ANDREU VIDAL
Andreu Vidal (Palma, 23 de enero de 1959 - 20 de agosto de 1998), poeta y delineante de profesión, murió prematuramente a los 39 años de edad pero dejó un imprtante legado de versos.
Andreu Vidal (Palma, 23 de enero de 1959 - 20 de agosto de 1998), poeta y delineante de profesión, murió prematuramente a los 39 años de edad pero dejó un imprtante legado de versos.
Con tan sólo diecisiete años, en el 1977, el autor publica dos libros de poemas, Xicraini, nit de portes cremades y Aixall híctic. De modo que, si bien su actividad profesional se desarrolla en el campo de la arquitectura a partir de 1974, cuando finaliza sus estudios, la escritura marca su vida desde muy pronto.
A lo largo de su trayectoria poética, publica siete poemarios más, entre los cuales destacan Necròpsia (1984), premio Ciutat de Palma 1983, L'animal que no existeix (1993), premio Carles Riba 1992 o Ad Vivum, publicado póstumamente en el 1999.
Aparte de su producción poética, Andreu Vidal ejerce también el articulismo, publicando durante el 1985 y el 1986 artículos en los diarios El Día de Baleares y Diario de Mallorca, o la fotografía. Se dedica, además, a la traducción de la obra poética de Paul Celan, traducción que ve la luz en el año 2000.
El día 20 de agosto del año 1998 Andreu Vidal muere de un paro cardíaco en su domicilio de Palma.
Obra
Poesia
Xicraini, nit de portes cremades. Palma: Edicions Cort, 1977.
Aixall híctic. Palma: La Musa Decapitada, 1977.
Exercicis de despoblació. Palma: Tafal, 1978.
Llibre de les virtuts. Palma: Tafal, 1980.
Necròpsia. Barcelona: Edicions del Mall, 1984.
Els dies tranquils. València: Gregal Llibres, 1988.
L'animal que no existeix. Barcelona: Proa, 1993.
Poemes 1980-1993. Palma: Caixa de Balears i Universitat de les Illes Balears, 1993.
Ad Vivum. Barcelona: Edicions 62, 1999.
Obra poètica i altres escrits. Pollença: Edicions del Salobre, 2008.
Traduccions realitzades per l'autor/a
CELAN, Paul: Poemes [Gedichte]. Barcelona: Edicions 62, 2000. (De l'alemany)
No hurgues mucho en el resplandor del instante
en este sonido
magnífico de pulmones
ingrávidos respirando
en oscuridad afable,
bien podrías, entonces,
cuando después de los fuegos
la noche recobra su negrura,
encontrarte entre las uñas un extraño
residuo luminoso:
la delgada capa de oro
que cubre el plomo negro de las horas.
*
Sabrás por mí
el nombre de todos los vientos,
los de la tierra
y los del mar. Del tuyo
jamás diré palabra.
Obra poètica i altres escrits, Edicions del Salobre, Mallorca, 2008
Versiones de Jonio González
No furguis gaire en la lluor de l’instant,
dins aquest so
magnífic de pulmons
ingràvids respirant
dins fosca afable,
ben bé podries, llavors,
quan després dels focs
la nit recobra sa negror,
trobar-te entre les ungles un estrany
residu lluminós:
la fina capa d’or
que cobreix el plom negre de les hores.
*
Sabràs per mí
el nom de tots els vents,
els de la terra
i els de la mar. Del teu
mai no diré paraula
El hombre de Kort
El hombre de Kort
lleva una brújula clavada en el pecho
Del ojo se saca una estrella.
y sufre
y llora
y grita
y su voz retruena en las profundidades del océano
con fuerza
porque él ya no es Nin, ni el Elefante,
ni Ganivet,
sino el hombre de Kort,
un hombre de Kort
que del ojo se saca una estrella
y gime.
L’home de Kort
L,home de Kort
duu una brúixola clavada al pit.
Es treu una estrella de l,ull
i sofreix
i plora
i crida
i la seva veu retrona a les profunditats de l,oceà,
amb força,
perquè ell ja no és el Nin, ni l,Elefant,
ni el Ganivet,
sinó l,home de Kort,
un home de Kort
que es treu una estrella de l,ull
i gemega.
Diálogo de los muertos
Ahora que duerme
el sol en el océano, mira las flores
cubiertas de rocío; son
de un negro vivo, brillante, fértil,
como si la noche
tuviese en ambos extremos un mismo rostro.
Dentro de cada gota de agua
hay una luna pequeña. ¿Ves?
Son como ojos
que tiemblan. Todas las cosas
del mundo tiemblan, algunas
de tanto estremecerse apenas existen.
(Palma de Mallorca, España, 1959-1998), Obra poètica i altres escrits, Edicions del Salobre, Mallorca, 2008
Versión de Jonio González
DIALEG DELS MORTS
Ara que dorm
el sol dins l'oceà, mira les flors
cobertes de rosada; són
d'un negre viu, brillant, fèrtil,
com si la nit
tingues a ambdós extrems un mateix rostre.
Dins cada gota d'aigua
hi ha una lluna petita. Veus?
Són com ulls
que tremolen. Totes les coses
del món tremolen, algunes
de tant fremir a penes existeixen...
Ahora que duerme
el sol en el océano, mira las flores
cubiertas de rocío; son
de un negro vivo, brillante, fértil,
como si la noche
tuviese en ambos extremos un mismo rostro.
Dentro de cada gota de agua
hay una luna pequeña. ¿Ves?
Son como ojos
que tiemblan. Todas las cosas
del mundo tiemblan, algunas
de tanto estremecerse apenas existen.
(Palma de Mallorca, España, 1959-1998), Obra poètica i altres escrits, Edicions del Salobre, Mallorca, 2008
Versión de Jonio González
DIALEG DELS MORTS
Ara que dorm
el sol dins l'oceà, mira les flors
cobertes de rosada; són
d'un negre viu, brillant, fèrtil,
com si la nit
tingues a ambdós extrems un mateix rostre.
Dins cada gota d'aigua
hi ha una lluna petita. Veus?
Són com ulls
que tremolen. Totes les coses
del món tremolen, algunes
de tant fremir a penes existeixen...
Ad vivum
Poder avançar-
La tirania
D'allò precís destruïda,
Com
A través d'una
Certa estació,
Ni prèvia ni
Tàcitament consentida
Ni futura.
Com, però,
Des-
Somniar el silenci,
Durs com
Més pedra,
Durs,
I ells, ells-
Tu,
Que véns de les riberes
Amb les galtes rosades,
Com goses
Parlar-me de tresors?
(Del llibre Ad Vivum. Barcelona: Edicions 62, 1999, p. 23-24)
*
Car els colors no són
Sinó la putrefacció de la llum
Ossos de sol
Errant sense sepulcre
(Del llibre Ad Vivum. Barcelona: Edicions 62, 1999, p. 43)
Els dies tranquils
AZBE
Calla, Azbe, i escolta
aquest silenci vast,
ferit d'aromes i colors terribles.
Ara és el temps
que els arbres s'equivoquen
i els ocells, desesmats,
mosseguen les tres cares de la nit.
Ningú no resa
dins la casa dels somnis.
Ningú no cau pels escalons del cel.
I la precisa
maquinària del temps, fulgent prodigi
de peces i engranatges, va girant
de cap enrera,
roent, xerriquejant:
Torna la llet
a les sines pansides; lentament
la carn es despodreix i les arbredes
arrelen cap al cel;
la llum
retorna cap al sol, passat la lluna,
i un déu de pedra
sura sobre el mar.
Tu i jo,
dolça i tràgica Azbe,
encara no hem nascut.
(Del llibre Els dies tranquils. València: Gregal Llibres, 1988)
[Arbor intrat — 1]
Per què véns, dòcil, avui que no t'invoc
i vas, obscena, somrient al meu costat,
saltarejant, grotesca, com una que fos jove,
cercant
amb cec desig els meus ulls que s'afanyen
a defugir els teus ulls, a no mirat?
Per què, amb frisança d‘estel,
em menes cap a àrides marines
on els arbres creixen de genolls
sota el fus del llebeig
i enrobada de pedra et confons amb l'abisme
i amb disfressa d'onada t'ajeus dins la mar?
Quin estrany gest, Cíbele,
que de tan dolç no m'espanta?
(Del llibre Els dies tranquils. València: Gregal Llibres, 1988)
EL MISÀNTROP
Mai no he begut
l'alcohol dels justs dins polsoses tavernes,
mentre sonava
entre els plecs de la llum una música freda.
Mai no he dit, sem i inebriat,
mirant una ombra que passava:
"Heus ací l'ornament, la tempesta,
el veritable déu gronxant-se entre dos blaus."
Mai no he cregut
sentir dellà els llindars un fressejar luxós
ni he imaginat
fulgents casoris de tenebres
ni els fumerals d'un príncep
ni el turmell maltrencat d'una princesa.
Els meus records són de pedra:
ni un fil de lava
serpentejant dins els congosts
de la memòria,
ni un sol muriac ajupit dins la fosca.
Ara, algú se'n va deixant la porta oberta
i entra un celistre fred, que a penes sent.
Quiet i buit, contempl el que m'envolta:
per sobre el meu front
no s'hi enlairen sis llunes
ni al meu costat abeura
la fràgil verge una àliga gegant.
Un cansament rosat ha enquistat els meus membres.
Ja no dis res. En somnis,
els ossos em floreixen.
(Del llibre Els dies tranquils. València: Gregal Llibres, 1988)
Necròpsia
1.
Hi ha sempre
dellà l'esguard un lloc de contagi
on la pluja bat
els diminuts aparells de la natura.
Hi ha sempre
rera la nuvolada indecisa un desert blanc
on el desordre
devé serenitat i el foc mesura.
Hi ha sempre
índex enllà un altre dit inhàbil,
un altre braç,
un altre foll que adesa el seu deliri.
(Del llibre Necròpsia. Barcelona: Edicions del Mall, 1984)
7.
passa com una ombra
a través de
amb la perdurable
fugacitat del que no
boirosa figura
entrevista entre
presagi de
(Del llibre Necròpsia. Barcelona: Edicions del Mall, 1984)
14.
A. R.
Et veia sola,
al centre d'un immens
espai de gel;
estaves dreta, immòbil,
mirant fixament
cap a l'altra banda del sol,
amb una mirada nítida, balmada,
com d'un que acaba d'ésser
llançat dins la llum;
i una basarda cruel, antiga,
anava prenent-me a poc a poc,
robant-me...
perquè la teva solitud era
la solitud
i tu eres totes -terrible
conjunció de llavis
fent un mateix gest, un horrible
somriure inhumà,
i jo, que cada cop era menys, remembrava,
perdent-me per sempre
en la nit desfregada
de l'única heretgia,
els teus petits, ridículs
paranys de fembra,
els teus ritus,
tota aqueixa pobresa
amb què el déu va fer els seus esclaus,
el regal de la vida.
(Del llibre Necròpsia. Barcelona: Edicions del Mall, 1984)
Exercicis de despoblació
ESCÀNDOL DE MANS
Als aixoplucs la febre dels morts
Noms dividits, urpades.
Les campanes
vomiten ganivets
contra els ulls afusellats
que riuen
horitzontals
dins les piques de marbre.
Les marqueses,
foses dins la nuesa de l'entorn, de la nit,
s'estiren les parpelles
dins al peus
i, lentament, arrosseguen
l'indesxifrable espai del tro
entre el vent obscur de la festa.
Ara, al costat dret
de la capsa de llumins,
la bèstia s'agenolla
davant l'armadura medieval.
(Del llibre Exercicis de despoblació. Palma: Tafal, 1978)
ILLES INGRÀVIDES
La nit és plena d'ulls,
de nervis gèlids.
Ulls incandescents, de crepusculars inhòspits dies.
Oratges mil·limetrats d'espurnes, mortes, blaves.
Ara, dins la llum tènue, llargues agulles finíssimes
em travessen el crani.
I mor, entre les músties flors fumoses
de qualsevol estiu,
qualsevol.
(Del llibre Exercicis de despoblació. Palma: Tafal, 1978)
.
No hay comentarios:
Publicar un comentario