Miquel de Palol
Miquel de Palol i Muntanyola nació en la ciudad de Barcelona el día 2 de abril del año 1953, en una casa de la calle Aragón, aunque vivió en Valladolid hasta los 17 años, donde su padre, Pere de Palol i Salellas, fue catedrático de arqueología en la Facultad de Filosofía y Letras de la Universidad de Valladolid. Miquel de Palol volvió a su ciudad natal para estudiar arquitectura. A los 19 años inició su carrera literaria como poeta. En este campo destaca El porxo de les mirades, obra con la que obtuvo el premio Carles Riba 1982 y el Premi Crítica Serra d’Or.
En el año 1989 Miquel de Palol se estrenó como narrador y publicó su primera novela: El Jardí dels set crepuscles.
Ha obtenido los siguientes galardones: Premio Joan Crexells (1989), el Premi Crítica Serra d'Or (2008), el Premio de la Crítica de narrativa catalana (1989), el Premio Nacional de Literatura de la Generalidad de Cataluña (2010) o el Premio Ojo Crítico II Milenio de Radio Nacional de España. Según el autor, Indiferència y El porxo de les mirades son antecedentes naturales de El jardí dels set crepuscles, novela que se ha traducido al castellano, italiano, alemán y holandés.
El año 1991, Miquel de Palol dejó de dedicarse a la arquitectura para dedicarse exclusivamente a la literatura y a la poesía. Ha colaborado con distintos medios de comunicación y revistas científicas y culturales como Tarotdequinze, Serra d’Or, El Pont, La Vanguardia, El País, ABC, El Periódico de Catalunya, El Mundo, El Triangle, Interviú, El Urogallo, Avui, entre otras. Es miembro de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) y del PEN Club.
Publicaciones
Poesía
Lotus (1a part). Barcelona: Revista Serra d'Or, 1972
Lotus (2a part). Girona: El Pont, 1973
Delta. Barcelona: El Mall, 1973
Llet i vi. Barcelona: l'autor, 1974
Arxiu de Poemes independents. Barcelona: Pòrtic, 1975
L'Aneguet lleig. Barcelona: l'autor, 1977
Quan?. Barcelona: Proa, 1979
La flor de l'atzavara de Can Coris (1980)
Encara mor aquella primavera. Barcelona: El Mall, 1981
Salamó. Palma de Mallorca: Tafal, 1981
Rapsòdies de Montcada. València: El Cingle, 1982
El porxo de les mirades. Barcelona: Proa, 1983
El viatge misteriós. Barcelona: Taller de Picasso, 1983
Indiferència. Barcelona: Proa, 1986
La nit italiana. València: Gregal, 1986
Quintern. Màlaga: Ángel Caffarena, 1992
Estudis en menor. Palma de Mallorca: El Cantor, 1995
El sol i la mort. Barcelona: Proa, 1996
Gralles al galliner. Barcelona: Proa, 1996
Nombra y tendrás. Madrid: Visor, 1998
Nocturns. Barcelona: Columna, 2003
Miquel de Palol. Lleida: Universitat de Lleida, 2002
Fot-li, que som catalans! (Miquel de Palol, Xavier Bru de Sala, Julià de Jòdar) Barcelona: L'Esfera dels Llibres, 2005
Narrativa
El jardí dels set crepuscles. Barcelona: Proa, 1989
Sense compromís de perversitat (con Maria de la Pau Janer). Barcelona: Tanagra, 1991
Les Tres Ties. Barcelona: Destino, 1992 [infantil]
Amb l'olor d'Àfrica. Barcelona: Proa, 1992
Grafomàquia. Barcelona: Proa, 1993
Ígur Neblí. Barcelona: Proa, 1994
L'àngel d'hora en hora. Barcelona: Proa, 1995
El legislador. Barcelona: Destino, 1997
Consulta a Ripseu. Barcelona: Proa, 1997
La fortuna del senyor Filemó. Barcelona: Cruïlla, 1997 [infantil]
La Venus del Kilimanjaro (con Xavier Moret). Barcelona: Cruïlla, 1998 [juvenil]
Contes per vells adolescents. Barcelona: Proa, 1998
El Quincorn: una història romántica. Barcelona: Proa, 1999
El Troiacord. Barcelona: Columna, 2001 (El Troiacord consta de cinco volúmenes: Tres passos al sud, Una altra cosa, Les ales egípcies, Leandre no s'hi ha negat, El combat amb l'àngel)
Tancat per vacances (2003) (con Sebastià Alzamora, Lluís Calvo, Gemma Lienas, Andreu Martín, Isabel Olesti, Eva Piquer, Maria Mercè Roca, Care Santos i Lluís Maria Todó)
Les concessions. Barcelona: Columna, 2004 (“Tots els Ets i Uts” tenía que ser el título de esta obra, pero por motivos que no conciernen la voluntad del autor, el libro se publicó con el título de “Les concessions”.)
Contes en forma de L. Palma de Mallorca: Moll, 2004
Gallifa. Barcelona: Columna, 2006
Un home vulgar. Barcelona: Edicions 62, 2006
El Lleó de Böcklin i sis contes més. Lleida: Pagès Editors, 2006
Aire pàl·lid. Barcelona: Edicions 62, 2007
El Testament d'Alcestis. Barcelona: Editorial Empúries, 2009
Ensayo; Prosa de no ficción
Descubrir España (1999)
Els proverbis. Barcelona: Ara Llibres, 2003
La poesía en el boudoir. Barcelona: Columna, 2003
Jacint Verdaguer (2002)
Antologia de Verdaguer (2003)
Quadern de treball: La fortuna del senyor Filemó
Fot-li més que encara som catalans! (Miquel de Palol, Xavier Bru de Sala, Julià de Jòdar) Barcelona: L'esfera dels llibres, 2006
Dos poetes. Barcelona: Columna, 2006
Obra traducida al castellano
1992 - El Jardín de los Siete Crepúsculos
1992 - Las tres tías
1993 - Entre las hélices (traducción de “Amb l'Olor d'Àfrica”)
1998 - Grafomaquia
1994 - Igur Neblí
1997 - El Ángel de hora en hora
1998 - La fortuna del señor Filemón
1998 - El legislador1
2004 - La Venus del Kilimanjaro
2001 - El Quincornio
2002 - Jacint Verdaguer
Les belle stars
He aquí que ya hacía rato
los argumentos y las historias más o menos
inventadas me resbalaban risa abajo
de la mujer apoteósica que se me pone a tiro.
Empezaba a sentir
aquella mezcla de exaltación y ternura
que te lleva a las lágrimas,
a la sinceridad exagerada,
y termina llevándote al amor.
Pero hay veces que no es bueno reconocerse en exceso;
el alma presiente la rutina
y su erección retrocede:
esta es una noche para estar solo.
Si acaso, en compañía de los únicos
amigos fieles: los pinos, las sombras de la calle,
el silencio, el latido de las casas, las estrellas,
las imperturbables estrellas.
Poema original
Les belle stars // Heus aquí que ja feia estona / els arguments i les històries més o menys / inventades em lliscaven rialla avall / de la dona apoteòsica que se m’hi posa massa bé. / Començava a sentir / aquella barreja d’exaltació i tendresa / que et duu a les llàgrimes, a la sinceritat exagerada, / que inconfusiblement et duu a l’amor. / Però hi ha cops que no és bo de reconèixer-se en excés; / l’ànima diu que serà com d’altres vegades, / i la seva erecció retrocedeix: / aquesta és una nit per a estar sol. // En companyia, si un cas, dels únics / amics fidels: els pins, les ombres del carrer, / el silenci, el batec de les cases, els estels, / els impertorbables estels…
Adrasteo
También otras veces, pero jamás como hoy,
en la playa, la maravilla de la extrañeza
de ser recibido como uno más entre la gente,
los amigos, las familias al sol, los críos
chillones, cada uno a su manera
solitarios, pero todos vecinos, aceptados los unos por los otros. Me
pregunto, pensando todo lo que estoy pensando,
cómo es que no se vuelven de un respingo, cómo es
que pasan por mi lado sin un gesto de horror
ni de defensa. Ay,
si supiesen qué quiero, qué temo, qué soy,
a todos a la vez les llevaría el pánico
a huir de mi lado igual que se huye
de lo peor que pueda hallarse en todo el mundo.
Poema original
Adrasteu // També d’altres cops, però mai com avui, / a la platja, la meravella de l’estranyesa / de ser rebut com un de més entre la gent, / els amics, les famílies al sol, les criatures, / cridaners, cadascú a la seva manera / solitaris, però tots veïns, acceptats els uns dels altres. / Em pregunto, pensant tot el que estic pensant, / com és que no es giren d’un rampell, com és / que em passen pel costat sense ni un gest / d’horror ni de defensa. Ai, / si sabessin què vull, què temo, què sóc, / a tots alhora enllà els empentaria el pànic / a fugir del meu costat igual que es fuig / del pitjor que es pot trobar enlloc del món
La traicion del maestro
Planeta secundario, más que satélite
de un sol más que dudoso, rodeado de acólitos
–arruga imprecisable y cana muy difusa–,
me he acercado a él para aprender, por aquello de las barbas
del vecino, y el remojo.
Los mira triste, suspira,
camina entre la rubia y la morena,
más triste todavía, se vuelve y nos sonríe,
que es materia, dice, del tiempo en nuestros tiempos
exagerar algunos sentimientos por camuflar otros,
y la paciencia, con los años, fluctúa
tanto en intensidad y en extensión
como de un terreno a otro, y es dominio del sabio
como a la bestia más bien domada cabalgarla.
Y entonces, quizá porque no sé
cabalgar bien del todo la mía,
me ha parecido que era él quien fluctuaba
como una veleta entre la rubia y la morena.
¿Qué has ganado, pregunto, con tanta sabiduría?
Nada, dice, todo esto no sirve para ganar;
tan sólo para saber perder.
Y en la desesperanza
de la reunión veo que no he sido el único
que ha tenido la certeza de que es ésa la frase
definitivamente afortunada,
la que le ha de servir para tirarse a la rubia.
Poema original
La traïció del mestre // Planeta secundari, més que no pas satèl·lit / d’un sol més que dubtós, envoltat dels acòlits / –arruga imprecisable i cana prou difusa–, / m’hi he acostat per aprendre’n, per allò de les barbes / del veí, i el remull. / Els mira trist, sospira, / camina entre la rossa i la morena, / més trist encara, es gira i ens somriu, / que és matèria, diu, del temps, als nostres temps, / exagerar alguns sentiments per camuflar-ne d’altres, / i la paciència, amb els anys, fluctua / tant en intensitat i extensió / com d’un terreny a l’altre, i és domini de savi / com a la bèstia més ben domada cavalcar-la. / I aleshores, potser perquè no sé / cavalcar bé del tot la meva, / m’ha semblat que era ell qui fluctuava / com un penell entre la rossa i la morena. / Què hi has guanyat, pregunto, amb tanta saviesa? / No res, diu, tot això no serveix per guanyar, / tan sols per saber perdre. / I en la desesperança / de la reunió veig que jo no he estat l’únic / que ha tingut la certesa que és aquesta la frase / definitivament afortunada, / la que li ha de servir per tirar-se la rossa.
El eclipse
Cuanto más lo pienso más me parece una extraña rareza
que a ojos del mundo tengan el mismo diámetro,
que no el mismo camino, el sol y la luna.
Tal maravilla, que el pragmático encontrará excesivo
y deficiente el quietista llamarlo coincidencia,
es la madre de los eclipses, que igual que entre los humanos, permite
sobreponerse el uno al otro
ante el mundo con toda precisión,
o que uno de los dos, tras el escenario
proyecte la sombra encima del visible,
en lento trabajo de amor o en despropósito de odio,
no siempre definido por leyes exteriores,
no siempre casual, casi nunca inocente.
El mundo ve, pues, espectador absoluto,
clavados en el equilibrio de su devenir,
sólo en total plenitud o en total
caída de uno de los dos,
a los amantes en eclipse como un solo cuerpo,
consumiciones de amor en dominios de sombra,
fatalidad de la ilusión que hace que dos amantes
se unan, que en medida y en perímetro coincidan,
no sea más que eso: ilusión
de dos seres en verdad tan diferentes y distantes.
Lentamente se deshace el tres en raya,
el astro oculto reaparece y recobra
la robada brillantez.
Poema original
L’eclipsi // Com més hi penso més trobo estranya raresa / que als ulls del món tinguin mateix diàmetre, / que no el mateix camí, el sol i la lluna. / Tal meravella, que el pragmàtic trobarà excessiu / i deficient el quietista dir-ne coincidència, / és la mare dels eclipsis, que igual que entre els humans, / permet sobreposar-se l’un a l’altre / davant del món amb tota precisió, / o que un dels dos, darrere l’escenari, / projecti l’ombra damunt del visible, / en lent treball d’amor o en despropòsit d’odi, / no sempre definit per lleis exteriors, / no sempre casual, quasi mai innocent. / El món veu, doncs, espectador absolut, clavats en l’equilibri del seu esdevenir, / només en total plenitud o bé en total / caiguda d’un dels dos, / els amants en eclipsi com un sol cos, / consumicions d’amor en dominis d’ombra, / fatalitat de la il·lusió que fa que dos amants / s’ajuntin, que en mesura i en perímetre coincideixin, / no sigui més que això: il·lusió / de dos éssers en v’ritat tan distants i diferents. / Lentament es desfà el tres en línia, / l’astre ocultat reapareix i recobra / la robada brillantor
No hay comentarios:
Publicar un comentario