Héctor López Bofill
Héctor López Bofill (Badalona, 1973) es profesor ayudante de derecho constitucional en la Universidad Pompeu Fabra, miembro del PEN club y escritor en lengua catalana. Como poeta se dio a conocer en 1995 con Poema a Calipso. Pertenece al denominado Grupo de los Imparables, antologados en el volumen Imparables (2004). Miembro del partido nacionalista e independentista Solidaritat Catalana per la Independència, fue su cabeza de lista por Tarragona en las elecciones autonómicas de 2010. Es colaborador habitual del diari Avui y del programa Els matins de TVC.
López Bofill es promotor de la plataforma Sobirania i Progrés, de la Crida Nacional y del Cercle d'Estudis Sobiranistes. También militaba en Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), donde era destacado miembro de corriente crítica la Esquerra Independentista, que reclamaba un cambio de dirección en la estrategia del partido para recuperar su perfil político como partido republicano, independentista y de izquierdas. El 11 de agosto de 2010 manifestó su apoyo a la Solidaritat Catalana per la Independència y anunciaba que abandonaba ERC. En las elecciones primarias de Solidaritat Catalana, celebradas en septiembre de 2010, es elegido cabeza de lista por la circunscripción de Tarragona para las elecciones al Parlamento de Cataluña de 2010, en las cuales no obtuvo el acta de diputado.
Obra
Poesía
Poema a Calipso (1996)
La reconstrucció de l'aristocràcia (1999)
La revolució silenciosa (2001)
21 poetes del XXI. Una antologia dels joves poetes catalans (2001) (Diversos autores)
Hèctor Bofill (Universidad de Lérida, 2003)
Imparables (2004)(Diversos autores)
Les genives cremades (2004)
Narrativa
Ensayo
Dogmàtica Imparable (L2005) (junto a Sebastià Alzamora y Manel Forcano i Aparicio)
La independència i la realitat. Bases per a la sobirania de Catalunya (2004)
Democràcia cuirassada (2005)
L'endemà de la independència (2006) (con Francesc-Marc Álvaro, Oriol Bohigas, Xavier Bru de Sala, Francesc de Carreras, Josep Cuní, Miquel Porta Perales, Valentí Puig, Xavier Rubert de Ventós y Albert Sáez)
Montenegro sí, Catalunya també (2006) (con Uriel Bertran)
Constitucionalisme a Catalunya. Preludi de modernitat (Editorial Tria Llibres, 2009) ISBN 978-84-937618-3-7
Premios literarios
1995 Premio Maria Ribas y Carreras de poesía por Poema de Calipso
2001 Premio Juegos Florales de Barcelona por La revolució silenciosa
2003 Premio Josep Pla por L'últim evangeli
2003 Premio Ciutat de Palma-Joan Alcover de poesía en catalán por Les genives cremades
2007 Premio El Temps de les Cireres Vila de Serós por El principi satànic .
Se non è vero è ben trovato
Tú o yo podemos ser los más grandes poetas
del mundo pero la fortuna nos es esquiva:
no supimos nacer en Saint Louis,
Missouri, y el inglés que escribimos es casero.
Como nos criaron demasiado comprometidos
el castellano obliga a pedir perdón.
Ni siquiera estamos lo suficiente locos para encerrarnos
dentro una torre a revolucionar
el verso alemán. En vez de leer,
nuestra juventud se formó bebiendo
y fornicando. Apenas llegamos a entender
algo para padecer la vergüenza
de los años muertos, pero en la casa no había
demasiados libros y el maestro explicaba
el barroco repartiendo cómics dónde Velásquez
se escribía con ese y la realidad
se justificaba en términos futbolísticos.
La chica que queríamos se enamoró
de nosotros y pasamos demasiado tiempo
a su lado. El jurado, si nos leía,
lo hacía de mala gana. Nos hemos cerrado
las puertas: editores, críticos, pensadores…
no nos conoce nadie. Casualmente un rapsoda
nos recitó durante una velada íntima
y trastabilló en la tercera estrofa.
La falta de humildad no se puede reprender
en alguien que no ha alzado la voz todavía.
Créeme, los elogios no son halagadores,
tú y yo podemos ser los más grandes poetas
del mundo.
Traducción Mario Bojórquez
«Se non è vero è ben trovato»
Tu o jo podem ser els més grans poetes
del món però la fortuna ens és esquiva:
no vam saber néixer a Saint Louis,
Missouri, i l’anglès que escrivim és d’estar per casa.
Com que ens criàrem massa compromesos
el castellà obliga demanar perdó.
Ni tan sols estem prou bojos per tancar-nos
dins una torre a revolucionar
el vers alemany. En comptes de llegir,
la nostra joventut s’escolà bevent
i fornicant. Tot just vam arribar a entendre
alguna cosa per patir la vergonya
dels anys morts, però a casa no hi havia
gaires llibres i el mestre explicava
el barroc repartint còmics on Velasques
s’escrivia amb essa i la realitat
es justificava en termes futbolístics.
La noia que estimàvem s’enamorà
de nosaltres i vam passar massa temps
al seu costat. El jurat, si ens llegia,
ho feia de mala gana. Ens hem tancat
la porta: editors, crítics, pensadors…
No en coneixem cap. Casualment un rapsode
ens recità durant una vetllada íntima
i s’entrabancà a la tercera estrofa.
La manca d’humilitat no es pot reprendre
a algú que no ha alçat la veu encara.
Creu-me, els elogis no són llagoters,
tu i jo podem ser els més grans poetes
del món.
(Poema de Calipso, 1995)
EL RETORN DELS TITANS
EN UN LLOC DE LES HESPÈRIDES
Kein schöner Tod ist auf der Welt
Oh!, amor, rosa encesa de ponent!
La cautela que els mestres ens reclamen
ens manté en l’esclavitud. No els escoltis
quan parlen de la nostra escassetat,
de la nostra feblesa encara més
feble amb la seva resignació.
Potser sí que guanyaríem amb astúcia
si evitem la lluita fins que vinguin
altres temps, per`p només dins el nostre
Instant podrem desembeinar l’espasa
i córrer cap al front com una estrella
es capbussa dins el mar. Res més gran
donarà la nostra vida minúscula
que el fulgor del seu estavellament.
LES FUNDACIONS
Regna el mateix atzar a la batalla
que en la dansa de cossos que es desborden.
Res no florirà si és previsible:
cap poble, cap imperi, cap heroi,
l’infinit sorgeix de l’excepció.
Així, en el mòdul de l’extrarradi,
enmig del laberint i de les heures,
sota el xiulet dels esquadrons rasants
i l’impacte purpuri dels obusos
vam atrapar-nos i et vaig conèixer
les entranyes com una terra nova
descoberta després de mil·lenis de mar.
Sí, res no hauria de sorgir de tu,
Thalassa, i de sobte et vaig trobar
unit a tots els éssers, arrelat
a totes les albes, als descendents
que inventen països dins el contorn
del teu cos i del teu zel fecundat.
EN EL DIA MÉS JUST
Ens han traït, amor, ens han traït!
I, amb això, fan més gran el nostre acte
perquè esperàvem la traïció.
Recordes quan vam prendre el cingle verd,
totes les desfilades i la rauxa
que ens va oferir el poble alliberat?
La cambra de menta en el repòs entre
les pells? Les riqueses i els trofeus
de la nostra màxima expansió?
I, tanmateix, havíem d’empunyar
l’espasa un altre cop, calia perdre-ho
tot, ser aplanats per una riuada
d’intrusos amb les escletxes obertes
per algú en qui havíem confiat.
Calia que restéssim tu i jo sols
dins el cercle de llum altra vegada,
així en la derrota com en el zènit,
suspesos en la mescla d’una llàgrima
i d’una carícia, mai no tan
a prop com abans de desaparèixer.
POEMA DE TARDOR
M’evites, Thalassa, i fas ben fet,
Millor trobar-te armada si pretens
que entri en la teva densitat. No
vinguis tampoc aquest setembre, deixa
per uns altres la collita tardana
i les orgies, l’abundor ja fou
nostra, irrepetible. Si emergíssim
altre cop en el vespre dels gemecs
et demanaria un pas més al sud
i arribar fins al cruixit del ferro
i de les venes, fins a l’oblit suprem;
perquè després de renéixer en el goig
només podem transformar-nos en pedres.
A LA PÀTRIA
T’hem desitjat massa temps com perquè
ara renunciïs a posar un nom
a les coses. Mai no hauríem pensat
que et lliuressis al gust per la matèria
callada sinó que arrisquessis tot
allò que havíem guanyat amb treball
i prudència. De debò vas creure
que segaríem aquestes cadenes
sense batzegades? Què fas amb l’àncora
clavada a la llacuna de les aigües
tèrboles i dels favors pestilents?
Et volíem inflada i vanitosa,
amb una gentada avançant al crit
del sentiment, justa per a les hores
amargues, missatgera de la mel
i del foc, a punt per espolsar tots
aquests anys de pau i invalidesa
que no surten als mapes de la història.
PRIMER POEMA D’HIVERN
Les ratlles coincideixen al gener
però encara hi ha una diferència
entre no haver-te i que ja no siguis
en el món. Des d’aquesta posta magre
entenc que el refús és una minúcia;
l’assaig de la mancança que m’espera
quan retornis a la solemnitat
de la terra. Les mans es faran cada
cop més petites fins que s’esvaneixen
NEOPÀTRIA
Mereixes, Thalassa, el meu amor?
T’ho demano quan ja sé que no tinc
cap privilegi sobre els altres – tu,
que has tombat per les alcoves de tots
els oficials, que no vas viure amb mi
res de diferent -. T’ho demano i veig
com la pregunta s’enfonsa en la gola
solitària de la nit. Però és
així que la força d’un home pot
estirar el mantell d’un grapat de vides
i fronteres sense mai retrobar
la clau ardent que un dia et va fondre.
T’estimo, doncs, com els soldats que moren
en la defensa d’un turó, d’un roc,
d’una alzina, abatuts per aquesta
absurditat que ens fa infinits.
AQUÍ
Sembla fora de lloc que ara parlem
així: de torsos desmembrats, de làsers,
d’amors d’una nit perquè l’endemà
ja no sabrem en quin abocador
trobaran els nostres cossos, però
no veus com al fons de la bassa neda
un tauró gras i lluent que un dia
emergirà per partir altra vegada
els nostres cercles? No t’amaguis, no,
no em defugis, Thalassa, perquè
tu també has entès que quan el consell
d’ancians ens abandoni i ja
ningú no recordi les albes plenes
de pares i germans afusellats
el volcà tornarà a vomitar lava.
Només observo el signe de les aus
que volen una mica més al sud,
el roig escandalós de les primeres
gotes que cauen sobre la piscina
del balneari, el mànec de l’última
destral que varen enterrar els vençuts.
No hay comentarios:
Publicar un comentario