xí  ai   xí.

 

*


A Cleòpatra, la banyaren a casa amb llet 
de somera; 
a mi em vàreu banyar a la riera 
però el ventre no em tornà font, sinó tartera.

 

*


Vaig ser una nena que es perdia pel bosc  
cercant follets dels que anaven nuus als contes.  
Sé ben segur que n’hi ha hagut moltes.  
Anit, quan tot a casa es desperta, 
l’he sentida com reia -afollada, 
vora el gerani mort de la terrassa. 
M’ha parescut incorruptible el seu caràcter d’aleshores. 
I, tanmateix, quan m’he girat, 
jo era el follet allà al mirall 
i treia fongs pels genolls i els colzes.

 
http://latribudefrida.com/poesia/isla-mujer-canto-tres-poetas-mallorca/




Medusas 
lamiéndome
las mamas

eléctricas.

Medusas
lamiéndome
las nalgas

se acalambran.



*


¿Hace días que no se hace de noche 
o bien es noche todo lo que hace el día?

los relojes de esta isla
 marcan en punto el tiempo exacto
de quien lee su tic 
y el tac
se asorda, veranea
rapiña ciego segundos palpables
 bajo el agua cercadora.

Las corrientes no tienen fecha 
ni la arena, suficiente memoria.



*


Mientras rumio qué es lo que aguardas
                                                       en mis ojos
la órbita se me gira hacia arriba
trabuca el mundo
vuelca el recuerdo
y la palabra qu he visto
sólo se me lee entre las piernas:

ruido de rocas 
rascando olas.


Premio ART Jove de Poesía 2.010
El verano del tonight, tonight
Ediciones Calima

http://nuncallegantardelashadas.blogspot.com.es/2012/01/poemas-laia-martinez-i-lopez.html





L’abc de Laia Martinez i Lopez
(Documenta Balear 2009. La cantàrida 5)

                                    No podria viure sense poesia
                                    ni escriure sense pa.

“a” d’adúltera


a. amateur

Recordo el primer orgasme
que no va ser amb tu
[amb aquell altre]
i sense els meus dits.

Vas esperar-me
que fes campana
d’aquella escola
tècnico-professional diocessana
[no hi havia institut,
diu que en faran un, ara],
i en aquell cotxe blanc
[no la diré, prô recordo la marca,
i això que a mi, els cotxes,
ni em vénen ni em van]

em vaig anar enfilant, 
espanatada,
pel seient tapissat de cremades
aparcat damunt una estora
no de molsa
[de restes de sexe, escampades]
i amb taques de la primera
amant teva o de l’amo primer
el capellà,
fins a tocar aquell cel
l’únic Paradís real
[i el sostre],
empesa per les esperonades
d’una llengua flageladora
i roent.

Recordo el primer crit
que no es va escapar
de la meva gola
ni del meu pit
[de més ensota]
i la destresa amb què degustaves
aquella figa collida 
abans de temporada;
i com obria per a rebre’t
una porta lliscant
i em tancava per a empresonar
[eternament, amb pany i clau]
aquell plaer tan elèctric
que esllavissava els murs
càrnics
del meu jo
i m’aturava el pensament
[per primer cop]
encegant-me les idees,
enllustrant-me l’entrecuix,
ennuegant-me en el recital
d’as i us.

Ara somio,
des de llavors,
i faig gimnàstica
per a l’elasticitat
[del cos]
amb tocar aquell cel
un altre cop, de més a prop,
i sense tu
només amb jo.


a. masturbadora

El mirall es fa gran
[com les meves pupil·les]
i l’habitació queda fosca
i m’hi acostumo
felina.
Perfum de mi,
del meu perfum
i del fum
de la cigarreta, que s’escola
per entre els cabells
i els pèls, de maria,
que arranco un cop al mes
i els pits es mouen,
[els naturals, els de silicona no]
suaus,
com una barca deixant remar
la corrent.
No penso en ell, ni en tu,
en mi i m’excita
que m’estimi tant.
El mirall s’entela, s’estreny,
i la música s’eixorda
amb els meus crits
ofegats
            [ai, els veïns!]
i tinc els dits amagats
entre les cames,
jugant.
Com els nens petits
                                   al Toca-toca,
                                   amb les textures dures,
aspres i lleficoses.


a. a Londres

Busco
¿prò què?
No ho sabia, fins ara.
Busco allò que he trobat.
Corro i vull que no s’escolin els dies
[de 24 hores sense son]
perquè ell s’ha esborrat de la fotografia
que dormia sota el coixí
[revelat d’oferta, buf!];
ara hi ets tu,
sota meu, a sobre, nu.
Cada nit
                i cada dia.
M’és igual que no em facis teva,
ja ho sóc.
                I love you.
Sóc dins dels teus llibres,
lectures nocturnes
i versos endormiscats endolcits amb vi
em desperten
i em vull tornar a adormir.
Alè ranci,
la tremolor de l’autobús
[que es lleva a les sis, 
amb tos d’haver fumat Embassy],
prô el sol no surt al matí; 
sempre és de nit
                              aquí
[a la ciutat sense paraigües].

Dolor al pit. El nostre amor s’ha adormit.
Un mocador amb cloroform
per a no oblidar-te.
A uns quants quilòmetres 
on la pluja no mulla 
els records
                    plastificats,
lluny de tu, m’enamoro.
Em quedaré sota
aquest cel tan gris,
esperant que m’enviïs
una altra foto
[amb revelat de luxe, please].


a. amb adolescent

Com n’era d’arriscada
la meva perdició, ho sabia.
Sóc molt intel·ligent
[em faig l’estúpida per a no deixar-te 
en evidència].

Tu encara vas posar-te en un perill
més temible; davant seu,
mossegades, un petó fugaç
i les mans deslligades
amb un llaç de seda
quan l’altre du una bena als ulls
que transparenta
i ens amaga.

Puc fer-te coses que ningú
no es creurà que t’hagin fet
[allà, a l’escola privada]
només a canvi
de risc, de perill.

Conducció temerària.

Si em deixes portar el volant
[no tinc carnet]
correrem per circuits 
de pell suau i molla
tot fent xisclar
els pneumàtics, gastant-los,
i acariant del fre,

només un pèl, de tant en tant.
Ho veus?
Ara el cor se t’accelera
i a mi em batega
el clítoris, embogit,
[a set mil revolucions]
els teus dits s’hi perden.
Deixa’m que t’indiqui el camí.

Canvia de marxa
redueix una miqueta
[ja m’espero, aguanta],
¿no veus que la màquina
s’escalfa massa?
I accelera de cop, altra vegada,
i derrapa entre els fluids
de la carretera suada.

Corre fins que s’acabi la benzina
[quin dipòsit més petit!]
i ara aparca al meu costat
i fes-m’ho, amb la calefacció
apagada –el fum és tòxic-
i la música d’una emissora
de moda.

Les dones conduïm més bé, oi?



“b” de borratxa


b. d’èxit

L’aroma sintètica
dels fulls escrits
enmig d’al·lucinacions
provocades
a cada aparador
al costat
del cartell de best-seller
els més cars
tipografies grans
i no lectors fullejant
amb dits bruts de croissant
la mort d’una estrella.

El so estrident
dels aplaudiments
enmig del plató
d’un rètol lluminós
ficcions
en Dolby 5.2
en primers plans
maquillades amb Photoshop
l’eina del triomf
i no autors cercant
amb cara de mercant
el negoci rodó.

La xafogor pudent
de la mirada malvada
enmig de la Rambla
del poble creient
submissió
a l’aparell de TV
a les revistes del cor
a la premsa creixent
esperant un error

i la no escriptora
amb el fetge que plora
de tant de vi dolç.


Borratxa de gelosia 
Jo, 
que sempre he escurat el plat 
sense rebequeries, 
que sempre he encapçalat 
sense pedanteria 
les llistes de l’escola, del partit, 
de la universitat; 
jo, que he penjat d’un cartell 
a l’estil nord-americà 
com a treballadora del mes; 
jo, que he escrit poesia, 
que he fet l’amor per a aturar guerres, 
que m’he venut per a comprar-te el cel; 
jo, que t’he sigut sincera; 
jo, que t’he esperat, sempre, 
dibuixant-te camins 
perquè et perdies i dient-te qui eres; 
jo, que m’he tallat les ungles sola 
i he plorat i rigut a les pedres 
perquè no patissis; 
jo, que t’he deixat ser tu 
sense voler ser teva… 
jo, 
no sóc ningú. 



“c” de cínica


cínica dos

Als trens de la línia quatre
tot són inconvenients;
adés es paren perquè algú,
sense pensar en els demés,
es llança a les vies,
i ara.


cínica tres

Em regales una rosa
que és la més bella del món, i fa olor,
i no està ni massa closa
ni poncellada del tot;
prô la seva perfecció és imperfecta
per mà de l’home,
com les nimfes que surten a les revistes
per a dones;

que les roses,
amor,
han de tenir-hi espines,
al cos.


cínica zero

Provares d’entendre el món 
no havent-lo viscut
quan vagabundejaves pels barris de turistes
pel centre, amb una guia,
per a no perdre’t
i que no et trobés la vida.

Escrigueres en centenars d’arbres
no sabent-los els noms
quan rondaves pels llits freds
dels poetes, amb dues vides,
per a no perdre’s
i que no els engolís la poesia.

T’anegares sota les pluges
no mullant-te per de dins
quan somiaves amb novel.les
als terrats, amb els ulls nus,
per a no perdre’ls 
de vista.

I conscient que rera els murs
del teu palau de l’inconscient
s’hi apilaven runes, fam i merda,
vas exiliar-t’hi esperant que algú
tirés la porta a terra,
d’un cop de puny,

i et digués que la vida
no es pot mirar pel forat d’un pany.


L’estiu del tonight, tonight
Premi Art Jove 2010
Pollença, El gall editor, 2011

 

*

Crònica de com, mentre una marabunta hipnotitzada
cercava la mateixa cala, el mateix fang, el xiringuito,
la cançoneta i el parell de ties espaterrants, una
bergadana sense barret de palla ni estrella es va 
trobar a l’Illa.

 

*

La font del bar raja suada
i ni els pardals volten la plaça.

Sóc pirata d’aigua dolça, 
filla de mare muntanya,
una tartera fins al far...

i no li cal sal a la mar.

Hi ha cervesa-sorra-platja.
Sóc la crosta de l’onada.
Malgrat tot...

Son Sardina no té costa.

 

*

Ningú no frisa:
ni el vent –ni els cambrers- ni la lluna;
sols el trànsit del carrer Aragó
a l’hora puta.

Presses pel privilegi de la calma
-a s’illa.
L’absenta – lentitud
m’alarma.

 

*

Fer l’amor sentint Chopin:
rescabalar-li tot el sexe al seu piano
esser la pell que s’escarrufa sota el nacre
i comprendre la fluïdesa dels seus dits.

 

*

               -Desengruna’m el vestit,
corb marí gros!
Que berén de pa moreno     i som morena.
[mal la mar no me prengués per gra d’arena...]

 

*

He vist selves dins la mar
oxigenant la terra ferma,
monstres lluents de gelatina
enllumenant el fosc marí,
arrels de pi mullant-se els peus a ple migdia,
l’arena blanca fent-se roca
i les roques roges ensorrant-se.
He vist algues de l’aigua
s’arrosseguen fins al sòl...

La fam de mar se m’ha fet grossa
i ara no basta que en mengi
perquè quasi tot no m’omple.

He vist les profundes brànquies 
de les fosses submarines,
he planat sobre deserts
sobre cims esgarrapats,
he vist ones fantasmals ‘gafant alè per l’envestida,
les anemones turgents
soterrant-me fora sol...

La fam de mar se m’ha fet grossa
i ara no basta que en mengi
perquè quasi tot no m’omple.

 


*

A punt de partir
que no vull
i perquè vull
                -canta n’Ovidi
em quedo aquí.

Et beso l’ull:
-“M’ensenyaràs a dir t’estim?”



ALTRES POEMES
(Pedra foguera)


fins a
(vermuts)

                                    The only see I saw
                                     was the seesaw sea
                                     with you riding on it.
                                                Dylan Thomas


La mar s’ho empassa tot.

Hi llenço les ganes de violar-te
quan t’esperes a l’escala
no volent-me fer l’amor;

hi llenço l’estrambòtic enyor
de tenir-te dins i no trobar-te
com una ferida sense bala;

hi llenço els mots amb una pala
si escric versos per error 
que aconsegueixen trempar-te; 
 
hi llenço les ganes d’estimar-te,
els llibres folrats de la sala,
les mosquetes del Xador;

i la mar s’ho empassa tot.


envers
(amor)                                  

¡Bienvenidos al mayor espectáculo del mundo!
                                                             (Circo Roma)


Ni fas malabarismes amb ous
ni proves de domar una pantera
ni t’allites a dins del canó
ni l’espasa de mag et travessa
ni engoleixes boles de foc
ni fas el salt mortal sense reixa

i això que hi ha dins del flascó
de ben segur que és ginebra!


[que són pilotes,
que allò era un gat,
que tu dispares,
que hi ha un forat,
que escups oxigen,
que tens vertigen,
i el verí, ja el duies posat]




PEDRA FOGUERA

M’agrada somiar truites, mirar les musaranyes i passar 
camí. Fins fa ben poc m’amagava de la poesia, però la trobava pertot; ara 
surto a emborratxar-me’n i l’endemà la vomito, esperant que algú endevini 
què he sopat la vigília. 



II Antologia de poesia da Ilhas Baleares.

Recital de poesia na Barraca. Lisboa, 28 de Abril de 2011

Premi de poesia Art Jove amb L’estiu del Tonight Tonight.
“És llicenciada en Traducció i és una enamorada de la poesia de Mallorca, especialment de l’obra de Miquel Bauçà o Blai Bonet.”

 

VERS

Riu el roc
sota el meu cul,
el nespru es queixa
-en penetrar-me,
cruix el pinyol de la cirera
si l’empenys tu, contra l’escull
-del meu orgasme

i vessa...

sang: dolça, quasi negra,
per l’escletxa del meu mur
fet d’esperit, de vi
i alguna herba, mal’heura,
-de camí
i la teva barba s’esllavissa
cercant un pou
-un ull de nimfa;

perquè això de fer l’amor
és com enfilar agulles de mitja
prò punxa més... molt més.

 

EN CONTRA DE

Et pesa tant, aquesta culpa,
que és com dur un roc lligat als turmells,
com una toxana fent-te parets al fetge

i encara això fora poc!

una cuba de ciment al cervell
i una columna hel·leniana a l’esquena
dos litres d’heroïna per la vena aorta

i escolta! encara fora poca, la pena

que et sents tan bruta, no saps per què,
com el tub d’una estufa sense escura-xemeneies
com el ronyó d’una rata d’Anglaterra,

i tan desemparada
com aquell pare-llamps dalt la teulada
d’un orfenat.

 

CAR, DE MI, NO T’ENAMORES

t’envejo el temps
que no em regales
per a ser-te més tu sol;
t’envejo el nervi
que t’enfila ben de pressa
des dels ous;
t’envejo força, 
el dur forcívol del teu ésser
la saba verda
la teva escorça de punxes seques
i la no enveja
-sobretot
que sents pels homes.

t’envejo els sons
robats als trons
que m’abraones al swing del vent;
t’envejo flors
que amb fosca negra 
fas esclatar per al ñmatí
pintar les hores
de cent somriures;
t’envejo el viure
rompent en l’aire
com braves ones;
t’envejo lliure, car de mi
no t’enamores.

 

afollada
labreu 2016

 

*

Quan la mar transmuta en cel
-d'ennuvolada,
i no hi ha ull que pugui dir
d'on ve l'aiguagt
-fins on l'esquitx de les onades?

És llavors que el llac dedins,
amb el seu monstre,
plora riuades -amazòniques,
que sols desembocant-te a la boca,
mare, tornen dolces.

 

*

"Has provat mai de remenar
el brou que ens viu a dintre el cos?
Tria en quin punt fer bullir l'aigua
o si vols bullir-hi, amb ella;

s'esdevindrà un big bang a la gibrella:
l'Univers sencer serà l'escudella."

 

*

D'alimentar la criatura amb versos
voldria saber-ne el resultat.
Surten, també, del pit i fan créixer.

 

*

Jo que cremo com vereno
de la llengua de serpent,
quan l'empenys de la cistella
ver la cova entre les cuixes
on hi guardo els pecats
de des que em van sortir les dents,

et deixo anar infern avall
cada tres vespres,
faig que es tanquin totes les finestres
i només vegis què s'encén rere els meus ulls:
un foc follet -la bestiesa
del cos grillat -cor de tubercle.

I els qui a les nits es reuneixen i s'entrellacen amb voluptuositat bressolada
fan un treball seriós (...) per la cançó d'algun poeta que ha de venir
i que sorgirà per a expressar delícies indicibles.
                                                                                                    R.M. RILKE

 

*

Llanço un cop de puny contra el mirall,
tipa de veure-l'hi incapaç de masturbar-se
amb el record, i els vidres més xics
se'm claven als nusos dels dits
i no els en puc treure sens que un doll de sang
-calenta,
barbotegi fins la pica i, més enllà, a les canonades,
s'agrumolli i coaguli.

Crido esgarrips a cor obert, des de l'estora vermella:
als peus, hi tinc gangrena,
al ventre, bassals de fam,
i entre els cristalls de l'espill
cruix un xerric com del seu riure;
alço el cap i hi veig gotims
d'aquell blanc semen fantàstic;
res endins...

 

*

Sento una tristesa immensa,
tinc la plorera buida, avui,
i la disfresso de camp de cols
amb fulles verdes;
però una ventada de gebre
me'l deixa ben ple de pols:

sembla un cementiri de caps
amb rulos, ara,
un exèrcit de traficants
de camuflatge, si bé t'hi fixes;

se sent una tristor
com del gemec de les fustes
que em vetllen l'hortet
que no em vol donar viandes,
el tros de terra on no hi deixo
plantar ningú, des de la tanca, i perxò

hi creix una fam desoladora
que no en vol, de males herbes
-una gana que no es veu,
car fa forat a dins la panxa;

sóc el sòl infecundable,
el bulb capervall d'una ceba.
Tinc la plorera buida,
avui,
i a dins del ventre només m'hi arrela
un no-res infinit.

 

*

 
Sé com tornar. I tornaré.
Si em volien reina per la fillada
varen errar en ofrenar-me la veu.
Vull dir la vida fins que m'abdiqui -cantar-la.
No esperaré la mort amb la rancúnia a la falda.

"La deessa Mah, la de vella veu, plorava:
"¡Oh, si pogués tornar al fang...!"
Gilgamesh


 




.
 

1 comentario: