miércoles, 18 de mayo de 2016

RUBÉN LUZÓN [18.737]


Rubén Luzón

Rubén Luzón Díaz (Valencia, 21 de septiembre de 1982) es un poeta español. Licenciado en Filología Catalana y en Filología Hispánica por la Universidad de Valencia.

Su trayectoria se inició en 2005 con la publicación de Cames ajudeu-me, obra ganadora del IV Certamen César Simón de Poesía. Su segundo libro, Baladaspirina, obtuvo el XLVI Premio de Poesía Ausiàs March de Gandia del año 2008. Con Ai, obtuvo el Premio Vicent Andrés Estellés de Poesía de Burjassot 2011, así como el Premio de la Crítica de los Escritores Valencianos. Su última publicación es Sinó, del año 2015.

Según el crítico literario Francisco Calafat, este autor destaca «por una lírica sin concesiones, donde la voluntad de exprimir y tensar las formas y el lenguaje tienen un papel nodular».

Obras

2005: Cames ajudeu-me
2008: Baladaspirina
2011: Ai
2015: Sinó

Premios

Premio César Simón de poesía. 2005
Premio Ausiàs March de poesía de Gandia. 2008
Premio Vicent Andrés Estelles de poesía de Burjassot. 2011

Rubén Luzón (València, 1982) és llicenciat en Filologia Catalana i Filologia Hispànica per la Universitat de València. La seua trajectòria poètica va arrancar amb Cames ajudeu-me (2005), obra guanyadora del IV Certamen César Simón de Poesia. El seu segon llibre, Baladaspirina (2008), va obtenir el XLVI Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia. Amb el seu tercer poemari, Ai (2012), va guanyar el Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia de Burjassot 2011 i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians 2013 en la modalitat de poesia. Ha estat inclòs en un parell d’antologies: Pedra foguera: Antologia de poesia jove dels Països Catalans (2008) i Tibar l’arc: Una mirada a la poesia valenciana actual (2012).


(D’Ai). XIII PREMI DE POESIA VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

En tancar les parpelles, descavalca un món nou
de contorns embafats i antífones exemptes
d’extensió i llegenda, i tan aviat faig
de marit com d’esposa d’algú que ni existeix
ni ganes, perquè cada cosa té el seu moment,

cada ocell una branca, cada anyell un destí





Que estenga el meu velam, que no em deixe en dejú,
que si no sé abastar-li cap fesomia clara
és perquè l’avidesa em fa oblidar maneres,
traces, procediments, i per més que escorcolle
llibres i testaments, els meus ulls no suporten
l’excés de llum. Tot parla en la seua mudesa
amb saturació d’estigmes i destins.
Fins i tot dels forats ragen significats,
i el secret consisteix a saber-los admetre,
com els ocells que canten les fulguracions
que irrompen de bursada i de bursada fugen
o s’asclen perquè sí, improvisant el ritme
de la supervivència. Perquè les coses són
o, simplement, no són, i la resta és llegenda.

(D’Ai)




De la naturalesa de l’emplastre,
no de cap altra, són tots els presagis.
Posem per cas que, en un de tants naufragis,
desaparec sense deixar cap rastre;
que els meus companys m’esborren del cadastre;
que els fills que no he tingut mouen sufragis
en contra dels meus versos; que en fan plagis
els carnissers que avui tallen pollastre
i demà, criminals. Santa matèria,
l’única garantia identitària!
Quan no la pots tocar, es transforma en dèria,
i quan pots, en neguit de gran amplària.
Preserveu-me el secret: en cada artèria
batega preceptiva la pregària.

(D’Ai)




Esponerosament carnal, aquest seguici
de terra castigada va obrint-se un rec enterc.
Anys d'hisenda i cultura ens sostenen l'esguard
allà on valdria més aixamfranar-se, beure's
la tenebra a galet. Parcel·les d'imprevist
volen desparcel·lar-se. L'alambí s'alambina,
l'esparver s'esparvera i el fusell s'afusella.
I així passen els dies, i no canvia res
perquè res no s'atura. Brises emmamellades
engresquen naixements en cada bri de cosa,
cames projecten llum i alenades de pebre
contra falses codines. Quina esplendor tan tova
i tan poc duradora! Quanta la lentitud
amb què avança la història! L'únic remei que ens queda
és insistir. Les aus en risc d'extinció
podrien ser-ne emblema. O les marjals que encara
no han estat asfaltades. Aquest seguici enorme
de terra calcigada, borratxa d'entelèquies,
desitjosa d'abismes com pells esbatanades,
que es pren el pols a miques i cataloga herois
per vincular-se més a l'enigma del temps,
somia la jornada de l'Alliberament.

(D’Ai)





poema 8

Hi ha una agonia lenta que ens precedeix,
un món anterior de llengua sucosa.
L'endevinem en la textura granítica d'un bust
on s'emmantega cofoia la llet dels orígens;
l'endevinem en la creixença pausada dels coralls.
Cadascú hi pot llegir el seu naufragi
de sang; apostar totes les fitxes al número
set, després al número tres, després al dotze
o al quaranta, quaranta jornades en el desert
sotmesos al baterell implacable del sol herald
on tard o d'hora reposaran els nostres ossos.
Per recompondre el nostre arbre genealògic
ens cal una paciència d'ase i, fent qualsevol judici,
aprendre l'amor en els ulls rebentats dels perdedors
(misericòrdia i kyrie-hosanna-et plebs tua
laetabitur in te (dies irae etc. o inevitable
Coca-cola ora pro nobis). No té res a veure
la claudicació amb la greu inèrcia esperançada.

de Baladaspirina.





.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada