Jaume Pomar y Llambías
Jaume Pomar y Llambías (Palma de Mallorca, 1943 - 10 de julio de 2013) fue un escritor mallorquín. En 1973 estudió periodismo pero trabajó en la administración. Fue el bibliotecario y documentalista de la Casa Museo Llorenç Villalonga de Binissalem. Fue miembro de la Asociación de Escritores en Lengua Catalana y del PEN catalán y colaboró en las revistas Randa , Revista de Cataluña y Lucas. Tradujo al castellano obras de Llorenç Villalonga, Bartomeu Rosselló-Pòrcel y Josep Maria Llompart.
Obras
Investigación y divulgación
L'aventura de "Nova Palma" (1976)
Novela
Un dia o l'altre acabaré de legionari (1988)
Poesía
Tota la ira dels justos. (1967)
Amb la mort, amorosament (1971)
Història personal (1979)
Elegies (1986)
Carisma del desert (1987)
Imatge de la por (1988)
Les quatre estacions. (1991)
Retorn a casa (1992)
Llavis de marbre blanc (1992)
Frontissa (1993)
La sínia de les hores (1997)
Biografías
El meu Llorenç Villalonga. (1995)
La raó i el meu dret: biografia de Llorenç Villalonga (1995) fou Premi 31 de desembre
Llorenç Villalonga: cartes i articles: temps de preguerra (1914-1936) (1998)
Vint pintors de Mallorca (2003)
Estudios literarios
Primera aportació a l'epistolari de Llorenç Villalonga (1984)
Llorenç Villalonga i el seu món (1998)
* Autos de fe
Te quemarán los huesos, si no dices:
“Creo en Dios, padre todopoderoso”
con Sambenito, cirio verde, con las liturgias
de la rodela en rojo y amarillo.
Te robarán el tiempo y la memoria.
Te quemarán la sangre, aventarán
el polvo en la era, abrasada fe,
envilecido nombre en humo de hogueras,
pena exiliada de una paz alta.
Si no dices “amén” o “sí señor”,
vestirán de terror tu calavera
de calabaza con un capirote
y por las calles se mofarán: niños
pulgosos y señoras, bastardos, menestrales.
Te negarán el pan. La sal sembrada,
como un febrero, te borrará el hogar,
la identidad de pena blanca, el grito.
Te colgarán de la Puerta Pintada.
5En Budapest, los bardos se sienten como aves
de un cielo clausurado. Vuelan por las ventanas.
Actes de fe
Et cremaran els ossos, si no dius:
“Crec en un Déu, pare totpoderós”
amb gramalleta, ciri verd, litúrgies
de la rodella amb el vermell i el 1groc.
Et robaran el temps i la memòria.
Et cremaran la sang, n'esventaran
la pols a l'era, socarrada fe,
nom envilit en fum de cremadissa,
exiliat enyor d'una pau alta.
Si no vols dir: “amén” o “sí, senyor”,
et vestiran de por la calavera
de 2carbassa amb una capirota
i en faran befa pels carrers infants
pucers, madones, bords i menestrales.
Et negaran el pa. La sal sembrada,
com un febrer, t'esborrarà la llar,
la identitat de pena blanca, el crit.
Et penjaran a la 3Porta Pintada.
A 4Budapest, els bards se senten aus
d'un cel tancat. Volen per les finestres.
* Un poema de Jaume Pomar y cinco notas
Por David Guijosa
Hace ya unos años traduje el poema (en 2007, para ser más exactos), Actes de fe de Jaume Pomar, incluido en la obra Elegies (1986). Un poeta mallorquín curtido en los escenarios de todos los rincones de la literatura escrita en catalán, y que me ha regalado para los ojos algunas piezas más que potables. Cuando se publicó el poema traducido por primera vez en el libro recopilatorio de los Premios de Creación y Traducción de La Facultad de Filología de La Universidad de La Laguna, se omitieron las notas a la traducción que yo añadí. Probablemente quien se encargaba de la edición las calculó excesivas. Le doy la razón. Eran excesivas. Pero a pesar del exceso no comparto que no debieran ser publicadas. Al fin y al cabo reflejan el trabajo, bastante exhaustivo, que realicé en aquel momento siguiéndole la pista a cada detalle del poema.
Así que para esta entrada del blog he decidido regalarles las cinco notas, y además en esta ocasión quiero presentar cada nota antes que el poema, como una historia previa, una información sin relación a un cuerpo. De manera que puedan leer los fragmentos y más tarde colocarlos en su justo lugar. Háganse una historia.
1 La rodela amarilla era un distintivo para identificar a los judíos.
2 Un insulto específico para los judíos en Mallorca, durante la inquisición, era “cap de carbassa”. Este insulto se mantiene aún en el habla mallorquina aunque sin su antigua connotación.
3 La Puerta Pintada pertenece al antiguo trazado romano de la ciudad de Palma de Mallorca, más adelante, la remodelación urbanística medieval la incorpora a las murallas de defensa. El 3 de junio de 1523, Joanot Colom, que lideró en Mallorca un movimiento inspirado en las Germanias de Valencia, es ejecutado. Este movimiento se sustentaba en la burguesía y reforzaba el poder de los gremios frente a la nobleza. Joanot Colom, con apellido de probable procedencia judía, es degollado y descuartizado, y su cabeza es expuesta en una gavia en el arco de La Porta Pintada. No son infrecuentes las referencias a este suceso en la poesía mallorquina, Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913 - 1938) en su poema Auca escribe lo siguiente: “[...] les grises rengleres d'arbres li ensenyaran arts de bruixes; / el seu cap serà penjat a la Porta Pintada/ i el guardaran a la nit, perquè no parli.[...]”.
4.1 Mi primera versión de esta nota es la siguiente: "Estos dos últimos versos se refieren a la costumbre que tomaron algunos poetas húngaros en el s. XX de reunirse en antiguos castillos del imperio austro-húngaro, donde realizaban fiestas que a la vez eran un especie de ritual de iniciación; que solían acabar con el suicidio de uno de los integrantes del encuentro como protesta contra el régimen. Por otra parte, esta forma de protesta no es excepcional, puesto que se da el caso del poeta y profesor de la universidad húngara de Bolyai, Laszlo Szabedi, que se manifestó en contra de la fusión de su universidad con la universidad rumana de Babes; y que después de ser acosado por la policía comunista, decidió suicidarse en 1959 como protesta frente al desarraigo que sufrían la cultura y la lengua húngaras." Sin embargo, me veo obligado a descartarla porque las referencias bibliográficas relacionadas con las "fiestas iniciáticas de los poetas húngaros" que tenía en mi poder, se perdieron. Si la mantengo a pesar de no poder sustentar la primera parte de la nota con documentación fiable, es únicamente por una cuestión novelesca, le da a todo un aire de misterio.
4.2 Por otra parte, añado una segunda versión de la nota: "Es muy probable que estos versos hagan referencia al poeta húngaro Rezsõ Seress, autor de la canción titulada Szomorú Vasárnap traducida al inglés como Gloomy Sunday, y que fue acusada de causar una ola de suicidios en los años 30. Fue prohibida por el gobierno en Hungría y después de llegar a E.E.U.U. varias estaciones de radio Norteamericanas también la prohibieron. El mismo Rezsõ Seress se suicidó saltando por una ventana."
5 Con todo, debo añadir que los dos últimos versos pertenecen originalmente a un poema extenso de una poeta argentina de la que Jaume Pomar no pudo recordar nombre. En la versión original del poema Actes de fe aparece una traducción casi literal al catalán de estos versos: “[...] En Budapest, los bardos se sienten aves/ de un cielo cerrado. Vuelan por las ventanas [...]”. He querido hacer constar este detalle puesto que la intención del autor es reflejar los versos de la manera más fidedigna posible en su traducción catalana. En esta ocasión he optado por traducir sobre lo ya traducido, para mantener la estructura del poema que yo he construido. Sin embargo, la posibilidad de respetar los versos como originalmente fueron escritos en español también puede ser viable.
Només les pedres poden ignorar
el vell dolor de viure sense amor,
l’absurd que no té ordre ni concert
de mirar el món tancat darrere els vidres.
En el principi fou la por a la fosca,
la por a la nit i tota la basarda
davant l’ignot per ombres de desfici.
Ara ja és la gran por de la vida,
lluita constant per la convivència
amb la cursa dels cans competitius
que esclaten amb el fetge per la boca.
¿Sabré morir i viure amb dignitat?
Terra cremada amb la mateixa incògnita
que és el terror de viure i de morir,
sempre a l’espera d’un aire més pur,
d’un món harmònic i d’unes paraules
d’encuny de veritat a la bellesa.
A Cremona ho plorava el violí
i als ports l’acordió, com una queixa.
Jo només tinc un flabiol de canya.
L'illa i el silenci, La Garúa, 2009
tota la ira dels justos (Daedalus, 1967 / Di7, 1997))
S'estimaren; saberen
la urgència del sexe...
Josep M. Llompart
Nus davant l'amor
perquè s'estimaren,
perquè saberen a temps i sense enganys
que amor era cosa d'ara.
No de demà.
Perquè visqueren l'avui
de la seva joventut.
Perquè foren sincers.
Perquè reptaren un món de l'home
que no estima l'home.
Un món enemic de l'home.
Perquè no dubtaren d'allò que volien.
Perquè la societat va rebutjar-los...
* [versió de 1967]
(A Toni Ramis)
Ja ve la nit. Ja fuig la llum. Tot se'n va.
Resta silenci amarg d'aigües fosques
envoltat d'alens freds i soledat.
De pensaments florits, ametllers rosa
n'està ple el cervell i tot és tristor.
Remor de multitud em porta cap a tu.
Mou-te. Que et vegi enmig de tots. Que et vegi.
Crida fort. Diga'm que ets tu. Que et conegui.
Lluita per venir a mi quan m'atraqui.
Jo ja t'esperava molt abans de conèixer-te
i t'estimava
amb ràbia i amb temor. Amb alegria.
Vine aviat. El meu cor rebentarà
d'amor contingut si tardes.
Vine a mi que vull abraçar-te
amb la força de la terra.
POEMES A MICHELLE
3
Quan la tardor t'arribi lluny de mi,
només et podré dir paraules tristes
de fredor en els braços que ahir portaven roses.
Tindré les mans tan buides i tan balbes
com aquell primer dia -¿te'n recordes?-,
quan tu, sense paraules, descobrires
ombres d'adolescència sobre la meva vida
mentre jo, al teu costat, m'iniciava home.
5 [versió de 1967]
Ara, Michelle, l'hivern em cau damunt
i sobre aquesta terra la desolació
regna, talment un convidat de pedra.
No creguis, a Mallorca l'hivern també és hivern
i la tristesa s'escampa davant mi,
que tenc els ulls oberts per sobre l'horitzó.
Encara pens en tu, Michelle, i encara l'esperança
lluita contra la boira per fer-se avinent.
És a cada moment que em bolc de cap a tu
de bell nou, amb noves paraules
que existien abans de tu; però que en tu han trobat
mirall on reflectir-se, llum on deixar-se veure
i alè per a ser dites.
Són paraules només,
Michelle, ben poca cosa
si ara giram els ulls a tot el que hem viscut
-dies assolellats i plens de joia-;
però si he retrobat, en tu, la veu perduda
i en tu torn a conèixer les coses pel seu nom,
ja no som jo només el qui t'estima.
Darrera el meu amor, les coses en filera
vénen de cap a tu, a rendir-te homenatge
a dins la meva veu, que s'arrela dins tu
perquè devora tu ha comprès el silenci.
JO, GAIREBÉ CADA DIA
Sempre fugint de mi i sempre a l'ombra
de mi mateix. Caminant pel carrer
(un home qualsevol), un pobre diable
que viu a un tercer pis, no prop del cel
que mira qualque pic de ben enfora.
Us ho confesso: sóc l'home que surt el vespre
i torna sol xiulant una cançó
(Brassens o Brel, Joan Báez)
i al corredor camina de puntetes,
peu descalç, les sabates a la mà
(els vells dormen) i dorm o jau insomne.
Quan Déu ho vol (diguem adesiara), una dona
no exactament venal. Després silenci
i moltes nits tot sol.
Tots els matins, la feina,
el fàstic de la son entre lletres de canvi
(un home qualsevol), un com els altres,
potser un poc més malalt.
Potser amb inconfessables
(més ben dit, molt obscures) raons per a fer versos
als meus vint-i-tres anys.
Un toc d'aprenentatge (no gran cosa)
perquè hom pretén viure sempre un poc més,
i tota l'esperança malversada
(tanmateix no em servia), o perduda
amb el darrer envit o amb la darrera dona.
I el joc segueix i l'amor l'acompanya,
i hem de seguir estimant, jugant, fort i no et moguis.
Ara ja hi hem entrat i tant se val
que juguem per la força o de bon grat.
Ens han farcit el cos de mala llet,
de ràbia fosca i de tristor la veu
(fulla d'acer esmolada que fa un camí de sang),
i tenim dret a l'arma i a la lluita
i a entendre tot d'un cop què és el que passa.
Així, contant tot sol (cantant a estones),
el temps em sobrepassa, inexorable,
i em talla el crit a la gorja cansada.
I ve la nit, definitiva i lenta,
inevitable, cap al meu silenci.
amb la mort, amorosament (Daedalus, 1969)
VII
Tu, la que no ets ningú, branca esfullada dins el meu silenci,
i de moltes t'has feta, i així camines per la terra plana,
filla dels sentiments i els gestos que em captiven,
et vull trobar dins mi, ja que defora
el cel no m'ha llençat més que una nit obscura.
Això era i no era, una besada, una altra besada,
flors de virginitat esgarrinxades pels cards secs dels estius i per les ones blaves
d'aquella mar furiosa amb la ressaca xuclant els nostres cossos, com la lluna.
Així arribares tu, la que esperava -ànima tremolosa a la sortida del Col•legi- tu, primera,
i tu també, la que en el carrer fosc -ulls verds, falda vermella, ben pintada-
anaves a l'encalç de cadells o quissons que sempre et fugien.
Enmig hi ha molt més d'una allau de dissabtes tirats com unes xarxes,
de mirades recollides a parets, a façanes, a finestres i clavells de dolor,
també a les clavegueres on anaven els sospirs després de les grans festes
o les petites festes, o el cafè dels amics,
o les tornades, mentre xiulava cançons de Brassens i m'escoltava el fred de bon matí.
I ara em demano ¿què?
¿Quina estèril comesa és grufar en terra o rebolcar-se en el fang?
¿El porc o les matances?
Abans de començar jo ja ho sabia.
Ara a mig camí,
i ja per sempre a mig camí de tot,
passejaré l'esplín amb dignitat
per si de cas creieu que val la pena.
història personal (Moll, 1979)
INÚTIL FRACÀS
I
Per a seguir vivint (tancant la por,
tota la por del món en un sol vers
que és meu i que faig meu, que justifica
la meva vida inútil, corrompuda),
com un que viu a mort, a tot o res
i perd, i encara creu que la revenja
del sofriment li donarà una basa
(ingenu Joseph K de la perduda
joventut, malgastada a porta closa
com un castell o un camí de la llei
per on mai no hi transita la justícia
de tenir el nom de tots i, en igual nombre,
les paraules més vives i més clares);
per a donar a conèixer la condemna,
avui sóc jo, la meva joventut,
qui us parla malversant llàgrimes tendres
d'adolescent que es perd dins les paraules,
tenebrós laberint de cada dia.
Jo sóc aquell qui es mira en el mirall
i veu la seva mort prostituïda
dins els rostres dels altres i al carrer;
l'adolorit Edip que no lamenta
enyoraments passats, que es sap falsari
quan de la por del sentiment en fa
bandera del fracàs, camí d'espines
des d'on mirar el sol groc fins a la fosca.
Des de les runes d'aquesta no-vida
per al no-home, sobre la no-terra,
volia dir-vos que moltes vegades
també he volgut plorar les vostres llàgrimes.
I si avui gos a encendre allò que mai
no he donat a ningú, la melangia
o els somnis trists de la raó que em manca
engendraran vells monstres amb el rostre
de repugnant Narcís en el mirall
del llac, on els blancs cignes li capolen
el coll amb els seus becs, i es veu infant
al fons de les polides pedres verdes.
Si trob la veu i el to i paraules meves,
us diré tot allò que ja no importa:
la meva veritat: una mentida
que heu d'aprendre a desfer, lletra per lletra.
Carisma del desert (Inca 1977 / Moll 1987)
Tengo un pacto de amor con la belleza
Tengo un pacto de sangre con mi pueblo.
PABLO NERUDA
Jo recuper la terra i la paraula
des del desert i es compleix el carisma
dins el meu crit vencedor de les pedres
i poderós damunt el territori.
Els escollits s'atansen al desert
lluny de la mar i amb còdols de paraules
han fet un mur alçat contra la por
pel poble tot si el mereix algun dia.
Tenc a la mà un mot com una espasa
un compromís de sang amb el meu poble
un pacte greu amb el temps i amb el lloc
i un amor foll de set de cos de dona.
No hay comentarios:
Publicar un comentario