LLUÍS ALPERA
Lluís Alpera (l'Horta, Valencia, 1938). Poeta, crítico, animador cultural y fundador del Departamento de Filología Catalana de la Universidad de Alicante, presenta a lo largo de su poesía una tensión existencial i una vivencia difícil del mundo que le rodea, siendo un ejemplo claro de la poesía catalana de la segunda mitad del siglo XX.
Desde muy joven empieza a cultivar la poesía y se inscribe en el círculo de poetas valencianos de tendencia realista. Con la publicación de la antología bilingüe Anthology of Valencian Realist Poetry en la revista Identity Magazine de la Universidad de Harvard, Alpera fija una actitud estética que marcará desde entonces su trayectoria como poeta. Sin embargo, su obra nunca se ha estancado en este inicio realista, sino que ha evolucionado hacia un sensualismo barroco, y finalmente, hacia una poesía sintética que se refleja en sus últimos libros de poemas.
Ha publicado más de veinte poemarios, entre los que cabe destacar Dades de la història civil d'un valencià (1980), Surant enmig del naufragi final, contemple el voluptuós incendi de totes i cadascuna de les flors núbil hibiscus (1985), Tempesta d'argent (1986), Cavalls a l'alba (1998) y Els bells papirs d'Alexandria (2003). Como crítico, también tiene publicados algunos libros, como los tres volúmenes que componen Sobre poetes valencians i altres escrits (1990-2004), y varios artículos en periódicos y revistas científicas y culturales.
Fruto de su actividad literaria, ha recibido varios premios y reconocimientos como por ejemplo el Premio Salvat-Papasseit, el Premio de la Crítica del País Valencià, que ha recogido en dos ocasiones, el Premio del Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana o el Premio Ausiàs March. También formó parte del programa L'Escriptor del Mes de la Institució de les Lletres Catalanes.
Es socio de honor de la Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
Obra
Poesia
Poetes universitaris valencians [en col·laboració]. València: L'Estel, 1962.
El magre menjar. Barcelona: Els Llibres de l'Òssa Menor, 1963.
Dades de la història civil d'un valencià. París: Edicions dels Jocs, 1967 [edició no venal de 100 exemplars].
Temps sense llàgrimes. Diputació de València, 1968.
Trencats versos d'agost. Gandia: Ajuntament de Gandia, 1971.
Dades de la història civil d'un valencià (Poesia 1958-78). València: Eliseu Climent / 3i4, 1980.
Surant enmig del naufragi final contemple el voluptuós incendi de totes i cadascuna de les flors del núbil hibiscus. Barcelona: Llibres del Mall, 1985 / Eivissa: Sa Nostra i Institut d'Estudis Eivissencs, Col. «Lectures Poètiques», 1994 / Alzira: Bromera, 2004.
Tempesta d'argent. Barcelona: Edicions 62, Els Llibres de l'Escorpí Poesia, 1986.
L'esplendor de l'àmfora. València: La Forest d'Arana, 1987.
La ciutat irisada de les buguenvíl·lies / La ciudad irisada de las buganvillas (antologia bilingüe). Diputació d'Alacant, 1987.
Els fidels dits del cant. Mataró: Col. «Traç», 1989.
Els dons del pleniluni. Barcelona: Proa, 1990.
La taula dels poetes de l'illa coronada (antologia). Palma: Caixa de Balears i Universitat de les Illes, Col. «Poesia de paper» 4, 1990.
L'emperadriu de l'Orient. Barcelona: Edicions 62, Els Llibres de l'Escorpí Poesia, 1992.
50 poemes: antologia. Barcelona: La Magrana, Col. «L'Esparver llegir» 38, 1992.
Amb cendres i diamants. Barcelona: Edicions 62, Els Llibres de l'Escorpí Poesia, 1995.
Llevant amb baula de xaloc. Ciutadella de Menorca: Sa Nostra, Col. «Poesia estesa», 1995.
Amor de mar endins. Alacant: Aguaclara, 1996.
Cavalls a l'alba: obra poètica. València: Eliseu Climent / 3i4, 1998.
Taronja de cel de novembre / Laranxa de ceo de novembro (antologia poètica bilingüe). Alzira: 7 i mig, 1999.
Els bells papirs d'Alexandria. Mallorca: Moll, 2003.
El nou rapte d'Europa. València: Brosquil, 2008.
Crítica literària o assaig
Anthology of Valencian Realist Poetry / Antologia de la poesia realista valenciana, Identity Magazine (Cambridge), núm. 24, 1966, p. 35-65.
Fiesta al Noroeste [d'Anna M. Matute. Edició, introducció i notes]. Englewood Cliffs (New Jersey): Prentice-Hall, 1971.
Poesia i societat a l'Edat Mitjana [Amb J. Rodríguez-Puértolas]. Palma de Mallorca: Moll, Col. «Raixa» 93-94, 1973.
Estudis i semblances a l'entorn de Joan Valls, Canelobre (Alacant), núm. 17-18, 1990.
Sobre poetes valencians i altres escrits. Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1990 (3 vols: 1r, 1990; 2n, 2001 i 3r, 2004).
La rosa quotidiana [de Joan Valls. Edició i introducció]. Alzira: Bromera, 1990.
Lletres de batalla en l'any del Tirant. Manacor: Sa Nostra, Col. «Tià de Sa Real», 1992.
Antologia poètica comentada de Vicent Andrés Estellés [edició, introducció i notes]. Alacant, Aguaclara, Col. «L'Aljub», 1992.
Món de Sixto. València, Edicions de la Guerra i Institut Juan Gil Albert, Col. «Món d'Art» 5, 1994.
Lectures de sociolingüística i filologia. València: Eliseu Climent / 3i4, 1994.
Talaia de migjorn: poesia catalana del segle XX. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1995.
Poesia de Maria Beneyto [edició i introducció]. València: Alfons el Magnànim, 1997.
Obra Poètica de Carmelina Sánchez Cutillas [edició, introducció i glossari]. València: Consell Valencià de Cultura, 1997.
Enric Valor 86 anys [introducció de Lluís Alpera], Canelobre (Alacant), núm. 37/38, estiu/tardor 1997.
Antologia poètica comentada de Joan Valls [edició, selecció, introducció i notes]. Alacant: Aguaclara, Col. «Aljub» 2, 1998.
Des de l'Aitana al Canigó. Papers Crítics. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1998.
Antologia poètica de Jaume Bru i Vidal [edició, selecció i introducció]. València, Consell Valencià de Cultura, 1999.
Espill d'un temps [de Matilde Llòria. Edició i pròleg]. Xàtiva: Mateu impressors, 2001.
Enric Valor. Llibret literari de la Foguera Sant Nicolau de Bari i Benissaudet. Alacant, 2001.
Traduccions realitzades per l'autor/a
Vint Poemes / Veinte Poemas (Antologia bilingüe) [de Joan Valls. Selecció i introducció crítica de Lluís Alpera] Diputació d'Alacant, Col. «Poesia» 6, 1990.
Els cercles de l'infern [de Justo J. Padrón. Edició de Lluís Alpera]. Alacant: Aguaclara, Col. «L'Aiguader» 4, 1996.
Trenta poemes (edició bilingüe) [de Carmelina Sánchez Cutillas. Edició i introducció de Lluís Alpera]. Alacant: Institut Alacantí de Cultura Juan Gil Albert, Col. «Poesia», 2000.
Antología poética bilingüe [d'Emili Rodríguez Bernabeu. Introducció i selecció de Lluís Alpera]. Alacant: Institut Alacantí de Cultura Juan Gil Albert, Col. «Poesia», 2003.
Temps sense llàgrimes
(1968)
Somni del poeta
Avui l'he vista dormir.
Era... quasi somni de poeta.
Quina cosa més us puc dir!
El meu somni tancat tant de temps
esdevingué el seu cos de dona adormit,
i ella, somniant la meua ànsia i remor de passos
mai tan agradívols al seu oït, dormia.
Es lliurava tota sencera,
en sentir-se absent del dubte,
que durant el dia tancava
amb estrenyiment en el seu calze.
Recorregué amb la vista sorpresa,
així com l'ombra de la sala, el seu turmentat
cabell, infidel al seu destí primer
de prendre la color i la saba al forment;
les violetes dels seus ulls, bategants
i indecises pel seu calze d'origen,
i l'arrufada del front ferm mantenien encara
antics desdenys, i m'aturí en la seua boca,
enveja de tantes fonts de ser somrís,
de ser sospir, de ser boira,
de ser... quasi somni de poeta.
Les meues parpelles recorregueren la resta
evidenciant les meues paraules i roses,
i així els seus braços, muscles i sines
s'entreobrien d'encesor i d'esperança
davant el meu parpalleig suau i penetrant.
Dolça criatura a Segòvia
Entrà la nit i apivagà
l'última rosa dels teus dubtes.
La flor altíssima, inextingible, suau
dels teus llavis bressà la incertesa.
Eres feliç. Malgrat la mateixa vida.
Malgrat els tèrbols desigs de les altres
que dormien eternament mortes al voltant.
Totes les altres, aigua sempre enfangada
en la seua voluntat de femelles satisfetes.
Encara el tornaveu de les darreres paraules,
abans de sincerar-se en el somni,
havien ferit la humilitat de l'ombra.
La brisa castellana, baixant
de vertical nit, eriçà les teues galtes
adherint àvides la humanitat llunyana
de pupil·les desflorades en gebres amargs.
Per contrast amb la calor del teu cos verge,
la imatge, el somni d'un bes de primavera remesa,
rabent en les venes, es capbussà, zumzejant
i remenejant tots els porus, totes les cèl·lules
del teu cos nerviós, bellugadís, ben fet.
Vas mirar de nou l'argent cristall
de la teua nit i la satisfacció et besà
en les parpelles, que ruboroses cediren.
Sí, eres feliç, et desitjaves com eres.
Deliciosament humil, dreçares
les teues sines altives i estengueres
les mans en actitud amorosa,
i el silenci nocturn, en galanteig audaç,
te les besà cerimoniosament.
Esdevenir en el càntic
Cal ratllar el paper de tard en tard.
I veure acréixer el sofriment,
quan la dansarina del sentiment
es converteix, feixuga i esquàlida, en expressió.
Cal parir per a continuar malvivint,
rosegant els muscles a la mort.
Jo sóc dels qui creuen, certs,
que la mort hom la pot convertir en pols
abans que ens enlluerne per a sempre.
Si almenys un imperiós desig
romangués eternament en el paper:
esdevenir en el càntic!,
acceleraríem el trot del darrer cavall apocalíptic.
Tan sols suportarem,
amb humilitat de savi malalt,
l'alé brodat en taules
de solitud de veí sense nom,
al llarg de les recolzades de la mort.
Prec
Deixa'm, oh mort,
beure sobtadament,
a soles, el meu got.
Vull palpar abans el vidre,
angúnia meua que xucla
rius de solatge del més enllà.
Aqueix més enllà tan exacte,
tan aturat en sòrdid anell,
sangonera de l'anhel que deixa el mot.
Vidre descobert, recollit, fet
per les mans brutes del net obrer
que ajuntà el plor i l'alé de l'estómac buit.
Així els meus pares, besant-se
en el treball i escopint l'odi de la guerra,
crearen vida i mort, mort i vida, el got.
Got, vidre, cristall, quina justa
contenció, quines amargues ribes
d'exactitud cerquen la procel·losa mar!
Com per força, amb l'oració
agra de cecs rosaris
aixecarem vellíssims, de nou, el calze.
El fruit de l'enyorança
Evidències de tardor retrocedeixen
davant l'acerada comprensió de la mort.
Mort hem dit, no partida.
Com les flors que, en retut lliurament,
les satisfà el vent esfullant-les,
i felices emprenen sobtoses gestacions
de vols i de somnis, per a parir
dissortats sentits d'esperança,
descentrades dins la pols.
Així la vida, amb repetit i esgotador cicle,
oferirà la seua virginitat al no-res.
Si tan sols, moments abans de deixar
de comprendre-ho tot, un ascens fugisser d'oronelles
airejàs ben lluny l'amor adquirit a les coses,
joiosos col·laboraríem
en la destrucció de les pròpies cendres.
Mentrestant vaguem, desconeixent
per què crida aïrada la sang
en sadollar femenines copes al seu abast,
si parit està el fruit de l'enyorança
de baladres sense destí.
El magre menjar
(1963)
Els tres cops definitius
Ai Mort, així et diu sempre
el teu moment quin és!
CARLES RIBA
Arribarem fins a la mateixa
porteta de la mort.
Un home només,
encès de mil·lenària set,
aixecarà la nit del seu nord
i donarà exacte, enfebrat,
els tres colps per al pas definitiu.
Amb noble faç de servitud
a un difícil silenci, ben arrelat
en la fondària de pruïges solitàries,
es disposarà aquest
petit home, aquest tu,
a foradar el costum de l'ull
amb un somrís rebel.
Tal vegada no ha pensat
massa en allò que deixa:
basarda de fosca solitud alçada.
La pau del buit continuarà fent
mil carasses famolenques al viatger
que, encalçant els ciris asprívols
de la petita llum atreta,
haurà donat testimoni
del seu cresol las.
Fora porta i enlairats en el no-res,
vagarejarà, amb llargues cues
del temps inútil, el millor:
vetles de mar en lluita
i guaites d'alba.
En memòria de Federico (1936-1961)
la muerte puso huevos en la herida
F. GARCÍA LORCA
Vint-i-cinc fiblons del sol,
egua muntanera en el temps,
neguen ous en la folla espera
i limiten el baladre negre de ta vida.
Vint-i-cinc gossos morats
udolen en la nit de sòlid gebre,
estimulant, famolencs, els sinuosos senders
treballats lentament i tossuda en els teus costats.
Vint-i-cinc banderons de la tremolor arcana
despullen els anhels indecisos
de l'alba en el teu front, assenyalant
greument el pas de la nova generació.
Vint-i-cinc roses, com vint-i-cinc poemes
teus estroncats, roden en sangonosos calzes
i criden sota terra en un pit de lliris blancs
i un cor tan gran com el teu, Federico.
Em sorprén
Em sorprén, des de tanta distància ja,
tenir-te agafada al meu cor
com un tossut grapat d'algeps.
Quan mire la tendresa d'un braç nu,
quan m'embadalisc en la bresquilla
d'un bescoll de donzella de setze anys,
rancuniosament reclame el meu primer àngel
que t'ompli de besllum i saba de primers versos.
(Per què cal tensar sempre l'arc
entre el que passa i el que ens passarà,
amuntegant la mateixa cendra?)
Ai Carme o petita pàtria!
Tant se val el nom just de la ferida
en amor de dona no palpat
o en voluntat d'atapeït poble des de l'exili.
Coratge de vella por merescuda
Dintre els nostres ulls
portem una veritat petita i neta
-veritat de sang nova-
que desfà el glaç de les paraules
que l'entornen, empresonant-la.
I a tota hora, els joves,
jugant-se el no-res
a cavall de la mort,
emprenen, en aspres sorrals
de països d'ufanors antigues,
dures cavalcades cap al blanc mur
d'impossible escalada,
a trenc de llavi la suor
de les cabelleres del dur ponent,
encoratjats de vella por merescuda
per no poder mai clavar a l'aranya,
amb punyalada intel·ligent i profunda,
el propi nom de cadascú:
única rosa perdurable.
Avui escriure
Avui escriure dolor propi,
encara que siga d'espantosa fam
aferrada a rosegó de pa negre de postguerra,
és ferir salvatgement l'idil·li dels fartons.
Fes-los panegírics i rebràs benediccions
a cabassos, digues-los que els seus fills
són ben trempats, i amaga tot seguit els teus,
perquè no s'espaordisquen en veure les panxetes
unflades pel cuc de l'anèmia;
i així et deixaran que furtes una taronja més,
o que arribes un minut tard al treball.
Ara que l'hora estimada, el vers humil,
els ideals ermitans de somni i dolor,
la primfilada follia en passar la mà
pels corns de marbre, ara que tot això
esdevé anècdotes d'una petita i particular història,
considerem el crit del qui brama
ofegat pel pes d'una gran bota.
Dades de la història civil d'un valencià
(1967)
1939
Era com una gata en zel.
Als pocs mesos d'haver eixit jo
del ventre de ma mare
-enmig dels singlots de les bombes
i del pressentiment de l'hora fosca-,
em va triar aquella gata negra, lluent, d'annunziana.
Els escarabats verds dels seus ulls,
en guaitar per la finestra, colpejaven
tota l'escala del meu esglai infantil.
Ella, amb una passa militar
i amb uns grunys de to condemnatori,
s'arribava als dies més nostres
i d'una urpada enderrocava
la voluntat de diverses contrades.
I ella es bevia la llet
que hi havia dins el plat i em pertocava;
després marranejava la que no volia,
mirant-me de reüll. De sobte,
pegava un bot i es posava al meu costat
i, nit darrere nit, m'arrapava
els ulls, a poc a poc, marcant-me,
com un tatuatge propi d'una guerra civil,
la presbícia de diverses generacions.
1947
En la llarga postguerra dels fanatismes
-o en els fanatismes de la nostra postguerra, tant se val-
també hi havia reis per als pobres.
Amb una bellesa cruel, aquells reis a sou
enlluernaven les caneles mocoses dels infants
amb ponts de somriure forçat i a estall.
Admirablement fantasmals, ells sabien fer
la màscara de la protecció
amb un gran aparell militar de victòria feridora.
El tel de la virginitat t'impedia en els teus
primers anys de veure més endins del brodat fratricida
de tot allò que, més tard, en reconstruir-t'ho,
et suggeriria alguna cosa més que la gota agra
de l'espectacle. Recordes que, a canvi d'un bes
i d'una abraçada prou cerimoniosa, Ses Majestats d'Orient
anaven investint-los cavallers per als durs oficis
de la il·lusió i de la fam, amb el present,
per a tot infant, d'un cavallet llustrós,
amb ulls de peix pudent.
Per a arrodonir-te la farsa,
alguna veu familiar, amb la bona fe viscosa
d'alguns talps pietosos del nostre país,
i amb les llàgrimes del cas,
t'anava traduint al teu llenguatge infantil la seqüència:
«Veus, Lluís, com se'n recorda Déu, dels pobres...?».
1960
M'haveu demanat uns versos
que ens parlen en llenguatge d'anar per casa
com segueix els curs de la malaltia
d'aquesta clivellada terra.
I aleshores em feu pensar en l'escorrim
d'aquells dies negres de quan érem infants
i cantàvem al pati del col·legi
-amb molta il·lusió de catecúmens-
unes glòries foranes i imaginàries.
L'àngel de la traïció guaitava ja
l'instant de trucar a tanta porta
d'esdevinguda joventut desemparada.
Ara el tenim, aquest àngel, pujat
a les barbes de la premsa
i ens fa ganyotes per seguir el joc
del fava, munta i calla.
Però ja un bac ens va migpartir el semblant
i la donzella de la sang va vessar-se
dins la llengua, cap a l'esquerra.
I així vam fer-nos a la mar deixant,
com a espectadors del port segur,
l'aclaparant confraria dels cavernícoles
amb els seus prudentíssims -i punyetíssims-
dictats tòpics de sempre.
El sol del teu país
A la meua mare
La primavera se t'ha plantat al davant
com una falla i t'ha fustigat
les galtes humiliades de la teua fe.
El sol, avui més que mai,
t'ha mossegat com el gos rabiós
que no reconeix l'amo.
Un sol que podia haver vingut
des de la Ribera Baixa, des de la Plana,
des de la meua platja de la Malva-rosa
o des de tota la llum que em va encegar
a la badia de Ciutat de Mallorca.
Un sol que fon l'absència
de la teua olor de peix fresc, oh mare!
i que m'arrapa de cap a peus
com un coit interromput.
I va deixant al descobert
la meua adherència al teu davantalet blau
i a la teua sorra del Cabanyal
Un sol que m'ha portat reverberacions
de vells, de piles de vells de la nostra gent
que passen el dia, qualsevol dia,
fent-se amb un elegant i assenyat estoïcisme,
la darrera cigarreta.
I com aquest mateix sol
els crema de valent la xerrada
la qual, com una bava tendríssima, interminable,
cau sobre la font de la plaça de la vila
que van construir els avis dels nostres besavis.
Fas esforços per sentir-los.
Fins i tot mossegues amb fúria
el llarg fil de la distància.
Tant hi fa! La veritat és que la mort
et va xafant contra una llengua estrangera
un poc més cada dia, lluny dels teus.
I per això el sol t'assenyala implacablement
el color brut dels llençols
amb què has de tapar-te cada dia,
fins que, a genollons, et sàpigues
guanyar l'alegria del retorn
des d'una terra on el plor pel treball
de dos jornals no és massa conegut.
L'home del teu país
I aquest home, amb ulls ennegrits
de valencià en terra estranya,
somiarà la seua tornada
amb peus de plom i rellotge d'arena.
Haurà bellugat sovint la bola
de cristall de l'àvia Encarnació,
on va aprendre les meravelles de la neu
caient amb una fotogràfica lentitud
sobre les cases de la infància
que sempre porta a rossegons.
Baixat del camp del somni,
el veureu passejar-se pel carrer
les Barques, atansar-se al teatre Principal
i parar l'orella davant el crit del joglar.
I l'home seguirà guaitant cristalls de llibreries
on lletretes impreses ballaran noms
en la nostra llengua i mirarà de furgar
dintre els balcons, per tal de saber
si els pares continuen empentant els fills
a la suïcida fugina del vernacle.
Potser, assegut aquest home a la Glorieta,
creurà sentir de llavis d'un obres de vila andalús
el flamenco de costum i els crit d'Al Vent , tot plegat.
I l'home, aquest valencià, aquest tu,
farà el balanç d'aquest magre menjar
i s'omplirà de febre, de coratge i de seny
«... per l'única possible,
perseguida vida nostra».
Trencats versos d'agost
(1971)
Lletres obertes a Ausiàs March
Que em diries tu, sorrut Ausiàs March,
si et conte que em vaig portar a Amèrica,
des de la meua petita Ítaca, sota el braç,
els teus versos, i els vam començar
a desempolsar de nou, un per un, a les classes,
contra aquests colors de fulla furiosíssims,
contra aquest autumne poderós que em bufeteja
amb els seus rojos, amb els seus grocs,
i amb un pietós i lànguid capvespre.
Tu que vas saber tastar de les dones el just
per a parlar-ne sols el que tenen de veta blava
o de llir entre cards; mentre el teu sexe
anava escrivint la veritat de la teua vida.
Ara, amb una sang de vint i tants anys,
i amb ganes de festejar la victòria de la carn,
anem interpretant les meravelloses mentides
i les teues ramalades davant la sorpresa dels enagos.
Avui que el sol d'hivern
es trenca en cantelluts trossos
contra aquest engolidor Mediterrani
i que els carrancs de la llum s'enfilen
per les cames de dues tendres neerlandeses,
jo, gairebé sol en aquesta Albufereta,
òbric la clau dels pulmons
i llance el teu nom a les gavines sense nord
d'aquest esplèndid matí de febrer: «Ausiaaaàs...!».
I la mar comença a bullir
com la cassola en forn, cercant a les palpentes
totes les campanes dels teus versos,
enfonsades i badades, ja per sempre, per la fam del monstre.
Ai poeta! I com paguem aquest alt preu
de no poder trobar-nos al mateix pinyó
de la roda del temps!
Jo que t'hagués parlat de cuixes
com brases incendiant les platges,
de pits de cirera tremolant sota llençols
de lluna al pal de la nit,
de les teues caceres de passions de mil forats...
de la nostra terra dessagnant-se!
Però tu, senyor feudal amb problema de consciència,
just al cim de la història del poble
decidires d'anar-te'n, tu, Ausiàs March, cavaller lletrat.
Potser, algun dia eixiràs d'enmig de la mar,
com un Tritó, escumejant versos,
llum i els teus empouats silencis,
i de nou un vailet, tremolant, et lliurarà la flor.
In memoriam
Al guerriller Ernesto Che Guevara
Grans malignes del bescoll
han tornat a llançar pus.
Grans malignes del bescoll
multipliquen les cabotetes de pus.
(La imaginació del meu poble
els anomena vespers).
Grans malignes del bescoll americà
es belluguen insaciablement carnívors.
Tot sembla un film de ciència-ficció.
Tanmateix, la realitat supera la metàfora:
aquests vespers escopeixen pus
i maten de veres els capdavanters
del poble, amb una lentíssima viscositat.
En nom dels propis ideals, els grans
estableixen -una vegada més-
l'epitafi honorable:
«un manoll de sexe assassinat
i una revolució podrint-se entre les cames».
Dades disperses
(1980)
1972
De la pietat se'n riuen
En homenatge a Pablo Neruda
Neruda, ben poca cosa puc oferir-te:
potser una engruna d'aquest sol mediterrani
i algun que altre llimó que et regalime
la gola, el pols i el crit estronxat.
I a penes ho podré fer
des del colze més aspre del país,
amb la vella basarda de sempre,
percaçant -tossut i emfàtic-
l'exòtica ciutat de la llum i la indulgència.
Almenys, ja saps que els poetes no oblidem.
Tampoc la teua terra, esparverada
davant el renill dels cavalls de combat,
ni la meua, inflada de malsons i llàgrimes,
mai no t'alçaran els armaris de paret sense fons.
A la barana del teu crepuscle, Pablo,
van quedar penjades unes suavíssimes
flors de gebre amb taques de lluna roja,
que ens ajuden a repassar la consabuda història
-la teua, la meua-
com un rosari de cruel pietat irreversible.
Però els ulls del torb,
entronitzats damunt les oques de la nit petrificada,
verifiquen sense entranyes la saviesa del poeta:
«També, en la meua pàtria,
de la pietat se'n riuen, i del cor pacient,
i de la solitària melangia dels poetes».
1975
Espases acaronades de marbre
tallen els fils podrits de l'aranya.
La terra udola encara
salvatges crits de sang.
La fúlgida claror d'un dia
de novembre rebota una i mil voltes
contra aquell rostre sempitern.
La mort, a la fi, passa la seua factura
amb un posat d'estultícia llogada.
Carrancs histrions de la nit
acomiaden la mort blava i
lletosa de l'heroi empidolat.
Els mocadors de les bruixes a estall
fan un dring d'estranyes gavines
damunt la nostra mar cansada
pel pes de tan cruel història.
Àngels del crepuscle, amb les ales
tacades de papallones, encenen
els nous i aspres llençols d'esperança.
Deixa ben dreta la teua consciència,
poeta, a la tauleta de nit
i fuig dels nous torbs emmascarats
que voldran afinar-te la lira del combat
amb ungüents i augustes bromeres.
La pell del clam
Per a Ausiàs March, Salvat Papasseit i
V. A. Estellés, poetes de l'amor i del sexe
Em cremaré de nou en un altre amor,
oh amor, i trauré les llances
contra els pigmeus i bruixes que
m'aferren els cabells al fil dels quaranta.
Vull, oh amor, llepar de nou
dures genives i fràgils queixals de donzelles,
vull pujar-me'n al terrat d'enervants
espatles de fadrines en zel,
torrant al sol de l'estiu la pell,
gloriosament esvarosa i càlida d'amor.
Oh forces llegendàries de l'amor!
Trenqueu l'himen de les gerres de la mel
i empastifeu-me de cap a peus
com un nou cavaller armat.
Adreçaré tots els fiblons dels eixams
aliats contra els teus pits de petites prunes
i florirem en un camp de coloms
sense límits, enmig d'una batalla
de cuixes assaonades per la rosa
dels vents mariners que enerven,
encara més, la pell del clam.
1978
Ítaca de nou,
ara i ací,
cremant totes les distàncies.
Ítaca de nou,
ara i ací,
provocant encesos pits de cirera.
Ítaca de nou,
ara i ací,
cicatritzant tots els negres arraps.
Ítaca de nou,
ara i ací,
com una càlida glopada de llet.
Surant enmig del naufragi final, contemple el voluptuós incendi de totes i cadascuna de les flors del nubil hibiscus
(1985)
Crancs de foc retornen de l'abisme del passat...
Crancs de foc retornen de l'abisme del passat.
Caragols endimoniats passegen la bava luxuriosa
de llurs panxes per cames i dits turmentats
per un altre rigor. Caldrà desprendre's
una vegada més del nostre arnès i combatre
millor per la glòria de la carn?
Ferms tossals i esplèndides anques t'inviten ja
cap a una cursa desenfrenada per la cova de Càncer.
No sigues ara covard, i esclata el xampany de pètals
sobre la collita de mugrons famolencs davant
el superb membre del crepuscle. Deixa de cremar
amb foc lent la grandiloqüència que et surt
de l'entrecuix, car comença a rebel·lar-se't
com una serp del Bernini fugint de la Piazza Navona.
Retòrica i sexe, al cap i a la fi, augmenten
la destrucció de la vida. Tan sols les flors
del Ronsard constaten el temps, el llampec, la passió.
Si algun dia, estimada meua, la teua ment...
Si algun dia, estimada meua, la teua ment
comença també a bullir davant la lluita
dels contraris, si veus que els teus cabells
s'emboliquen perillosament amb el meu velam
mariner i t'esglaia la idea de deixar
la teua Ítaca per sempre, si realment
tens una gran por de cremar-te amb el foc
i les queixalades de la teua fúria,
i et repeteixes que el seny et valdrà més
que les sagetes de tots els amants,
acomiada't almenys d'aquella serp
que es cria i conviu amb mi indomablement
enmig d'un canyar de butxaques salvatges,
acomiada't com et correspon, estimada:
amb una engolidora i virolada besada d'amor.
Tossut, sorrut, fotut Ausiàs March...
Tossut, sorrut, fotut Ausiàs March,
que empeltares el meu penjoll
amb la teua lluita dels contraris
i em deixares tot sol, vaixell a la deriva,
mentre l'amor foll assajava els seus trets
contra els plecs i racons més enlluernadors
de la carn. Inflamat per les fletxes d'or
rebudes, recorreré a l'astut Eneas que va
descobrir el gran boscatge al Tíber.
Sense espases ni escut, ple de sagetes al pit,
lluitaré per Airam amb tots els meus atributs
atorgats pels déus per a tan solemne combat.
Abocat sóc a morir d'amor
per la contundència dels pits,
la morbidesa de les cuixes,
la rabent flexibilitat de la cintura
i l'arrogant caverna engolidora
de l'entrecuix més dolç i esvarós.
Quan ens trobarem cap al final de l'escalada...
Trobaren-lo amb un pantaixet que
paria que ja li volia exir l'ànima.
SOR ISABEL DE VILLENA
Quan ens trobarem cap al final de l'escalada,
quan la passió ens produirà un mal de cap terrible,
quan les teues anques cercaran un major èxtasi,
quan arrapant amb les ungles els llençols comences a destrossar-los,
quan l'altre jo no sapiguem ben bé on es troba,
just aleshores, estimada meua,
no m'ofegues massa el peix ferit
regolfat al teu port,
ans deixa'l viure uns quants segons més
i veuràs com s'allarga i mou la cua
transit per un dolorosíssim pantaixet.
Cremava foradar la flor dels llavis...
Cremava foradar la flor dels llavis.
Amb força espremies el fulgor
entre les dents. La intensa llum dels ulls
i l'espessor acumulada de la saliva et traïen,
assenyalant cridanerament el decidit atac de cordes.
Per la finíssima tela de setí del teu cos
ens relliscàvem des del cau del seny
cap a la neguitosa alegria de la sang:
terra d'aiguamolls que ens xuclava àvidament
els dits i les serps que amb pressa cercaven
els càlids refugis i els forats de la pell,
i on peus i mans, esdevingudes belles aranyes en zel,
feien i desfeien paranys d'èxtasis
enmig de pors il·luminades i de foscos desitjos.
Mantenies els ulls ben closos per tal d'allargar
inútilment i d'arrapar furiosa la màscara del temps
que se'n fugia entre xiulets desesperançats per l'hivern
sense llar. Muntaves a pèl, clavaves genolls
al costellam, rebufaves sobre la meua crinera
de cavall salvatge tots els teus vents contraris,
marcant folls tatuatges d'amor al llarg de tan vulgars
i magnífics, dòcils i sorollosos, cossos del portent.
Per l'estretíssim tobogan de la joia exultant
que els déus t'havien atorgat per atzar,
esdevenies un lent i llarguíssim bramit
enfonsat dins els amagatalls psiquedèlics de la imaginació.
Oh mesquins que no haveu tastat la meua amant!...
Oh mesquins que no haveu tastat la meua amant!
Ben poc sabeu del clam d'aquella pell
i del suc afrodisíac que en regalima.
Cuixes com dues columnes amb un sol
capitell aixecant tothora el mateix
patíbul de víctimes que es debaten
entre el plaer i l'agonia.
Què en sabeu vosaltres, oh ignorants,
si no em distingiu entre els negres
caragols de les múltiples olors de la muntanya
de Venus: menta i romer, alfàbega i frígola,
gesmil i ruda i, sobretot, el de la rosa salvatge?
Si afineu el nas, i poseu vellut als dits
i pètals de plantes oloroses, potser arribeu
a estimar la pell de què us parle.
Però haureu d'aprendre a ofegar i endolcir
alhora el tacte per tal de compassar bé
el ritme de l'arc, per tal de ferir el just
aquell nèctar, aquella agonia en l'espasme.
Somni del poeta
Avui l'he vista dormir.
Era... quasi somni de poeta.
Quina cosa més us puc dir!
El meu somni tancat tant de temps
esdevingué el seu cos de dona adormit,
i ella, somniant la meua ànsia i remor de passos
mai tan agradívols al seu oït, dormia.
Es lliurava tota sencera,
en sentir-se absent del dubte,
que durant el dia tancava
amb estrenyiment en el seu calze.
Recorregué amb la vista sorpresa,
així com l'ombra de la sala, el seu turmentat
cabell, infidel al seu destí primer
de prendre la color i la saba al forment;
les violetes dels seus ulls, bategants
i indecises pel seu calze d'origen,
i l'arrufada del front ferm mantenien encara
antics desdenys, i m'aturí en la seua boca,
enveja de tantes fonts de ser somrís,
de ser sospir, de ser boira,
de ser... quasi somni de poeta.
Les meues parpelles recorregueren la resta
evidenciant les meues paraules i roses,
i així els seus braços, muscles i sines
s'entreobrien d'encesor i d'esperança
davant el meu parpalleig suau i penetrant.
Dolça criatura a Segòvia
Entrà la nit i apivagà
l'última rosa dels teus dubtes.
La flor altíssima, inextingible, suau
dels teus llavis bressà la incertesa.
Eres feliç. Malgrat la mateixa vida.
Malgrat els tèrbols desigs de les altres
que dormien eternament mortes al voltant.
Totes les altres, aigua sempre enfangada
en la seua voluntat de femelles satisfetes.
Encara el tornaveu de les darreres paraules,
abans de sincerar-se en el somni,
havien ferit la humilitat de l'ombra.
La brisa castellana, baixant
de vertical nit, eriçà les teues galtes
adherint àvides la humanitat llunyana
de pupil·les desflorades en gebres amargs.
Per contrast amb la calor del teu cos verge,
la imatge, el somni d'un bes de primavera remesa,
rabent en les venes, es capbussà, zumzejant
i remenejant tots els porus, totes les cèl·lules
del teu cos nerviós, bellugadís, ben fet.
Vas mirar de nou l'argent cristall
de la teua nit i la satisfacció et besà
en les parpelles, que ruboroses cediren.
Sí, eres feliç, et desitjaves com eres.
Deliciosament humil, dreçares
les teues sines altives i estengueres
les mans en actitud amorosa,
i el silenci nocturn, en galanteig audaç,
te les besà cerimoniosament.
Esdevenir en el càntic
Cal ratllar el paper de tard en tard.
I veure acréixer el sofriment,
quan la dansarina del sentiment
es converteix, feixuga i esquàlida, en expressió.
Cal parir per a continuar malvivint,
rosegant els muscles a la mort.
Jo sóc dels qui creuen, certs,
que la mort hom la pot convertir en pols
abans que ens enlluerne per a sempre.
Si almenys un imperiós desig
romangués eternament en el paper:
esdevenir en el càntic!,
acceleraríem el trot del darrer cavall apocalíptic.
Tan sols suportarem,
amb humilitat de savi malalt,
l'alé brodat en taules
de solitud de veí sense nom,
al llarg de les recolzades de la mort.
Prec
Deixa'm, oh mort,
beure sobtadament,
a soles, el meu got.
Vull palpar abans el vidre,
angúnia meua que xucla
rius de solatge del més enllà.
Aqueix més enllà tan exacte,
tan aturat en sòrdid anell,
sangonera de l'anhel que deixa el mot.
Vidre descobert, recollit, fet
per les mans brutes del net obrer
que ajuntà el plor i l'alé de l'estómac buit.
Així els meus pares, besant-se
en el treball i escopint l'odi de la guerra,
crearen vida i mort, mort i vida, el got.
Got, vidre, cristall, quina justa
contenció, quines amargues ribes
d'exactitud cerquen la procel·losa mar!
Com per força, amb l'oració
agra de cecs rosaris
aixecarem vellíssims, de nou, el calze.
El fruit de l'enyorança
Evidències de tardor retrocedeixen
davant l'acerada comprensió de la mort.
Mort hem dit, no partida.
Com les flors que, en retut lliurament,
les satisfà el vent esfullant-les,
i felices emprenen sobtoses gestacions
de vols i de somnis, per a parir
dissortats sentits d'esperança,
descentrades dins la pols.
Així la vida, amb repetit i esgotador cicle,
oferirà la seua virginitat al no-res.
Si tan sols, moments abans de deixar
de comprendre-ho tot, un ascens fugisser d'oronelles
airejàs ben lluny l'amor adquirit a les coses,
joiosos col·laboraríem
en la destrucció de les pròpies cendres.
Mentrestant vaguem, desconeixent
per què crida aïrada la sang
en sadollar femenines copes al seu abast,
si parit està el fruit de l'enyorança
de baladres sense destí.
El magre menjar
(1963)
Els tres cops definitius
Ai Mort, així et diu sempre
el teu moment quin és!
CARLES RIBA
Arribarem fins a la mateixa
porteta de la mort.
Un home només,
encès de mil·lenària set,
aixecarà la nit del seu nord
i donarà exacte, enfebrat,
els tres colps per al pas definitiu.
Amb noble faç de servitud
a un difícil silenci, ben arrelat
en la fondària de pruïges solitàries,
es disposarà aquest
petit home, aquest tu,
a foradar el costum de l'ull
amb un somrís rebel.
Tal vegada no ha pensat
massa en allò que deixa:
basarda de fosca solitud alçada.
La pau del buit continuarà fent
mil carasses famolenques al viatger
que, encalçant els ciris asprívols
de la petita llum atreta,
haurà donat testimoni
del seu cresol las.
Fora porta i enlairats en el no-res,
vagarejarà, amb llargues cues
del temps inútil, el millor:
vetles de mar en lluita
i guaites d'alba.
En memòria de Federico (1936-1961)
la muerte puso huevos en la herida
F. GARCÍA LORCA
Vint-i-cinc fiblons del sol,
egua muntanera en el temps,
neguen ous en la folla espera
i limiten el baladre negre de ta vida.
Vint-i-cinc gossos morats
udolen en la nit de sòlid gebre,
estimulant, famolencs, els sinuosos senders
treballats lentament i tossuda en els teus costats.
Vint-i-cinc banderons de la tremolor arcana
despullen els anhels indecisos
de l'alba en el teu front, assenyalant
greument el pas de la nova generació.
Vint-i-cinc roses, com vint-i-cinc poemes
teus estroncats, roden en sangonosos calzes
i criden sota terra en un pit de lliris blancs
i un cor tan gran com el teu, Federico.
Em sorprén
Em sorprén, des de tanta distància ja,
tenir-te agafada al meu cor
com un tossut grapat d'algeps.
Quan mire la tendresa d'un braç nu,
quan m'embadalisc en la bresquilla
d'un bescoll de donzella de setze anys,
rancuniosament reclame el meu primer àngel
que t'ompli de besllum i saba de primers versos.
(Per què cal tensar sempre l'arc
entre el que passa i el que ens passarà,
amuntegant la mateixa cendra?)
Ai Carme o petita pàtria!
Tant se val el nom just de la ferida
en amor de dona no palpat
o en voluntat d'atapeït poble des de l'exili.
Coratge de vella por merescuda
Dintre els nostres ulls
portem una veritat petita i neta
-veritat de sang nova-
que desfà el glaç de les paraules
que l'entornen, empresonant-la.
I a tota hora, els joves,
jugant-se el no-res
a cavall de la mort,
emprenen, en aspres sorrals
de països d'ufanors antigues,
dures cavalcades cap al blanc mur
d'impossible escalada,
a trenc de llavi la suor
de les cabelleres del dur ponent,
encoratjats de vella por merescuda
per no poder mai clavar a l'aranya,
amb punyalada intel·ligent i profunda,
el propi nom de cadascú:
única rosa perdurable.
Avui escriure
Avui escriure dolor propi,
encara que siga d'espantosa fam
aferrada a rosegó de pa negre de postguerra,
és ferir salvatgement l'idil·li dels fartons.
Fes-los panegírics i rebràs benediccions
a cabassos, digues-los que els seus fills
són ben trempats, i amaga tot seguit els teus,
perquè no s'espaordisquen en veure les panxetes
unflades pel cuc de l'anèmia;
i així et deixaran que furtes una taronja més,
o que arribes un minut tard al treball.
Ara que l'hora estimada, el vers humil,
els ideals ermitans de somni i dolor,
la primfilada follia en passar la mà
pels corns de marbre, ara que tot això
esdevé anècdotes d'una petita i particular història,
considerem el crit del qui brama
ofegat pel pes d'una gran bota.
Dades de la història civil d'un valencià
(1967)
1939
Era com una gata en zel.
Als pocs mesos d'haver eixit jo
del ventre de ma mare
-enmig dels singlots de les bombes
i del pressentiment de l'hora fosca-,
em va triar aquella gata negra, lluent, d'annunziana.
Els escarabats verds dels seus ulls,
en guaitar per la finestra, colpejaven
tota l'escala del meu esglai infantil.
Ella, amb una passa militar
i amb uns grunys de to condemnatori,
s'arribava als dies més nostres
i d'una urpada enderrocava
la voluntat de diverses contrades.
I ella es bevia la llet
que hi havia dins el plat i em pertocava;
després marranejava la que no volia,
mirant-me de reüll. De sobte,
pegava un bot i es posava al meu costat
i, nit darrere nit, m'arrapava
els ulls, a poc a poc, marcant-me,
com un tatuatge propi d'una guerra civil,
la presbícia de diverses generacions.
1947
En la llarga postguerra dels fanatismes
-o en els fanatismes de la nostra postguerra, tant se val-
també hi havia reis per als pobres.
Amb una bellesa cruel, aquells reis a sou
enlluernaven les caneles mocoses dels infants
amb ponts de somriure forçat i a estall.
Admirablement fantasmals, ells sabien fer
la màscara de la protecció
amb un gran aparell militar de victòria feridora.
El tel de la virginitat t'impedia en els teus
primers anys de veure més endins del brodat fratricida
de tot allò que, més tard, en reconstruir-t'ho,
et suggeriria alguna cosa més que la gota agra
de l'espectacle. Recordes que, a canvi d'un bes
i d'una abraçada prou cerimoniosa, Ses Majestats d'Orient
anaven investint-los cavallers per als durs oficis
de la il·lusió i de la fam, amb el present,
per a tot infant, d'un cavallet llustrós,
amb ulls de peix pudent.
Per a arrodonir-te la farsa,
alguna veu familiar, amb la bona fe viscosa
d'alguns talps pietosos del nostre país,
i amb les llàgrimes del cas,
t'anava traduint al teu llenguatge infantil la seqüència:
«Veus, Lluís, com se'n recorda Déu, dels pobres...?».
1960
M'haveu demanat uns versos
que ens parlen en llenguatge d'anar per casa
com segueix els curs de la malaltia
d'aquesta clivellada terra.
I aleshores em feu pensar en l'escorrim
d'aquells dies negres de quan érem infants
i cantàvem al pati del col·legi
-amb molta il·lusió de catecúmens-
unes glòries foranes i imaginàries.
L'àngel de la traïció guaitava ja
l'instant de trucar a tanta porta
d'esdevinguda joventut desemparada.
Ara el tenim, aquest àngel, pujat
a les barbes de la premsa
i ens fa ganyotes per seguir el joc
del fava, munta i calla.
Però ja un bac ens va migpartir el semblant
i la donzella de la sang va vessar-se
dins la llengua, cap a l'esquerra.
I així vam fer-nos a la mar deixant,
com a espectadors del port segur,
l'aclaparant confraria dels cavernícoles
amb els seus prudentíssims -i punyetíssims-
dictats tòpics de sempre.
El sol del teu país
A la meua mare
La primavera se t'ha plantat al davant
com una falla i t'ha fustigat
les galtes humiliades de la teua fe.
El sol, avui més que mai,
t'ha mossegat com el gos rabiós
que no reconeix l'amo.
Un sol que podia haver vingut
des de la Ribera Baixa, des de la Plana,
des de la meua platja de la Malva-rosa
o des de tota la llum que em va encegar
a la badia de Ciutat de Mallorca.
Un sol que fon l'absència
de la teua olor de peix fresc, oh mare!
i que m'arrapa de cap a peus
com un coit interromput.
I va deixant al descobert
la meua adherència al teu davantalet blau
i a la teua sorra del Cabanyal
Un sol que m'ha portat reverberacions
de vells, de piles de vells de la nostra gent
que passen el dia, qualsevol dia,
fent-se amb un elegant i assenyat estoïcisme,
la darrera cigarreta.
I com aquest mateix sol
els crema de valent la xerrada
la qual, com una bava tendríssima, interminable,
cau sobre la font de la plaça de la vila
que van construir els avis dels nostres besavis.
Fas esforços per sentir-los.
Fins i tot mossegues amb fúria
el llarg fil de la distància.
Tant hi fa! La veritat és que la mort
et va xafant contra una llengua estrangera
un poc més cada dia, lluny dels teus.
I per això el sol t'assenyala implacablement
el color brut dels llençols
amb què has de tapar-te cada dia,
fins que, a genollons, et sàpigues
guanyar l'alegria del retorn
des d'una terra on el plor pel treball
de dos jornals no és massa conegut.
L'home del teu país
I aquest home, amb ulls ennegrits
de valencià en terra estranya,
somiarà la seua tornada
amb peus de plom i rellotge d'arena.
Haurà bellugat sovint la bola
de cristall de l'àvia Encarnació,
on va aprendre les meravelles de la neu
caient amb una fotogràfica lentitud
sobre les cases de la infància
que sempre porta a rossegons.
Baixat del camp del somni,
el veureu passejar-se pel carrer
les Barques, atansar-se al teatre Principal
i parar l'orella davant el crit del joglar.
I l'home seguirà guaitant cristalls de llibreries
on lletretes impreses ballaran noms
en la nostra llengua i mirarà de furgar
dintre els balcons, per tal de saber
si els pares continuen empentant els fills
a la suïcida fugina del vernacle.
Potser, assegut aquest home a la Glorieta,
creurà sentir de llavis d'un obres de vila andalús
el flamenco de costum i els crit d'Al Vent , tot plegat.
I l'home, aquest valencià, aquest tu,
farà el balanç d'aquest magre menjar
i s'omplirà de febre, de coratge i de seny
«... per l'única possible,
perseguida vida nostra».
Trencats versos d'agost
(1971)
Lletres obertes a Ausiàs March
Que em diries tu, sorrut Ausiàs March,
si et conte que em vaig portar a Amèrica,
des de la meua petita Ítaca, sota el braç,
els teus versos, i els vam començar
a desempolsar de nou, un per un, a les classes,
contra aquests colors de fulla furiosíssims,
contra aquest autumne poderós que em bufeteja
amb els seus rojos, amb els seus grocs,
i amb un pietós i lànguid capvespre.
Tu que vas saber tastar de les dones el just
per a parlar-ne sols el que tenen de veta blava
o de llir entre cards; mentre el teu sexe
anava escrivint la veritat de la teua vida.
Ara, amb una sang de vint i tants anys,
i amb ganes de festejar la victòria de la carn,
anem interpretant les meravelloses mentides
i les teues ramalades davant la sorpresa dels enagos.
Avui que el sol d'hivern
es trenca en cantelluts trossos
contra aquest engolidor Mediterrani
i que els carrancs de la llum s'enfilen
per les cames de dues tendres neerlandeses,
jo, gairebé sol en aquesta Albufereta,
òbric la clau dels pulmons
i llance el teu nom a les gavines sense nord
d'aquest esplèndid matí de febrer: «Ausiaaaàs...!».
I la mar comença a bullir
com la cassola en forn, cercant a les palpentes
totes les campanes dels teus versos,
enfonsades i badades, ja per sempre, per la fam del monstre.
Ai poeta! I com paguem aquest alt preu
de no poder trobar-nos al mateix pinyó
de la roda del temps!
Jo que t'hagués parlat de cuixes
com brases incendiant les platges,
de pits de cirera tremolant sota llençols
de lluna al pal de la nit,
de les teues caceres de passions de mil forats...
de la nostra terra dessagnant-se!
Però tu, senyor feudal amb problema de consciència,
just al cim de la història del poble
decidires d'anar-te'n, tu, Ausiàs March, cavaller lletrat.
Potser, algun dia eixiràs d'enmig de la mar,
com un Tritó, escumejant versos,
llum i els teus empouats silencis,
i de nou un vailet, tremolant, et lliurarà la flor.
In memoriam
Al guerriller Ernesto Che Guevara
Grans malignes del bescoll
han tornat a llançar pus.
Grans malignes del bescoll
multipliquen les cabotetes de pus.
(La imaginació del meu poble
els anomena vespers).
Grans malignes del bescoll americà
es belluguen insaciablement carnívors.
Tot sembla un film de ciència-ficció.
Tanmateix, la realitat supera la metàfora:
aquests vespers escopeixen pus
i maten de veres els capdavanters
del poble, amb una lentíssima viscositat.
En nom dels propis ideals, els grans
estableixen -una vegada més-
l'epitafi honorable:
«un manoll de sexe assassinat
i una revolució podrint-se entre les cames».
Dades disperses
(1980)
1972
De la pietat se'n riuen
En homenatge a Pablo Neruda
Neruda, ben poca cosa puc oferir-te:
potser una engruna d'aquest sol mediterrani
i algun que altre llimó que et regalime
la gola, el pols i el crit estronxat.
I a penes ho podré fer
des del colze més aspre del país,
amb la vella basarda de sempre,
percaçant -tossut i emfàtic-
l'exòtica ciutat de la llum i la indulgència.
Almenys, ja saps que els poetes no oblidem.
Tampoc la teua terra, esparverada
davant el renill dels cavalls de combat,
ni la meua, inflada de malsons i llàgrimes,
mai no t'alçaran els armaris de paret sense fons.
A la barana del teu crepuscle, Pablo,
van quedar penjades unes suavíssimes
flors de gebre amb taques de lluna roja,
que ens ajuden a repassar la consabuda història
-la teua, la meua-
com un rosari de cruel pietat irreversible.
Però els ulls del torb,
entronitzats damunt les oques de la nit petrificada,
verifiquen sense entranyes la saviesa del poeta:
«També, en la meua pàtria,
de la pietat se'n riuen, i del cor pacient,
i de la solitària melangia dels poetes».
1975
Espases acaronades de marbre
tallen els fils podrits de l'aranya.
La terra udola encara
salvatges crits de sang.
La fúlgida claror d'un dia
de novembre rebota una i mil voltes
contra aquell rostre sempitern.
La mort, a la fi, passa la seua factura
amb un posat d'estultícia llogada.
Carrancs histrions de la nit
acomiaden la mort blava i
lletosa de l'heroi empidolat.
Els mocadors de les bruixes a estall
fan un dring d'estranyes gavines
damunt la nostra mar cansada
pel pes de tan cruel història.
Àngels del crepuscle, amb les ales
tacades de papallones, encenen
els nous i aspres llençols d'esperança.
Deixa ben dreta la teua consciència,
poeta, a la tauleta de nit
i fuig dels nous torbs emmascarats
que voldran afinar-te la lira del combat
amb ungüents i augustes bromeres.
La pell del clam
Per a Ausiàs March, Salvat Papasseit i
V. A. Estellés, poetes de l'amor i del sexe
Em cremaré de nou en un altre amor,
oh amor, i trauré les llances
contra els pigmeus i bruixes que
m'aferren els cabells al fil dels quaranta.
Vull, oh amor, llepar de nou
dures genives i fràgils queixals de donzelles,
vull pujar-me'n al terrat d'enervants
espatles de fadrines en zel,
torrant al sol de l'estiu la pell,
gloriosament esvarosa i càlida d'amor.
Oh forces llegendàries de l'amor!
Trenqueu l'himen de les gerres de la mel
i empastifeu-me de cap a peus
com un nou cavaller armat.
Adreçaré tots els fiblons dels eixams
aliats contra els teus pits de petites prunes
i florirem en un camp de coloms
sense límits, enmig d'una batalla
de cuixes assaonades per la rosa
dels vents mariners que enerven,
encara més, la pell del clam.
1978
Ítaca de nou,
ara i ací,
cremant totes les distàncies.
Ítaca de nou,
ara i ací,
provocant encesos pits de cirera.
Ítaca de nou,
ara i ací,
cicatritzant tots els negres arraps.
Ítaca de nou,
ara i ací,
com una càlida glopada de llet.
Surant enmig del naufragi final, contemple el voluptuós incendi de totes i cadascuna de les flors del nubil hibiscus
(1985)
Crancs de foc retornen de l'abisme del passat...
Crancs de foc retornen de l'abisme del passat.
Caragols endimoniats passegen la bava luxuriosa
de llurs panxes per cames i dits turmentats
per un altre rigor. Caldrà desprendre's
una vegada més del nostre arnès i combatre
millor per la glòria de la carn?
Ferms tossals i esplèndides anques t'inviten ja
cap a una cursa desenfrenada per la cova de Càncer.
No sigues ara covard, i esclata el xampany de pètals
sobre la collita de mugrons famolencs davant
el superb membre del crepuscle. Deixa de cremar
amb foc lent la grandiloqüència que et surt
de l'entrecuix, car comença a rebel·lar-se't
com una serp del Bernini fugint de la Piazza Navona.
Retòrica i sexe, al cap i a la fi, augmenten
la destrucció de la vida. Tan sols les flors
del Ronsard constaten el temps, el llampec, la passió.
Si algun dia, estimada meua, la teua ment...
Si algun dia, estimada meua, la teua ment
comença també a bullir davant la lluita
dels contraris, si veus que els teus cabells
s'emboliquen perillosament amb el meu velam
mariner i t'esglaia la idea de deixar
la teua Ítaca per sempre, si realment
tens una gran por de cremar-te amb el foc
i les queixalades de la teua fúria,
i et repeteixes que el seny et valdrà més
que les sagetes de tots els amants,
acomiada't almenys d'aquella serp
que es cria i conviu amb mi indomablement
enmig d'un canyar de butxaques salvatges,
acomiada't com et correspon, estimada:
amb una engolidora i virolada besada d'amor.
Tossut, sorrut, fotut Ausiàs March...
Tossut, sorrut, fotut Ausiàs March,
que empeltares el meu penjoll
amb la teua lluita dels contraris
i em deixares tot sol, vaixell a la deriva,
mentre l'amor foll assajava els seus trets
contra els plecs i racons més enlluernadors
de la carn. Inflamat per les fletxes d'or
rebudes, recorreré a l'astut Eneas que va
descobrir el gran boscatge al Tíber.
Sense espases ni escut, ple de sagetes al pit,
lluitaré per Airam amb tots els meus atributs
atorgats pels déus per a tan solemne combat.
Abocat sóc a morir d'amor
per la contundència dels pits,
la morbidesa de les cuixes,
la rabent flexibilitat de la cintura
i l'arrogant caverna engolidora
de l'entrecuix més dolç i esvarós.
Quan ens trobarem cap al final de l'escalada...
Trobaren-lo amb un pantaixet que
paria que ja li volia exir l'ànima.
SOR ISABEL DE VILLENA
Quan ens trobarem cap al final de l'escalada,
quan la passió ens produirà un mal de cap terrible,
quan les teues anques cercaran un major èxtasi,
quan arrapant amb les ungles els llençols comences a destrossar-los,
quan l'altre jo no sapiguem ben bé on es troba,
just aleshores, estimada meua,
no m'ofegues massa el peix ferit
regolfat al teu port,
ans deixa'l viure uns quants segons més
i veuràs com s'allarga i mou la cua
transit per un dolorosíssim pantaixet.
Cremava foradar la flor dels llavis...
Cremava foradar la flor dels llavis.
Amb força espremies el fulgor
entre les dents. La intensa llum dels ulls
i l'espessor acumulada de la saliva et traïen,
assenyalant cridanerament el decidit atac de cordes.
Per la finíssima tela de setí del teu cos
ens relliscàvem des del cau del seny
cap a la neguitosa alegria de la sang:
terra d'aiguamolls que ens xuclava àvidament
els dits i les serps que amb pressa cercaven
els càlids refugis i els forats de la pell,
i on peus i mans, esdevingudes belles aranyes en zel,
feien i desfeien paranys d'èxtasis
enmig de pors il·luminades i de foscos desitjos.
Mantenies els ulls ben closos per tal d'allargar
inútilment i d'arrapar furiosa la màscara del temps
que se'n fugia entre xiulets desesperançats per l'hivern
sense llar. Muntaves a pèl, clavaves genolls
al costellam, rebufaves sobre la meua crinera
de cavall salvatge tots els teus vents contraris,
marcant folls tatuatges d'amor al llarg de tan vulgars
i magnífics, dòcils i sorollosos, cossos del portent.
Per l'estretíssim tobogan de la joia exultant
que els déus t'havien atorgat per atzar,
esdevenies un lent i llarguíssim bramit
enfonsat dins els amagatalls psiquedèlics de la imaginació.
Oh mesquins que no haveu tastat la meua amant!...
Oh mesquins que no haveu tastat la meua amant!
Ben poc sabeu del clam d'aquella pell
i del suc afrodisíac que en regalima.
Cuixes com dues columnes amb un sol
capitell aixecant tothora el mateix
patíbul de víctimes que es debaten
entre el plaer i l'agonia.
Què en sabeu vosaltres, oh ignorants,
si no em distingiu entre els negres
caragols de les múltiples olors de la muntanya
de Venus: menta i romer, alfàbega i frígola,
gesmil i ruda i, sobretot, el de la rosa salvatge?
Si afineu el nas, i poseu vellut als dits
i pètals de plantes oloroses, potser arribeu
a estimar la pell de què us parle.
Però haureu d'aprendre a ofegar i endolcir
alhora el tacte per tal de compassar bé
el ritme de l'arc, per tal de ferir el just
aquell nèctar, aquella agonia en l'espasme.
-
No hay comentarios:
Publicar un comentario