jueves, 6 de noviembre de 2014

NÚRIA MARTÍNEZ-VERNIS [13.938]


Núria Martínez-Vernis

(Barcelona, ​​1976) 
Nacida en Barcelona en 1976. Su primer libro de poemas, L'acròbata tampoc no en sortirà il·lès (2000) El acróbata tampoco saldrá ileso (2000), recibió el Premio Amadeu Oller y el Premio literario Memorial Anna Dodas. Con el segundo libro, Quantes mentides fan una sola veritat (2003), ¿Cuántas mentiras hacen una sola verdad (2003), ganó el Premio Josep M. Lopez-Picó y el poemario Deix on dir, (Empúries, 2012) 
 
En palabras de Màrius Sampere, su poesía "ingeniosamente profunda, se niega a ser incluida dentro de los parámetros convencionales. Y, pues, reta y rechaza, desafiando previsibles nubarrones, el pararrayos de las reglas establecidas, la lógica pura, cartesiana, y, en fin, la tradición, siempre tebiona, el visto bueno de las luces académicos ".



Deix on dir, (Empúries, 2012) 


[Despertar del mundo...]

Despertar del mundo y caminar con orden. Si pudiese dormir el nudo que la grúa mueve con sabia
combinatoria diría calle y pasaje antiguo de la ciudad putrefacta. Los nudos son la emoción no contenida.
La fiebre el sistema de obsesión avezado a descreer y obviar el miedo.

Traducción de Manuel Monge




[Despertar del món...]

Despertar del món i caminar amb ordre. Si pogués dormir el nus que la grua mou amb sàvia combinatoria
diria carrer i antic passatge de la ciutat putrefacta. Els nusos són l’emoció no continguda. La febre el
sistema d’obsessió avesat a descreure i a obviar la por.





[Es tan poco útil el sueño...]

Es tan poco útil el sueño para el combate cuerpo a cuerpo que reconozco casillas llenas y soldados de aire golpeando los ojos hacia un blanco imposible. La derrota está aquí. Acepto la condición de mal olor, de pozo muerto, de túneles y grúas que reconstruyen el desinterés en dosis no calibrables. Aquí, la reconstrucción es de agua y flaqueza, que, desde la médula lectora, se vive la obsesión de escucharte, de pagar con duros la polvareda a metros. Y el aceite destaca. Se extiende tan despacio que verás cómo combina tristeza, rabia y pena, cómo no dice adiós, ni salud, sólo el gesto de perder. Concluye que no sabe hacerlo de otro modo. Discurso de adiós de ti, y barrancos que se adelantan; la honda cortante, la destrucción biográfica. La boca tiene hueso y los marineros sus nudos. La asfixia también hace cerebro. Y del sueño un modo tranquilo. Dejaré hacer a los ajedrecistas, soldados y brujas en una estrategia suicida. Tú, no importa.

Traducción de Manuel Monge




[És tant poc útil la son...]

És tant poc útil la son per al combat persona-persona que reconec caselles plenes i soldats d’aire estavellant els ulls cap a un blanc impossible. La derrota és aquí. Accepto la condició de mala olor, de pou mort, de túnels i grues que reconstrueixen el desinterès en dosis no apamables. Aquí, la reconstrucció és d’aigua i fluixesa que des del moll lector es viu l’obsessió d’escoltar-te, de pagar amb duros la pols per metres. I l’oli destaca. S’escampa tant a poc a poc que veuràs com combina tristesa, ràbia i pena, com no fa adéu ni salut, sols el gest de perdre. Conclou que no sap fer-ho d’altra besada. Discurs d’adéu de tu i barrancs que s’anticipen; la fona talladora, la destrucció biogràfica. La boca du pinyol i els mariners els seus nusos. L’ofec també fa cervell. I de la son una manera tranquil·la. Deixaré fer als escaquistes, soldats i bruixes en una estratègia suïcida: Tu no importa.




[Fabrico barro para las nuevas criaturas...]

Fabrico barro para las nuevas criaturas. Invento superpoblación. Caracterizo individuos con infinitas variaciones del mismo miedo. Día tras día sustituir perfecta la cara – lo conlleva la escultura – y a cambio, rabia pena dolor y alargar la vida por los costados que expones. Flanco de una navaja o una congestión de no estar, y más aún en casa. La montaña es un decorado que explica shows para teatrillos y ferias. Hoy la pena es exacta. Desafectados los cuerpos son órdenes que desprogramo de castigo. Es para mí. Es la culpa, el sueño y la incapacidad de ordenar los duros y las armas que se precisan. Del buen hacer, de la buena matemática, del rumor diario, de debajo, los olores que podrían tocarse, ser tacto de entre los mares y navegar como si nadar fuese fijar el timón rumbo a saquear los miedos. No dejo de pensar en Ben Harper por ti, y que la estafa sea exacta.

Traducción de Manuel Monge




[Faig fang per a les noves criatures...]

Faig fang per a les noves criatures. Invento superpoblació. Caracteritzo individus amb infinites variacions de la mateixa por. Dia a dia substituir perfecte la cara -ho porta l’escultura -i pel fang canviar ràbia pena mal i allargar la vida pels costats que exposes. Flanc d’un ganivet o una congestió de no estar, i més per casa. La muntanya és un decorat que explica shows per a teatrets i firetes. Avui és exacte la pena. Desafectats els cossos són ordres que desprogramo de càstig. És per mi. És la culpa, la son i la incapacitat d’endreçar els duros i les armes que calen. Del bon fer, de la bona matemàtica, del rumor diari, d’avall les olors que podrien tocar-se, ser tacte d’entre els mars i navegar com si nedar fos un fixar el timó cap robar les pors. No deixo de Ben Harper amb tu, i que l’estafa sigui exacta.






[La batalla cuando toca tierra...]

La batalla cuando toca tierra, desnuda. He dejado de existir antes, ahora soy ordinaria y letra es guerra.

Traducción de Manuel Monge




[La batalla quan toca terra desvesteix...]

La batalla quan toca terra desvesteix. He deixat d’existir davant, ara sóc ordinària i lletra és guerra.





[Podría comenzar amotinando a los soldados...]

Podría comenzar amotinando a los soldados, las muñecas y las brujas con el descuartizamiento de un cuerpo, de estructura rumor y de agua sin límites. Derramar y asomar la pupila, desviación acotada por la proporción de los nombres bajo el grifo de la pila. El agujero escurre desaprensión, la sierra está en las manos y la cresta inmaculada. Hoy no he dormido.

Traducción de Manuel Monge




[Podria començar a amotinar els soldats...]

Podria començar a amotinar els soldats, les nines i les bruixes amb l’esquarteració d’un cos, d’estructura rumor i d’aigua sense límit. De vessar i abocar la nineta, desviació acotada per la proporció dels noms sota l’aixeta de l’aigüera. El forat escola desaprensió, la serreta és a les mans i la cresta immaculada. Avui no he dormit.






[Admiro sense queixes...]

Admiro sense queixes 
els dimecres prop dels dijous,
la restauració del mite
en una dutxa com de platja quilomètrica i la Gran mamma, 
motivació de gitanos, 
una música forçada al vent com d’una sola guitarra.

La conversa és pura mitologia, 
déus que són anarquistes 
que mengen bé
i no parlen massa. Déus que ploren quan els mires,
quan fas diana. La forquilla
anellada al dit i per expressa diligència d’amor 
que es clava justa en una fondària d’aigua.

Morts són els vespres, si lluny.
Quan no, un cos que sura d’entre els mercats del món
i per curiositat salvatge.

A la manera de dir de les bruixes 
és prioritària la traducció dels cossos.

I amb el temps
surten tots els números. 
El quinze que fa de dos,
l’u que fa de dos, el catorze i sense que s’entengui.

Bado el recorregut estricte 
que marquen les vetes de les teves mans, 
i repeteixo trossos que es relliguen 
quan inventes coincidència.

Treus màgia. Una ball de titelles, mussols i soldats
que apunten a la porta 
i disparen.





Fan plastilina quan parlen

On les cases es desballesten, on les parets tenen pintades la ràbia 
la nineta és entre les runes 
una excel·lència dins d’un planeta. 
Descabellada o amb clenxa, 
és al·lucinada voluntat que ha fet diana.

L’esquena
és la veïna que passa, 
la casa custodiada per les màquines i el gos 
i la llum que transita la intermitència. 
Cara a l’altre 
les parets són corbes que es tanquen com esfera 
i s'hermetitzen en un sol cos.

L’u es desprèn del temps, 
el minut és també un segle, 
i el luxe del que tens quan gargoteges 
és talent.

T’he escrit a la façana 
jungle amb lletres arrodonides. 
-Si marxo, ja no és llum 
i els cotxes emboteixen
fetges encara no prou.

Em lligava la campaneta a l’alçada dels prestatges
atapeïts amb protagonistes 
de joguina, repeteixo, joguines. 
Les regalo.  

La saturació és un luxe de viatge,
de vol, que és la por.

Passa que l’oasi és estar-hi.





[Impressiona. Menja d’un bol, esfera possible...]

Impressiona. Menja d’un bol, esfera possible
entre marges de caixetes blanques 
i nines nues al racó de l’aigua.

Sembla descriure els espectacles d’ametlles 
i és que a casa l’altre, 
s’entossudeix a encabir-hi una il·lusió totalitària.

Lliure, excel·lent i descomunal
les postres fastuoses, 
caramel·litzacions prop la comissura,
dels racons de l’aigua, per tot,
transitar-vos sense el permís del sí 
en un cul de sac que redibuixa la mitologia de sempre:
el cos a tocar de la dea, llar de foc
i una empremta de vell sobre els cossos amples.

A les cavernes dels pobles, 
als pallers perfilats per desestructurar les ànsies,
la ciutat que fa putrefacte 
i fàctics quan la inanició.

Voldria la malcriada saviesa de viure amor des d’una alçada 
possible,
un tractoret observador 
i una ametlla per brindis d’arribada.
La benvinguda als llimbs, 
una fiabilitat estranya,
l’exuberància d’asteques, inques i gautxos 
des del paisatge sec d’aquesta finestra elefantiàsica.

No pensar si l’or és culpa
o és delícia.





ITZETA

Itzeta: De raça, d'espècie tal com laietans íbers asteques i Itzetes.

Itzetes volen, 
Itzetes diuen, 
Itzetes riuen endreçadament per una terra erma. 
Itzetes són els que tanquen, 
vigilen darrere. Els de les bales de palla, udols, i paisatges fantasmes 
per una extinció, una revelació, una guerra, 
lluita oberta que retranca en ferida, 
obre ferida, 
tanca ferida, 
obre fer, 
dóna fe,
dóna dona: 
mossa en guerra, 
salut a ca l'altre, i aquí feina!

Itzetes tanquen grup, 
Itzetes recullen, 
replanten i marxen. 
Itzetes tanquen grup, 
recullen replanten i marxen.

Davant ca, l'altre, les vaques sagrades, soldat guerrer vaquer: itzeta! 
Que una veritat és meva, ràbia i entusiasme,
bales de palla, udols, i paisatges de cavalls.

L'Itzeta, 
el primer últim, 
el darrer primer,
pels plecs de gris que entesten sol. Jo foc
i aquí feina, 
guerra d'ossos que desperta puntual: perquè s'esmorza

Itzetes tanquen grup, bales de palla i vaixells fantasmes,
caminar de corb que fa recte,
un passa frec a frec pel secret itzeta,
cor que ha resol un càlcul d'enyorança, sí,
aquí itzetes
com laietans ibers i asteques.

Itzetes tanquen grup, replanten i marxen.












No hay comentarios:

Publicar un comentario