Eduard Sanahuja
Barcelona, España, 1953. Licenciado en Filología Hispánica y en Filología Catalana, es profesor titular del Departamento de Didáctica de la Lengua y la Literatura de la Universidad de Barcelona. Ha publicado los libros de poemas El gos del Galiot, Edicions del Mall, Barcelona, 1981; Mirador, Edicions del Mall, Barcelona, 1983; Doble joc, Columna, Barcelona, 1988 (Premio López Picó); En defensa pròpia, Bromera, Alcira, 1994; Compàs d’espera, Alcira, 2006 (Premio Vicent Andrés Estellés 2005); y El llançador d’espases, Lérida, 2013 (Premio Maria Mercè Marçal 2013). Ha traducido al catalán parte de la obra poética de Blaise Cendrars (Prosa del Transsiberià. Edicions 62, Barcelona, 1992) y fue premiado en los Juegos Florales del Ayuntamiento de Barcelona en 1985. Es fundador, con Federico Gallego Ripoll, Concha García y Jordi Virallonga, del Aula de Poesía de Barcelona, desde donde ha organizado múltiples actividades relacionadas con la poesía.
CUANDO ÉRAMOS CAPITANES
Cuando éramos capitanes
era bello el desorden;
y el orden, la rutina,
las manchas oscuras en la frente de un moribundo.
Cuando éramos capitanes
todo era eterno y breve.
En todo estaba el rojo aún por estrenar.
Y yo todavía amaba
con un amor tan nuevo que hacía heridas,
igual que los zapatos blancos de los domingos.
Traducción de Jordi Virallonga
Compàs d’espera
Epitafios
Recién nacido
Después de haber nacido,
la soledad helada de la cuna,
el hambre en la piel de la espalda,
todo el trajín del mundo
sobre el vientre.
La luz primera
es como atravesar todo un desierto;
la última luz,
la escuela en que he aprendido a no reír.
Nadó
Després de néixer,
la solitud glaçada del bressol,
la fam a la pell de l’esquena,
tot el brogit del món
damunt del ventre.
La llum primera
és com la travessia d’un desert;
la llum darrera
és l’escola on he après a no somriure.
Papagayo
Si vida y color son la misma cosa,
sea al menos la muerte en blanco y negro.
Papagai
Vida i color són la mateixa cosa.
Sigui la mort, almenys, en blanc i negre.
Serpiente
Si hay un dios para mí,
no será desdentado.
Tendrá una lengua cruel
y una mirada justa.
Serp
Si per a mi hi ha un déu,
no serà esdentegat.
Tindrà una llengua cruel
i un mirada justa.
Traducción al español de Javier Carnicer
TEORÍA CON EL BESO
Mira.
Todo eso que ahora ves,
la rana de las Seychelles,
el lémur que se asusta cuando se mueve el aire,
los lirios entre cardos,
las mangostas esbeltas,
la rosa del desierto crujiendo en las arenas,
toda esta belleza
no la creó el amor.
El amor llegó tarde al universo.
Es invento reciente de mujeres y hombres,
una sustancia extraña que en vano proyectamos.
Los universos no saben besar,
igual que las espadas,
y por eso la vida
es la hermana tonta de la muerte.
El amor nunca será levadura de los astros
ni saciará la sed de las praderas.
No obstante, los humanos se besan
y algunos son virtuosos
del beso gota a gota.
Yo sé bien qué es el beso,
el último estadio evolutivo del bocado,
un intento de negar
la crueldad voraz de las mandíbulas,
un intento de olvidar
que las bocas también mueren.
Mírame.
Te ruego que me beses.
El beso no nos salvará,
pero nos identifica.
TEORIA AMB EL BES
Mira.
Tot això que ara veus,
la granota de les Seychelles,
el lèmur que s’espanta quan es belluga l’aire,
els lliris entre cards,
les mangostes esveltes,
la rosa del desert cruixint sota la sorra,
tota aquesta bellesa
no l’ha fet pas l’amor.
L’amor ha arribat tard a l’univers.
És un invent recent dels homes i les dones,
una substància poc comuna
que projectem en va.
Els universos besen malament,
com les espases,
i per això la vida
és la germana tonta de la mort.
L’amor no esdevindrà llevat dels astres
ni saciarà la set de les pastures.
No obstant això, els humans es besen
i alguns són virtuosos
dels besos gota a gota.
Sé prou bé què és el bes,
el darrer estadi evolutiu del mos,
un intent de negar
la crueltat voraç de les mandíbules,
un intent d’oblidar
que les boques es moren.
Mira’m.
Et demano que em besis.
El bes no ens salvarà,
però ens identifica.
Eduard Sanahuja, EL LLANÇADOR D’ESPASES (2013)
TEORÍA CON LOS DADOS
No hay azar en el libro; sí en la vida.
¿Acaso has elegido la forma de la cuna?
¿Escogiste la lengua de tus padres?
¿Los ojos que te herraban mientras envejecías?
No atiende a razones el azar. Es un iluso
quien piense que ha entendido las cosas
porque sabe explicarlas.
Puedes describir los pigmentos de las magnolias,
pero nunca los entenderás;
puedes sumergirte en biografías,
inútilmente:
las acciones no revelan jamás
el misterio profundo de una vida.
En cambio, en la escritura todo ocupa su sitio
con lógica implacable,
las grafías, las sílabas, las frases,
los élitros brillantes de las sextinas.
Escribir es más seguro que cruzar pasos de cebra.
Lo importante no se escribe. Lo importante es azar,
la causa de la causa impenetrable,
el lugar donde pierde el equilibrio la razón,
allí donde los dados se juegan
el nombre del verdugo.
Poco te queda por hacer. Escoger tal vez
con máximo cuidado
el árbol donde tienen que colgarte
y el paisaje deseado, como rúbrica.
No vas a hacerlo en vano:
quien elige la belleza
desafía al azar, se hace más libre.
TEORIA AMB ELS DAUS
No hi ha atzar en el llibre; sí en la vida.
Potser has triat la forma del bressol?
Has escollit la llengua dels teus pares
o els ulls que t’han ferrat mentre envellies?
L’atzar no té raons. És un il·lús
qui creu que entén les coses
perquè sap explicar-les.
Pots descriure els pigments de les magnòlies,
però mai no els entendràs;
pots capbussar-te en les biografies,
inútilment:
els fets mai no revelen
el misteri pregon de cada vida.
En canvi, en l’escriptura tot ocupa el seu lloc
amb lògica implacable,
les grafies, les síl·labes, les frases,
les èlitres brillants de les sextines.
Escriure és més segur que travessar un pas zebra.
L’important no s’escriu. L’important és atzar,
la causa de la causa impenetrable,
el lloc on la raó perd l’espinada,
allí on els daus es juguen
el nom del teu botxí.
Poc et resta per fer. Potser escollir
amb la màxima cura
l’arbre on t’han de penjar,
el teu volgut paisatge, una mena de rúbrica.
No ho faràs endebades:
qui tria la bellesa
desafia l’atzar i es fa més lliure.
TEORÍA CON EL TIEMPO
Cuando llegue el 2000, ¡qué mayores seremos! –pensábamos.
Cuando llegue el 2000,
el mundo será fosforescente,
un festín para los ojos,
un universo de bocas desiguales.
Cuando llegue el 2000, yo seré por entonces
el forro polvoriento de un manual antiguo.
Pero llegó el 2000, también el 2012,
y algunos años más, como la propina
que el destino le entrega al acomodador.
No podemos decir que no han pasado cosas.
¿Qué quedará de todo?
¿Algún helecho fósil?
¿Unos pies diminutos incrustados en granito?
Dices que nos quedan los hijos.
Los hijos sobreviven igual que las escamas
sobreviven al pez que fue pescado.
En el 2080 puede que ya estén muertos
y abran paso a una saga de biznietos
que no sabrán cómo leernos.
Cuando llegue el 3000, los cielos serán más oscuros,
tendrán más cicatrices.
Puede que nazca alguien que diga que soy yo
y nunca se sabrá
si lo que dice es cierto
o es mentira.
No habrá testigos.
Sólo el mismo frío que todos sentimos
cuando no quema el fuego
y los años son saliva de una lengua ya muerta.
TEORIA AMB EL TEMPS
Quan arribi el 2000, que grans serem! – pensàvem.
Quan arribi el 2000
el món serà fosforescent,
un festí per als ulls,
un univers de boques desiguals.
Quan arribi el 2000 jo ja seré
el folre empolsegat d’un manual antic.
Però ha arribat el 2000, i més, el 2012,
i encara alguns anys més, com la propina
que el destí dóna als acomodadors.
No podem dir que no hagin passat coses.
Què en quedarà de tot?
Una falguera fòssil?
Uns peuets incrustats en un granit?
Dius que ens queden els fills.
Els fills sobreviuran com les escates
sobreviuen el peix que algú ha pescat.
Potser el 2080 seran morts
i donaran el pas a una nissaga
de rebesnéts que no ens sabran llegir.
Quan arribi el 3000 els cels seran més foscos,
tindran més cicatrius.
Potser naixerà algú que dirà que sóc jo
i no es podrà saber
si el que diu és veritat
o si menteix.
No hi haurà testimonis.
Només el mateix fred que tots tenim
quan el foc ja no crema
i els anys són la saliva d’una llengua morta.
De puente en puente
Hay puentes antiguos, de nieve, puentes grúa,
levadizos, metálicos, aéreos,
puentes del Diablo, del pie, imaginarios,
puentes de todo tipo y todos los colores:
provisionales, colgantes, dentales, culturales,
puentes de mando, puentes de la Purísima,
y puentes de suspiros y de electricidad.
Están también los puentes de señales,
puentes de sal, puentes de aterrizaje,
puentes continentales, cursos puente.
Algún puente es maligno. Son puentes de campaña,
puentes para invadir;
pasan por ellos zapadores
que destrozan cualquier puente de plata.
Confieso que los puentes me atraían.
Ahora, sin embargo,
eres tú el solo puente interesante
en un juego de puentes que el tiempo ha vuelto cruel.
Me duele tu sonrisa indiferente
cuando ves que los dados me han clavado
en el pozo de hielo. A estas alturas,
tres turnos sin jugar pueden ser tan eternos
que ya no sé qué hacer:
si ser el ingeniero que por salvar su puente
dibuja con paciencia miles de catenarias;
o aprender la lección del terrorista
y entregar la esperanza a la explosión,
como un dinamitero, un suicida,
hombre-bomba que sabe a ciencia cierta
que el caos que vendrá
es más justo que el orden que existía.
(Traducción de Juan Urbano)
DE PONT A PONT
Per a José Antonio Arcediano,
enginyer de boscos, a Wisconsin
Hi ha ponts antics, ponts metàl·lics, ponts grua,
ponts llevadissos, ponts de neu, ponts aeris,
ponts del Diable, ponts del peu, ponts imaginaris.
Hi ha ponts de tots colors i tota mena:
provisionals, penjats, dentals i culturals,
ponts de comandament i la Puríssima,
i uns ponts fets de sospirs i d’electricitat.
També hi ha ponts de sal i d’aterratge,
ponts de senyals, ponts entre continents i cursos-pont.
Algun pont és maligne. Són els ponts de campanya,
ponts d’invasió;
hi passen sapadors
que destrossen els ponts que són de plata.
Tots aquests ponts m’atreien, ho confesso.
Però ara ets l’únic pont que m’interessa
enmig d’un joc de ponts que el temps ha fet cruel.
I em sap greu veure’t riure, displicent,
perquè els daus m’han clavat al pou de glaç.
A hores d’ara,
tres torns sense jugar poden ser tan eterns
que ja no sé què fer:
si ser com l’enginyer que per salvar el seu pont
dibuixa pacientment milers de catenàries;
o aprendre la lliçó dels terroristes
i lliurar l’esperança a l’explosió,
com un dinamiter, un suïcida,
l’home-bomba que sap de ciència certa
que el caos que vindrà
és molt més just que l’ordre que hi havia.
Capitulación
Ya no lucharé más.
Es fatigoso y totalmente inútil
defender
la integridad de un cuerpo que no reina.
Por mis calles circula la bandera
de tus dedos
y en la Plaza Mayor, junto a la fuente
donde beben todos mis viajeros,
se ha instalado tu nombre
y los chiquillos hablan la lengua
que has impuesto,
mientras juegan a ser tus soldaditos.
Has llegado hasta aquí como lo hace la niebla,
envolviendo cada rincón del mapa
para robar la imagen, no la luz,
y armar con algodón un precipicio
sin violencia alguna ni fragores.
Te has asentado aquí, y ya no lucho.
Abdico
sobre el vientre del bosque que has plantado.
Mi último deseo
será que los tambores de los muertos
también hablen de ti.
(Traducción de José Antonio Arcediano )
CAPITULACIÓ
Ja no lluitaré més.
És fatigós i totalment inútil
defensar
la integritat d’un cos que ja no regna.
Pels meus carrers circula la bandera
dels teus dits
i a la Plaça Major, al costat de la font
on han begut tots els meus viatgers,
s’hi ha instal·lat el teu nom
i els nens petits xerren en l’idioma
que has imposat,
mentre juguen a ser soldadets teus.
Has arribat aquí com ho sap fer la boira,
embolcallant tots els racons del mapa
per endur-te la imatge, no la llum,
i construir amb cotons un precipici
sense cap violència ni brogit.
T’has establert aquí, i ja no lluito.
Abdico
sobre el ventre dels arbres que has plantat.
El meu darrer desig
és que els timbals dels morts també parlin de tu.
(Inèdits)
Mirador
D'HORES DESPENTINADES
Ara que tinc les hores davant meu
i em xuclen temps endins despentinades
i em deixen el record sense relleu,
ineficaç forat de foradades
que es creuen per espais arrossegats;
ara que tinc davant xarop de llunes,
m'assec a llit i jec i dic als rats:
rosegadors, raeu-me, feu-me runes,
feu polseguera, feu rovell, feu cendra,
feu i desfeu el breu viatge breu,
aquest llampec, aquest brogit d'un dia,
feu i desfeu, preneu, tot és per prendre
ara que tinc les hores davant meu,
i que no tinc les hores que tenia.
TÉ UN POEMA AMAGAT
De petit va amagar totes les pedres verdes
que cercava amb amor per les platges ardents
als calaixos secrets de l'armari de l'avi
o al fons del safareig, com joies submarines.
Amagava en el llit el fred de les espines
i al trinxant amagava els llapis i el papers.
De gran va fer el mateix, més o menys el mateix,
amb coses més selectes i amagatalls més dignes.
En defensa pròpia
[VII]
No tinguis temptacions de jugador.
Que es reparteixin ells totes les cartes
i totes les victòries importants.
No vulguis competir, perquè perdràs.
Pensa que no n'hi ha prou de ser cavall
per triomfar a la cursa dels cavalls.
Al final de cursa, de la nostra,
només hi haurà un balanç, dues preguntes:
qui has estimat, qui t´ha estimat a tu.
[VIII]
Només l'amor pot ofrenar l'encens
que perpetuï el front d'un cos efímer.
L'amor és la premissa dels humans,
l'empremta digital, l'únic destí
que pot salvar les naus mentre les crema.
[IX]
Dius que sóc moralista; ja ho sé.
Sé que ho sóc, que això no està de moda,
que els poetes diran que sóc un plom
i que així no podré publicar llibres
ni anar al Congrés de Bards Mediterranis.
Sóc un poeta trist i avorridíssim
i em sap mot greu haver de fer el que faig.
Demanaré perdó a qui m'ho demani
i algú em perdonarà, n'estic segur,
i jo el convidaré a anar a casa meva
perquè regiri a dintre de la vitrina
on un mil·lenni i jo, peti qui peti,
estem morint-nos sense fer soroll.
El meu calaix el pot buidar tothom.
Només m'hi resten l'ètica i l'amor,
i, tocant l'anell de la memòria,
la irrenunciable dosi de desig.
[X]
No parlo més
ara que sé segur
que dintre de molt poc
podré tocar-te.
No hay comentarios:
Publicar un comentario