Fotografía de Lleonard Munt
Antònia Vicens
Antònia Vicens nació en Santanyí (Mallorca) en 1941. Es novelista y poeta. Con su primera novela, 39º a l’ombra (Selecta, 1968 / Moll, 1990 / Edicions 62, 2002), ganó el premio Sant Jordi en 1967. Impulsada por el galardón, continuó escribiendo narrativa: Material de fulletó (Moll, 1971), La festa de tots els morts (Nova Terra, 1974 / Barcelona: Hogar del Libro, 1982), La Santa ( Laia, 1980), Quilòmetres de tul per a un petit cadàver (Laia, 1982, premio Ciutat de Palma), Gelat de maduixa (Fernando Torres, 1984, premio Ciutat de València-Constantí Llombart), Terra seca (Planeta, 1987), Febre alta (Edicions 62, 1998), Quan un home s’enamora (Mèdol, 1998), Lluny del tren (Destino, 2002), Ungles perfectes (Proa, 2007) y Ánima de gos (Moll, 2011). Su obra poética, tardía, se recoge en Lovely (Moll, 2009), Sota el paraigua el crit (Lleonard Muntaner, 2013) y Fred als ulls (Cafè Central, 2015). Asimismo, ha publicado narrativa breve y juvenil. Ha sido galardonada por su trayectoria con la Creu de Sant Jordi (1999), el premio Ramon Llull (2004) -al que renunció en protesta por la política lingüística del gobierno balear-, y con el Premio Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya (2016). Es socia de Honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (2016).
MI ISLA
Y es que me sentí isla, antes de saberme mujer. Todo un sector numeroso de mujeres que crecimos con muchísimas carencias, llenas de perjuicios y aún ahora, muchas van por el mundo un poco aturdidas de infancia asfixiada.
Porque aquella niña a la que, cuando tenía once años, compraron una bicicleta y rondaba por las calles de los pueblos pedaleando deprisa, queriendo cortar el viento, trascender y transgredir barreras morales, era todas las niñas.
Los hombres de Santanyí, la mayoría agricultores propietarios de cuatro trozos de tierra infructífera o marineros sin barca, se vieron obligados a embarcarse en barcos que pasaban objetos de contrabando, objetos prohibidos y pecaminosos, tales como el tabaco y el nylon, para poder ganar un sueldo digno y mantener a la familia. Residían en Tánger, Gibraltar, La Línea …
Así todas las criaturas éramos un poco huérfanas: los padres, siempre lejos, sólo venían de permiso una vez al año, y las madres, ansiosas, estaban siempre demasiado pendientes de los temporales del mar, y de las corrientes de su corazón y de su cuerpo de mujeres que se iban convirtiendo en islas desiertas. Islas secas. (…)
Y nunca percibí el más leve rumor de rebelión alguna, o de querer asociarse las mujeres, para exigir sus derechos: emanciparse no les pasaba por la cabeza, dejaban correr los años educando a sus hijas como habían sido educadas ellas, muy atentas a no romper, ni tan siquiera resquebrajar, el orden establecido. Quiero decir que la madre se ponía siempre como espejo y el reflejo genético se complementaba con el reflejo social, y las hijas, no teniendo ningún otro modelo, una vez adultas, se convertían en la madre.
Por lo tanto, cuando me di cuenta que mi destino estaba tan cuidadosamente planeado por aquellas mujeres, víctimas y a la vez cómplices de la dictadura patriarcal y católica, quedé tan asombrada que en un intento desesperado de evadirme de ese tipo de lazos, empecé a soñarme escritora. Quería también explicarme a mí misma por qué isla-cobijo de marineros cansados, en lugar de, simplemente, mujer que piensa y decide el itinerario de sus pasos.
Texto adaptado de Vicens, A. (1998). Ser dona, ser illa. Lluc: revista de cultura i d’idees, 806-807, 33-35.
Selección de poemas
(No era amor la mano
que te enseñaba a caminar.
No era ternura la cuchara
que te enseñaba el camino de la boca.
Decían:
¡Esta niña nos pertenece
tenemos tan pocas cosas!)
LOS PIES SIEMPRE LE DOLÍAN
Los pies siempre le dolían
a mi padre.
Cojeando recorría todas las zapaterías
buscando unos zapatos bastante cómodos que lo ayudaran
a sobrellevar el peso de todos los daños
los desgarros y los cortes
que el mar le había hecho.
Nunca los encontró. Tuvo que marcharse
descalzo con el reloj de pulsera y el cuchillo
de rebanar pan de rebanar lágrimas en el bolsillo de la chaqueta y
una cara blanca como la espuma de las olas
que tantas veces montó.
Me lo decía siempre:
No tuve infancia.
No se lo sacaba de la cabeza:
Aprendí a escribir mi nombre en el frente.
Chillaban balas se deslizaban estrellas
de sangre cuando yo aprendía a escribir mi nombre.
No quería ser un peón cualquiera.
Y decía mi madre:
Es un hombre apuesto. Lástima
que no sepa escribir. Tú
tienes que ir a la escuela Antònia. No
tienes que ser un ignorante como tu padre hija.
Y el azulete de los ojos se le esparcía por las mejillas cuando
diluviana
lloraba su ausencia.
*
(No era amor la voz
que te enseñó el abecedario.
Aprendiste a leer
con sangre en las rodillas.
Decían:
Como a los árboles nuevos para que no se encorve
le pondremos estacas.)
RAÍCES
A la memoria le han salido raíces. Los recuerdos
son minúsculos como las monedas de un céntimo. Hay que
tener los bolsillos llenos para poder ir al horno
a comprar pan.
Mi padre siempre lo decía:
con los bolsillos vacíos pierdes el equilibrio.
El pan llena un hombre.
El orgullo llena una camisa.
Caminaba satisfecho por los pasillos del supermercado bajo los neones.
Escupía los bofes de un verde alga al lado de las manzanas y las naranjas.
Escupía flemas de un amarillo herrumbre delante del puesto del pescado.
La gente huía de su figura macilenta.
Pero él volvía a casa con una bolsa llena de uvas
contento de sentirse alado.
Me lo decía siempre:
A los diez años
conocí la alta mar.
A los doce años
conocí los temporales.
Los delfines. Las trampas de los horizontes.
No se lo sacaba de la cabeza:
Una vez perdí la ropa y el reloj.
Escribía Joan
en el aire
cuando la barca se hundió. No
quería ser un ahogado anónimo.
*
Y decía mi madre:
Camina erguido. Como si gobernara el viento.
Lástima que no sepa guardar su ropa. Tú
debes ser más viva Antònia
no sueltes nunca lo que es tuyo.
Y el carmín de los labios le chorreaba por el mentón
Igual que la sangre
chorrea
por las piernas de las mujeres.
[Poemas pertenecientes al poemario Lovely. Traducción de Carlos Vitale]
http://latribudefrida.com/poesia/isla-mujer-canto-tres-poetas-mallorca/
(No era amor la mà / que t’ensenyava a caminar. / No era tendresa la cullera / que t’ensenyava el camí de la boca. / Deien: / Aquesta nena ens pertany / tenim tan poques coses!)
ELS PEUS SEMPRE LI FEIEN MAL /// Els peus sempre li feien mal / al pare. / Ranquejant recorria totes les sabateries / cercant unes sabates prou còmodes que l’ajudessin / a dur el pes de tots els traus / els treps i els talls / que la mar li havia fet. / No les va trobar mai. Va haver d’anar-se’n / descalç amb el rellotge de polsera i el ganivet / de llescar pa de llescar llàgrimes dins la butxaca del gec i / una cara blanca com l’escuma de les ones / que tantes vegades va muntar. / M’ho deia sempre: / No vaig tenir infància. / No s’ho treia del cap: / Vaig aprendre a escriure el meu nom al front. / Giscaven bales lliscaven estrelles / de sang quan jo aprenia a escriure el meu nom. / No volia ser un peó qualsevol. / I deia la mare: / És un home plantós. Llàstima / que no sàpiga escriure. Tu / has d’anar a l’escola Antònia. No / has de ser una ignorant com ton pare filla. / I el blavet dels ulls se li escampava per les galtes quan / diluviana / plorava la seva absència.
(No era amor la veu / que et va ensenyar l’abecedari. / Vares aprendre a llegir / amb sang als genolls. / Deien: / Com als arbres novells perquè no es vincli / li posarem estaques.)
Selecció de poemes recitats del llibre Lovely, d'Antònia Vicens
absèncieS
(No era amor la mà
que t'ensenyava a caminar.
No era la tendresa la cullera
que t'ensenyava el camí de la boca.
Deien:
Aquesta nena ens pertany
tenim tan poques coses!)
(No era amor la veu
que et va ensenyar l'abecedari.
Vares aprendre a llegir
amb sang als genolls.
Deien:
Com els arbres novells perquè no es vincli
li posarem estaques.)
(No era amor la paraula
que t'obligava a anar ben dreta.
No era tendresa la paraula
que t'obligava a anar amb el cap sempre alt.
Deien:
De la joventut
en treurem benefici.)
Arrels
A la memòria li han sortit arrels. Els records
són minúsculs com les monedes d'un cèntim. Cal
tenir-ne les butxaques plenes per poder anar al forn
a comprar pa.
El pare sempre m'ho deia:
Amb les butxaques buides perds l'equilibri.
El pa omple un home.
L'orgull omple una camisa.
Caminava satisfet pels passadissos del supermercat sota
els neons.
Escopia el lleu d'un verd alga devora les pomes i les taronges.
Escopia flegmes d'un groc rovell davant la parada del peix.
La gent fugia de la seva cara de la Mort amb pebres
però ell tornava a casa amb una bossa plena de raïm
content de sentir-se alat.
M'ho deia sempre:
Als deu anys
vaig conèixer la mar gran.
Als dotze anys
vaig conèixer els temporals.
Els dofins. Els paranys dels horitzons.
No s'ho treia del cap:
Una vegada vaig perdre la roba i el rellotge.
Escrivia Joan
en l'aire
quan la barca es va enfonsar. No
volia ser un negat anònim.
*
I deia la mare:
Camina empinat. Com si governés el vent.
Llàstima que no sàpiga guardar la seva roba. Tu
has d'anar més viva Antònia
no amollis mai allò que és teu.
I el camí dels llavis li regalimava pel mentó
igual que la sang
regalima
per les cames de les dones.
Una instantània
Els pits sota el jersei desafien la plaça
a la fotografia.
Era molt jove quan un espontani em va fotografiar
baixant els esglaons de l'església. (Al fons el campanar contra el cel.)
Els homes sortiren del bar amb una cassalla a la mà.
Somreien
etílics i concupiscents.
Era diumenge.
De tots ells només la mirada del pare era aigua de la mar
amb veles.
No posseïa fortuna però teixia xarxes:
Atrapar el temps.
Recobrar el minut exacte de la puresa.
M'ho deia sempre:
Als tretze anys la mar ja em feia mal a l'esquena.
Als quinze anys encara no coneixia la cassalla ni l'aspirina.
*
I deia la mare:
Encara somia platges. Tu no has de ser
com ton pare filla. Ell sempre
s'ha deixat seduir fàcilment.
I un rast de planys se li va encallar a les genives
igual que els hams dels palangres s'encallen
en les prades de posidònia.
OlorS
(Mai no et varen dir una paraula
que fes olor
de tendresa.)
(Li corre pels dits
de la mà esquerra
li corre pel braç
li arriba al cor
un intens aroma
de lliris.)
(Pudor de peixos morts
li va fer arrufar el nas
estrènyer els ulls
els punys
les dents.)
(El vent espargia per les cases
una flaire penetrant
d'àngels
caducs.)
(Ha florit el cascall marí
a les parets estupefactes
del menjador.
Mentre
el julivert badalla al cossiol.)
La barca
Després de perdre la barca
va bregar amb les onades
que remolcaven negats que pareixien llunes
damunt la mar
i vagueries d'enamorats
el pare.
La seva dèria era abastar l'eternitat:
Una amant bruna a la costa de Tànger i una amant rossa
a la platja de la Cala.
M'ho deia sempre:
Si els vint anys fonyava onades
era perquè la pena em tornés vi.
I diu la mare:
Està ple de tubs i d'agulles.
Fermat al llit. Lligat
a les olors de la mar.
Els llavis se li fonen i creu que és
Déu caminant sobre les aigües d'un vaixell.
Només gavines
No es veia res
tret de gavines negres
dins la gleva sangonosa del sol morent.
Ja no tenia la forma
d'un home
el pare.
Ja no tenia la forma
la seva barca.
Muntant el celistre havia creuat l'horitzó
havia espoltrit el temps.
Després va ploure sobre
la mar.
Pluja i vent varen formar remolins d'aigua: Petges
per atrapar el somnis dels navegants. Però
no varen poder atrapar la seva veu quan deia:Ja he arribat
al país del mercader de perles fines.
Peixos
Al crit de l'alba a la Cala austera de la seva infància
cada matinada tirava l'àncora
i saltava del llit
el pare.
Sabatilles de franel·la
i pantalons beixos de cotó amb cordons
eren la seva indumentària
de somnàmbul
que cerca
la seva barca.
*
Ara encara pesca
encara puny boira i memòria.
Orgullós de no haver deixat l'estructura dels seus ossos
a cap port ni a cap enclavament
contempla el carrer ple de reclaus amb el nen
(que va ser) acostant-se
sota el cel de la lluna.
Els peus descalços i les cames tortes
sostenen un pit escanyolit.
Els braços prims alçats en angle
aguanten el cove que du damunt el cap.
Molt alerta que no li vessin
els peixos.
Un dia qualsevol
Dos jocs de plats
plans.
Dos jocs de plats
fondos.
Les culleres i els ganivets corresponents
devora els tovallons de paper.
Les tovalles són
blanques
amb randa de mundillo i xifres
brodades.
Dins la cuina es respira l'efluvi d'herba-sana de l'aguiat i
l'efluvi
marí de la presència invisible del pare.
Tots dos somriem davant el meu plat ple a vessar. Ell un somriure estufat a la
paret còmplice. Jo
observant la mare sense prendre participants en la nostra conxorxa.
I és que una vegada buit el plat em transporta a
una infància erugada.
*
Sempre el pare m'havia de defensar dels eixabucs de la mare que no tolerava que deixés res dins el plat. Temps de llesques de pa d'ordi comú untades de saïm i somnis de niló.
ColorS
(Regalima el vermell
igual que regalima el vi
pel paisatge de la fusta.)
(De sobte el color lluminós del dia
va caure dins la nit
de la cisterna.)
(El gris del capvespre tirava el lleixiu.
No hi havia un pam de net ni al
cel ni a la terra.)
(Al blanc li deien
Puresa.
El color de la llet
estava prohibit.)
La casa
Va nàixer a Santanyí en una casa humil del carrer
del Rafalet amb corral d'aviram
gàbia de conills i hortet
el pare.
Hi havia viscut i hi havien mort ja xarucs els padrins paterns
llavors de lassitud hi va morir sa mare. I molt vellet son pare mal
que de jove
se n'hagués anat pel món a fer fortuna deixant
tres fills pucers
la dona prenyada.
Hi va nàixer i hi va morir la germana petita
minada de tifus.
I ell
quan es va jubilar
tenia la delera
d'un descans florent al sofà de la casa
en què de nen havia vist créixer a mort
entre ceballots lliris
sargantanes.
Quan va saber que l'havia d0abandonar
la casa
se li van adormir els peus de pena.
I una vegada va ser a Palma
a la casa de la filla
se li van adormir definitivament les cames.
No coneixia les cadires.
Li eren estranyes les finestres
les parets que juntament amb la taula
de la cuina i el cassó d'encalentir la llet els matins
li deien que escoltés com el pati
la llimonera escopia les llimones
els teuladers baixaven en picat a beure l'aigua dels gossos
les erugues rosegaven els brots de la bignònia.
Desolació
Tampoc no coneixia les cases
ni la gent d'aquell carrer estret
el pare.
Ningú no alçava el cap per dir-li:
Joan
bon dia.
Era com si se li hagués fos la fesomia.
Com si hagués perdut el nom.
Bastava veure'l assegut a la taula camilla.
Capficat. Fitorat. Mirant-se els peus inflats
per saber que resava amb tota la seva ànima:
Putes sagrades ajudeu-me!
Bastava mirar-li els ulls sense gens de verdet
per saber que es buidava
com es buida i es mor lentament un cranc roquer
amb una morada rompuda si està fora de l'aigua.
A vegades estenia la mirada cap al cel
igual que un captaire estén la mà cap als qui passen.
Tot per llegir a les estrelles
que el déu que tantes vegades va capturar amb les xarxes
era simplement cargol marí o tortuga.
CaminS
(Al camí de la infantesa
amb lluquets
i esparregueres
ara
ufanós
hi floreix el quitrà.)
(Ni tan sols creixen
pedres.
Han reblit de ciment
la vida de les cunetes.)
(Han aturat la transmigració de les
ànimes:
Ja no floreixen els ametlers
a les voreres dels camins.)
(Buidada fragmentada
castrada:
Cotorreta cul cosit.
Volien convertir el camí de les dones
de sol a sol
en una vagina
en una flor
muda.)
Absències
No només era el perfil del seu cos absent
al llit de matrimoni
desolat
amb la mare jove
i enamorada.
No només era la carència del seu cul
a la cadira de la cuina
al voltant de la taula.
Els matins.
Els migdies.
Les nits.
Es va fer un esvoranc de la seva mida
en l'aire.
Un atall. Una porta
per on va entrar l'
altre.
El Suplantador.
El Conrador de glòries.
El lladre etern.
En lloc de fremir-me la pell
em tremolava l'ànima.
En lloc de beure el semen vivificador d'un mascle
combregava l'hòstia sollada de sacrifici.
Llavors
m'ajeia amb els braços en creu
damunt les Tres Maries
i m'immolava.
Encara no sabia que l'amor de Déu
que omple totes les coses
no omple els cossos de les dones.
Ni llepa les ferides dels innocents.
Oblit
Si al front va aprendre a escriure
el seu nom
el pare.
Enmig de la mar gran
va voler conèixer els números
i les regles més elementals
de la comptabilitat:
“Que mai + cap home – jo travessi
el portal de casa nostra”.
Enviava aquest exercici barroer
d'equació de balanç
com qui envia una combinació de seda
o una ampolla de perfum.
Per les ondulacions de la frase
la mare podia ensumar
una flor de perjuri
en cada lletra.
Sota els embats de
la nit africana.
.
No hay comentarios:
Publicar un comentario