Bartomeu Fiol i Móra nace en Palma de Mallorca el 12 de noviembre de 1933 y fallece el 8 de agosto de 2011. Poeta y licenciado en Ciencias Políticas por la Universidad de Madrid, pero ha ejercido también otros oficios, como hotelero o librero. Proyectos que no siempre tuvieron el éxito esperado, como la idea, sin duda avanzada a su tiempo, de abrir una tienda de libros que también era una galería de arte y donde se podían encontrar discos. El intento de la librería Gralla (1956) no duró mucho y el escritor se dedicó profesionalmente a la hostelería hasta el año 1990.
Pero como autor y, sobretodo, como poeta, Bartomeu Fiol marca una época de la poesía catalana en las Islas. Desde muy joven se ve influido por las voces de Blai Bonet o de Rosselló-Pòrcel, lecturas que lo acompañarían ya desde los años universitarios. Así, en los 50 publica pequeñas entregas, en forma de poemas sueltos o de opúsculos: recordemos L’últim (1955). Son ediciones hechas de manera privada que, posteriormente, no ha querido incorporar a su obra. De hecho, ésta comienza con Calaloscans (1966), un libro con resonancias de Salvador Espriu que ha sido glosado por Jaume Pomar como “símbolo de una realidad más vasta y mito de una utopía para reflexionar sobre una colectividad, sus limitaciones y las posibles alternativas de cara al futuro”.
La editorial Moll y algunas instituciones de las Islas fueron el refugio de los primeros libros de versos de Bartomeu Fiol. Los más iniciados en la poesía catalana comienzan a considerar a el autor como una rara avis, como un poeta casi secreto que rompe moldes sin conseguir el lugar que merece, sobre todo entre los lectores y la crítica. La situación cambiará en parte en 1999 con la publicación de la antología Tot jo és una exageració (Quaranta-nou textos orals perifèrics) en la editorial Proa de Barcelona. La crítica saluda, a veces con sorpresa, el interés de un autor tan escondido, y Fiol se incorpora con pleno derecho a la nómina de autores destacados de la poesía en catalán.
Este reconocimiento irá creciendo a medida que Proa edita los volúmenes que reúnen su obra: Camps de marina i suburbials: obra poètica 1 (2000), Cròniques bàrbares: obra poètica 2 (1999) y Canalla lluny de Grècia: obra poètica 3 (2001), los tres publicados hasta ahora. Se debe recordar también la vertiente cívica del escritor y su participación en diversas actividades ciudadanas, entre las cuales destacan su época como presidente de la Obra Cultural Balear (1990-1992) o la publicación en la prensa mallorquina de numerosos artículos de opinión.
[AUNQUE SEAMOS MIEDOSOS Y POCA COSA]
Para Salvador Espriu
Aunque seamos miedosos y poca cosa,
puesto que nos sabemos muy susceptibles
y extrañamente somos incapaces
de corregirnos como convendría,
no debe darnos miedo
llegar al silencio,
ningún miedo,
permanecer en silencio,
decentes como una piedra o un animal.
Salvaje y a la vez aprisionada, la palabra
es mucho más peligrosa.
Como una muchacha encantadora
nos hace doblar la esquina, perder el hilo.
No pretendemos dictar la verdad,
dar lecciones, leer la Buena Nueva,
las estadísticas recitar, bien informados,
o, como quien ha triunfado de antemano,
dictaminar la terapia, punto por punto.
Del púlpito bajamos para siempre.
Del facistol hagamos astillas.
Ya hemos desmontado los altavoces, ensordecedores.
Si acaso, usaremos el lenguaje de las manos.
Camp rodó (1973)*
[*Bartomeu Fiol, Todo es fragmento, nada es enteramente | Tot és fragment, res no és sencer (trad. R. Mosquera y A. Nadal), Palma, Lleonard Muntaner, 2007]
[ENC QUE SIGUEM PORUCS I POCA COSA]
A Salvador Espriu
Enc que siguem porucs i poca cosa
per tal com ens sabem molt susceptibles
i estranyament som incapaços
de corregir-nos com caldria,
no ens ha de fer por
arribar al silenci,
gens de por
restar en silenci,
decents com una pedra o un animal.
Salvatge i alhora empresonada, la paraula
és molt més perillosa.
Com una noia encisadora
ens fa voltar la cantonada, perdre el fil.
No hem de pretendre dictar la veritat,
doar lliçons, llegir la bonanova,
les estadístiques recitar, ben informats,
o, com qui ha triomfat per endavant,
dictaminar la terapèutica, punt per punt.
De la trona davallem per sempre més.
Del faristol facem estelles.
Ja hem desmuntat els altaveus, eixordadors.
Si per cas, emprarem el llenguatge de les mans.
No, no ens ha de fer por
entrar en el silenci.
El seu casal té més estances
que la nostra parla escabellada.
Camp Rodó (1973)
Keinen verderben zu lassen, auch nicht sich selber.
BERTOLT BRECHT
No són tan difícils els nostres bonyeguts frontals
ni és tan difícil aconhortar un gos, enc que sigui tinyós.
Drets i callats ens escridassam fútilment, deprecatoris:
fugin els paranys de tants anys
dels nostres caminals de mal averany!
(Però els paranys no fugen sols.)
Glatim per un món sense basarda,
de l’altre ja en tenim els cadufs plens!
(Però empipar-se no basta.)
(De Calaloscans, 1966)
De aquí no se va nadie.
LEON FELIPE
No ens mourem d’aquí –tu ho saps ben cert-,
a aquesta riba atansats, abocats a la ventada,
als nords de la pluja i als silencis de l’asfíxia
-tossuts, tossuts, tossuts,
arrruixats, sorruts i llords
i tot el que vulgueu-,
sense un ben establert salconduit
amb molts pessants segells, regalimosos,
on, amb claredats de sang, estigui escrita
tota la veritat, lletra per lletra.
(De Calaloscans, 1966)
No ens rentam les mans
ni aixecam paravents.
Tampoc encenem les pipes
(perquè no és hora de pau
ni prop fer-hi). Clar i llampant:
dejectam la plata emmirallada
-i és un comiat per sempre-
per tal de bastir un món
tu per tu, peça per peça.
Així, doncs, conseqüentment,
no escopim, de gairell, al mar;
no acalam, conformats, el front.
(De Calaloscans, 1966)
L'ARADA I LA TERRA
L'engany del giny on campa l'artifici
pot ser considerable –i respectable.
Però aquí, cada llaurada
vol tenir més que veure amb la terra
que no amb la forma de l’arada.
(De Catàleg de Matèries, 1998)
PARC DEL MAR
Les ones ja no rompen, alteroses,
amb rodolat parent,
allà on rompien, hivernals,
vora els antics, solemnes,
pescadors de llisses,
dreçats damunt els embornals de la ciutat,
ara amb qualitats d'estàtua dins el record
mig d'apagada sal, mig fantasmal.
La nova esplanada al peu de la murada
trasbalsa la memòria
del subjecte insignificant de l'oració
que no en traurà, consistents,
els sentiments d'aleshores.
Les llisses, forçosament, s'han desplaçat.
Però m'ha sorprès un estol de blancs
o gavines parades
on era mar i ara és terra i més de dos bassiots.
(De Camp Rodó, 1973)
MATÈRIA DE GRAFFITI
"Lúcid però dislocat",
epitafi el més adient.
"M'heu destorbat la llengua,
m'heu estroncat el doll", hi podeu afegir.
Tanmateix, entesos morbosos, faríeu malament
de centrar-vos en aquesta o en cap altra ferida:
els jos poètics són una gernació
talment com els jos no poètics.
Finalment, amb mà del tot invisible
i grafit untuós, qualcú escriu també,
a la llisa paret o al mur gratellós:
"tot jo és una exageració".
(De Catàleg de matèries, 1998)
ASSAIG DE PREGÀRIA EN EL TEMPLE, AMB
ALGUNES ASPRIVES O ASPRES CORRECCIONS
Abba, avi o rebesavi,
Vós que sou pertot arreu,
respectem els vostres noms
-així els coneguts com els desconeguts-
i, sobretot, el vostre silenci.
Acostem-nos al vostre regne de l’Obert
i tant de bo que es faci sempre la vostra voluntat
tret de quan, com eixam de mosques vironeres,
xuclam adotzenats el greix del mal, tan llestos.
Nostre pa integral de cada dia
da nobis hodie
i perdoneu els nostres deutes i putades
-les nostres sevícies, insídies i putades-
tal com nosaltres provam de perdonar
(sense gaire èxit, tot cal dir-ho)
els nostres àvols deutors, també tan llestos.
De temptacions, ja no en tenim gaires
si no són les de la ira més fera,
esvalotada i subnormal.
Però, Adonai silent, el que de veritat
ens és del tot imprescindible
és que, d’alguna forma o manera,
doneu alguna empara als nostres fills
dels quals no deixarem mai de ser responsables,
Emperò encara, si no som uns esburbats
inconscients, malreeixits insolidaris,
hem de pregar-vos també per la gernació
dels morts de tota edat i condició,
membres vius tanmateix
-perquè així ho volem,
perquè així ho hem de voler-
de la nostra, vostra, seva
ignorada comunió dels sants.
Ens manquen altres coses, certament,
però no direu que ens manqui voluntat.
(Inèdit)
No hay comentarios:
Publicar un comentario