Miquel Àngel Riera
Miquel Àngel Riera Nadal (Manacor, 29 de abril de 1930 - Palma de Mallorca, 1996) fue un escritor de Mallorca, España, en lengua catalana.
Estudió Derecho en la Universidad de Barcelona, donde se licenció en 1956. Fue galardonado con el Premio Cruz de San Jorge de la Generalidad de Cataluña en 1988.
Obra
Poesía
Poemes a Nai, 1965
Biografía (1969 - 1970 )
Parábola i clam de la cosa humana, 1974
La bellesa de l'home, 1979
Llibre de benaventurances, 1980
El pis de la badía, 1992
Novela
Fuita i martiri de Sant Andreu Milà, 1973
Morir quan cal, 1974
L'endema de mai, 1978
Panorama amb dona, 1984
Els deus inaccesibles, 1987
Illa Flaubert, 1990
Cuentos
La rara anatonia dels centaures, 1979
Traducciones
Poemes de l'enyorament, de Rafael Alberti, 1972
Premios
Premio Ciudad de Palma-Joan Alcover de Poesia en Catalán 1972
Premio Sant Jordi de novela por La casa encesa, 1973.
Serra d'Or, 1975
Premio Nacional de la crítica, 1979
Serra d'Or, 1984
Premio Nacional de Literatura Catalana, 1988
Creu de Sant Jordi, 1989
Premio Josep Pla, 1990
Premio Joan Crexells de narrativa, 1990
Premio Nacional de la crítica, 1991
Premio Ciutat de Barcelona, 1991
La belleza del hombre es que crea belleza.
Podría parecerme bastante.
Dejarlo dicho e irme
si no supiera bien que me urgiría
cicelar más la frase, retocarla
afinando el sonido hasta que se entienda
que la belleza es el hombre que crea belleza,
que la belleza es él
que la saca de la nada y la hace eterna
y a la medida innombrable de una imagen, la suya,
que siempre es adorable
tanto si es rey, lo sabe y lo utiliza, como si no pasa
de ser el efímero homúnculo
de acera fría y hemóptisis nocturna
que, arrastrando los pies, arrastra recuerdos
de antiguo ocio, cuando se le permitían
elementales estéticas como dejarse el bigote.
[...]
La bellesa de l'home és que crea bellesa.
Podria semblar-me prou
Deixar-ho dit i anar-me'n
si no sabés bé que m'urgiria
cisellar més la frase, retocar-la
afinant-li el ressó fins que s'entengui
que la bellesa és l'home que crea bellesa,
que la bellesa és ell
que la treu del no-res i la fa eterna
i a mesura innombrable d'una imatge, la seva,
que sempre és adorable
tant si ell és rei, ho sap i en fa ús, com si no passa
de ser l'efímer homúncul
de voravia freda i hemoptisi nocturna
que arrossegant els peus, arrossega enyorances
d'antiga baldor de vida, quan li eren permeses
elementals estètiques com deixar-se el bigoti.
[...]
Com qui, en contemplar-lo, troba perfecte un paisatge
però hi fa falta un falcó i va i l'hi posa,
en anar a cloure un llibre, sempre m'entra
aquest deler d'anomenar-te, Nai. A tu i a les coses
que me feis ser com som, que sou jo. D'alguna forma
constituïu la fe de veritat amb què voldria
que quedàs clar que qui l'ha escrit és un pobre home
que, sense altar més alt que tocar pell humana,
ha sabut resistir, vers a vers, l'arravatada
temptació d'arrenglerar-se els seus materials cap a fer-ne,
de tal disseny de vida parca, un molt més noble
i rutilant joc de miralls: com si no fos vera
que el goig just va a moments, mentre el dolor s'instal·la.
Altres pics esmentava, vora el teu, el nom amable
dels éssers sense els quals no sabríem com viure
i el llarg rengle de coses, quadres, pedres,
que, traslladats allí des dels racons de ca nostra,
enardien l'espai, habitant el poema.
Ara vull referir-me, en acabar aquest llibre,
als amors de carrer, callats, importantíssims:
amors de vint segons cap a aquell cos que passa,
amors intermitents, amors adesiara
que ens eixamplen la vida en tornar de la feina,
amor per uns cabells o la forma adorable
de travessar un portal; amor per unes cames;
amor de tres minuts i fugir amb ell cap a viure,
pel pigment d'una pell o una veu, uns ulls, un aire;
amor exaltat d'una hora, a la sala d'espera;
amor poc topadís per un front rera el qual
voldríem existir, glatir amb ell, ser com ell vulgui;
amor per unes mans que ens emboliquen coses;
per un rostre infreqüent, amors amb revinguda
si un retruc imprevist ens fa arribar el seu nom;
amor per unes dents, una forma de dir, una cintura!
Jo m'hi lliur, un a un, compt amb ells. Nai: te perllonguen.
Són el meu foc colgat: tu, la gran flama.
Entre tots feis possible que mantengui viva
la meva ferma voluntat, inestroncable,
d'acarar-me a la vida amb l'actitud lasciva,
ser gent entre la gent, i, sobretot,
anar transparentant-me el cos amb l'exercici
de combregar bellesa tots els dies de l'any:
perquè l'home, des que ho és i mentre ho sigui,
-i home som: no veig cosa que sembli preferible
a ser part de tan rara i mala espècie-
incontinent ix cap a ella i per mor d'ella
com les plantes, sense opció, creixen cap a la llum.
Heus aquí uns pocs elements amb els quals cerc salvar-me
ara mateix, vint d'octubre, amb més de mitja vida
ja tirada a fer cucs i un camí que curteja,
però sentint-me encara tot rabiós per viure
malgrat els desenganys i que la mort, a dies,
no sé des d'on ni si és un joc, comença a fer-me
unes senyes que veig i abans no veia.
Miquel Àngel Riera, Llibre de benaventurances,
dins Obra poètica completa (1953-1993), Edicions del Salobre,
Port de Pollença, 2004
Poemes a Nai
I
T'estim, però me'n fot. No em resta gaire
de suportar la humiliació del vòmit
vital que és estimar. Ja fineix l'hora
dels finestrals oberts, les dents polsoses,
les taques de pantaix per les solapes
i dels taurons pels músculs o dreceres.
Se'm fonen tots els ploms de la mà dreta
sols que et toqui amb dos dits, arrapadissos,
per integrarte en mi. Però s'hi encenen
aurores boreals que són contagis.
T'estim, però me'n fot. Som a l'espera
del llamp reblanidor que ens amalgami
i t'encasti en mi tant, que pugui dir-te:
- Ja t'estim tant, que et pots morir quan vulguis.
II
Tanta sinceritat, quina indecència!
Tot el que faig és ver, i tot quan dic
autèntic com un plor. Respir de veres
i si dic "blanc" és perquè ho veig blanquíssim.
La roba al sol, els mobles sense funda,
les portes sense pany, la casa encesa,
perquè m'ho vegeu tot. I les paraules
sempre amb un ull obert, talment genetes
enfilant verticals, com un mercuri.
Ai, tanta veritat, quina impudícia!
I tot per mor de tu. Ja no és possible
que les paraules signifiquin res
després d'haver-los tret els ulls amb l'unglat.
D'aquí a ca teva no hi ha quatre passes.
Tot és així com és: ni la daurada
enganalla de la llum d'una metàfora,
ni aquell gest que complau: bon dia tengui
Res no és creïble enllà dels evangelis
que m'escrius per la pell, il·luminada.
Tot és així com és, tot és exacte.
I tot per mor de tu, quina indecència!
T'estim, però me'n fot. No em resta gaire
de suportar la humiliació del vòmit
vital que és estimar. Ja fineix l'hora
dels finestrals oberts, les dents polsoses,
les taques de pantaix per les solapes
i dels taurons pels músculs o dreceres.
Se'm fonen tots els ploms de la mà dreta
sols que et toqui amb dos dits, arrapadissos,
per integrar-te en mi. Però s'hi encenen
aurores boreals que són contagis.
T'estim, però me'n fot. Som a l'espera
del llamp reblanidor que ens amalgami
i t'encasti en mi tant, que pugui dir-te:
—Ja t'estim tant, que et pots morir quan vulguis.
(De Poemes a Nai, 1965)
Ah, sí, les coses,
les mateixes coses, familiars
i quotidianes, de què antany et parlava,
a què discretament palpam el pany,
com a un conegut que ja ens sabem de memòria
palpam la paraula,
i amb què posam una falca a l'existència
perquè no es tambalegi la seguretat
de tenir la nostra necessària ració de patiment,
elles, que ens espipellen la taula
de pegar una mossegada a la vida,
gallinejant per davant nosaltres
sense perdre mai el cartellet
de la insignificança a preu de taxa,
i les quals acostumàvem
rebre de drets al portal, i acomiadàvem
sense recordar-nos de dir allò
d'«encomanau-nos molt a la família»,
les coses, elles, inesperadament, es desen
perquè l'home
que anava amb la fe curta de vista
per tota l'extensió de la paraula,
es senti grellar
cap a ser feliç.
He dit a ser feliç i no voldria
que això em valgués morir-hi
afusellat al peu de cada lletra.
Basta, qui sap, que a un racó de sol,
des del mirador de la cadira de boga,
es vegi que el mercuri de mirar enfora
marca, de bat a bat,
la temperatura de viure, la justa
per fer-nos créixer ja tot el diumenge
cap a una indissimulable condició d'infusori.
Llavors entenem,
amb la mateixa claredat de què va amarada
una paraula que ens arriba plena de set,
que la sabata, que duim posada
com una tia d'enfora,
mentre ens guarda calenta dins el seu puny de cuiro
l’arrel de posar peu fiter a favor de la vida,
ens estreny, acabant d'inventar
el seu adjectiu primer,
amb la proporció exacta perquè el seu
mai no es pugui prendre per un signe de complicitat
malgrat que ho sia. És un exemple.
Cadascú que apagui el foc
que li encengui
aquest atemptat
insospitable
de les coses.
Estimar, quan a mi em passa, quan
començ a tenir-ne la pell plena d'escaldadura,
és exactament com anar
pel capavall amb bicicleta de quinze anys,
els peus al manillar i les mans
fent el tramvia,
polsant la rampa alta de les falzies baixes.
Estimar, en aquest cas, comença
per ser una alegria meticulosament furiosa
de correguda densa i desbocada
que a cada petjada asseca l¡herba i tot arreu deixa
lloses calentes
amb la pròpia data de naixença escrita.
Quan les coses es posen així
tu ja em coneixes i saps
que et posaré la mà a la galta,
com qui toca la baula de viure llarg,
i et diré que t'estim,
inconteniblement inventant l'estimar,
tornant canvi a la vida des de cada síl·laba,
reculant des de tot cap a tu,
abandonant definitivament totes les barricades,
perquè, llavors, dir «t'estim»
té tota la dimensió d'una mirada última
cap al portal de ca nostra
i la ressonància fonda
de la fulleta d'afaitar que cerca la vena
per mostrar d'una vegada
tota l'emporcada amplària de la veritat.
Dir, així, «t'estim»
és inventar el dir que sí
i tallar-se la llengua amb les dents,
és anar amb l'aigua fins al coll de la set
i tenir set,
és vendre la primogenitura per un plat de goig
o baratar la vida
amb una orquídia instantània
i tenir tota la raó, sempre,
de la meva part.
La furiosa història d'estimar,
la nafra aquesta,
que estimar sempre sia estimar-te,
cada dia més
manlleva seca trajectòria curta
des d'on, estimar,
comença
i acaba
a cada instant:
mirar-te als ulls fins a perdre't de vista,
sentir-te dir «lo nostro»,
senzillament, o dir «pensava
que és meravellós això que ens passa»,
passar-te la casolana mà pel front i sentir
que em puja pel braç la remor de la vida,
té l'inconfusible sentit d'una glopada última,
i tanca un cercle
tot desxifrant i desintegrant el desig,
donant definitivament
a la meva vida en forma de cala
el significat
radical
cap al qual jo creixia
quan anar pel món
era anar descalç
per la distreta condició humana
de començar a esperar-te
(De Biografia, 1974)
Allunyau-vos de mi si veis que la tristesa
se m'ha instal·lat al cor, al budellam o al penis
i el meu paisatge està sotmès al seu domini,
obeïdor tot jo al seu codi de signes
convertits en l'arrel d'on creix la meva estètica.
Si no ho feis a l'instant, us en puc fer contagi
perquè me sent molt viu quan la tristesa em mata
i un no sé què m’empeny a aportar-li prosèlits.
Separau-vos de mi si veis que ella m'amara
però no us n'aneu lluny: acabaré ofegant-la.
buidant-li els ulls, occint-la, abraonant-la amb ràbia
provant de fer-li dir per quin perquè m'estima.
A vegades no sé si em dol o si m'agrada
(D'El pis de la badia, 1992)
No hay comentarios:
Publicar un comentario