Josep Pedrals
(Barcelona, 1979) es poeta y recitador. Con más de un millar de actuaciones a sus espaldas, repartidas por España, Europa y América, es una de las voces más divertidas del panorama de la recitación poética. Es autor de varios libros y de diversas obras de teatro (entre ellas, la muy celebrada Wamba va!). Ha llevado espacios sobre poesía en prensa, radio y televisión. Es especialista en cursos de introducción a la poesía para niños y jóvenes y en talleres especiales sobre recitación. Coordina el Obrador de Recitaciones y Nuevas Actitudes Literarias (Horiginal) de Barcelona. Escribe letras para varios músicos y bandas, siendo él mismo el alma del gupo pop Els nens eutròfics. En el 2012 se le ha concedido el premio “Lletra d’Or” al mejor libro en catalán del año por Romanços d’Anna Tirant y acaba de salir el nuevo disco de su banda Els Nens Eutròfics llamado “En helicòpter”.
OBRA
-Exploradors, al poema! (Estrella Polar, 2014)
-En helicòpter (LaCasaCalba, 2013)
-En Francesc Pujols [Petita història de Francesc Pujols] (Editorial Mediterrània, 2012)
-El romanço d’Anna Tirant (labreu edicions, 2012) –
-Esquitxos ultralleugers (El Tigre de Cibèria, 2009)
-El motí (L’Auditori, 2007) –
-En/doll (Bankrobber/labreu, 2007)
-En l’Ai, adéu! (Cafè Central, 2006)
-El furgatori (labreu edicions, 2006)
-Eclosions (labreu edicions, 2005)
-És un poema! (“Qui no mereix una pallissa”, L’Esfera dels Llibres, 2005) –
-Escola italiana (Edicions 62/Empúries, 2003)
-Els buits enutjosos (Assoc. Cult. Container, 1999)
SONETILLO
No fue extraño el guirigay
en un antro sin higiene
con el aire de una hélice
y el vientico de un paipai…
Nos ahogábamos, caray!
Vapor espeso y especies,
humo, sillones de escai,
celosías de entre Persia
y un cubil del Paraguay
y un bonsái.
Aquí se dio la tragedia
que me convertió en prosaico.
En medio de este mosaico
la musa cayó apopléctica.
DÉCIMA
“Para allanar lo complejo,
la poesía es el modo”
dice don Sabelotodo,
que es joven y se hace el viejo.
Y frunciendo el entrecejo
pone un ejemplo burleta:
“¿Qué diría un buen poeta
viendo mierda ante un espejo?”
Y él mismo se da el reflejo:
“Una caquita coqueta!”
CUARTETA
El oráculo de Delfos
te fulminó como un rayo
contestando muy directo
tu mensaje de SOS, Layo.
BRUJAS Y BURBUJAS
Brujas y burbujas
Josep Pedrals
Brujas y burbujas
giraban junto al brebaje:
boj y berenjena
y ajo viejo y buen coraje,
rabo de jabato,
abeja reina, bayas rojas…
El jarabe jíbaro
rebaja la joroba.
EL ANALFABETO
Una X significa
que el iletrado rubrica
el legajo -la patraña-
con grafología clara,
y en ese trazo que ampara
su simple mediocridad
él lee, con propiedad,
la razón que le acompaña.
ELS BUITS ENUTJOSOS
Tingues clar senyor lector
Que no és buit amb nihilisme
Tot allò que fa sentor
Resclosit efluvi abisme
Cal no perdre el món de vista
Queda ampolla en l’optimista
Buidarem-la en un penúltim
Plaer foll dels buits que enutgin
Són els buits que donen set
Pous de pedres que no acaben
Cops de cap a la paret
Estricnina vapor d’aigua
Són les mosques vironeres
El forat de les trinxeres
Aquell tret que si es descuida
La pinyata a òrbita buida
Repassar aparell tot sol
És de potència evidència
Et cerciora si hi ha col
Al brou breu de l’abstinència
Si el que fou ha fet fallida
Passant comptes de la vida
I el que no es rebenta peta
I ja no tinc bicicleta
Que s’abrandy el mascarell
Sobre els fars illes d’Escòcia
Que retoquin el garrell
En la seva massa òssia
Prescindeixin del no goso
Diguin sí quan és suposo
I aleshores si s’ensorra
Vés pel camí curt i corre
Per jugar-hi furga endins
Del sarró de la cobdícia
Un vailet de pèls moixins
Amb principis de calvície
Que no busca la quincalla
Sinó l’urc que al cap li balla
Cobejós de la recepta
Per la glòria prò és inepte
Oblidem els que han passat
Oblidem penes i glòria
I els que dúiem al costat
Els portem a la memòria
Quan capcots de dol fem bromes
I afilem el trempaplomes
Pensarosos d’epitafis
Caus al buit cal que t’agafis?
Ni versar-hi cap pastís
Per tothom ni fer gatzara
Perquè ha fugit del país
Íntim aquell nano i ara
Responsable dels seus actes
Sorprès a base d’impactes
Ha deixat el foc de casa
Per anar a caure a la brasa
ÉS UN POEMA!
o DE COM L’ESCRIPTURA SEMPRE POT MÉS QUE L’AUTOR
“Wilde no sabia, ni volia saber
res que no li hagués dit la remor del vent a les cortines“
Pere Gimferrer
Tròpic de càncer, III
Els miralls
I
L’admiració pot ésser tan fresca,
tan sincera i simple, tan prop del bé
comú, com ho pot ser l’enveja sana,
la que fa esforç per florir amunt, per dur
més pes de fons a les alforges pròpies.
Altrament, les enveges són la mà
que vol abastar més i s’obre via
a bufetades, desig carregat
d’odi. És en aquest desig que troben
cabuda les forces feres del guany
i la massa d’excrescències d’ego.
En l’interregne d’aquests “petits mals”,
encavalcant-los com genet de voiska
-cosac amb un peu a cada rossí-,
l’eròtica del poder, estantissa,
cobeja i deleja i anhela amb fam.
Mal disfressada de filantropia,
la mentalitat de sacietat
recomana el benestar i l’abundància
real o potencial. El gran pas
avant de l’era de la tecnològica
virtualitat és que l’opulent,
el rei del consum, no és el qui domina
els mitjans de producció, sinó
l’ens brutal de l’economia pura,
que funciona en si mateixa com
els xips de bactèries. La batalla,
doncs, està servida pels neocon
i l’agressivitat liberalista.
Com no confondre les ambicions
i els ideals?
II
Amb la dicotomia del “poder”
i l’ “esperit”, anem cap a la crítica
que el “polític realista” promou
en contra de les utopies. Entra,
però, la utopia en el mateix camp
de la ideologia? Si seguíssim
Max Horkheimer veuríem que el batec
de l’una com a somni “veritable”
la relaciona i la contradiu
amb l’altra, que du cap a l’aparença.
Però com que som més uns literats
que uns filòsofs, romandrem, amb penes,
en el camp més novel·lesc bo i marcant
les diferències que, d’un principi,
enfronta aquest joc platònic dels vells
utòpics com Thomas More, Campanella…
amb el pragmatisme i el trompe-l’oeil
de diplomàcies maquiavèlic.
Com es contraposa el fred calculat
a la recerca d’esperit, de mite!
El pretès desafectisme del cant
realista s’assembla al misticisme
de la química dels medievals
o de Zòsim: per quin cientifisme
se’ls descriurà després de Lavoisier?
Seguim la paradoxa amb el gran somni
americà des d’Emerson, Thoreau
o Whitman, passant pels herois i gestes
de l’esperit pioner, i acabant
en el way of life de les megalòpolis.
Quin pandemoni! S’entén que busquem
el solaç de la utopia; com deia
John Cowper Powys, fa falta tornar
al paisatge. Amb elementalisme?
amb pietat? sentimentalitat?
bucòliques? Cal l’aire propedèutic
per a la poesia contumaç!
III
No és que prediquem d’anar a contrafur
sinó que volem maldar per l’ucrònic,
lluny de les hores, des del paradís,
en el misticisme que brolla, quasi,
de conviccions de fatuïtat.
I és ver que ens és intrínseca la xacra
i que els lotòfags perden el real,
però, si podem, des de la indigència,
egòfugs i sense adorar el mirall,
deixar florir venustat i faustesa…
Encaixem muses per l’atemporal!
I sense témer regions cimmèries,
bo i constatant els erms del món d’avui,
fem vida social contemplativa.
Si la ficció d’espai és un bluf
i en el calze del record s’hi beu pena,
fem d’oracles i profetes! L’enyor
del futur és al cor de la utopia,
colonitzat d’idees de progrés.
És quan Saturn s’oblida de nosaltres
i amb èxtasi a l’escorça empeny el brot,
que la introspecció guanya per força
i ens fem poetes a-retòrics: mot.
IV
Caldrà, per tant, d’entendre translatici
el decalatge impossible, però
comprendre’n els substrats amfibològics:
la insinuació del no dir res
i el coresforç d’explorar l’indicible.
[Els quatre angles de la realitat
i les connexions que s’estableixen
entre els elements d’ella més dispars,
que deia Cernuda, o les llunyanes
relacions que, deia Reverdy,
justes, aproximem, fan un efecte
d’enginy brillant, d’emoció potent,
i esdevenen realitat poètica.]
“L’artista pot ser l’agent ignorant
d’una cosa molt més gran i pregona
que allò que la seva ment conscient
podria, jamai, arribar a comprendre”,
digué Mervyn Peake en un llibre seu.
V
I ara és la dificultat que ens enfronta
i el procés de l’aprehendre. Potser
hem desvirtuat l’arrel d’utopia
per fer-ne atopia? Hem fet el pas
a l’abstracció metafísica?
Intuïm imaginativament?
Volem coneixement des de l’estètica?
Mostrar el suprasensible és fal·laç?
Conviuen junts l’artista i el teòric?
És qüestió d’estil, la dignitat?
Somriures a l’amor? Mofes a l’odi?
Prioritzem dinàmic a formal?
És, l’esdeveniment, sols peripècia?
El panorama, és més important
que l’anècdota? Les preguntes poden
relligar un sentit pur indefinit?
És discernible el concepte genèric
de l’obra dels seus conceptes interns?
L’al·legoria, tan a prop del mite,
suma les metàfores en augment?
VI
Perquè és la metàfora la reina
del poètic. És la que rebla el clau
de la creació: de dues clàusules
se n’aconsegueix una que no hi és.
Si Rosolato deia que les més
importants de les figures retòriques,
des de les anàlisis del pensar,
eren la nostra reina, la metàfora,
i la metonímia, quan veiem
que Nietzsche afirma que la metafísica
es basa en la metonímia, surt
(lògic) que l’afirmació que fèiem
atès el parentiu paradoxal
del filòsof i el poeta- pren aires
indiscutibles de ser veritat:
“La poesia es basa en la metàfora”.
Però hem de tenir en compte l’entrellat
del que Nietzsche afirmava per entendre
com afirmem aquí. La metonímia,
l’agafa des de la relació
causa-efecte i explica com és l’home
qui crea aquestes causes per mitjà
d’una inferència de la memòria
i la imaginació i, per tant,
es fa una inversió que, segons sembla,
és pragmàtica en sa finalitat.
Així, doncs, aquest nostre gran efecte
d’entronitzar la metàfora té
una causa que prova amb filigranes
que el modus que hem usat és capciós.
Hem arribat al punt de fer sofismes?
A quins apòlegs ens ha dut el trop!
VII
Hi ha sempre aquest perill amenaçant-nos:
la paraula justa, el dir concret,
semblen tenir un deix de pedanteria.
El barroc és preny d’atapeïment
i la “sofistificació” clama
per sofista. Com podem fer d’herois
enfront del buit de fraseologies?
Com podem ser estrangers al discurs fals?
I com podem ser tàvecs que molesten
l’ordre establert i sa pudor fecal?
Més aviat som mosques vironeres
que, borinotejant, no ponen ous.
Les qualitats que Plató dóna a Sòcrates
ens són estranyes perquè no és normal
que anar a la contra sigui llei de vida,
i ser gregaris és molt més senzill.
Asseveracions de tan poc llustre
ni deformen ni fingeixen, són part
del wandering by the way de la mandra
i d’una adolescència eternal.
La bogior de l’oci du sordera
i du foment de sensibilitat
instintiva. No fem treballs ni esforços
per insuflar sentit a emocions
secundàries? Vivim la contesa
per a ser primers o per a ser mers?
Em cau el joc a faltes d’esperança
i a banal pessimisme molt inflat
i els mots fan el glossari de l’aurora.
VIII
DEF-CON 3
Les deformacions conjunturals
que filen rere els dubtes que plantejo
són tres, com a objectius i com a pals
de paller: CONFORT,
CONSOL,
CONSCIÈNCIA.
IX
És dur arribar a explicar la llei que em té
i despullar-me dels secrets que penso
en un treball d’assaig.
[Faig un paper
d’esgambi entre balades circumspectes
i amb un conspecte tímid rialler
entenc, amb Salvator Quasimodo,
que “per un poc d’irona es perd tot”.]
Però guardar zelosament l’estrella
que em brilla al cor em fa sensació
de ser un rei que amaga bé les esposes
en un serrall perquè són son tresor.
L’afany de compartir amb literatura
la intimitat de l’ànima no té
cap pretensió. La paradiàstole
-figura que enaltí sant Isidor-
m’ha fet entendre que, faltant modèstia,
pots ser humil, i, faltant sinceritat,
pots ser honest. Tal com deia Plini el Jove:
“Tanmateix, als poetes, se’ls permet
de mentir.”
X
I ara, que les fronteres entre gèneres
són un refugi per no entendre res,
amb l’aura de salvar-me amb subterfugis
descordo bruses per sospesar el pes
de cada sina que alimenta escriure,
amb Josep Pla: és fàcil opinar
i és difícil descriure. Això lliga
amb la descripció que fa Pujols
de la sumpèctica, que és la ciència
catalana, que no s’està per brocs
i es dedica a l’ “ésser real concret
conegut”. Per dir-ho d’una manera
carneriana: constatació
de l’obvietat. Amb tot, no hi ha dubte
que la fantasia és molt important
perquè fa un camí paral·lel a aquelles
formes d’imitar la natura. Puc
fer el taoista i dir que per entendre
l’ordre fa falta el caos, i al revés.
XI
És el conreu d’aquesta accepció
intricada que reclama lectures
pel recòndit: que l’extrínsec lector
faci d’hermeneuta i es desencalli
l’aïllament de les tintes, l’oblit
immerescut que connecta les frases
llegides amb les mentals, que fa el son
un actant indolent en conjectures
i fa el divagar vagarós segur
sistema. Inconscient i memòria
són els pares de la capacitat
de lligam i, per tant, l’alienar-se
és positiu quan mostra un altre món,
en tant que el mostra. Tanta és l’acrimònia
dels qui neguen el pa de l’ignorat!
Per què es rabegen en la ignorància?
Si exposem que lectura és llibertat,
diem també que el seny pot congregar-nos
els àtoms dispersos del text, obrant
d’aglutinant, i que l’alliberar-se
real no és pas sorpresa, sinó amor.
I aquest amor no és l’emotiu que es troba
per un casual, és coneixement.
[Tingues entès on rau la diferència:
és com entre caràcter i actitud,
potser com entre estratègia i tàctica.]
No és un amor de fe ni és un amor
incrèdul, gratuït; és la victòria
sobre els prejudicis, lo primitiu
i la superstició; sap de màgia
i d’ocultacions sense dir el truc,
sense encegar-se; no és cap prestamista
ni cap especulador, picapunt.
XII
Oidà, la crematística de l’ego!
Amb temes de l’estima i de l’amar
se’ns ha colat de nou el prefix “auto-”.
El tormentone d’aquest estrany llibret
que estem cantant, un leit-motiv, l’escrúpol
que se’ns ha enganxat però és anodí,
és la mare vanitat, tal com sona
i en tots els seus sentits. Es repeteix,
i això li insufla instint de mort. Paràsit
establert que fa de guia pel vers,
potser vols ser el context i convertir-me
en paròdia l’estudi en tempteig?
Tan polígraf, descentro, senyoria?
Les analectes són grat pendular
que té profunditat en sa solcada!
XIII
La deriva dels temes és pels fets,
per l’eventualitat dels successos,
perquè estem al mig del carrer, i pot
passar qualsevol cosa; per tant, passa
un assumpte fresc amb sos arguments
i encaixa en l’atenció que prestéssim
o bé ens precipita condicions
per recol·locar les categories.
I les aparicions transparents?
Queden assentades en l’intel·lecte
per aclarir-se movent els motors
de comprensió. Epistemològics
d’estar per casa, no podem trobar
conceptes adequats a lo poètic
si no és dins lo poètic, i burxem
graus de complexitat de l’existència
amb plomes i canyetes d’escriptor.
Però, deia, tenim la santa gràcia
de fer-ho amb llum, de fer-ho sota el sol,
i no tancats dins la cambra romàntica,
a la llum d’una espelma que fa fosc,
a la butaca d’explicar els desastres,
a la tortura del subjecte fos.
XIV
Sembla que advoquem pel positivisme,
o bé que aplaudim la Il·lustració
quan no fem més que alçar la copa al tòtem
de les muses i emparaular futur
d’inspiració. I ens cal anar a Safo,
a Arquíloc, a Cal·límac o a Soló?
I cal explicar-ho amb aquest llenguatge
psicologitzat d’obra del XIX?
No és massa semblant a la paranoia
l’ús de la coherència que fem?
Podria ser ficció científica
el filosofar retòric? Pot ser
que, malgrat tot, encara m’exerceixi
una coacció policial
el fet de ser qui sóc, que sé quant calço
i que sóc indígena dels meus mots?
I, pot ser que m’espanti la importància
imaginària d’allò que faig?
Hi ha un cant llunyà (una música vaga)
que es fa, cada vegada, més precís.
XV
El bricolatge argumental treballa
l’evolució i els canvis, però
el tema amb variacions no sembla
subjecte a les lleis del clau i el martell
i es fa sinuós, corre pels meandres
com si no sabés on va. Com un gall
de panses, l’estructura enciclopèdica,
alfabètica, surt per fer constar
que un ordre n’enclou un altre, que l’altre
encara el podries desordenar
i trobar-li nous endreços. El signe,
el significant i el significat
fan l’ordre natural, físic i abstracte
del que es llegeix en un primer moment,
però recombinar-los és la vera
lectura; ja que entendre és explicar.
XVI
Aproximar les coses que ens semblaven,
de lluny, misterioses i sublims,
és una gran manera d’enfrontar-nos
a la vida i a la mort, digué Proust.
La transcripció del nirvana queda
pendent.
L’esgrima de dispersions,
la dinàmica d’arrels d’autoexcusa,
els escarments de dissipacions,
l’escandiment de la biblioteca
amb ironia pairal… fan, amb llur
viatge de butllofes a la llengua,
llums morse als verms que ens esperen al clot.
Poema moribund?
En pau descansi.
AMOR CORTÈS
Hom que no saps i desitges
só jo, que, en alba enutjosa
fugí prest, ombra confosa,
deixant-te l’amor a mitges.
No despotriquis de mi
entre els braços del gelós,
que tornaré, sigilós,
i et tornaré a seduir.
Mes no em preguis nom, Midons,
que l’orella sempre hi és
dels molestos lausengiers.
Ama’m sense condicions!
SELECCIONS ANTOLÒGIQUES
Ben matinat i tot xalest…
Ben matinat i tot xalest,
sota la llum filtrada
per gòtica rosassa,
el primer banc del temple se l’empassa
d’una glopada;
colrada pel vitrall la destra galta,
pel Déu estètic que sempre s’alça prest.
És exquisit, sublim, superb,
estar impregnat d’altura,
vestit de calidesa
d’un sol calmat, d’un regne d’enteresa
fent de mesura:
proporcionant perfectes en balança
catedral, càtedra i àurics catets.
Ser sabedor de cor per cor,
amb memorials ben sòlids
de vaporoses gràcies,
et fa majúscul i ets part de les estances,
columna i soli,
volta i vidre en grisalla, i ets campana
que toca el cel, la pedra, i en fa acord.
POESIA DE MUNTANYA
Capir l’immens en son retaule exacte
-l’ampla grandesa de l’èxtasi i la por-
i aixecar els ulls, seguir el perfil compacte
del cel serrell, la mola en ascensió…
Als plecs de falda roman l’estrany miracle
d’una puresa salvatge amb desraó;
que és verge i vella, d’edat impenetrable,
fada de pedra, d’aigua i vegetació.
La roca freda, el palp de neu perpètua,
valen l’esforç que el foc d’ànim penetra
en un combat místic de comunió.
Donant-li nom, un cop de vent flagel·la
el cant i el crit, i es fa més meravella:
muntanya viva, monumental cançó.
*
Davallen del cel…
Davallen del cel
amb ales de lletuga
fins un capoll d’eruga
per reposar-hi els peus.
Del pit s’espolsen molles
de rosegar galetes
i amb les parpelles quietes
deixen roncar la veu.
Ressona per les fulles
com un trontoll de vidre,
carbònic, que hipnotitza
les tardes als carreus.
I un empedrat ben tòrrid,
que fumeja miratges
aquosos, insondables,
emprèn, amb uns pneumàtics,
sons d’aixafar un terròs.
El món, a les oïdes,
és l’aire de les busques
que van ventilant hores
i aquells badalls expressos
per destapar-ne el vel.
*
Un dia em va comentar…
Un dia em va comentar
algú que em volia bé,
que per a parlar més clar
no em calia tant merder,
que fent un discurs més pla,
més senzill i molt menys ple,
ja no parlaria en va
i seria més amè.
No amb A,
amb E!
*
MONTBLANC
Tot
va venir de la pedrera:
les muralles i l’església
i els carrers i el gest de l’herba
en vinclar-se per fer rams.
La gent, que pastura plaça
perquè la llamborda arrissi
en sos pètals la festassa,
sembra mots a cada passa:
campanades de silici.
I ho rega amb goig de carnassa,
amb desgast d’aquest ofici
de persones:
Les pedres tornen rodones.
Les asprors suavitzen, fines.
Al darrera les cortines,
en el fons de les pupil·les,
totes les viles
són el temps que hi abandones.
.
No hay comentarios:
Publicar un comentario