Lucia Pietrelli
Italia, 1984. Escribe prosa y poesía en italiano, catalán y castellano.
Ha publicado los poemarios:
Fúria (Ed. Documenta Balear, La Cantàrida, 2010), Violacions (Premio Bernat Vidal i Tomàs 2011, Ed. Moll, 2011), Vertical (Raffaelli Editore, 2011) y pronto publicará Esquelet, obra ganadora del Premio Recvll de poesía 2012.
Ha participado en antologías de poemas y de cuentos en los Países Catalanes y en Italia. Ha actuado como rapsoda en Cataluña y en el extranjero.
Es parte del colectivo poético Pèl Capell.
Ha traducido poetas del catalán al italiano y del italiano al catalán.
Con Jaume C. Pons Alorda y Pau Vadell i Vallbona ha traducido Blues en Setze de Stefano Benni (Ed. Lleonard Muntaner, 2011).
AS
Uno
Cae
la primera hoja
sobre tu cuerpo desnudo
tumbado.
El humor vítreo de la impotencia:
quién te mira?
Cae
una hoja más
sobre tu cuerpo mudo
abandonado.
No volverán a educarte:
no en la distancia
entre ojo y dolor,
no en la diferencia
entre huérfano y bastardo.
Caen las hojas
sobre tu cuerpo exánime
que nos pertenecía.
La mirada chupa el orgullo del pensamiento:
esa última voluntad
metálica
de descansar en paz.
El experimento del estrabismo:
esa temporalidad lenta
que nos hace de un hueso
un esqueleto.
Calla el cristal de la teca:
me miro.
Traducción: Lucia Pietrelli
Uno
Cade
la prima foglia
sul tuo corpo nudo
disteso.
L’umore acqueo dell’impotenza:
chi ti guarda?
Cade
un’altra foglia
sul tuo corpo muto
abbandonato.
Non ti rieducheranno:
non nella distanza
tra occhio e dolore,
non nella differenza
tra orfano e bastardo.
Cadono le foglie
sul tuo corpo esanime
che ci apparteneva.
Lo sguardo succhia il vanto del pensiero:
quell’ultima volontà
metallica
di riposare in pace.
L’esperimento dello strabismo:
quella temporalità lenta
che ci fa d’un osso
uno scheletro.
Tace il vetro della teca:
mi guardo.
AS
One
The first
leaf is falling
over your naked, arched
body.
The vitreous humour of the impotence:
who's looking at you?
Another
leaf is falling
over your mute, left
body.
You won't be taught again:
not from such distance
between eye and pain,
not from such difference
between orphan and bastard.
The leaves are falling
over your exhausted body
that belonged to us.
The look sucks the pride of the thought:
that last metallic
will
to rest in peace.
The experiment of strabismus:
that loitering temporality
that for us becomes a bone
a skeleton.
The theca glass shuts up:
I look at myself.
Un fragment del poemari inèdit Morfina
Morfina
Una ànima no es pot salvar sinó dins el cos que li va esser donat.
M. Eckhart
En línia érem tres:
Ella, Tu
i Jo.
La línia ens sobrevolava no s’esqueixava
resistia
al batec isquèmic de la mort
ja plegades
alenàvem amb dificultat:
les dreceres de la resistència
ens entorcillaven l’empremta dels palmells.
Ella amb fam d’aire.
Tu: un cant cec de futur.
Jo,
era Jo i poc més.
Ens han abandonat
a la potència encegadora
de les pells no recíproques:
una
és més mortal
que les altres dues.
La rampa
ens ha cremat els dits:
natura de selva
que satura les sines.
Incendis
damunt d'aquesta cadira.
Orfeu estimat,
sota els teus peus volia engreixar
aquella sensació immortal que em té el cap
i els òrgans girats.
Orfeu,
massa ulls
erigeixen la muralla
en la idiosincràsia de la mirada final.
He descosit miratges,
els he emprat per digerir
a poc a poc.
Ella i Tu
no m’heu escoltat mai,
tan sols ara
us adoneu de Jo
i us aprimeu de contra-amor.
Ella no es congelarà,
Ella ens morirà
mentre Tu neteges les paraules,
en nom de totes tres
les infles de morfina.
Si fos neu
i no mort.
Si pogués congelar-se sencera
en lloc de morir moderada:
l’amputació gradual dels passos
i les mentides.
Si els silencis es poguessin empassar,
si no fossin paràlisi amb formigó:
dejunis de temps.
No regalima oli
el darrer somnífer que li hem servit,
només es congria
com una taca indeleble
al buit de l’iris.
Érem tres en línia:
pupil·les morades.
[.............]
ANATOMIA VII
El foc
contra el mercuri del cos.
Els vius
es descobreixen
en la falta
de fred constant.
Que el teu coll
no es vincli,
que la foguera
que la fi
que el cotó de sucre
el color
el teixit
la culpa.
Qui tindrà més por?
Tens un penjat
a l'esquena
i no el plores.
Li acarono el pit
quan passegem
asimètrics.
No plou, ni plora.
El penjat
es bressola
al ritme dels teus mots
negre
com un pètal
xuclat.
Tens una natura morta
a l'esquena
i no ho saps.
Li llepo
les extremitats
i no en rebutja la humitat.
Que el teu vestit
no conegui la putrefacció,
que el badall
que la boca del forn
que les glàndules
que el cercle
l'adob, el pou,
el diccionari.
Qui t'anunciarà la duplicitat?
Et revelaran que som tres?
Qui t'explicarà
per què mai no tens fred?
Els morts
protegeixen
les esquenes dels ganivets,
el pas, del passat.
Beso els ulls
del penjat
i creus
que et busco
les costelles, que no accepto
l'absència de les ales,
de la cua,
els pèls.
Mires endavant
amb un somriure
obert de 34 dents.
Em quedo darrere.
I el penjat
cruix
contra la ventada
les síl·labes repartides:
calls i solitud.
ANATOMIA IX
Som nus
al relleu de l'aire,
al so del guix.
(Jo creia tenir un gest
a les mans, jo creia
badar les cames
d'unes estisores
i no fer-me mai
doblegar)
Perquè som vells
al sanglot del llit,
a l'olor de la paret.
(Jo creia engendrar una sitja
als ulls, jo creia
foradar l'aigua
que omple la llenya
i no fer-me mai
cremar)
Sí que ens hem avesat
a la pastura del temps,
a la digestió del renou.
(Jo creia modelar una muralla
als dits, jo creia
gravar el mapa
que dirigeix els sentits
i no fer-me mai
mutilar)
Però encara som nous
al joc del rapte
i la creença
ja no ens cap
dins les vèrtebres
del vers.
No hay comentarios:
Publicar un comentario