Jaume Pont (Lleida, 1947) es poeta y profesor de literatura al Estudi General de Lleida. Su actividad ensayística gira también alrededor de la poesía, con puntos de interés muy diversos, des de la poesía postista hasta el estudio de las nuevas generaciones poéticas catalanas. Su antología La nova poesia catalana, escrita con Joaquím Marco, se convirtió en la punta de lanza de su propia promoción literaria, la generación de los 80. También se ha interesado por la narrativa del XIX, en especial por las formas breves, sobre las cuales ha publicado diversos libros y estudios.
A pesar de su interesante actividad como estudioso de la literatura, la obra de Jaume Pont recibe buena parte de su fuerza de la poesía. El 1976 ya había publicado su primer libro, Límit(s), y verían la luz unos cuantos más hasta 1990, fecha de la publicación de su obra completa hasta entonces: Raó d’atzar. Poesia 1974-1989. Más tarde, con Vol de cendres, conseguiría uno de los libros más intensos de la literatura catalana. Dedicado a la figura paterna, Pont se enfrenta al dolor desde la poesía y llega a sorprendernos por la profundidad de sus planteamientos.
Ya en el año 2000 publicó una antología de poetas apócrifos arábigo-leridanos, El llibre de la frontera, que es hasta ahora su último libro de poesía. Todos estos títulos le han valido diversos premios, entre otros el Serra d'Or de la Crítica, dos veces, y el Premio de la Crítica de Poesía Catalana con éste último libro. Ha sido también promotor de diversas iniciativas editoriales y colabora habitualmente en prensa y en revistas literarias.
Es socio de la Associació d'escriptors en Llengua Catalana.
Obra
Poesia
Límit(s). Barcelona: El Mall, 1976.
Els vels de l'eclipsi. Barcelona: Edicions 62, 1980.
Jardí bàrbar. Barcelona: El Mall, 1981.
Divan. València: 3i4, 1982.
Raó d'atzar: (poesia 1974-1989). Barcelona: Edicions 62, 1990.
Vol de cendres. Barcelona: Edicions 62-Empúries, 1996.
Llibre de la frontera: de Musa Ibn-Al-Tubbi. Barcelona: Proa, 2000.
Enlloc. Barcelona: Proa, 2007.
Plaquettes
Crítica literària o assaig
La nova poesia catalana: estudi i antologia. Barcelona: Edicions 62, 1980.
El corrent G. V.: l'obra poètica de Guillem Viladot. Barcelona: PPU, 1986.
Llibres d'autor i edicions
En castellà
[COMO UN VIDENTE]
Como un vidente,
vaciado de los ojos más oscuros y marchitos,
recorro las particiones de este cuerpo hostil
que dicen que es el mío.
Y no me reconozco.
Indigente a los estigmas que la voz
cogita y quema,
recojo el azar con la copa de oro
de los sueños milenarios.
Mientras la razón de los cuerpos se encuentre
en otros cuerpos, nada
tendrá su propio nombre.
Como un bagaje invisible huye la vida.
Como una costumbre, la eternidad del canto.
Jardí bàrbar (1981)
[COM UN VIDENT]
Com un vident,
buidat dels ulls més foscos i marcits,
recordo les partions d’aquest cos hostil
que diuen que és el meu.
I no m’hi reconec.
Indigent als estigmes que la veu
cogita i crema,
recullo l’atzar amb la copa d’or
dels somnis mil·lenaris.
Mentre la raó dels cossos es trobi
en altres cossos, res no
tindrà el seu propi nom.
Com un bagatge invisible fuig la vida.
Com un costum, l’eternitat del cant.
Jardí bàrbar (1981)
Antologia
1. Català
JARDÍ BÀRBAR
I
Guaita el temps,
vell senyor de falconeria,
com recull i atresora la carnassa
amb què ha d'alimentar els jorns
que la mort preserva i fixa,
amb quina força llença al cel l’objecte
màgic de l’amor.
Com la palpitació de la causa primera.
En la nuesa de tot allò que no té nom.
Sempre el mateix gest:
ell posseir, tu ésser posseït.
II
Direm amor.
I en la paraula
cega que ens anomena l'ombra
dibuixarem el somiar dels cossos.
La carn transfigurada.
Nua.
Talment aquella llum que precipita
l'esclat de foc i febre
als ulls devastats del moribund.
Sense saber on comença l'amor
i on s'acaba el tret de la follia.
III
Deixa que la llum de l'alba arribi
al lloc on tot l'espai és un incendi.
Habitaràs l'estança, el jardí bàrbar,
l'ull i la veritat humida del seu centre.
Com aquest alè animal que busca
la consumació del crit en el silenci.
(De Jardí bàrbar, 1981)
FOCS DEL DIVAN
La seva saliva apaga
el més ferotge dels incendis
Brollen de les seves petges
codissos d'or
La sang
(el burí la tinta)
transparència de la carn oberta
al tatuatge
Més a prop de l'amor
indivisa
l'òrbita que clou el foc
tubular de la carn
mugró de la por i l'abís
Més a prop de tu
la latitud del funàmbul
Cap a la mort
del cel
Cap a la cendra
del mar
i
el blau
del meu sextant
Cap a tu
desraó del temps
que ha de venir
(De Divan, 1982)
RAONS D'ATZAR
I
sota el ventre corromput del cel
els clars reialmes de l'altura
núvols que passen
el primer il·lumina la follia
el segon és el riure dels penjats
com un rot àcid de porc el tercer
del quart no en diuen res els llibres
porta el meu cap sagnant
damunt d'una safata de plata
II
i brollant-li un riu del fons dels ulls digué:
convertir-se en aigua és la mort per a les ànimes
com per a l'aigua és la mort convertir-se en terra
de la terra neix l'aigua i de l'aigua l'ànima
(De Raó d'atzar, 1990)
DESPRÉS DE LA MUDESA
Has emmudit.
El cel
és una glopada
de llet calenta
on el meu plor
retroba
el coragre de Déu
l'amor i el seu
silenci.
(De Llibre de la frontera, 2000)
BATEC
Sanglota la nit
al tombant de la pèrdua.
Tu, el meu batec
tothora esmaperdut.
Tu, la dent que esqueixa
el crit i la carnassa
que no vol ningú.
Tu, ventura certa
de la meva illa
secreta a la deriva.
S'aferra la vida
al gran fanal del món.
Sols resplendeix la llum
feixuga d'una llàgrima
apegalosa i blanca,
agra com la llet
de la nit tallada.
(De Llibre de la frontera, 2000)
QUAN TE'N VAGIS
Quan te'n vagis,
i la sal dels teus ossos
s'esborri com els núvols,
ombra i aire
cobriran la ferida
amb gotes de rosada.
I tornarà el llinatge
del dolor
a la música antiga,
aigües entumides
on desoven
el temps i els peixos grocs
de la malenconia.
(De Llibre de la frontera, 2000)
VOL DE CENDRES
Llàgrima o esperma
la sola claror
on crema
l'illa perduda
dels mapes
(De Llibre de la frontera, 2000)
ZAYNAB BINT YUSUF (Lleida, 994-1072)
La calma d'amor és la fatiga
(a propòsit d'un vers d'Ibn al-Farid)
Si algun cop la meva llengua
cau de mort rendida,
serà tot just per a cridar-te.
Si em crides tu,
el càlid tornaveu del teu alè
segellarà amb el meu la teva boca.
És tard perquè gosis contradir-me.
Borda el gos llebrer
i la calma d’amor és la fatiga.
(De Llibre de la frontera, 2000)
Jemmaa El-Fna
Her terrace was the
sand
And the palms and the twiligth
WALLACE STEVENS
Aquí regna el somni de Fitzcarraldo.
Marràqueix:
damunt les algues, la duna.
Com una nau varada al mig del desert.
Com un abisme que s'obre al llindar
del silenci.
Quina hora és aquesta?
Quin rostre aplega el cel i la deriva
del sol?
La veu d'un ocell sense nom?
Brian Sweenie Fitzgerald i tot el somni
de la febre vermella, l'arbre del cautxú
o la palmera on ressona l’altiva bellesa
d'Enrico Caruso.
Selva o desert,
la muntanya final. Aquí, el sol,
insomne, aspira el seu aire i s’assossega.
És el refugi que origina la fi,
barca de fòsfor
sobre una platja de palmeres.
Vermells, el temps i l'argila dels murs.
Oscades totes les naus, els viatges
són grocs com les guixeres del camí,
arrels que davallen vers els sots més profunds.
No miris endarrere.
Calla i canta
ben endins, palpeja tot el rovell de l'ànima.
Perquè aquesta és l'altra terra,
l'altra
plaça que també és la teva, la terra
de la bardissa que aombra el foc sense
cremar-se.
A l'ull fosc de l'aiguader batega
la duna, la por i la fam de tots els dies.
A l'ull de la serp, fred com el mercuri,
l'inassolible que repta amb la llengua
clavada a l'espiral llunyana de la mort.
Atura't.
El record aquí no troba fura
que furgui les entranyes del seu cau.
La fura és morta i el record ho sap.
Tot penja de l'arbre que va plantar
la vida.
Debades et perds, camines,
temptes la corda fluixa del no-res.
Debades, desarborada la llengua
i el paladar feixuc com una pedra.
Sota la veu et creix la set sense saber-ho.
Clara, sense treva, esclata la dansa
al cor de la plaça.
Es fon el temps.
Sota els fanalets de gas, l'enramada
de taronges espesseix el fum agredolç
de la tarda.
Llisquen els cossos,
llisquen
música i paraules entre les dents corcades
del domador de contes.
I tot d'una
gira el cel, la baldufa al mig del buit,
la nit que remunta el ponent i el bressoleig
de les sements als coves del mercat.
I tot d'una, quan cau la nit i tot es lleva,
el cec et diu:
"Tens una taca blava als ulls".
Llavors, només llavors, en aturat paratge,
immòbil, el cor es clivella a la memòria
com una magrana.
I tot es mou.
Fins i tot aquesta nau varada al mig
del desert es mou.
Puja-hi.
Res no et serà
estrany.
Aquí regna el somni de Fitzcarraldo.
(Del llibre Enlloc, 2007)
No hay comentarios:
Publicar un comentario