5697.- QUIMA JAUME

Quima Jaume (Cadaqués 1934-1993). Poeta y ensayista, vivió mucho tiempo en Cadaqués (Girona) y su poesía refleja una gran pasión por el mar, aunque también por las relaciones humanas y el paisaje. Después de un primer libro que fue celebrado por algunas de las mejores voces del momento, El temps passa a Cadaqués (1986), ganó el prestigioso premio Carles Riba de poesía del año 1989 con la recopilación Pels camins remorosos de la mar.

Este hecho impulsó más una vocación de siempre que sólo se manifestó de manera tardía con publicaciones. Su prematura muerte impidió que disfrutase de la publicación de su Obra Completa (1993), donde se incluyó su libro inédito y póstumo Del temps i dels somnis. Escritoras de la talla de Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig, Pilar Rahola o Montserrat Vayreda han loado con escritos las particularidades y excelencias de una voz que la muerte no ha conseguido silenciar.

El interés por los temas de su comarca (Alt Empordà) hizo que colaborase en los medios de comunicación con artículos y pequeños ensayos. Así, por ‘Anna Maria Dalí i Cadaqués’, recibió en el año 1991 el premio Carles Rahola de periodismo.

OCELLS MIGRATORIS


Has mort tantes vegades arraulida
a l'alba densa, opaca, de l'amor!
Com ocells migratoris
anem d'ací d'allà
cercant estances càlides.
T'endinses vers l'enigma de les coses,
t'embriaga el misteri de l'obscur
i perds el gust benèvol de les hores.


I el traç que et porta a omplir
el buit de tants papers
es fon amb la impossible meravella
de trobar la mesura del desig.








AVES MIGRATORIAS


¡Has muerto tantas veces abatida
en el alba densa, opaca, del amor!
Como aves migratorias
vamos de aquí para allá
buscando estancias cálidas.
Te adentras en el enigma de las cosas,
te embriaga el misterio de lo oscuro
y pierdes el gusto bondadoso de las horas.


Y el trazo que te lleva a ocupar
el vacío en tantas hojas de papel
se funde con la imposible maravilla
de encontrar la medida del deseo.


















NO SORTIREM...


N o sortirem ja més a navegar
per l'alta mar a on els vaixells naufraguen.
L'hoste del temps dins nostre
ens ha endreçat els estris de palestra.
Hem abaixat les veles per entrar
a recer d'algun port.
No serem més la mar
on tots els vents campegen,
quan es congria el grop.
Si ancorem els neguits,
pesarà la bonança.


Ens hem venut els somnis, oh amor!,
per la calma d'un port.














NO SALDREMOS...


NNo saldremos ya más a navegar
por alta mar donde los barcos naufragan.
El huésped del tiempo en nuestro interior
nos ha dispuesto los instrumentos de palestra.
Hemos bajado velas para entrar
al abrigo de algún puerto.
Nunca más seremos la mar
donde todos los vientos campean,
cuando fragua el nubarrón.
Si anclamos la angustia
pesará la bonanza.


Nos hemos vendido los sueños, ¡oh amor!,
por la calma de un puerto.












PORTLLIGAT


M udes aigües del port petit del somni,
sempre que us penso, cau la nit damunt.
Éreu el reflex de la calma perenne.
Els cors cansats de l'alta mar tornaven,
i, en retrobar-vos, un estel lluïa.


La calma, pare, d'aquell port petit
et vetlla sempre, encara.
I aquell estel que a l'alba tu trobaves,
el fito cada jorn per retenir-te.










PORTLLIGAT


Mudas aguas del pequeño puerto del sueño,
siempre que os pienso, cae encima la noche.
Erais el reflejo de la calma perenne.
Los corazones cansados de alta mar volvían,
y, al hallaros de nuevo, lucía una estrella.


La calma, padre, de aquel pequeño puerto
siempre te está velando.
Y aquella estrella que al alba tú encontrabas
la guardo en la mirada cada mañana para retenerte.




Resumen basado en los estudios de Neus Aguado y Rosa Ardid.
Poemas seleccionados de la antología "Misterioses fruites",
Proa Edicions, Barcelona 2004.
Traducciones al castellano: Goya Gutiérrez












SORTILEGI


Bruixa m'has dit, per aquest sortilegi
que entre tu i jo s'ha donat gratuït.
Totes les flors del mal l'han beneït.
Sortós, jo dic, a qui tal mal envegi.


Contradirem les lleis més reputades,
menjàrem fruits d'allò més exquisit.
Amor, amor, no caiguis en l'oblit,
ara que bufen inclements ventades.


Vàrem ser destres a seguir el cant
de pèrfides sirenes d'un instant.
Dolces derrotes de destins humans.


No cal mirar-se amb recança les mans
si el cor vol brega sense comptar els anys
i oblidar dels camins tots els paranys.


(De Quatre sonets, 1994)












CAPVESPRE


EL CREPUSCLE ha envaït
a poc a poc la badia
i l'ha omplerta d'una
llum màgica, quasi divina.
El mar s'ha condormit
i les barques es troben com
somortes després del tràngol del migdia.
Un vol de gavines juganeres
ens evoca el cant dels amants.
Els perfils de Pení i es Bufadors
són ombres xineses
que ens recorden l'embruix
dels misteris de la nit.
Hora de capvespre vora mar.
Hora de calma i de repòs,
d'aixoplugar-nos dins nostre
i retrobar tot allò que hem perdut pel camí,
sota un sol xafogós de migdia.


(D'El temps passa a Cadaqués, 1986)














PRELUDI DE L'HIVERN


Es fràgil lo real y es inconstante,
también su ley el cambio, infatigable.
O. PAZ


VINDRÀ l'hivern, aquest amic temut.
Caldrà pensar en treure les flassades
fetes de llanes càlides d'antany.
L'estiu, el sol, l'amor són fugissers,
perduren sols al fons de la memòria,
reserva natural per no morir de fred.


Recorro el bosc i em porta al laberint.
Roures immensos em semblen fantasmes.
No trobo la sortida. El verd i el groc
m'atreuen la mirada.
Contrast de vida i mort.
Es resisteix el verd, triomfa el groc,
la natura té lleis.
El cor no en té, viatger entre fulles,
es resisteix a perdre la tendresa.


Estimo el bes, no pas el que és donat
sinó aquell pensat que mai pots perdre.
El somni m'ha atrapat!
Vull que l'hivern em retorni el misteri
de saber que en un full blanc com la neu
sempre hi podrem escriure noms perduts,
recobrar espais on l'amor ens prengué,
on ens desaprengué.


Tancar després els ulls
i el full sense saber
si és certa o no la vida que hem viscut.


(De Del temps i dels somnis, 1993)














ARA QUE ÉS TARD


ARA QUE és tard, i en el recer d'hivern
escalfa poc el sol,
en l'horitzó dibuixes, sempre damunt del mar,
la imatge deliciosa d'abundosos oratges.


Ara que és tard, és hora d'inventari.
Quin gruix, el llibre de la vida!
Del rellotge de sol l'ombra aturada,
no en sents la més petita angoixa.


Cap recança: estava previst.
Tots els reductes
de fosca són llum dels teus actes.


(De Pels camins remorosos de la mar, 1989)