martes, 27 de septiembre de 2016

RODOLFO DEL HOYO [19.172]


Rodolfo del Hoyo

(Barcelona, 1953). Tiene estudios de Derecho y de Arte Dramático aunque nunca se ha dedicado profesionalmente ni a una cosa ni a otra. Empezó publicando poesía en castellano en el año 1994, pero desde 1996 escribe principalmente en catalán.


Nací un día de otoño de 1953. Mientras las calles se arropaban con una manta de hojas de plátanos y se anunciaban vientos y lluvias, yo cantaba ópera en la sala de partos de la Maternidad Provincial de Barcelona, al lado del campo del Barça. Mi familia, originaria de la Mancha, de Andalucía y de Extremadura, era vecina de Montcada i Reixach, pero enseguida se trasladaron a Santa Coloma de Gramenet, donde siempre he vivivdo.

Estudié primer ciclo completo y algo más de Derecho y empecé estudios de Arte Dramático en el Institut del Teatre de Barcelona, pero nunca me he dedicado profesionalmente ni a una cosa ni a otra, aunque trabajé una temporada como funcionario de justicia y durante más de veinte años formé parte de diversos grupos de teatro de aficionados.

Desde 1990 he ejercido como gestor cultural, y he sido director del Centro de Arte Contemporáneo Can Sisteré en mi ciudad. En 1996 fundé la Associació Colomenca de Literatura (Acolite).

Desde que tenía doce años no he parado de escribir. Empecé a publicar poesía en la lengua de mis padres, el castellano, pero desde 1996 solo escribo en catalán. He publicado una veintena de libros, principalmente de literatura infantil y juvenil, pero también de poesía y de narrativa. Para niños y jóvenes cabe destacar El secret del planeta Moix (2000), La colla del fantasma Barruf (2004), La Banda dels catòdics enfurismats (2004), La vaqueta Queta (2004), El talismà de l'Ariadna (2005), La font del cedre (2005), El capità Barruf i els caçafantasmes (2009), Un pingüí damunt del televisor (2010), El somriure de la Natàlia (2011), El bosc dels somnis perduts (2015) o La Lea i el cargol (2016). En el ámbito de la poesía Asuntos interiores (1995), Els dits de l'intèrpret (2003) y El caminant a la deriva (2007). En el campo de la narrativa he publicado Els amors furtius (2000). He recibido el premio Recull-Joaquim Ruyra de Narrativa 2012, por el libro Llegir al metro.

Soy socio y vocal de la Junta de Cataluña de la Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Obres

Literatura infantil i juvenil

El secret del planeta Moix, Barcelona, Barcanova, 2000
La banda dels catòdics enfurismats, Barcelona, Cadí, 2004
La colla del fantasma Barruf, Barcelona, Barcanova, 2004
La vaqueta Queta, Barcelona, Cadí, 2004
Elisa (adaptació literària), Vic, Eumo editorial amb la col·laboració de l'IREF i de la Universitat de Girona, 2004
El talismà de l'Ariadna, Barcelona, Barcanova, 2005
La font del cedre, Barcelona, Baula, 2005
De tot cor (amb altres autors i autores), Barcelona, Barcanova, 2007
El capità Barruf i els caçafantasmes, Barcelona, Barcanova, 2009
Un pingüí damunt del televisor, Barcelona, Alfaguara - Grup Promotor, 2010
El somriure de la Natàlia, Barcelona, Animallibres, 2011
Quin niu més bonic!, Barcelona, Barcanova, 2013
El bosc dels somnis perduts, Barcelona, Animallibres, 2015

Narrativa

Un gramet d'amor a Santa Coloma i altres relats (amb altres autors), Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, 1996
Els amors furtius, Lleida, Pagès editors, 2000
Salou 6 pre-textos VII (amb altres autors), Barcelona, Salou, Meteora, Ajuntament de Salou, 2011
Llegir al metro, Lleida, Pagès editors, 2013

Poesia

De miradas imprecisas, Barcelona, Seuba, 1994 (en castellà)
Asuntos Interiores, Madrid, Huerga & Fierro, 1995 (en castellà)
Els dits de l'intèrpret, Santa Coloma de Gramenet, L'Esguard, 2003
El caminant a la deriva, Barcelona, Comte d'Aure, 2007

Obra Traduïda

Il viandante alla deriva / El caminant a la deriva. Venafro (Itàlia), Edizioni Eva, 2014

Premis

Premi Recvull de Narració "Joaquim Ruyra" 2012 per Llegir al metro





Todas las traducciones a cargo del autor.



Autorretrato

Busco el silencio para encontrarte 
pero has desaparecido
bajo el vaho del espejo. 
Una imagen distorsionada
me devuelve quien eres y no eres. 
No quieres reconocer que somos los mismos ojos 
y me absorbes con una mirada
que no es la mía.




AUTORETRAT

Cerco el silenci per trobar-te
però has desaparegut
sota el baf del mirall.
Una imatge distorsionada
em retorna qui ets i no ets.
No vols reconèixer que som els mateixos ulls
i em prens amb una mirada
que no és la meva.




Cuerpos de aire

Seguíamos a nuestra madre por el camino polvoriento 
hasta la fuente. 
Ella dejaba el barreño en el suelo 
y empezaba la faena 
de lavar la ropa. 
No recuerdo la presencia de mi hermano. 
Sé que estaba
porque en aquel tiempo no podía ser de otra manera. 
Y sin embargo, recuerdo intensamente como los cuerpos de aire bailaban sobre la hierba. 
Y la llanura de sábanas blancas
contrastaba con el silencio oscuro 
de la cabaña de celosías rotas 
donde años atrás los viejos habitantes del pueblo 
pasaban los días de fiesta.
Ahora les molestaba
porque los emigrantes habíamos destrozado 
con nuestras barracas
el paisaje idílico de olivos y madroños. 
La naturaleza era substituida por harapos. 
Los niños con mocos y legañas 
éramos los amos de la montaña
de la pequeña explanada 
al final de la calle.



COSSOS D’AIRE

Seguíem la mare pel camí de pols
fins a la font.
Ella deixava el gibrell a terra
i començava la feina
de rentar la roba.
No recordo la presència del meu germà.
Sé que hi era
perquè en aquell temps no podia ser d’una altra manera.
I tanmateix, recordo intensament com els cossos d’aire ballaven
damunt l’herba.
I la planura de llençols blancs
feia contrast amb el silenci fosc
de la cabana de gelosies trencades
on anys enrere els vells habitants del poble
passaven els dies de festa.
Ara els feia nosa
perquè els emigrants havíem destrossat
amb les nostres barraques
el paisatge idíl·lic d’oliveres i d’arboç.
La natura era substituïda per parracs.
Els nens amb mocs i lleganyes
érem els amos de la muntanya
i de la petita esplanada
al final del carrer.




Ladrillos de humo

Mi madre nos cogió de las manos 
y nos llevó a los huertos frente a casa. 
Arañábamos la piel de la tierra, 
nos llenábamos las uñas de ella 
para descubrir el tesoro que encerraba. 
Estaba tan emocionado que no veía a mi hermano
desmenuzando terrones junto a mí. 
Levanté la vista un momento.
Una muchedumbre de mujeres y niños llenaba 
aquel campo enorme a la orilla del río. 
Las mujeres acumulaban patatas en los delantales. 
En el comedor de casa hicimos una pila 
que duró mucho tiempo.
Mientras comíamos patatas cocinadas 
de mil maneras diferentes,
iba creciendo la fábrica de cervezas. 
Cada fruto de la tierra era un ladrillo de humo.



MAONS DE FUM

La mare ens va agafar de les mans
i ens va portar als horts del davant de casa.
Esgarrapàvem la pell de la terra,
ens n’omplíem les ungles
per descobrir el tresor que amagava.
Estava tan emocionat que no veia el meu germà
esmicolant terrosos al costat.
Vaig aixecar la vista un moment.
Una gernació de dones i nens omplia
aquell camp enorme a la vora del riu.
Les dones arreplegaven patates als davantals.
Al menjador de casa vàrem fer una pila
que va durar força temps.
Mentre menjàvem patates cuinades
de mil maneres diferents,
anava creixent la fàbrica de cerveses.
Cada fruit de la terra era un maó de fum.




Cuna de agua

Un niño caminaba con las sombras
por la orilla del río.
Recuerdo que era una mañana de sol y de frío.
Las piedras se estremecían
con el misterio de su mirada.
Guardaba un secreto hecho de luz blanca
y un deseo impronunciable
porque contenía el nombre de todos los nombres.
La mano sobre el hombro era un látigo
que golpeaba la esperanza.
Las sombras se apiadaban y besaban
su piel tierna.
Él las envolvía con una sonrisa 
y les escribía palabras de amor 
con los labios.
No tengáis miedo de la noche 
que las aguas me acunan.



BRESSOL D’AIGUA

Un nen caminava amb les ombres
per la vora del riu.
Recordo que era un matí de sol i de fred.
Les pedres s’estremien
amb el misteri de la seva mirada.
Guardava un secret fet de llum blanca
i un desig impronunciable
perquè contenia el nom de tots el noms.
La mà damunt l’espatlla era un fuet
que colpejava l’esperança.
Les ombres s’apiadaven i besaven
la seva pell tendra.
Ell les embolcallava amb un somriure
i els escrivia paraules d’amor
amb els llavis.
No tingueu por de la nit
que les aigües em bressolen.




SACRIFICI 

Sacrificat pel pare a un déu sense nom 
el caminant va penetrar dins el caos 
a la recerca de l'instant etern 
on pensava trobar la cambra de l'origen 

l'úter que obriria l'escletxa pe a l'aparició de l'ombra. 

I el caminant, 
vertigen entre el caos i la presència, 
va anar a la deriva 



PERÒ NO POTS VEURE EL MEU NOM 

per a en Màrius Sampere 

Jo sóc l'origen, 
però no pots veure el meu nom- 

T'he cridat 
per obrir al silenci 
la teva carn desolada 
i he ofert la ferida 
al tremor càlid de la llum 
(malenconia blanca). 

Però no pots veure el meu nom: 
el meu nom 
llavor de dolor 
en les teves preguntes. 

Però no pots veure el meu nom: 
el meu nom substància 
en les teves preguntes 
sense jo 
que sóc l'origen 
i he plantat en la teva sang 
el sabor corporal del buit. 

(D'Els dits de l'intèrpret, 2003) 






.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada