jueves, 17 de abril de 2014

MARIA DOLORS MILLAT [11.550]


Maria Dolors Millat

Maria Dolors Millat Llusà (Sort 29 de mayo de 1959) es una escritora, poeta y docente. Licenciada en Historia Antigua por la Universidad de Barcelona. Las obras sobre la temática de teoría de escritura literaria las ha firmado con el seudónimo de Lola Sabarich. En el año 1993 fundó la Aula de Lletres, la primera escuela de escritura de Cataluña que posteriormente se convertiría en la Escuela de Escritura del Ateneou Barcelonés del que fue jefa de estudios.

OBRA:

Poesía

Lunas de arena, (Barcelona : Meteora), 2007 ISBN 978-84-9562-355-3
Al batec de la terra, (Barcelona : Meteora), 2007 ISBN 978-84-9562-379-9
Terra inhòspita : Barcelona 2048, (Barcelona : Periscopi), 2013 ISBN 978-84-9404-907-1

Novela

Quirat i mig, (Barcelona, 1984), 2012 ISBN 978-84-9244-075-7

Manuales de escritura literaria

Con el seudónimo de Lola Sabarich:
Cómo mejorar un texto literario : un manual práctico para dominar las técnicas básicas de la narración, (Barcelona : Alba), 2001. ISBN 84-8428-115-9
El Oficio de escritor : todos los pasos desde el papel en blanco a la mesa del editor, (Barcelona : Alba), 2000. ISBN 978-84-8428-033-0




DE: Lunas de Arena



"Y adivinar que mañana
habrá otro borrador indescifrable."
Teresa Martín Taffarel


Ecos

Esa mano que escribe
sobre el color del llanto
o sobre el temblor del silencio

pena cuando no puede
descifrar los enigmas
que encienden las palabras.

Figuras, signos, ráfagas,
ecos que cruzan el espejo
en una habitación sin luz.








Ignorancia

En la íntima oquedad de mi ser,
vive el cáliz
de la tierra yerma:

saber que no sé,
desconocer lo que intuyo,
amar mundos que no puedo ver.

Caminar a tientas
y confundir la montaña
con el perfil de su cima.







"Y todo se me confunde en un laberinto
donde, conmigo, me extravío de mí."
Fernando Pessoa


Latido

A veces quisiera
borrar el latido,

esa náusea
anclada en el tiempo.

No puedo escapar
ni pedir clemencia.

Me detengo y veo
el color del mundo
dormido en mi cuerpo.

Y sólo un deseo:
librarme de mí
sin perderme.









Espera


I

Sueño
y me ahogo a veces
al amanecer.
Y al igual que tú, espero
sin saber qué espero.
Tal vez que una mañana,
al despertar,
me hayan crecido
unas enormes alas blancas
y que no duelan
y que no tenga miedo.


II

Estamos solos
en el silencio del espacio.
Los dioses andan ocupados
inventando otros mundos.
Somos un montón de juguetes
abandonados
en medio de la noche.

Y cada día es el último.









PARER

Al cap i a l'últim, 
no necessito gaires coses: 

una mantellina de missa 
(s'ha de tenir cura dels déus), 

també aiguardent per oblidar 
(cal mantenir a ratlla els records), 

un estoig amb llapis i goma 
per escriure algun vers 

i un escamot de cavalls i egües 
per escapar al galop 
d'altres necessitats.






FILL DE LA LLUNA

Trompetes al galop encenen l'arena
or i grana. Irromp el toro de Lidia 
que enfila el roig del capot com un llamp fer.

De colors, la banderilla cau i es clava.
Olé! Vibra l'aire amb música de gesta
al laberint esfèric, verd atzabeja.

Fit a fit, cos a cos: dansa nupcial.
Ancestre de lluna. Silenci de sang. 
Olé i olé! diu un pasdoble carmesí.

A contra sol, una estocada segura
punxa el perfil lluent amb negre i vermell.
El bou furga la terra als peus del torero.

Vestida de festa, s'imposa la mort.






DE Al batec de la terra



Muntanya de Sant Corneli

Sures damunt l’espill de l’aigua
com una nau de terra bona.

De xica et muntava el llom verd
al galop de l’egua de casa

i el teu batec m’ha acompanyat
fins la fondalada del pla
entre reixats i grues.

Anit vaig tornar a les palpentes.
Endebades he buscat per arreu:
tot era aquí.







Cacera

Avui uns trets punxeguts
foraden l’oreig.
Els caçadors busquen lo porc fer.

Corren per la serra solcada de roures
entre esbarzers i romer.
Ferum de matí i sang, camp i pólvora.

M’enceta la pell la por de l’animal,
també la de l’home
que frueix amb lo joc de la mort.






Començar

M’estaré ben quieta
en lo forat més fondo del barranc
fins que al cel es dibuixe
la lluna tendra

per tornar a començar
com la nena que només vol
coca ensucrada.






Lo camí

Mai sé què vindrà
després d’un revolt:
un rogle de cases,
potser un bat de sol.

Vora la cuneta,
boixos i argelagues.
Enllà de la via,
lo verd de l’obaga.

I a l’extrem de tot,
l’horitzó finit
s’apaga amb la post







No hay comentarios:

Publicar un comentario