Alexandre Navarro y Tomás
Nació en Náquera (Valencia) en 1972. Ha cursado estudios de Derecho en la Universidad de Valencia. Fue uno de los fundadores de la Asociación de Jóvenes Escritores en Lengua Catalana en Valencia e impulsor de los Cuadernos literarios de esta entidad. Su dedicación a la literatura ha sido prolífica en el ámbito de la poesía, aunque también ha cultivado el género narrativo. Concretamente, ha escrito un relato breve, Lo mejor de una vida que fue dulce, premiado en 1998 en Mont-roig del Camp.
En cuanto a la poesía, ha publicado varias obras como ara Desgracià la pluja les banderes (1995), Ex-vot (1995), una plaquette amb la qual guanyà el certamen Les nits màgiques del Django's titulada No em moriré d'amor i Criatura de demà (1998). El 1992 guanyà l'Accèsit al Premi de poesia La Forest d'Arana.
Aparte de las obras de creación, ha publicado trabajos de investigación sobre toponimia, lírica popular del siglo XIX e historia de la sanidad local.
Alexandre Navarro i Tomàs va nàixer a Nàquera (el Camp del Túria) el 1972. Ha cursat estudis de Dret a la Universitat de València. Fou un dels fundadors de l'Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana al País Valencià i impulsor dels Quaderns literaris d'aquesta entitat. La seua dedicació a la literatura ha estat prolífica en l'àmbit de la poesia, tot i que també ha conreat el genère narratiu. Concretament, ha escrit un relat breu, Allò millor d'una vida que fou dolça, premiat el 1998 a Mont-roig del Camp. Pel que fa a la poesia, ha publicat diverses obres com ara Desgracià la pluja les banderes (1995), Ex-vot (1995), una plaquette amb la qual guanyà el certamen Les nits màgiques del Django's titulada No em moriré d'amor i Criatura de demà (1998). El 1992 guanyà l'Accèsit al Premi de poesia La Forest d'Arana. Darrerament, ha obtingut els premis de poesia Almussafes amb Lluny de Mitilene, Vall d'or de Sóller amb La soledat de l'àugur, el XIX Premi de Poesia de la Selva del Camp amb La prosperitat dels perdedors i el Marià Manent de Premià de Dalt i el Vila de Puçol amb els poemaris A l'entrada del temps fosc i Antar, respectivament, encara no publicats. Així mateix, ha estat antologat a Lletra Valenciana i a Poesia 90. A més a més, ha col·laborat com a periodista en les revistes Saó, El Temps i Dise, així com en els periòdics Levante-El Mercantil Valenciano i VilaWeb. A banda de les obres de creació, ha publicat treballs d'investigació sobre toponímia, lírica popular del segle XIX i història de la sanitat local.
En niebla
Al fin y al cabo,
encontraremos todos un lugar de nunca.
Marc Granell
Has acabado de cenar. Piensas despacio mientras remueves el café
pacientemente, haciendo sonar la cucharita contra el vaso
caliente, como si bailaran muelas anónimas dentro del vaso de cada día.
Piensas y miras a través de la ventana abierta, glorioso retazo de los ásperos muros
de casa, la calle. Un santo de repisa, kitsch policromo,
custodia la esquina y a las vecinas que escombran la hojarasca ilustre
de la plaza desnuda. Los automóviles. La gente. Piensas a tragos,
enturbiado, en las calles de Benimaclet; la calle de la Rambla,
por ejemplo, y sus paseos. Tus paseos
para arriba y para abajo con la noche cayéndote encima,
a carretadas enormes, a carretadas de tierra y de polvo finísimo: el polvo de los muertos.
El polvo que cubre todo el pueblo. Todo el polvo.
La calle llamada de Puçol y la placa de cerámica donde dice Pueblo de Benimaclet,
distrito de Valencia, distancia a Valencia, un kilómetro.
Los vanidosos de la plaza asuncionista con pretensiones de postrimerías
anglosajonas y olvidos patéticos. El rey Jaume, Iacobus Rei Gratia Rex
Aragonum y lo que haga falta, que le era muy devoto a la Asunción. Piensas
en Jaume I y en Elx y ves la autopista cruzando la huerta, como el tranvía
y las luces del olvido hecho con cemento meramente económico,
alejado de la alfalfa y el nombre propio de cada palmo, de cada casa,
de cada árbol estimadamente concreto, estimadamente conocido.
Se te ha helado el vaso de vidrio, como el alma helada del pasado.
Insistes oscuramente en recordar aquellos callejones y aquello
que pasaste, bien acompañado o a solas. No importa, ya,
a estas horas. Todos han muerto o se han hecho los muertos
queriéndose morir. Nada más importa. Las piedras no existen.
Nada existe si no lo quieres, lo sabes, lo ves, en Benimaclet,
entre casas de viejos tejados y tranquilos urbanismos.
Pasar la reja por el campo de los recuerdos te duele, espurgando olvidos
del árbol particular de la memoria, Más abajo, largamente, la mar;
la mar del día de almas con las flores flotando en el agua salada,
yendo hacia los hierros del puerto. Oh ma chéri…! No sabes hacia donde vas.
Ciertas anatomías-de un amargo eufemismo se imponen con ángulos
gloriosos, glorificados como si el secreto enaltecido fuera necesario
para sobrevivir lentamente entre deseos desdibujados por las horas.
Comienza la oscuridad, el anochecer, con un vaso perplejo en la mano llena
de migajas de vida; las mismas migajas que se escurren por la tierra
hasta incrustarse entre los sólidos tejados, elaborando la particular constancia
de las alcurnias y las familias; largo cortejo de motes espectaculares,
aun ilustrativos, de ciertas cualidades inagotables. ¡Oh, la patria!
Se seca el tizne del café, quizá como nosotros, tristes víctimas de este
engaño de vivir. De este ansiado engaño de vivir. Encima del papel
lo dejas escrito con una amarga perplejidad. Con un incomprensible
cansancio que te viene de más allá de estas palabras que escribes,
como piedras del ribazo perpetuo, de este estreñimiento pánico impensable.
Con pena, porque también padeces en cada hoja y en cada palabra escrita.
Déjalo estar por hoy. Apaga el luz. Mañana le sigues.
Traducción: Mario Bojórquez
In boiram
Al cap i a la fi,
trobarem tots un lloc al no-res.
Marc Granell
Has acabat de dinar. Penses a poc a poc mentre remous el cafè
pacientment, fent dringar la cullereta contra el got
calent, com si ballaren queixals anònims dins el got de cada dia.
Penses i mires per la boca oberta, gloriós retall dels aspres murs
de casa, el carrer. Un sant de taulellets, kitsch policrom,
custodia el cantó i les veïnes que agranen la pinassa il.lustre
de la plaça nua. Els automòbils. La gent. Penses a glops,
enterbolit, en els carrers de Benimaclet; el carrer de la Rambla,
per exemple, i els seus passeigs. Els teus passeigs
amunt i avall amb la nit caient-te al damunt, a cabassades enormes,
a cabassades de terra i de pols finíssima: la pols dels morts.
La pols que cobreix tot el poble. Tota la pols.
El carrer dit de Puçol i la placa de ceràmica on diu Poble de Benimaclet,
districte de València, distància a València, un quilòmetre.
Els bufats de la plaça assumpcionista amb posat d’acaballes
anglosaxones i oblits patètits. El rei En Jaume, Iacobus Rei Gratia Rex
Aragonum i el que faça falta, li tenia molta devoció a l’Assumpta. Penses
en Jaume I i en Elx i veus l’autopista creuant l’horta, com el tramvia
i les llums de l’oblit fet amb ciment merament econòmic,
allunyat de l’alfals i el nom propi de cada pam, de cada casa,
de cada arbre estimadament concret, estimadament conegut.
Se t’ha gelat el got de vidre, com l’ànima gelada del passat.
Insisteixes foscament a recordar aquells carrerons i allò
que els passejares, ben acompanyat o a soles. No importa, ja,
a aquestes hores. Tot s’han mort o s’han fets els morts
volent-se morir. Res no importa. Les pedres no existeixen.
Res no existeix si no ho vols, ho saps, ho veus, a Benimaclet,
entre cases de velles taulades i tranquils urbanismes.
Passar la rella pel camp dels records et dol, sporgant oblits
de l’arbre particular de la memòria, Més avall, llargament, la mar;
la mar del dia d’ànimes amb les flors surant a l’aigua salada,
fent cap als ferros del port. Oh ma chéri…! No saps cap on vas.
Certes anatomies-d’un amarg eufemismes’imposen amb caires
gloriosos, glorificats com si el secret enaltimen esdevinguera necessari
per a sobreviure lentament entre desigs desdibuixats per les hores.
Comença la foscor, a boqueta nit, amb un got perplex a la mà plena
d’engrunes de vida; les mateixes engrunes que s’escolen pel terra
fins incrustar-se entre els sòlids taulells, elaborant la particular constància
de les nissagues i les famílies; llarg seguici de malnoms espectaculars,
àdhuc il.lustratius, de certes qualitats inesgotables. Oh, la pàtria!
seca la sutja del cafè, potser com nosaltres, tristes víctimes d’aquest
engany de viure. D’aquest ansiat engany de viure. Damunt el paper
ho deixes escrit amb una amarga perplexitat. Amb un indestriable
cansament que et ve de més enllà d’aquestes paraules que escrius,
com pedres del ribàs perpetu, d’aquest espremut pànic impensable.
Amb pena, perquè també pateixes a cada full i a cada paraula escrita.
Deixa-ho estar per avui. Apaga el llum. Demà més.
(Ex-vot, 1995)
No hay comentarios:
Publicar un comentario