Ramon Ramon
Nació en Catarroja, L’Horta, Valencia en 1970, es editor literario de la prestigiada revista Afers, ha publicado los siguientes libros de poesía: A tall d’incendi. Catarroja: Ajuntament de Catarroja, 1991. Primavera inacabada. València: Tres i Quatre, 1995. Contra el desig. Amós Belinchón ed., 1999.
Contra el deseo
No quiero saber nada más de un lirismo
que no es liberación.
Manuel Bandeira
Contra el deseo. Contra el mínimo movimiento
de un beso que cae al agua, de un beso que sucede ola
y después marejada y después naufragio.
contra el deseo. Contra los coches que se estacionan
en la calle más oscura de la ciudad,
los coches que se ocultan del tránsito y la luz,
los coches que se paran en los barrios en ruinas
porque el corazón es una llanta ponchada.
Contra el deseo. Contra las playas sucias
como la ropa más sucia del amor,
contra las playas que nadie frecuenta
porque las olas arrastran mil y una porquerías,
contra las playas donde los cuerpos no nadan
y se revuelcan en la arena como los perros.
Contra el deseo. Contra la casa abandonada
llena de polvo y de espejos con polvo,
contra la casa donde entramos con los ojos de agua
y salimos con los párpados empolvados,
contra los cuerpos que se desnudan y se conocen,
contra los cuerpos que se visten y se ignoran.
Contra el deseo. Contra los poetas que lo enmascaran,
contra los poetas que hacen versos como nubes
y no dejan que la luz toque a los insectos,
contra la poesía que es un nido y un pájaro y vuela
y me hace sentir feo y oscuro como un escarabajo.
Contra el deseo. Y contra mí mismo:
calle sin luz donde el escarabajo corre,
coche que busca la playa más sucia,
casa abandonada como un barrio por la noche,
corazón negro de polvo, cara honda de mar,
naufragio, naufragio, naufragio…
Traducción: Mario Bojórquez
Contra el desig
No vull saber res més del lirisme
que no és alliberament.
Manuel Bandeira
Contra el desig. Contra el mínim moviment
d’un bes que cau a l’aigua, d’un bes que esdevé ona
i després marejada i després naufragi.
Contra el desig. Contre els cotxes que aparquen
en el carrer més fosc de la ciutat,
els cotxes que s’oculten del trànsit i la llum,
els cotxes que s’aturen als barris en runes
perquè el cor és una roda punxada.
Contra el desig. Contre les platges brutes
com la roba més bruta de l’amor,
contra les platges que ningú no visita
perquè les ones són plenes de deixalles,
contre les platges on els cossos no naden
i es rebolquen per l’arena com els gossos.
Contra el desig. Contra la casa abandonada
plena de pols i de miralls amb pols,
contra la casa on entrem amb els ulls d’aigua
i n’eixem amb polsim a les parpelles,
contra els cossos que es despullen i es coneixen,
contra els cossos que es vesteixen i s’ignoren.
Contra el desig. Contra els poetes que el mascaren,
contra els poetes que fan versos com núvols
i no deixen que la llum toque els insectes,
contra la poesia que és un niu i un ocell i vola
i em fa sentir lleig i fosc com un escarabat.
Contra el desig. I contra mi mateix:
carrer sense llum on l’escarabat corre,
cotxe que busca la platja més bruta,
casa abandonada com un barri de nit,
cor negre de pols, cara fonda de mar,
naufragi, naufragi, naufragi…
(Contra el desig, 1999)
Déu és un bou que remuga a l'estable
mentre al bidet l'ànima pren el bany,
colom banyat que s'atura al parany
del pal de llum: s'electrocuta el cable.
Déu és pou cec, l'home aigua potable,
però ens mesclem, fem córrer el xampany:
amor i pau desitgem en Cap d'Any
i l'endemà contractem el diable.
Un altre dels poemes, inserit en un estrany diàleg:
"Petroli jo, ànimes de tarquim,
ombres del foc, grafits obscens de gruta,
ciclops miops, que no trobeu la ruta
per ascendir de la caverna al cim?
El vostre vi no ve del meu raïm,
si fos com sou, beuria la cicuta:
dimoni sóc, no un covard fill de puta
que inventa bocs per expiar el crim".
Més versos al·legòrics:
Queda Casals, trem el violoncel
com un pollet després de la massacre.
La nit del putsch, ¿quin nadó va ser sacre
si cap rei mag no seguí cap estel?
Gossos i gats havien begut fel:
per expulsar un excrement tan acre,
el cinquè jorn, miracle o simulacre
apareguí damunt un gratacel.
I acabem amb un dels meus preferits, un prodigi de surrealisme escatològic:
¿Despertarem del coma com el llamp
que talla un ull? ¿o un vent incendiari
esfullarà per sempre el calendari?
¿o només som boira enquistada al camp?
Ens col·lapsem, com l'art des de Duchamp:
d'orina i pèls embossem l'urinari,
el semen groc no fecunda l'ovari,
en mar fecal s'extingeix l'hipocamp.
No hay comentarios:
Publicar un comentario