Joan Adell Álvarez (Blanes, la Selva, GIRONA, 1938) está licenciado en Farmacia y Medicina.
Escribe desde la adolescencia y gana cuantiosos premios de narrativa y poesía en de los Países Catalanes, pero no será hasta el año 2007 que se editará su primera novela, El nàufrag, premio Rei en Jaume, en las Islas Baleares. Desde entonces no ha dejado de escribir, obteniendo varios premios y reconocimientos, algunos de los cuáles se ha cristalizado en obras editadas, como su última novela Matins grisos (Angle Editorial, 2010), finalista del premio Ramon Llull 2010.
Escritor tardío, pero enamorado de la lectura y la escritura, le sabrá mal morirse si en el cielo no le dejan ni que sea una máquina de escribir destartalada.
Es socio de la Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
El violinista
El captaire matxuca Paganini
contra les cordes del seu violí.
No li dono propina.
S'allunya tot maleint-me els ossos.
Un jove li regala vint cèntims
i el captaire riu d’agraïment.
Mai més tindré ocasió, penso dolgut,
de comprar un xic d'afecte a tan bon preu.
Parc d'hivern
El sol esmorteït d'aquest migdia
amb prou feines escalfa la memòria.
Tinc fred dins del cervell.
Les fulles mortes,
amarades de pluges molt antigues,
encatifen les sendes del record.
La tarda va caient.
Aquelles noies
que s'apropen alegres fent gatzara,
quan s'encreuen amb mi abaixen el to.
Un gos borda embogit rere un colom.
La parella asseguda al seu escó
bescanvia les últimes carícies.
He restat sol al parc, amb el silenci
d'aquest capvespre fred sense memòria.
Abans no es perdi el meu passat recent,
me'n torno cap a casa a corre-cuita
fendint la llum glaçada dels fanals.
Escalfaré la nit amb el record
de les noies que passen fent gatzara,
del gos i la parella de l'escó.
Demà, amb un xic de sort, tornaré al parc.
(Del llibre Tres estrelles Michelin. Benicarló: Onada, 2011)
La vinya verge
Tinc una vinya verge que vesteix
la paret del meu jardí. La conec
fulla a fulla, perquè he vagarejat
perdut pel seu brostatge un raig de temps.
Tota ella neix d’un tronc que, de seguida,
s’esparpalla en mil branques grimpadores.
Conec el borrissol d’aquell miratge
que en diuen primavera i la ufana
luxuriant de la quimera
que s’anomena estiu.
El seu millor moment, no en tinc cap dubte,
són les tardes, tan curtes!, de tardor,
quan es pinta d’or vell amb l’últim sol.
(Perquè, sabeu?, la meva vinya verge
com jo mira a ponent)
I demà —potser avui— quan el primer
mestral li tregui, impertinent, la seva
vestimenta, restarà tota nua,
verge austera, sense retrets ni planys.
Ella sap que és l’única manera
de tornar-se a vestir.
No hay comentarios:
Publicar un comentario