Josep Porcar i Museros
(Castelló de la Plana, 28 de julio de 1973). Poeta. Además de la literatura ejerce el diseño gráfico y el periodismo. Ha merecido merecido distinciones como el Premi Miguel Hernández (Alacant, 1993). En 2014 recibió el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians por el libro Llambreig. Porcar está incluido en el volumen La lengua lemosina. Antología de la nueva poesía catalana, preparada por Mario Bojórquez y publicada por Ediciones de Media Noche, editorial dirigida por Juan José Macías.
Josep Porcar Museros (Castelló de la Plana, 28 de juliol de 1973) és un poeta valencià, dissenyador gràfic i periodista.[1] Llicenciat en Ciències de la Informació, ha treballat de cambrer, forner, periodista, dissenyador i cap de preimpressió.[2] Contracorrent, la seua trajectòria laboral no l’ha dut a especialitzar-se en una sola disciplina professional, sinó a eixamplar el seu camp d’acció creativa, relacionada sempre amb el món de la comunicació.
Escriu el blog Salms i és editor del Blogs de Lletres, el primer hiperblog català de literatura a la Xarxa, Premi Lletra 2007 a la millor pàgina web sobre literatura catalana,[1] «per l’aplicació útil i efectiva de la tecnologia a la difusió de totes les informacions sobre literatura generades per la comunitat bloguer i els mitjans de comunicació», segons el jurat.[3]
Obras
Vint-i-dues mans de pintura, 1994 (Edicions de la Guerra)
Matèries encara, 1995 (Ed. Ajuntament de Manises)
Crònica de l'ocupant, 1995 (Editorial 3i4)
La culpa, 1998 (Editorial 3i4)
Els estius, 2008 (Edicions 2.0 / Brosquil Edicions)
Coautor de Tibar l'arc. Una mirada a la poesia valenciana actual, 2012 (Editorial Tria Llibres)
Llambreig, 2013 (Editorial Tria Llibres)
Premios
Premi Solstici (Manises, 1995), pel llibre Matèries encara.[4]
Premi Miguel Hernández (Alacant, 1993), pel llibre Vint-i-dues mans de pintura
Premi Senyoriu d’Ausiàs March (Beniarjó, 1994), pel llibre Crònica de l’ocupant
Premi Vicent Andrés Estellés de poesia (València, 1998), pel llibre La culpa
Premi Lletra 2007 a la millor pàgina web sobre literatura catalana per http://www.blocsdelletres.com/
Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians (2014), pel llibre Llambreig[5]
Vestido ligero
Bajo tu blusa, donde tu cuerpo no habla
y espera escondido la visita de la luz,
he visto el crecimiento de todo un ramo de flores;
bajo el vestido, ligero, que da vueltas
como mariposa que cambia el color de mis ojos,
he encontrado tus pechos, menudos y tiernos,
como dos planetas que se unen con el estallido
de mis manos frías, como si estas manos frías
descongelaran la tiniebla en un descuido del tiempo.
Entonces he de estarme un rato sin respirar
para después darme el aire como el fuego.
Y más abajo la vida es un rumor,
un olor profundo, un cambio inexperto
de oscura luz, una casa que se queda
de pronto a la intemperie,
así mis labios ya no podrán ni abrirse.
Bajo la blusa, bajo el vestido que se llena,
como el velamen de la tormenta de tu cuerpo
he perdido la memoria y el futuro,
las cosas que no tengo y las que nunca tendré,
y todavía desconozco, entre tantas chispas,
cuál es la oscuridad que me habrá de habitar.
Versión de Mario Bojórquez
Vórtex
or dark betwixt the polecat and the owl
William Butler YEATS
ditEls girs! Els girs! Els girs ens troben
allà on no hem trobat les rodonors
d’un dit en llargues nits d’hivern.
És molt bonic tindre un dit poètic.
Així abillem les estacions i els cants
mentre dinem i fem la mateixa volta
al món que el xiquet i el míssil.
És molt bonic tindre un dit.
Qui sap si un darrer esguard encara
el gronxa mentre s’arrapa als cims
d’una altra llum més necessària
al cor que voldríem, potser qualla
en la convulsió mínima i secreta
de la mort d’una lluerna en les fondes
pupil·les de la gàrgola que estrafem
més educats que l’ombra d’un girasol.
Però els girs…, els girs ens troben.
Melangiosos sota el cel, com plors
cadavèrics amb fam de corretjola,
llurs senders de reg al barranc migren
de l’empremta empeltada a la infinita
turbulència, a l’eixam voraç de cercles
després de la caiguda de l’ham al fons
d’un balç, d’un melic, d’una esperança.
També corpuscles, entre molsa i lluna,
no esperant, no hi esperem tocar pedra
i mare per l’instant de morir vius o néixer
pous del desemboç a l’hàlit, llum avall
i amunt de tolls i rius i llacs i ullals,
com en un calidoscopi, com quan ballem
una baldufa, un vals, un paraigua a l’inrevés,
i al remolí clissem la flor de la canyella
segrestada i dividida en llàgrima i rou
com una polseguera que, del terra erm,
a ploure s’abat en espiral de núvols.
Clot o bres, bava i bleix. Tot sonalls
d’un dit poètic! És bonic tindre un dit.
Gir rere gir, sota les bombes, rodem
amb giragonses com d’entusiasme
giravolten els infants enceguerats
a pressentir en la boira del mareig
que tot moviment resta immòbil, sord
de silenci, rosa lentíssima o sénia d’albes,
sense parar compte del somriure irredempt
que la brisa dibuixa als nostres llavis.
Els girs! Els girs! Els girs ens troben.
Ens volem morir de felicitat. Així sia.
És molt bonic tindre un dit poètic.
Primera pregunta
Entre estam i pulmó, si pura
i definitiva la mel serà en flor
la reina, per què fer pols
del pol·len, per què d’un fibló
d’or tot l’eixam dins la boca:
per quin cor brescat ales bat
l’abella entre geniva i llavi?
Magic gloves
A Robin Williams, d.e.p.
Oh capità, el meu capità!Perquè un piano no s’emporta la melodia.
Perquè suren encesos els dits que la toquen.
Perquè una altra no serà tampoc la meua,
aquesta música o aquesta casa que vivia i ara
vola i veig dret, damunt la taula. Tampoc el món.
Mira’m! Tan poc a les paraules els hi costa pujar
que perdria totes les mans si llançara dos guants.
Hi espere només l’ànima. Segles o dits després
arribarà sempre tard a l’altre que escala
al cim d’aquest abisme. Petges amunt, cames
amunt, llum amunt l’udol s’enfila fins al plec
de l’engonal on l’ànima s’engronxa un instant
com la presa d’una aranya o la llengua d’una serp.
Cucs bleixants n’obrin el balanceig, després lluernes
o averanys que, mentre em volten, fan el cos
giravoltar romboll d’ombres a la pell, illa
i ràfega d’adéus com cavallets de fira desbocats.
Jo sóc, jo sóc dempeus la llum del vent al mar
—vòrtex al timó, vòrtex als ulls, vòrtex al far!
Mira’m! Tan poc a les paraules els hi costa pujar
que perdria totes les mans si llançara dos guants.
Oh, el meu jo… Oh, vida de les preguntes
que tornen… Oh capità, el meu capità!
Onzena pregunta
ocelletAbans veritat i ara formigues? Abans campanes i ara grills.
Grills, grills, grills! És així com no s’adormen mai els somnis?
Absent, el refugi muta a dins: fred i calor, com una salmòdia,
alçarien un cos, i no un interrogant, si no fos perquè a la fenella
dels corcs el rovell dels boscos supura llim d’ocell en el mateix buit
instant de l’eco que de tu recorda, espora només, per què un ull,
unes sabates, una granota o dues paraules –campanes, grills–
podrien conservar més porositat que l’esberlat rent de la pell.
Ara formigues, demà no res. És així com no s’adormen mai
els grills?
No hay comentarios:
Publicar un comentario