Begonya Mezquita Ramírez
Begonya Mezquita Ramírez (Sagunto, Valencia 1968) es una poeta valenciana. Es autora de los libros "El perfecte somriure" (1989, I Premi Vila de Mislata), "Entre la distància exacta i la nit" (1991), "Signes de terra" (1999, finalista del II Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal de Sagunt), "Una illa" (2007) i "Parlen els ulls" (2014).
A raíz de la publicación de "Signes de terra", el poeta y crítico literario Manuel Garcia Grau vislumbraba "un registro poético empapado de un simbolismo existencial" que configuraba "una voz a la vez escéptica y fulgente"
Ha sido antologada en "Doce poetas jóvenes valencianos" (2000) y trabajos suyos han aparecido en varias ediciones colectivas. Ha montado varios espectáculos poéticos, a menudo en compañía de Manuel Rodríguez i Castelló, como "A tres veus" (2007). Colabora regularmente en las revistas digitales La paraula nostra i Trapezi.
Potser me n'aniré d'aquest cos que no imagine sense estiu
marxaré com amiga quotidiana sorpresa al capvespre
potser no fugiré:
aquí va restar aquell paraigua de colors
que volia ser quart dia de gener.
No és difícil oblidar aquelles palmeres
aquells dies de núvols i ponent
és així com se m'esmuny el temps
se m'escapa amb les gotes de pluja
potser m'escaparé amb la capa i el barret de plata
campanades de content ho faré per mi.
Una casa, uns amics, un bes obertíssim, adéu
ciutat de corall i petita
et cantaré des del color de l'horitzó
perquè ara el vent groc entela la meua ploma
de què podria parlar si no?
I passat un temps de fusta:
aquí restava la noia de la casa i de l'arbre.
On hauré deixat tots els records i els somnis?
Si érem tan xiquets, tan ingenus, no puc saber per què
m'he oblidat de mi mateixa
(si el fum, si l'alcohol, si un viatge mortal).
Potser m'esvairé de quatre a cinc de la tarda
naixerà alhora una flaire de matinada:
aquí restà aquella quatre pams, dolç perfum malencònic
cent dies sense gesmil en què no somniava.
Tot em sembla ara com un riu etern que s'allarga
potser m'allargaré
i creixeré entre pètals de rosa i gerani fresc.
Dotze poetes joves valencians
Tàndem Edicions
A la ciutat del nord com una ploma ingràvida
A la ciutat del nord, com una ploma ingràvida,
m'emmirallo en una lluïssor eixuta
-no es veu el mar des de casa meva-
i descobreixo les planes i els fruits dels seus arbres.
Cada setmana em deixo seduir
per la claror d'un cim que no he guanyat
-aquí només conec el pas de les estacions-
Jo sóc la distància i em repeteixo, rodamón malendreçada,
com els set jorns amb què s'afaiçona la tempesta.
Onada manyaga, avui no hi ha l'ombra que et malmet les costelles
i les cuixes. Se n'ha anat com se'n va la febre,
humitejant les temples, temptant el so que s'aixecava poderós
i furtat com una mentida a la lluna.
ABRIL
Faig de la meua soledat un riu
que convé d'amagar-se entre roquissars d'argent,
pedra adormida, amerada de mots.
He perdut algun nord aquesta tarda enfurida
mentre em delectava amb aquella olor rància
que desencadena vespres del passat
dibuixats als mugrons d'un temps i d'un poble.
Faig un riu de la meua innocència
que corre i renaix als cims dels penya-segats
entre cançons i blaus antics.
He oblidat algun verb aquesta tarda difícil,
interrompuda per la llum que minva
a l'altra part del carrer enamorat
d'un abril que ja no puc pas esquivar.
Una illa, una immòbil feblesa,
un tros de terra sense ombra, un marge erm.
Escenari terrible de soledats i versos,
una illa de llums
que has trobat sense nom.
Perquè el sol és ací has dit
salveu-me l'insomni, el desig.
Una illa com un nen,
una boca oberta
i la paraula que fa d'espasa
cenyida al no-res, com un desert lentíssim.
Tot s'esdevé en aquesta illa, malgrat l'acer,
la por i l'espera continuada.
Envoltada de blaus tremoles, tant és l'horitzó
en què cerques la set i els núvols,
l'alegria.
"Una illa"
S'esgota cada possibilitat
S'esgota cada possibilitat
quina mentida pot triomfar aquest vespre?
Ua esgotant-se cada remota il·lusió
per més que els mots, eternament muts
erraven trempats
pels camins d'horabaixa que enyoràvem.
I tu sempre
que em saps mirada sorpresa
gota ds rosada
amorosida serp
rostre curiós i rialler.
Qui havia perdut un mocador a la platja
mentre un vent furiós dibuixava tots els límits?
No plores petita
la mare te'n compra un altre de mil colors
renta't la cara amb aigua ben fresca.
Torne a tu i no sé què dir-te
he oblidat el nostre passat
i no sé viure de cap altra cosa
mentre un ocell nocturn em diu
que cap paraula no podrà
homenatjar els teus ulls
inabastables encara.
[Entre la distància exacta i la nit]
Arribat aquest moment
Arribat aquest moment
l'única cosa que em pot restar és
recobrar aquells ulls de menta
llançar al vent cada lletra que no trobava
parlar, parlar i rebre mots sense rostre.
I és que voldria dibuixar un cos alat
dir que tot és ben senzill sense massa transcendència
i que no hi ha boira quan bese els seus llavis
ni tempesta quan de matí l'acarone sencer.
Dir aquestes coses després de dies muts i atrafegats
descansar a cada pàgina d'aquesta vida petita
nuvolet tendre, viatge transparent que ens ofrene
com si de nou aparegués la mare i tot inaugurés aquesta festa.
No sé si ara cal escriure, no ho sé
com tampoc no sé si podreu escoltar uns mots febles
massa coneguts, sense novetat aclaridora.
Però bé
sóc feta de matèria color d'estiu i a cada tombant de ma pell
em sorprenc xuclant d'aquesta mena de silenci deshonest.
[Entre la distància exacta i la nit]
CLAVELLET BLANC
Clavellet blanc, abric matinal de diumenge,
company minúscul i silenciós, espera d'hivern,
si t'obries ara mateix
veuries els colors d'unes espatlles de mel,
palparies el nacre d'unes pupil·les,
tastaries la sal d'uns llavis.
Però tu ets petit i lleu com un minut que passa
i tens aigua i sol i t'hi aconhortes.
En canvi jo mire només per la finestra
i faig per ensinistrar-me
perquè una fal·lera de sal no desperte amb les paraules.
[Signes de terra]
LA DONA QUE ES MOR
La dona que es mor porta una flor a la sina
i espera la matinada i seu al costat de la finestra
i inventa estels i ensuma flaires secretes.
Al seu ventre esquinçat, sense vertigen,
hi guarda una lluna presonera i un filet d' esma.
La dona que es mor ja no visita els amics
car ha deixat la ciutat i sojorna ara rere el cim
i té els núvols per corona,
petjades esborradisses i tanta paciència
per no oblidar el plaer de la festa.
La dona que es mor sent una mica de goig
al dematí, quan el sol li pentina la galta
i la fosca és, tresor de tenebra, anada a jóc.
Però aviat s'esmunyirà aquesta dona que es mor
per les bardisses del temps extrem i la memòria.
[Signes de terra]
QUI OMPLE QUADERNS
Qui omple quaderns de cercles,
dibuixa flors que li fan companyia.
Qui busca què dins l'ampolla de plàstic
cigarrets per més rialles,
cataractes vora el ventre, astigmatisme oblicu.
Qui trena les veus de melmelada,
invoca mots que captura al vol.
Qui plora quan dins una mar tan lenta
pestanyes guaiten per més escuma,
improvisen les onades, a punt l'escenari.
Qui passa com qui torna d'un dia núvol de festa.
Qui troba on unes mans líquides
flaires de sol guanyen ombres a cada cantonada.
Divertiment de veus que s'agermanen,
l'enyor blanc, el desfici i el desmai,
són les mesures de l'estiu.
[Signes de terra]
LISBOA
Amb restes de llàgrimes passades
de llavis que diuen gestes antigues,
volies ser estimada, volies
ser un àngel de seda.
I quan el setembre guaitava per darrere els
[penyals
aquella olor, aquell gust de maduixa i
[aquells somnis
que eren presó de roques, que eren
naus cridant terra de saudade.
T' has abandonat a la cançó de sempre
i mil vegades has invocat estiu salat i mil
[vegades
aquell bergantí que a la mar es féu.
Lisboa d'or on el temps no camina,
llum blanca que dibuixa una vida,
la vida que no hi vas viure.
Tot ha romàs com el plany d'un fadista
[immòbil.
A la ciutat on vas aprendre a dir tristesa
hi havia desig capturat com un ocell dins un
[sac,
un ocell que de tant en tant
es desperta i fa batre les ales.
A Conxa, a Àlvar i a Joan Elies
[Signes de terra]
Dona treballadora
Amor, ja que m'has dit que et digui què
vull, t'ho diré ben clar: contra l'horari,
el meu desig reivindica el lleure
total, i tu i el teu desig per paga,
pujar parets d'amor per tot ofici
i pintar de diumenge la setmana.
.
No hay comentarios:
Publicar un comentario