Marisol González Felip
Marisol Gonzàlez i Felip (Nules, Plana Baixa, Castelló, 17 de junio de 1962)
Licenciada en Filologia Valenciana por la Universitat de València, Marisol González Felip es autora de una extensa obra literaria, centrada fundamentalmente en la poesía.
Durante muchos años ha ejercido la docencia en la ensañanza secundaria, y desde 2001 es inspectora de educación y miembro de la Acadèmia Valenciana de la Llengua.
Obra publicada
Poesía
«Les hores breus», Ajuntament de Nules 1988
«L’edat deserta», Ajuntament de Vila«real 1990
«La tendresa dels freixes (Poemes al nord de la lluna)», Ajuntament de Nules 1991
«Aprenc la separació», Ajuntament de Vila«real 1992
«Afegiràs abril» (Ratlles fetes al sud de la pluja), Ed. Derzet i Dagó, València 1993
«Crònica de llunes», Edicions Germania, Alzira, 1993
«Sirimiri (Memòria de llavis)», La Forest d’Arana, València 1994
«Chubascos dispersos», Amós Belinchón ed., València 1994
«La ternura de los fresnos/La tendresa dels freixes», Torremozas, Madrid 1994
«Mar d’heura (Quan les girafes navegaven Àfrica)», Ajuntament de Vila«real 1995
«La edad desierta», Torremozas, Madrid 1995
«Papallones de dilluns», editorial Moll,col.leció “Balenguera” de poesia, Palma de Mallorca 1996
Guió Poètic de la XXVII edició de la Serenata a la Mare de Déu del Lledó, Castelló de la Plana, 3 de maig de 1997
«Paral.lelament a la fosca», editorial Set i Mig, Alzira 1999
Guió poètic de la I Serenata a la Mare de Déu de la Soledat, Ajuntament de Nules, 2000
Guió poètic de la II Serenata a la Mare de Déu de la Soledat, Ajuntament de Nules, 2001
«Pasqual», ed. 7 i Mig, Alzira 2001
«Paraula del retorn». Tria personal 1988-2000, ed. Brosquil, València 2002
«Epigrafia del buit», Edicions 96, Carcaixent 2005
Antologies i reculls
«Poetes del nord», Universitat Jaume I/ABC, Castelló 1992
«Les hores del gaudi», Germania, Alzira 1995
«Mujeres y café», Torremozas, Madrid 1995
«Brúixoles bruixes» / «Brujas brújulas», Derzet i Dagó, València 1995
«Senglar i altres narracions». Recull de contes del premi Vent de Port 1996, Garsineu ,Edicions, Tremp, 1996
«Bengales en la fosca. Antologia de la poesia valenciana del segle XX», a cura de Josep Palomero, Bromera, Alzira 1997
«Antologia poètica Caminos de la palabra», Col.lecció «Homenajes» (V), Fundació Max Aub, Segorbe, 2002
«Vosaltres, paraules.Vint-i-cinc anys de poesia al País Valencià», a cursa de Lluïsa Julià i Teresa Pascual, Bromera, Alzira, 2003
«Eròtiques i despentinades», Arola edicions, València 2010
Infantil
«Contes d’aigua i rima amb un raget de llima», Derzet i Dagó, Col.lecció Madame de les Ratlles Blaves,València 1995
«Madame de les Ratlles Blaves», Edicions 96, Carcaixent 2004
Traduccions / Adaptacions
«Bestioles fastigoses» / «El cocodril enorme», adaptació al valencià de «Dirty beasts» i «The enormous crocodile», de Roald Dahl, col·lecció infantil d’Edicions Voramar, València 1994.
"La edad desierta". Madrid, 1995.
De repente deseo encontrarte -que me encuentres- en el vestíbulo del cine y saborear el almíbar de tus ojos en el paquete de palomitas dulces. Pensaba en ti mientras veía la película y ensayaba frases al estilo americano para estrenarlas en nuestra próxima cita. De repente deseo encontrarte entre mis sábanas y que tu aliento las empape; y beberme a sorbos tiernos tus sueños durante toda la noche. De repente oigo llover fuera, en la calle, y no sé siquiera si ya has ido a ver Rain man.
Andén
Aún había charcos al mediodía
y el tren silbó
y se perdió
cubierto de niebla.
Ya no estabas.
Quizás habías soñado
un tren largo
que nunca se detuviese,
pero todo –lo sabíamos- iba hacia
el mismo punto
y ya no había viajes eternos.
Te esperaban quizás
al otro lado del destino.
El andén enmudeció
y solitaria
volví sobre mis pasos...
Andana
Al migdia hi havia tolls encara
i el tren va xiular
i es va perdre
capat de boira.
Ja no hi eres.
Potser havies somniat
un tren llarg
que no es detingués mai,
però tot, sabíem, feia cap
al mateix punt
i ja no hi havia viatges eterns.
T'esperaven potser
a l'altra banda de destí.
L'andana esdevingué muda
i solitària
i vaig retornar sobre les meues petjades...
Diàleg entre dos poetes.
A Joan Baptista Campos
Hi ha illes com un miratge blau,
certes fogueres a Manikarnika,
el viatge llarg de la llum i l’ombra
dels cossos anònims de la misèria.
Hi ha el pelegrí poeta que albira
fars de silenci blanc i vaixells tendres
en la latitud nua de l’oratge
navegant les Ítaques d’un vailet.
Hi ha la mirada de Pawan sol
en l’hora púrpura de multituds
i un grapat de besos en la bossa
del caminant que escriu sobre la sang
en l’asfalt de totes les illes d’aigua.
juny, 2001
València m’escau íntima com un poema
i com les baranes del riu que estima els baladres.
València és un bram de versos que no tenen horta
i una nafra calenta de records llargs.
Mai no hi ha hagut a València un sedàs
d’oronetes com el que embolcallava l’espera.
Absurdament el cel sempre ha regat les palmeres
mentre a trenc de dècada jo encenia un amor
que pentinava llunes en el centre de Russafa,
un amor que enderrocava finques a la plaça
del doctor Landete, un amor com una grua
municipal que s’enduia el mes de maig al coll,
un amor com una papallona de dilluns
perduda en els xàfecs del pit i en les voreres.
Pense que ha arribat l’hora del meu cant a València
per dir exilis i galtes de bresquilla blava.
Amb quina intensitat recorde ara el tacte
dels seus dits i l’arc de gespa de les seues celles,
el miracle d’aquelles dents universals i dolces,
les monyiques de coloms amb què m’enlairava gestos.
Suite de València, pàg.32, Babilònia edicions.
Novembre
Me'n recorde
que hi va haver
una manyaga de melangia,
una besada defugida,
un reflex
no massa nítid,
una llàgrima
-o més-
davallant
per les teues galtes.
I la nit era més bé fosca
i a l'enfront nostre
hi era el mar.
A penes es veia cap onada,
sols s'escoltava
la remor,
una remor profunda
que es confonia potser
amb els teus gemecs,
amor,
i amb el teu alé
que no era tal
en aquells moments.
Una boirina de carícies
esdevingué núvol màgic
i plovisquejà sobre nosaltres
pols i dies.
Un llampec nu del tot
et va endevinar el cos
i la nit en fou el testimoni.
Els estels
no s'hi varen apercebre
i nosaltres tampoc d'ells
-crec que no n'hi havia cap,
estava nuvolat, si.
Ens vam oblidar del fred,
tan sols es succeïen calfreds
de goig
l'un darrere de l'altre
I començaren a caure
les primeres gotetes
sobre el cristall
del cotxe,
te'n recordes?
Després recorde
una timidesa
volent-se capficar
baix de no sé on,
una tremolor dolça
a les palpentes
i el gest de la teua pell
i els teus dits
forjant-me móns
mentre lleugerament
els esvaraves
pel meu cos
i sàviament
els detenies
i la teua força
nodrint-hi la meua.
l una petita llum després
que feia les ombres
més boniques que he vist,
ombres enflairades
de seny i vida,
crepuscle més enllà
de la mitjanit.
I vaig anar esbrinant
un per un els detalls
i romanent dintre d'ells,
aterrant en la mesura que podia
dins de mi
-en una edat o en una altra-.
I van jugar al fons de la nit
-jo sense saber-ne les regles
i fou un joc encisador
con el fer l'ullet del ciri aquell
que donava fe de nosaltres.
Esdevinguerem
joguines sense infant.
I tot el que haguéssem pogut escriure abans
es va confirmar aquella estona:
la disbaratada rialla,
la timidesa del principi,
el tic-tac del rellotge.
Llavors no hagués volgut mai més
pujar a cap tren
i restar per sempre
a l'andana de la teua vida.
Me'n recorde que a la fi
el ciri feia l'ullet més de pressa,
potser no disposàvem de tot el temps...
En acabant hi havia
tolls al terra,
molts tolls
on ens reflectíem
i aleshores jo et vaig dir
que eren infinits.
No hay comentarios:
Publicar un comentario