JÚLIA ZABALA [9424]

Júlia Zabala nace en Valencia en 1975, es profesora de secundaria. Ha publicado los libros de poemas El mateix silenci (1995), Raïm de vent (1996), Cendres volades (2000) y El cercle de les ànimes (2005). Actualmente vive en Vilanova i la Geltrú y mientras da forma a un nuevo poemario empieza a trabajar en un proyecto de narrativa.

Cuatro poemas

Dentro todo son puertas cerradas.

Vomito la absurda belleza de un mundo hecho de pétalos de flor que con el tiempo se marchitarán. Vomito la absurda crueldad de un amanecer fuera del tiempo, lejos de tus ojos, de tu voz. Retumban estallidos de púrpura atormentada en mis oídos cansados ​​de mudas canciones, de campanas tristes, de almuédanos agrietados.

Dentro todo son puertas cerradas.

Las manos ya no llegan a tocarse porque detrás de cada puerta cerrada hay una última palabra de adiós que no se llega nunca a pronunciar. Esta puerta cerrada me hace sangrar por todas las venas del cuerpo, abiertas con un hierro candente, con el cuchillo afilado de las mentiras que se cuelan entre los pliegues de este vientre miserable y vacío, abriéndolo de par en par. Y dentro anidan las ratas marginadas de las alcantarillas de un mundo que ya se acaba.

Nadie vendrá a buscarme, nadie pesará mi alma.

Escucha, ángel maldito, porque no habrá balanza ni justicia que pueda soportar el peso que mana de estas manos mordidas. Muelas errantes que me envenenan de inmortalidad, que me arrancan la carne, me elevo por encima de ti, maldito ángel ciego que no has oído nunca el peso de esta sangre de escorpiones que correrá por los campos yermos de mi vida hasta que vengas a escupirme a la cara.

  

El dolor es más fuerte que tú, divinidad olvidada. Tu soledad es aún más inmensa que tu injusticia. Tu infinita soledad rebasa los límites de mi dolor. Me río de ti. No busques en mí la calma porque me río de ti mientras me desangro. Detengo el sol con estos labios heridos, con esta voz rota, anhelo el consuelo caliente de una lágrima, anhelo la oscuridad de una luna muerta que ya no tiene sentido. La pluma de tu justicia caerá rodeada por las llamas de la rabia de mis poemas angelicales. Volaré por encima de ti, entonaré tus salmos, te maldeciré hasta que puedas volver a crear una flor que nos reconcilie, hasta que puedas volver a acogerme en los bolsillos de tu comprensión, hasta que pueda subir de nuevo la montaña más hermosa para mirarte a los ojos. ¿Por qué te burlas? ¿Por qué apagas el bramido de las bestias que claman ante mis puertas cerradas? ¿Por qué las mariposas son negras a mi alrededor y la belleza violada escapa a cada respiración que me acerca a los márgenes de tu paraíso desolado?

No tengo fuerzas para derrumbar estas puertas cerradas. No te permitiré la entrada a mi reino sin flores, ni lunas, ni estrellas. Sirio ha muerto entre mis manos, temblando de frío. Hay cielos que no han existido nunca. No entrarás en este dolor cerrado. No te abriré las puertas de mi casa porque me moriré de frío antes que morir ahogada por el peso de las mentiras.

Maldito corazón estrangulado bajo una lluvia falsa de mitos muertos.

Maldita tú entre todas las mujeres cuando llegan las sombras y las heridas hablan con lenguas de fuego. Maldita seas cuando te peinas el pelo imposible con aroma de bosques de hadas muertas. Cuelgan de los árboles con los ojos quemados por la visión eterna del olvido, del amor profanado, de la fe destripada bajo el peso de la lluvia que me estrangula el corazón.

Cuelgan de los árboles con los zapatos agujereados de lágrimas. Agujeros de sueños muertos, esencia de realidad embrutecida.

Maldita seas mientras meces la criatura de barro que te sacará los ojos cuando la luz estalle en un falso castillo de felicidad absurda.

Para que el aire se te enrede entre los pies, cansados, heridos, para que no puedas ver las hadas tristes que cuelgan acusadoras de los árboles incomprensibles de tu bosque de pesadillas y soledades.

Malditos todos los ángeles que guardan tu dolor de viento helado sin dar respuestas.

Yo soy tu amor eterno. Me regalas flores venenosas de dulces olores y mentiras ocres para adornar mi habitación incendiada de lamentos. Yo soy tu amor eterno y me abres las heridas con las uñas de la demencia, buscando los gusanos que me roen desde el tiempo de las brujas. Yo soy la auténtica princesa muerta y ni los inviernos ni los veranos pasan ya por la puerta de casa. Cambian las estaciones sin que cambie nada. Pase lo que pase, yo soy la princesa muerta, el amor eterno, el cadáver amado ... ¿No oyes esa respiración de pájaros asustados que se ahogan en las lágrimas venenosas de las flores? Mi jaula no tiene puerta y me has arrancado los dientes, como quien arranca la estrella más firme incrustada en el ombligo escondido del universo. Las rosas de abril fueron mentira y yo, amor eterno, princesa muerta, ignoraré el beso de la resurrección cuando llegue la primavera.

Trad.: Joan de la Vega

(Los poemas en su versión original:)

Quatre poemes

Per dins tot són portes tancades. 

Vomite l’absurda bellesa d’un món fet de pètals de flor que amb el temps es marciran. Vomite l’absurda crueltat d’un amanèixer fora del temps, lluny dels teus ulls, de la teua veu. Retronen esclats de púrpura turmentada als meus oïts cansats de mudes cançons, de campanes tristes, de muetzins esquerdats. 

Per dins tot són portes tancades. 

Les mans ja no arriben a tocar-se perquè darrere de cada porta tancada hi ha una última paraula d’adéu que no s’arriba mai a pronunciar. Aquesta porta tancada em fa sagnar per totes les venes del cos, obertes amb un ferro roent, amb el ganivet esmolat de les mentides que s’escolen entre els plecs d’aquest ventre miserable i buit, obrint-lo de bat a bat. I dins fan niu les rates marginades dels claveguerams d’un món que ja s’acaba. 

Ningú vindrà a buscar-me, ningú pesarà la meua ànima.

Escolta, àngel maleït, perquè no hi haurà balança ni justícia que puga suportar el pes que raja d’aquestes mans mossegades. Queixals erràtics que m’enverinen d’immortalitat, que m’arranquen la carn, m’eleve per damunt de tu, maleït àngel cec que no has sentit mai el pes d’aquesta sang d’escorpins que correrà pels camps erms de la meua vida fins que vingues a escopir-me a la cara.

El dolor és més fort que tu, divinitat oblidada. La teua solitud és encara més immensa que la teua injustícia. La teua infinita solitud ultrapassa els límits del meu dolor. Em ric de tu. No busques en mi el descans perquè em ric de tu mentre em dessagne. Ature el sol amb aquests llavis ferits, amb aquesta veu trencada, anhele el consol calent d’una llàgrima, anhele la foscor d’una lluna morta que ja no té sentit. La ploma de la teua justícia caurà envoltada per les flames de ràbia dels meus poemes angèlics. Volaré per damunt de tu, entonaré els teus salms, et maleiré fins que pugues tornar a crear una flor que ens reconcilie, fins que pugues tornar a acollir-me en les butxaques de la teua comprensió, fins que puga pujar de nou la muntanya més bella per a mirar-te els ulls. Per què te’n burles? Per què apagues el bram de les bèsties que clamen davant les meues portes tancades? Per què les papallones són negres al meu voltant i la bellesa violada s’escapa en cada respiració que m’acosta als marges del teu paradís desolat?

No tinc forces per tirar avall aquestes portes tancades. No et permetré l’entrada en el meu regne sense flors, ni llunes, ni estrelles. Sírius ha mort entre les meues mans, tremolant de fred. Hi ha cels que no han existit mai. No entraràs en aquest dolor tancat. No t’obriré les portes de casa meua perquè moriré de fred abans de morir ofegada pel pes de les mentides.

Maleït cor estrangulat sota una pluja falsa de mites morts.

Maleïda tu eres eres entre totes les dones quan arriben les ombres i les ferides parlen amb llengües de foc. Maleïda sigues quan et pentines els cabells impossibles amb aroma de boscos de fades mortes. Pengen dels arbres amb els ulls cremats per la visió eterna de l’oblit, de l’amor profanat, de la fe esventrada sota el pes de la pluja que m’estrangula el cor.

Pengen dels arbres amb les sabates foradades de llàgrimes. Forats de somnis morts, essència de realitat embrutida.

Maleïda sigues mentre bressoles la criatura de fang que et traurà els ulls quan la llum esclate en un fals castell de felicitat absurda.

Per a què l’aire se t’enredre entre els peus, cansats, ferits, per a què no pugues veure les fades tristes que pengen acusadores dels arbres incomprensibles del teu bosc de malsons i solituds.

Maleïts tots els àngels que guarden el teu dolor de vent gelat sense donar respostes.

Jo sóc el teu amor etern. Em regales flors verinoses de dolces olors i mentides acres per adornar la meua habitació incendiada de planys. Jo sóc el teu amor etern i m’obris les ferides amb les ungles de la demència, buscant els cucs que em rosseguen des del temps de les bruixes. Jo sóc l’autèntica princesa morta i ni els hiverns ni els estius passen ja per la porta de casa. Canvien les estacions sense que canvie res. Passe el que passe, jo sóc la princesa morta, l’amor etern, el cadàver estimat... No sents aquesta respiració d’ocells espantats que s’ofeguen en les llàgrimes verinoses de les flors? La meua gàbia no té porta i m’has arrencat les dents, com qui arrenca l’estel més ferm incrustat en el melic amagat de l’univers. Les roses d’abril eren mentida i jo, amor etern, princesa morta, ignoraré el bes de la resurrecció quan arribe la primavera.

1

Els amors no són mai impossibles. 

Impossible és el càntic africà de les sirenes, 

criatures de mística llàgrima i mítica llegenda 

que animen la dansa insomne i les albades de sal. 

Impossibles són les llunes de Júpiter al voltant del coll de la Princesa 

Dormida. 

Impossible respirar l’absència cristal·lina de les teues paraules. 

Però els amors no són mai impossibles. 

Hi havia un passeig de lleons al voltant de la Terra, 

al voltant de la teua boca un camí d’aroma inexplicable. 

Impossible és abraçar-te al final del laberint més enllà de temples i de 

boscos, 

més enllà de devocions disfressades, del nou vestit de la Deessa, de la 

nova copa del Rei. 

Impossible el somriure de l’eremita que em segresta els passos. 

Impossible la teua abraçada i les claus de casa perdudes en el fons dels 

teus ulls. 

Impossible la redempció absurda de la meua culpa 

i el penediment estrany de les vides creuades. 

Impossible és no haver-te trobat mai en un camí de misteris 

insondables, 

alfabets bellíssims, cançons i préssecs, dimonis i fades... pedres 

precioses, 

lluny de casa i tanmateix tan prop... 

Impossible l’àngel de la guarda que mai em comprarà l’ànima, 

que mai em portarà amb tu, que tancarà els ulls, trist, quan tot acabe. 

Però no, els amors no són mai impossibles. 

2 

Parèntesi... 

Hi ha catorze llunes més enllà de l'absència que em dediques. 

Hi ha catorze llunes més enllà dels silencis que et regale. 

Jocs malabars amb pilotes astrals. 

Satèl·lits sense més llum que la que roben al teu eclipsi. 

Potser ens tornarem a trobar en la cara oculta de qualsevol de les 

meues catorze llunes. 

Potser hi haurà més llum, qui m'ho sabria dir... 

Tinc mil i una històries per explicar-te 

però no hi haurà llunes suficients per amagar la cara fosca d'aquest 

final. 

Morirà l'oblit i no recordarem res. 

Morirà l'oblit i no quedarà res.