miércoles, 18 de mayo de 2016

TERESA PASCUAL SOLER [18.733]


Teresa Pascual Soler

Teresa Pascual Soler (Nació en Gandía, Valencia 1952) es una poetisa valenciana. Desarrolla actividades académicas como profesora de filosofía en la IES Ausiàs March de Gandia.

Ha traducido al catalán, entre otros, L'enfonsament del Titànic de Hans Magnus Enzensberger en 1993 y la Poesia completa de Ingeborg Bachmann, en 1995, en colaboración con Karin Schepers.2


LIBROS PUBLICADOS:

«Flexo», Gregal edicions. València,1988.
«Les hores», Poesia 3i4 València, 1988.
«Arena», Ed. Alfons el Magnànim. València,1992.
«Curriculum Vitae», Jardins de Samarcanda. Barcelona, 1996
«El temps en ordre», Proa. Barcelona, 2002.
«Rebel·lió de la sal», Pagès editors. Lleida, 2008.


TRADUCIDOS A OTRAS LENGUAS:

«Poesia completa», d’Ingeborg Bachmann (València,1995). Traducció de l’alemany amb Karin Shepers.
«Corrent d’esperits», de Brigitte Oleschinki. Pagès editors. Lleida, 2008. Conte traduït de l’alemany amb R. Farrès i M.Vidal.

PREMIOS LITERARIOS:

Premi Senyoriu d’Ausiàs March. Aj. De Beniarjó, 1987, per Flexo.
Premi Vicent Andrés Estellés. Tres i Quatre. València 1988, per Les hores.
Premi Crítica Serra d’Or de poesia 2003, que convoca l’Abadia de Montserrat per El temps en ordre.
Premi de la Crítica Catalana de poesia 2009 que convoca l’Associació Nacional de Crítics i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians que convoca l’AELC “Manel Garcia Grau”., per Rebel·lió de la sal.

PARTICIPACIÓN EN ANTOLOGÍAS

«Camp de mines. Poesia catalana del País València», 1980-1990 (València, 1991).
Trenta poetes catalanes del segle XX (Barcelona, 1999).
The other poetry of Barcelona (Oakland, California, 2004).
Iberia polyglotta ( Titz, Alemanya, 2006).
48 Poètes catalans pour le XXIe siècle (Québec 2005).
Light off water (Edinburgh, 2007).
Parlano le donne. Poetesse catalane del XXI secolo (Nàpols, 2008).




Cada pàgina paraula
i la paraula vida,
cada vida el somni
i el somni la paraula
escrita en el silenci.

Flexo (1988)




Els millors versos queden per escriure.
Del temps aqueix moment de recrear-se
en el somriure que t'omple la boca
i en el joc d'abraçar-la amb els meus llavis.

De cada instant el gest, no la paraula,
completa i exhaurida de misteris,
dels ulls atents que ens guaiten, el mirar,
del cos, l'aire trencat en menejar-se.

Després de les frases, després dels mots,
el vel espés que amaga el sentiment,
va descobrint-se a partir de la forma

en què les mans ens parlen i ens recorren,
en què milers de mans diuen el vers
tan difícil de gravar en el full.

(De Flexo, 1988)



Construíem paraules de ciment
i creàvem paraules de silenci.
La finestra entreoberta, la finestra,
el marc de la foscor més grisa i ampla.
Si et parlava, tancaries les mans
i tu no deixaries que em parlaren,
si et besava, tancaries els ulls
i tu no deixaries que em besaren.

(De Les Hores, 1988)




Ha vingut ja l'hivern sense sorprendre'm.
M'avisaven la fosca dels matins
i l'obstinat silenci sobre els arbres,
la malaltissa llum,
la nit anticipada.
I ara ja no regresse al santuari
de les hores que m'he trobat als peus
ni sé per quina arena caminar
ni sé quines pregàries demane.
Ha vingut ja l'hivern sobre l'espill
d'una cara que costa reconéixer,
d'un cos espectador entre les coses
que no sé qui ha posat tan lluny de mi
que al tacte sobre elles no m'arriba
i adormides les mans abandona.

(De Arena, 1992)




El temps en ordre 

Pare, la mar —irrevocable i justa— 
arrima al port la càrrega dels dies, 
a coberta del fred i de la sal. 
I en els bocois de plata que administres, 
poses atentament el temps en ordre. 
Fora, on ja no estem per a obeir 
el referent fidel de les muntanyes, 
apunta el vent a penes sobre l'aigua; 
la terra, dins, exili de la mar, 
segueix sense perdó les seues lleis 
que contra el cos i des del cos les dicta. 

(D'El temps en ordre, 2002) 




Está la noche y, ahora, sólo unos pasos...

Está la noche y, ahora, sólo unos pasos
y estos signos dispersos de la luz
que dibuja perfiles en las fachadas.
Está la calle, cansada como ahora los pasos
–último olvido que recorren las sombras–
y un balcón abierto dándole tiempo al día.

en He decidido seguir viviendo... (Muestra bilingüe de poesía catalana actual), 2004


.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada