Marià Aguiló
Marià Aguiló i Fuster (Palma de Mallorca, 16 de mayo de 1825 - Barcelona, 6 de junio de 1897) fue poeta y lingüista. Hijo de una familia chueta de buena posición económica, su interés por la cultura catalana se despertó desde su juventud.
Realizó estudios de Derecho en Barcelona. Fue uno de los fundadores de la Renaixença. Fue director de la Biblioteca Provincial de Valencia. Posteriormente, dirigió la Biblioteca de Barcelona. Publicó un gran número de obras clásicas de la literatura catalana, siendo leído por múltiples lectores. A partir de la investigación archivística y del trabajo de campo en los territorios donde se habla catalán recogió una gran cantidad de material lexicográfico, que reunió en su Diccionari Aguiló.
También escribió un Romancero popular.
La Biblioteca de Cataluña conserva en sus colecciones libros y manuscritos procedentes de la biblioteca Aguiló.
Su actividad poética se basó en el conocimiento profundo de la literatura catalana clásica y las fuentes etnológicas.
El libro Els poetes romàntics de Mallorca incluye cinco poemas de Aguiló: Ramon Llull aconsellant al poeta, Aubada, Esperança, Enamorament impossible i Això rai!
Es citado a menudo el siguiente cuarteto en que relaciona lengua, pueblo y nación:
Cap nació pot dir-se pobra
si per les lletres reneix.
Poble que sa llengua cobra
se recobra a si mateix.
Decepción
La dolencia del alma a nadie mata,
mas le hace agonizar su gran presión...
Cuando el dolor el corazón maltrata,
se escapa por los ojos su aflicción.
Mas la pena que el llanto nos desata
no aminora el ardor del corazón;
sus fibras moja y con rencor dilata
para acopiar más cruel desolación.
¡Ay, pobre del que en hora maldecida
siente el amor y es del amor proscrito!
¡Le huye la muerte, mas también la vida!
Vive para probar que no es un mito
que, si el hombre se inflama sin medida,
¡su dolor sin amor, será infinito!
DECEPCIÓ
Malalties de l'ànima no maten,
n'agonitza hom llarg temps, mes, ai, no en mor ...
Per dolor, les parets del cor no esclaten,
sols los ulls són qui esclaten amb greu plor.
Mes les llàgrimes cruels, que els ulls enceten,
del cor no trauen la infernal cremor;
mullen ses fibres que eixamplant-se baten,
i així hi cap més dolor dins nostre cor.
Ai del mesquí que en hora maleïda
per ésser naix d'alts sentiments traït:
la mort mateixa en fuig, i en fuig la vida!
Viu per provar amb desficiós neguit
que, si els desigs de l'home són sens mida,
també el cor pel dolor és infinit!
A UN XIPRER
Per què et crearen, oh arbre,
sens ombra, ni fruit, ni flor?
¿Has nascut sols per fer por
devora tombes de marbre?
Tot arbre que engrons l’oratge
bat sos rams fent dolç renou,
mes lo teu negre fullatge
gemega si el vent lo mou.
Si els pàmpols verds se belluguen,
si es va engronsant el llorer,
si els embats en les flors juguen
i l’esperança se’n ve,
com un llamp fuig i s’esborra
tot pensament de conhort
guaitant tu, feresta torre
de la ciutat de la Mort.
A cada poble t’he vist
a les portes del fossar;
digue’m, sentinella trist
que els difunts te fan guardar,
per què és que sempre en els punts
te posen més solitaris
i vius sentint les plegaris
que resen an els difunts?
Oh!, ja ho sé:... perquè ta rel
mostra an el cos el seu llit,
mentre que el tronc com un dit
senyala a l’ànima el cel.
AL LECTOR
Tinc indòmit l’ideal:
ni sóc clàssic ni romàntic.
Cant en llengua maternal,
desitjós que sia el càntic
veritable i natural.
D’infant, la llengua del Laci
m’ensenyava un reverend
a cops de Gazophilaci,
i abans que encetés Horaci
n’esbucaren el convent.
Ma gramàtica llatina
s’esfondrà en tanta ruïna,
i entrí a la universitat
al so d’himnes de Cristina
i visca la llibertat!
L’estudi em féu poc profit.
Als primers fulls del compendi
del curs a què estava inscrit,
esclatà ab sobtós incendi
l’amor primera en mon pit.
Sens prou lluc, mestre ni guia,
sentint fiblar les passions,
volguí dir el que sentia,
i cerquí en la pagesia
la faiçó de mes cançons.
Una Musa casolana
festegí lluny del Parnàs,
que avinent, humil i plana,
canta ab lira catalana,
de què els savis no en fan cas.
Per ma pàtria me sap greu,
al puntejar-ne eixa lira,
l’humilitat de ma veu;
mes l’alt enginy Déu l’inspira,
i a mi em manca eix do de Déu.
Perdona, llengua volguda,
l’ardiment ab què t’escric.
Ja que el geni no m’ajuda,
per fer-te arreu coneguda
l’amor propi et sacrific.
Deixeble dels glossadors
mallorquins, que sens receptes
canten sa fe i sos amors,
confés que no sé els preceptes
que inclou l’art dels trobadors.
Desconec la gentil forma
que estrafà l’or cisellat;
mon cant al poble es conforma,
i, com ell, cerca per norma
l’esperit de veritat.
Per ço llig sempre en lo llibre
del cor, que no sap mentir,
i escolt què em diu cada fibra
quan de dol o plaer vibra,
per poder-lo traduir.
Així em va dictar l’Amor
mos esplais de fadrinatge
ab paraules de l’avior...
Si menysprees ton llenguatge,
tanca el llibre ací, lector.
AUBADA
L'estrella més pura,
poruga ja guaita;
tremola agradosa
dellà la muntanya.
¡Ben haja l'estrella,
l'estrella de l'auba!
Els galls que dormien
davall les porxades
¿què és lo que ara veuen,
que tant i tant canten?
Han vista l'estrella,
l'estrella de l'auba.
Les flors senyorívoles,
de rou tot brufades,
l'embat les bressola,
els ulls xalests baden.
Han vista l'estrella,
l'estrella de l'auba.
Les boires se gronxen,
la lluna s'apaga;
piulant els aucells
estiren les ales
perquè el sol envia
l'estrella de l'auba.
Cansats se condormen
malalts i malaltes,
i alegres somnien
visions d'esperança;
que els mals i la fosca
defugen de l'auba.
¿Per què el monestir
ventant les campanes
ja crida a matines
escolans i frares?
Perquè vol que resin
"L'Estrella de l'Auba".
Estrella que et mostres
quan fugen les altres,
¿per què em deixondeixes
tan de matinada?
En lletres que lluen
respon l'estel d'auba:
-Amic, aprofita
la vida que passa;
de fosca nasquérem,
la llum ens aguaita.
Del sol de la glòria
la vida n'és l'auba.
QUÈ ÉS AMOR
Què és l'amor, nina, em preguntes?
Senyal que no l'has sentit;
i amb mes pobres comparances,
com te'l podré definir?
No en parla el mestre a l'escola,
ni en la llar se'n parla als fills,
i als quinze anys l'amor arriba
sobtat com un terbolí.
L'amor és el pa de vida
que el cor troba en est exil;
l'únic bé que deixà traure
Déu a Adam del Paradís.
Se sent com una harmonia
que conforta l'esperit,
dolça com la veu dels àngels,
pura com el seu somrís.
Mes no hi ha instrument que puga
est cant del cel fer sentir
fins que el cor se torna una arpa
que ressona en altre pit.
No hay comentarios:
Publicar un comentario