Miquel Desclot
Miquel Creus i Muñoz, conocido literariamente con el seudónimo de Miquel Desclot (Barrio del Clot de Barcelona, 20 de marzo de 1952), es un poeta, narrador, dramaturgo y traductor español en lengua catalana.
En 2002 obtuvo el Premio Nacional de literatura infantil y juvenil por Més música, Mestre!. Otra obra suya, Bestiolari de la Clara, de 1994, ha sido seleccionada por la Fundación Germán Sánchez Ruipérez como una de las cien mejores obras del siglo XX español.
Como traductor ha recibido el premio Josep M. de Sagarra de traducción teatral (1985) por su versión de Les mamelles de Tirèsies, de Guillaume Apollinaire; y el premio de la Generalitat a la mejor traducción en verso (1988) por Llibres profètics de Lambeth, de William Blake. Ha versionado también a autores japoneses.
Dentro de la diversidad de estilos de la moderna literatura catalana, Desclot ofrece uno de los más variados y formales; en este sentido, no por escribir para niños busca el autor un vocabulario menos rico.
Nota sobre el seudónimo
En catalán antiguo, y en algún dialecto hoy poco hablado fuera de las islas Baleares, se utilizaba como determinante "es, sa". Desclot, por tanto, significa "del Clot" (del barrio de El Clot).
BIBLIOGRAFÍA
Poesía
Ira és trista passió. Barcelona: Impremta Barcelona, 1971.
Viatge perillós i al·lucinant a través de mil tres-cents vint-i-set versos infestats de pirates i de lladres de camí ral. Barcelona: Vosgos, 1974.
Cançons de la lluna al barret. Barcelona: Edicions 62, 1978.
Juvenília. Bardelona: Llibres del Mall, sèrie poesia, núm. 74, 1983.
Auques i espantalls. Barcelona: La Campana, 1987.
El llevant bufa a ponent. Lleida: Pagès, Biblioteca de La Suda, núm. 1, 1992.
Com si de sempre. Barcelona: Edicions 62, Col. Els llibres de l'Escorpí. Poesia, núm. 164, 1994.
Fantasies, variacions i fuga. Centelles: El Bordiol, 2006.
Poesía infantil y juvenil
Música, mestre! Barcelona: Empúries, Col. La poma verda, núm. 3, 1987.
Bestiolari de la Clara. Madrid: Editorial Luis Vives, Sèrie blava, Ala Delta, núm. 44, 1992; Barcelona: Baula, 2004.
Oi, Eloi? Barcelona: La Galera, 1995.
Més música, mestre! Barcelona: La Galera, 2001.
Menú d'astronauta. Barcelona: Cruïlla, 2003.
Prosa
Llibre de Durham. Barcelona: Proa, 1992.
Montseny, temps avall. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1994.
Veïna de pedra viva. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1996.
Pare, saps què? Manresa: Angle, 2002.
Muntanyes relegades. Barcelona: Proa, 2004.
Narrativa infantil y juvenil
El blanc i el negre. Barcelona: La Galera, 1971.
La casa de les mones. Barcelona: La Galera, 1971.
Fava, favera. Barcelona: La Galera, 1973.
El gran joc dels colors. Barcelona: La Galera, 1973.
Itawa. Barcelona: La Galera, 1978.
A la punta de la llengua. Barcelona: Lumen, 1980; Barcelona: Cruïlla, Col. El vaixell de vapor. Vermella, 1990.
Waïnämöïnen. Barcelona: La Galera, 1980.
No riu el riu. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Col. Llibres del sol i de la lluna, núm. 32, 1983.
La cançó més bonica del món. El bemoll moll, 1986; Barcelona: La Galera, 1997.
Què descobreix l'Atlàntida. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Llibres del sol i de la lluna, núm. 32, 1986.
Set que no dormen a la palla. Terrassa: Caixa de Terrassa, 1986.
Barraca de nas. Barcelona: Teide, 1988.
Més de set que no dormen a la palla. Barcelona: Cruïlla, 1991.
La cadena d'or. Barcelona: Alfaguara, Grup Promotor d'Ensenyament i Difusió Català, 1993.
Flordecol. Barcelona: La Galera, Col. El sac de la Galera, núm. 1, 1994.
Amors i desamors d'Oberó i Titània. Barcelona: La Galera, 1995.
Lluna de mel al palau de vidre. Barcelona: La Galera, 1995.
Viatge inaugural a l'Antitetànic. Barcelona: La Galera, 1996.
La flauta màgica. Barcelona: La Galera, 1997.
De llavis del Gran Bruixot: els herois de Kalevala. Barcelona: La Galera, 1997.
El barber de Sevilla. Barcelona: La Galera, 1998.
Nas de barraca. Barcelona: Cruïlla, 2004.
Aristòtil entre escombraries. Barcelona: La Galera, 2004.
Amor a mar. Alzira: Bromera, 2004.
Les mines del rei Xang Phi Nyo. Alzira: Bromera, 2005; Barcelona: Círculo de Lectores, 2005.
Des de Lapònia, amb amor. Barcelona: Cruïlla, 2007.
Pallufet & Ventaflocs. Barcelona: Cruïlla, 2008.
Teatro
Història del sultà [Per a Quim Lecina]. Barcelona, 1997.
Tot esperant l'emperador. Per al Festival de Música de Granollers, 2002.
Cantates i teatre infantil o juvenil
Crítica literaria y ensayo
L'edat d'or de la música. Manresa: Angle, 2003.
PREMIOS
Premi Amadeu Oller (1970)
Premi Lola Anglada (1985)
Premio Josep M. de Sagarra de traducción teatral (1985)
Premi Pere Quart d'humor i sàtira (1988)
Premio de la Generalitat a la mejor traducción en verso (1988)
Premi de la Crítica Serra d'Or (1992) de poesia infantil
Premi Crítica Serra d'Or de memòries (1993)
Premi Ciutat d'Olot (1997)
Premio Nacional de Literatura infantil (2002)
Cançó de jugar a soldats
Posted by Gustavo Sierra Fernández
Ésta es una poesía pensada para niños, del poeta catalán Miquel Desclot, que el grupo de folk rock catalán Coses adaptó en su disco Perque no s’apagui l’aire. Básicamente es la historia de un soldadito de plomo, como el del cuento aquél tan bonito de Hans Christian Andersen que se iba a buscar a su querida bailarina (historia que fue adaptada en canción por Donovan… pero eso, otro día), que pasaría desapercibida para mí si no fuera por un pequeño y sospechoso detalle que me hace pensar que, además de ser un poema para niños, es un poema antimilitarista; me refiero exactamente a esta línea que traduzco: “Quién sabe si se llama Benito, Adolfo, o bien Francisco”. ¿Es ésta elección de tres nombres, que coincide con el nombre de tres dictadores fascistas europeos, azarosa totalmente? No he encontrado ningún dato, pero mi intuición me dicta que no.
El soldadito de plomo
ha descubierto el mundo.
Lo ha visto por un agujero
y piensa que es de trapo.
Como es muy consentido
ahí juega día y noche.
El soldadito de plomo
tiene el alma de plomo.
Se cree que el horizonte
se lo puede meter en el zurrón.
(Quien sabe si se llama Benito,
Adolfo, o bien Francisco.)
Al soldadito de plomo
un rayo de sol le funde.
Cançó de jugar a soldats
El soldadet de plom
ha descobert el món.
L’ha vist per un forat
i es pensa que és de drap.
Com que és molt consentit
hi juga dia i nit.
El soldadet de plom
té l’ànima de plom.
Es creu que l’horitzó
se’l pot ficar al sarró.
(Qui sap si es diu Benet,
Adolf, o bé Francesc.)
El soldadet de plom
un raig de sol es fon.
NOTA: por regla general, soy contrario a la traducción de los nombres, salvo en las excepciones habituales (véanse, nombres de reyes, santos, papas, etc.); pero en este caso, que sería la excepción que confirma regla, el sentido del poema pide su traducción al castellano.
Cataluña (Eglantina)
En el horizonte,
el cocodrilo muerde al ciervo fugitivo,
el avestruz altivo golpea la gacela
y el cuervo, de luto, embiste al pinzón,
mientras el lince lame el cráneo de la vaca.
Mucho más acá,
el buitre grande y vago ataca al cordero
y el leopardo hinca el diente a la jirafa grande y larguirucha.
Al caer, la jirafa aplasta al viejo chacal,
y la hiena devora jirafa y chacal, muertos.
Aquí a mano derecha,
la foca insulta al flamante guacamayo,
la serpiente, rica en anillos, estrangula al jabalí,
el gavilán se abalanza contra el urogallo
y el voluminoso rinoceronte va destripando al tigre.
En primer término,
las ratas despeinan al león amodorrado
y el pez espada agujerea al lobazo.
Detrás la abeja babea al oso goloso
y la ballena sorbe mil crustáceos.
Aquí a mano izquierda,
espoleado, el tritón persigue al renacuajo,
el dragón se jala al hermoso caballo del príncipe,
la paloma negra mata a la paloma blanca
y la ameba acorrala una brizna entera de pitanza.
Allá más allá,
el pulpo más gordo entinta al bacalao
y el asno marrón le atiza al petirrojo.
Los brazos de la actinia envuelven a la merluza
y el elefante, riendo, pisa al escarabajo.
Catalunya (Eglantina)
A l’horitzó,
el cocodril mossega el cèrvol fugisser,
l’estruç altiu colpeja la gasela
i el corb, de dol, escomet el pinçà,
mentre el linx llepa el crani de la vaca.
Molt més ençà,
el gran voltor mandrós ataca el xai
i el lleopard queixala la gran girafa gànguil.
En caure, la girafa esclafa el vell xacal,
i la hiena devora girafa i xacal, morts.
Aquí a mà dreta,
la foca insulta el guacamai llampant,
la serp, rica d’anells, escanya el porc senglar,
l’esparver s’abraona amb el gall d’or
i el gros rinoceront va esbudellant el tigre.
A primer terme,
les rates escabellen el lleó toca-son
i le peix espasa forada el llopàs.
Rere l’abella baveja l’ós llépol
i la balena xucla mil crustacis.
Aquí a mà esquerra,
afuat, el tritó empaita el cap-gros,
el drac endrapa el bell cavall del príncep,
el colom negre mata el colom blanc
i l’ameba acorrala tot un bi de pitança.
Allà dellà,
el pop més gros entinta el bacallà
i el ruc marró estaborneix el pit-roig.
Els braços de l’actínia emboliquen el lluç
i l’elefant trepitja, rient, l’escarabat.
(M. Desclot et alt.,: Chile en el corazón / Xile al cor / Chile no corazon / Txile bihotzean – Homenaje a Pablo Neruda. Edicions 62, Barcelona, 1975)
Texto y traducción, a cargo de Josep Elias,
extraído de: http://seriealfa.com/tigre/tigre6/desclot.htm
Cançó de finestra
Quan arribis pel bosc
i te m'acostis
t'ompliré de safrà
la cabellera
i et faré un davantal
de farigola.
Quan te'n tornis per mar
i te m'allunyis
et daré un mocador
brodat amb cendra
i em faré un collaret
amb els teus braços.
CANÇÓ D'AVIADOR
Aquell núvol juganer
té la forma d’un baladre
vigilant amors secrets.
Però ve el gregal de sobte,
l’escabella i el desfà.
I aquell altre més encès,
té la forma d’una aixada
a l’espatlla d’un pagès.
Però ve el llevant de sobte,
l’escabella i el desfà.
Aquell núvol esqueixat
té la forma d’una casa
aclofada en una vall.
Però ve el xaloc de sobte,
l’escabella i el desfà.
I aquell altre, agosarat,
té la forma d’una poma
mossegada d’amagat.
Però ve el migjorn de sobte,
l’escabella i el desfà.
Aquell núvol cançoner
té la forma d’una pipa
a la boca d’un ferrer.
Però ve el garbí de sobte,
l’escabella i el desfà.
I aquell altre, vermellós,
té la forma d’una noia
que es pentina en un balcó.
Però ve el ponent de sobte,
l’escabella i el desfà.
Aquell núvol emmandrit
té la forma d’una rosa
adormida a mig obrir.
Però ve el mestral de sobte,
l’escabella i el desfà.
I aquell núvol, més a prop,
te la forma de l’amada
ajaguda al bat del sol.
Però ve la tramuntana
l’escabella i la desfà.
Dues cançons d'Ariel
Al fons del freu ton pare jeu;
dels ossos seus se'n fa corall,
dels ulls, les perles del nimfeu;
però el seu cos no passa avall,
que muda per l'obrar del mar
en un tresor luxós i rar.
Les nimfes van a morts tocant:
Ning-nang!
Escolta! No les sents? Ning-nang.
LLOP DE RONDALLA
S’alimenta de iaies o de nenes
amb caputxeta i trenes;
de cabretes o de porquets
-caçats de poc o freds…
I és que els autors de contes i rondalles
li fan passar més gana que a unes estovalles.
Però si li donessin pinso per dinar
el llop fóra més bo que el pa.
CEL NOCTURN
La llum viatja a 300.000 quilòmetres
per segon i el que l’ull veu
d’aquest cometa amb la llarga cua de gas
en el seu passeig vertiginós per l’espai
triga 12 minuts per arribar a nosaltres.
La potència de lents i miralls
meravellosa com sempre. Però encara
més portentosa la manera com la lluïssor
dels teus ulls viatja cap a mi
a la velocitat increïble de l’amor.
Clares paraules
Clares paraules
que ni els meus fills, un dia,
podran entendre.
Tan clares com les fulles
que arrenca la tempesta.
No hay comentarios:
Publicar un comentario