Víctor Sunyol (Vic, BARCELONA 1955)
Des de 1992 Codirigeix la col·lecció de poesia Jardins de Samarcanda.
Des de 1995 És membre del Consell de Redacció de la revista de poesia Reduccions.
Des de 1989 col·labora amb Antoni Clapés en les publicacions i les activitats de les edicions independents Cafè Central.
Col·labora assíduament amb artistes visuals, ja sigui escrivint textos per a (o des de) la seva obra o bé realitzant treballs conjuntament.
Ha col·laborat amb compositors musicals en cantates i òperes de petit format.
És membre actiu d’H, Associació per a les arts Contemporànies, des de la seva fundació, el 1991.
Escriu regularment articles de crítica literària i opinió per a diverses publicacions (El 9 Nou, La Vanguardia, Avui, Transversal, The Barcelona Review...)
Ha codirigit la col·lecció de poesia Calaix de versos (2001-2004) i la col·lecció Narratives, d’Eumo Editorial (1987-1992).
De 1995 al 2003 formà part del Consell de Redacció de la revista Transversal.
S’ha ocupat també dels processos i estratègies de creació i de la creació literària, terreny en el qual ha donat cursos i ha escrit llibres i articles.
Llicenciat en filologia catalana, actualment imparteix ensenyament a l’Escola d’Art i superior de Disseny de Vic.
La seva poesia, present a diverses antologies, ha estat traduïda al francès, alemany, anglès, eslovè, italià i castellà.
La seva obra es caracteritza fonamentalment per trobar-se als límits del llenguatge com a únic lloc possible, i en la consciència de la inutilitat del llenguatge, a la contínua recerca d’una poètica més enllà del llenguatge usual i més enllà del llenguatge com a correlació o representació i a la recerca d’una possibilitat de “dir”, materialitzada en diverses estratègies textuals que al llarg de les obres conformen un assaig de poètica discontínua i ramificada. En els darrers anys la poètica es formula amb la frase “I want to be languageless”.
OBRA
NO ON (rèquiem) Vic: Eumo editorial, Cafè Central, 2008. (Jardins de Samarcanda, 47)
Des d’ara Proa, 2005. (Els llibres de l’óssa menor, 272). [Premi Cadaqués a Rosa Leveroni, 2004]
i si no neva 1999
quadern de bosc 1997
quadern de port 1996-97
discursos, articles, pròlegs i altres escrits 1986-1992
moment (poesia 1982-1985)
esculls al dic sec de la memòria 1985-86
Lluvia de tarde.
A resguardo la contemplo.
—¡Cómo me refleja!
Espejos de tarde.
Ahora, lentos, me llueven
polvo y mirada.
Gotas de plata
llueven lentas. Contemplo
cómo me reflejan.
Lluvia de tarde.
Bajo resguardo contemplo
cómo me refleja.
Espejitos de agua.
Tan lento como llueven muestran
la tarde mía.
La lenta lluvia
hace espejos de la tarde.
Le soy mirada.
Espejos de lluvia.
¡Qué lentamente contemplo
la tarde mía!
La lluvia fina
ahora cae lenta y muestra
la tarde mía.
¡Cómo me reflejas,
lenta lluvia de tarde,
cuánto me eres mirada!
[TALMENTE UNA HOJA DEL ATLAS DE GERHARD RICHTER]
Cuaderno de bosque (1999)
1 ARA
Ara.
Ara que ja ets tu.
Que ja ets tu per sempre.
Ara.
Ara reposa.
Reposa en l’absència que tota en tu s’empara.
Reposa en nosaltres, ara que et som,
perquè així reposem en el teu repòs:
la pau de saber que ens ets.
*
Ara.
Ara que ets absència.
Que ets només absència.
Ara.
Ara acull-nos.
Acull-nos en tu, ara que ens ets aquest buit nostre.
Acull-nos, mirall, en el tu que som,
per viure i ser present en nosaltres tots:
repòs d’aquest ja mai més.
*
Ara.
Ara que no ets.
Que ets ja tot no-res.
Ara.
Ara sigues.
Sigues en nosaltres llum de tu que t’il·lumina.
Sigues per nosaltres el ser que et som,
que et puguem acollir en la nostra via:
deixa que en tu et reposem.
6 PER A
I
Per a tu,
ara que ja només podem pensar-te,
per a tu aquest jo tan nostre,
perquè siguis en ell
—aquest jo tan teu—
per a tu,
que sóc aquell qui sóc perquè tu siguis,
ben endins de mi, tan enllà,
ara que per tu sóc
—que tots som en tu—
per a tu,
ara que ja només podem parlar-te,
per a tu aquests mots que et diuen,
perquè siguis en ells
—aquests mots tan nostres—
per a tu,
que som allò que ets en tots nosaltres,
ben endins del nostre conhort;
a tu el nostre ser
—que és tot ell en tu—
9 EN
Tingues en nosaltres redós i presència
—en nosaltres, sense tu—
Sigues en nosaltres essència i memòria
—essent tu, en absència—
Com en tu trobem l’ésser nosaltres
—el ressò que ens fa ser—
Trobem-nos repòs.
MOTET
[Resta el nom només, memòria i relat.
Només un nom, un altre tu, un altre.
I l’encontre impossible.
Només la paraula, el desig de parlar.
Quan l’únic que resta és l’inefable.
Parlar només. Com dir. Al buit.
(La parla impossible:
l’impossible silenci, el gest antic.)
—Parlar, com dir. Com fer. Com ara—]
12 DORM
dorm.
ara dorm.
dorm en l’etern ressò.
dorm en el somni nostre.
reposa en el no-res que en tu ens fa viure.
reposa el teu repòs en tots nosaltres.
dorm.
ara dorm.
dorm en el nom que et bressa.
dorm en el ser més nostre.
reposa el plàcid camí que ara ets.
reposa endins d’aquest antic enyor.
dorm.
ara dorm.
dorm en el teu record.
dorm, que et vetllem el son.
reposa en el nostre conhort que t’és.
reposa aquest teu son que no s’adorm.
dorm.
ara dorm.
dorm.
PER TAMBÉ I
sense com cap sense
―cap res―
quan ja ni sempre
ni mai
quan ja no res
per
―sense―
on
o quan
o ser
sense
―sempre―
des de (morir)
només
amb
i tot
per mai
per mai
―de―
sempre sense
per mai
la por del desig
Làpida hebraica del cementiri jueu de Girona
Cantera & Millàs 185 n. 14.651
110 x 54 x 32 cm. s. XIV – XV
...la seva memòria sigui per la vida perdurable, tingui pau.
Inscripció molt esborrada, difícilment llegible.
...
TAPÍS IV
quan
(la llum)
s’hi
―mostrar―
l’és
(centre
ull)
i
ésser
i
mostrant
(revelar)
s’és
com
és
―en―
en
tot
(tri)
des d’on
estar
on ser
(l’hora
―el so―
mirant
d’etern
―acord―)
i
mai
tenir
Tapís de la creació. Catedral de Girona
...
(del llac)
(en) la nit abstreta
ni de res on ser
ni lloc ni com
aquí
—d’estar amb—
només pas
només amb
—on—
—on només?—
i mans en no
o mots per no
(i els ulls —els meus—)
el temps del llac somort
quiet com el vent
llac i mirada
la nit
com el temps
d’aquest
en ara
(sense)
...
potser només aquí
(on ni l’ombra
o un sotabosc tan càlid)
potser només ni l’ombra
ni
l’aire que vela
potser
—potser només la mar—
només potser la mar
des de només la pedra
—potser només aquí—
potser només on
—des d’on
(sense)
la pedra—
i ser
aquí
on des de només potser
—la mar
la pedra—
(o
ni des de)
on potser només
on
o
la pedra en la mar
(en la pedra)
—potser només aquí—
(on)
...
De la Serra VI (pregària)
ara
que lluny
―i aquí―
ara
d’un
de veus
―i ulls―
(on no)
ara
que
feu-la’n
i
―com―
ara
doneu-li
―a mans esguard
per ratlla d’ombra
en―
vetlleu-
la
―vetlleu-nos―
escolteu
aquesta
profund
(en joia
―i plant―)
(oh)
vós
―ara que aquí
de lluny―
com
...
EL DISSET DE SETEMBRE DE 1999 JOSEBA SARRIONAINDIA
PARLA DE MARTIN LARRALDE EN BOCA DE RUPER ORDORIKA*
per sempre el relleu
per sempre les ombres
(ni pols
ni neu
ni temps)
des del vell nus de la memòria
picapedrer
d’aquesta mar tan bruta
(costum
culpa
perdó)
i què si ara tornés?
com poder no viure?
com poder sense?
(des de
mentre
també)
i quina deu ser la propera pregunta?
(més enllà de la pols
de la culpa
també)
cap veu no s’oblida
ni retorn al lloc primer
només ressons —el temps, la pols, les coses—
* En un concert de Ruper Ordorika. Les veus de l’exili, l’oblit. La llàgrima.
...
DÍPTIC PER A ANTONI LLENA
1
només
―només des de―
sols
―o potser―
(gairebé
―menys―)
ni
sobretot
però on
si
fins a sense com
entre mai
―ja sense―
ni tampoc
només tot
―entre―
ara
encara
en
―mentre quan―
(de)
es
(per en)
―i mai per―
així
―així―
i prou
(se’n)
des de només
només
―ar-se―
No hay comentarios:
Publicar un comentario