6970.- ISIDRE MARTÍNEZ MARZO

Isidre Martínez Marzo, poeta y traductor, nació en Valencia en 1964 y actualmente reside en Dénia (la Marina Alta).

Licenciado en Filología Catalana en 1990, ha ejercido labores de corrección editorial y de traducción, y ha colaborado en varios medios escritos como Daina, L'Espill, Avui o Levante. Desde 2007 pertenece al consejo asesor de la revista Reduccions. En la actualidad es profesor de Lengua y Literatura.

Desde muy joven se sintió atraído por la poesía, y ya a los veintidós años gana el Premio Senyoriu d'Ausiàs March de Beniarjó con el poemario La casa perduda (1986). Desde esa fecha ha publicado nueve poemarios. El año 2005 Isidre M. Marzo gana el Premio Carles Riba con el poemario Hostes.

Anglófilo declarado, ha traducido poemas de Gerard Manley Hopkins y la Poesía Reunida de Dylan Thomas, traducción por el momento inédita. Como prosista es autor de la novela Cementiri dels Anglesos (2008).

Aparece antologado en Ser del segle (1989), Camp de mines (1991), y, más recientemente, en Imparables (2004). Algunos de sus poemas han sido traducidos al italiano, al castellano, al esloveno y al alemán.

Es socio de la AELC.

Obra

Poesia

La casa perduda. València: El Cingle, 1986.

Inici de les hores. Barcelona: Edicions 62, 1987.

Himnes. València: Alfons el Magnànim, 1990.

L'altre encara. Alzira: Bromera, 1994.

Camí de tornada. Alzira: Bromera, 1996.

La tristesa de Sòcrates. Barcelona: La Magrana, 1999.

Els adéus. Barcelona: Edicions 62, 2000.

Sense mi. Denes: València, 2001.

Hostes. Barcelona: Proa, 2006.

Novel·la

Cementiri dels anglesos. València: 3 i 4, 2008.

INSOMNIO (III)

Yo digo vuelos de águila acechando

con desesperación la antigua tierra.

Rebusco el sueño, quiero un nombre exacto

que haga un hambre sin gana en alas nuevas.

Yo muero tarde si la noche ruega

absurdo afán, querer lo que no alcanzo.

El olvido es la sombra de estas letras.

Escribo versos porque el arte es vano.

Las horas vacuamente dilapido

en una soledad que suma ciento.

Y tomo y bebo el visco dolorido

que para el corazón, que abre el silencio.

Amor conjuga el verbo más genuino.

Siempre diremos: fue el último intento.

Inici de les hores (1987)

INSOMNI (III)

Jo dic els vols de l’àliga que plana

sotjant la terra antiga amb desesper.

Recerque el somni, vull un nom per fer

en ales noves una fam sens gana.

Jo mor al vespre si la nit demana

afany absurd, voler i no poder.

L’oblit és ombra al blanc d’aquest paper.

Escric els versos perquè l’art és vana.

Les hores endebades enllestesc

en una soledat multiplicada.

I prenc i bec adolorit el vesc

que el cor atura, que el silenci bada.

L’amor és l’acudit del mot més fresc.

Sempre direm: és l’última vegada.

Inici de les hores (1987)

Camí de tornada

PARTENÇA

Quanta claror de sobte enarborada.

Com murmura d'estar oberta d'illes

aquesta faula antiga que ens saluda,

amb silenci indeleble reverbera

a desgrat de la mar, les seues ones,

i pronuncia tot delit, trobades

les sendes on culmina a la fortuna.

(Del llibre Camí de tornada. Alzira: Bromera, 1996, p. 11)

L'AIRE ÉS EL PRINCIPI DE LA LLUM

Que sempre se mou la veu.

BLAI BONET

L'aire és el principi de la llum,

un element diàfan que canvia

alè en esguard i cada dubte en gest.

Com més adulta, més ardent transforma

l'ombra que perdurà, tothora raig.

Ni d'una altra manera brillen núvols

sempre dispersos, balafien pols

que duu l'oreig en vent de tramuntana

fins al racó d'on els projecta algú.

Quan, i per qui, i sobre quin miratge

d'amor primer rimà silenci i veu?

Què féu nítida l'au de les altures?

Descloure els ulls a tanta veritat.

Salvar així l'acord d'aquest dilema.

(Del llibre Camí de tornada. Alzira: Bromera, 1996, p. 27)

CANT DE RETORN

Ara que ja de tanta cosa torno.

CLEMENTINA ARDERIU

No seré jo qui diga que les hores

de l'ocell, lluny d'amar-lo, l'engrandeixen.

La seua diligència perdura

abans d'un batre d'ales sense estrella.

No seré jo qui tinga fred de riure,

sempre estival i curt de pessigolles.

Mai no fou cap mentida tan absurda

ni insondable el lament de les deesses.

No seré jo qui faça de captaire

en aquesta darrera cerimònia.

Així que els arbres sotgen meravelles,

un petó cicatritza les ferides.

No seré jo, no seré jo qui vinga

d'una pàtria núbil i incòlume.

He estat deixeble de la seua norma.

Ara només sotsobra la misèria.

(Del llibre Camí de tornada. Alzira: Bromera, 1996, p. 34)

CAMÍ DE TORNADA

Sol pel desert, fugint la primavera.

ROÍS DE CORELLA

Ja massa tard? Difícil la paraula

d'aquell esper. I fàcil lapidar

rimes d'uns altres versos, i la baula

que fou viure en cadenes de l'atzar.

Tot diu record. Desig li para taula

a sobre d'estovalles al pesar.

Res a les postres. Heus ací la faula:

l'illa dels ulls s'inflama sense llar.

(Del llibre Camí de tornada. Alzira: Bromera, 1996, p. 40)

Els adéus

VERITAT DE L'AUGURI

La primera de les vegades que

vaig despullar-me tot davant la mar,

recorde que el ponent m'obria al verd

d'una presència tangible. Jo

no gosava trobar resposta a res:

preguntava. Tenia dívuit anys,

dos dilemes, molts dubtes, un secret,

i sobre els llavis, símptomes d'amor.

Un fumarell lliscant enlaire féu

de l'escuma l'onada més fugaç.

I llavors em vaig dir a mi mateix:

"Guarda aquesta delícia ben endins

de tu, ja teua, per a ser raó

d'allò que vas sentir un sol instant,

tribut de la bellesa que et sap viu."

Mentre, encara, a l'ocàs a la platja ajau

vol d'arenes, igual que en altre temps,

sembla cert, i de nou reprenc aquell

ritual, laberint de llum i goig.

(Del llibre Els adéus. Barcelona: Edicions 62, 2000, p. 10)

MOMENT D'ARA

Al fons suprem m'endinse, encara més,

senzill llampec que m'ompli d'estupor.

Responc que sé que sóc, que estic guanyat

d'estar replet, tresor inconegut

de la paraula sí. Però m'avinc

al gust d'un altre do.

Gose esperar.

(Del llibre Els adéus. Barcelona: Edicions 62, 2000, p. 27)

AL LLINDAR DE LES HORES

Tranquil li creix un paradís, i no

oculta cap presagi més senzill

que el de l'única rauxa que li plau.

Té el gest de l'alegria quan defuig

els desficis, se n'ompli d'una sort

tenaç i greu que escapa a tota llei.

L'amor duu sempre el rostre descobert.

Però si cal la seua voluptat

de nusos saborosos o d'espills,

si falta al goig unànime, tot just

jurem-li ser rebels, siguem herois

per redimir-nos-en, i no morim,

que no siga debades que existeix.

(Del llibre Els adéus. Barcelona: Edicions 62, 2000, p. 46)

LA PRIMERA PASSA

De res te'n penedesques.

Qui no gosa

callar-se l'esperança no mereix

un altre mot de sort tan vana.

Pensa

com mirares la llum més pura.

Viu

la fúria terrible de no creure't.

Digues que sí. L'absència corromp.

Torna a fer sempre la primera passa.

(Del llibre Els adéus. Barcelona: Edicions 62, 2000, p. 60)

Sense mi

Que n'és de bella.

Al jardí de la joia

calla si calle.

Només la teua

boca diu la paraula

artesania.

Peresa al vespre.

De la lluna més blanca

són les carícies.

Obri'm els ulls

de les teues sorpreses

de bat a bat.

(Del llibre Sense mi. València: Denes, 2001, p. 12)

¿Què volen dir

les paraules del riu

que l'aigua absol?

Les sendes de la vida

són fetes d'impotència.

(Del llibre Sense mi. València: Denes, 2001, p. 19)

Un boig s'enfuig

i deixa arrere el seny.

Plou i fa sol.

Les bruixes es pentinen

amb una pinta d'ombra.

(Del llibre Sense mi. València: Denes, 2001, p. 39)

L'ombra d'un dubte

entre el rastre terrible

de la bellesa.

A temps seré per rebre't,

heroi de la derrota.

(Del llibre Sense mi. València: Denes, 2001, p. 46)

Els nostres cossos...

De seda s'han vestit

per despullar-se'n.

S'ajau la llum

mentre pertot dels solcs

el fruit s'acreix.

La papallona

de l'eterna bellesa

se't tanca als ulls.

Vine, que és prompte.

És massa prompte encara

perquè m'oblides.

(Del llibre Sense mi. València: Denes, 2001, p. 54)

Prenc comiat

de la darrera llum

a l'horitzó.

Tot allò que estimaves

s'està morint de pena.

(Del llibre Sense mi. València: Denes, 2001, p. 56)