MIREIA CALAFELL [18.881]

Mireia Calafell 

(Barcelona, 1980).

Ha publicado: 

-Poètiques del cos. Cabrera de Mar: Editorial Galerada, 2006. (Premi Amadeu Oller 2006, Premi Anna Dodas 2008)

-Costures. Barcelona: Viena Edicions, 2010. (Premi Josep M. López Picó de Poesia, 2009)

-Tantes mudes. Catarroja: Perifèric Edicions, 2014 (Premi Benvingut Oliver, 2013; Premi Lletra d'Or, 2015)[8]

Algunos de sus poemas forman parte de antologías publicadas en Argentina, Brasil, Holanda, Regne Unit, Emirats Àrabs i Espanya.

Mireia Calafell (Barcelona, 1980) treballa a l’associació cultural ArtsMoved. Ha publicat Poètiques del cos (Galerada, 2006), Costures (Viena Edicions, 2010), i Tantes mudes (Perifèric edicions, 2014) obres per les quals ha rebut els premis de poesia Amadeu Oller (2006), el VIII Memorial Anna Dodas (2008), el Josep M. López Picó de Poesia (2009) i el Premi de poesia Benvingut Oliver (2014).

Al 2015, el poemari Tantes mudes ha estat reconegut amb el Premi Lletra d’Or.

La seva poesia ha estat traduïda a l’anglès, holandès, castellà, àrab i portuguès.

Ha estat inclosa a les antologies Rebellie (Zirimiri Press, 2012, Holanda), Forked Tongues (Exeter, 2012, Irlanda), Doce poetas catalanes contemporáneos (Editorial Espacio Hudson, 2011, Argentina), A luz nadadora. 9 poetas recentes de espressão catalã (Zunái Revista de Poesia & Debates, 2011, Brasil), Cançons de bressol (Edicions 62, 2011, Barcelona), El poder del cuerpo. Antología de poesia femenina contemporánea (Editorial Castalia, 2009, Madrid) i Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans (Edicions Documenta Balear, 2008).

Ha participat amb poesia inèdita a Màscares i reclams. Vint dones poetes interpreten Montserrat Abelló (Curbet edicions, 2011, Barcelona) i Ningú no ens representa. Poetes emprenyats (Editorial Setzevents, 2011, Barcelona).

Al 2008, va ser convidada a formar part del projecte En tránsito promogut per l’Ambaixada d’Espanya a Abu Dhabi gràcies al qual va publicar un breu recull de poemes amb el títol Àlbum, traduït al castellà, anglès i àrab. Al 2012, ha estat escollida per la Societat Finlàndia-Espanya de Lappeenranta (Finlàndia) per a fer recitals a diferents ciutats fineses al llarg d’una setmana; anteriorment, els poetes convidats a aquesta activitat foren Roc Casagran (2007), Anna Aguilar-Amat (2008), Gemma Gorga (2009), Teresa Colom (2010) i David Castillo (2011).

Ha recitat a diferents ciutats catalanes i espanyoles, així com a la Xina, Holanda, Argentina, Itàlia, França i Finlàndia. Actualment treballa en el recital audiovisual “Textures” (www.artsmoved.cat/textures), amb música de Miguel Marín i visuals de Sebastià Puiggrós i Elka Mocker.

En l’àmbit de la recerca, ha publicat diversos articles a revistes especialitzades i publicacions científiques. És codirectora, amb Meri Torras, de la col·lecció d’assajos breus “Los textos del cuerpo” i coeditora, amb Aina Pérez Fontdevila, del llibre El cuerpo en mente. Versiones del ser desde el pensamiento contemporáneo (UAB i EdiUOC, 2011). Amb Begonya Sáez i Isabel Segura, ha publicat el libre Off the record. Representacions frontereres de la memòria històrica de les dones (EdiUOC, 2011).

de Tantes mudes (Perifèric Edicions)

Ballenas francas

Qué delicia el juego de las ballenas

cuando no había especies ni hemisferios.

Cuánta complicidad bajo el mar

antes del estallido, de la estampida,

de aquel huir sin saber por qué

hacia otros océanos y separarse,

de aquel partirse el hielo inexplicable.

Y ya nunca más los días sin tiempo

donde lo único necesario era saltar,

y ya nunca más fueron regalos las olas

sino un recordatorio de distancias,

el dolor constante de quien ha perdido al otro.

Se querían, yo sé que se querían.

Es fácil reconocer en tus ojos

el movimiento tectónico del adiós,

la angustia en la mirada de las bestias,

qué altos eran los saltos que tú y yo dábamos.

Tantes mudes (2014)

Traducción: Flavia Company

BALENES FRANQUES

Quina delícia el joc de les balenes

quan no hi havia espècies ni hemisferis.

Quanta complicitat sota la mar

abans de l’espetec, de l’estampida,

d’aquell fugir sense saber per què

cap a altres oceans i separar-se,

d’aquell partir-se el gel inexplicable. 

I ja mai més els dies sense temps

on tot el que calia era saltar, 

i ja mai més foren regals les ones 

sinó un recordatori de distàncies,

el dolor constant de qui ha perdut l’altre.  

S’estimaven, jo sé que s’estimaven. 

És fàcil reconèixer en els teus ulls

el moviment tectònic de l’adéu,

l’angoixa a la mirada de les bèsties,

com d’alts eren els salts que tu i jo fèiem.

Tantes mudes (2014)

Vaig menjar amb la honestedat de qui no enganya allò que menja:

vaig menjar aquell menjar i no el seu nom.

Clarice Lispector

POÈTICA

Menjar com qui no menja el nom:

no la maduixa quasi impúdica

damunt del blanc de la ceràmica,

sinó l’ombra muda de l’hivern

que en el silenci acull l’esclat

per no ser allà esperant-ne el fruit.

Menjar el que no diu cap paraula

i així, amb la boca plena, escriure.

Tantes mudes (2014)

NAUFRAGI

Pel canal obert que deixen les esquenes

baixa com l’aigua el temps de les promeses.

Dormiu i no veieu desfilar els verbs

–còdols que desemboquen a altres mars–:

veureu, fareu, tindreu, viureu, sereu.

No us ho pensàveu, no ho esperàveu,

però el cabal del desencís ha anat pujant

i al llit, sou el que éreu: una parella

que ja no es mulla i va al revés, en desacord,

desfent l’amor, apassionadament.

Tantes mudes (2014)

LITERATURA

No t’ha besat i ha marxat amb pressa,

i ha arribat a casa, i ha encès l’ordinador,

i ha escrit no t’he besat, no t’he besat la boca

i ara què en faig jo d’aquest voler-te als llavis.

En fa literatura. Només literatura.

Tantes mudes (2014)

La pell, els teus dits, un contorn.

Perdre's en el cim del teu cos,

desdibuixar-se en el descens de l'esquena,

fer-se escultura de Rodin:

un llac, un respirar al compàs,

un sol, un 'devorar-se' amb tanta llum.

Les cames, el sexe, una carícia.

Menjar-se els llavis

quan la boca és un pou,

i empassar-se l'alè,

i ser més nosaltres

mentre es deformen les formes

i els límits són aigua.

La mà com una heura, l'orella, el calfred.

Buidar-se amb les presses

d'un ritme ancestral, desconegut,

i navegar entre el foc d'un infern excitant,

escalar el purgatori del teu coll

i llavors, només llavors, al paradís,

besar-nos la mirada.

Poètiques del cos (Galerada, 2006)

LASCIATE OGNI SPERANZA

Surts de la dutxa amb el cabell mullat

i unes ulleres que revelen més del que voldries.

Baixes d’un cinquè i com que encara fas temps

et mires d’aprop al mirall de l’ascensor.

Et pintes els llavis i, en acabat, fas aquell so

que feia la mare: un petó cap endins

que t’ha agradat rebre, i seductora somrius

mentre t’assalten arrugues que no vols veure:

et tapes la boca amb urgència.

Llavors entre els dits, deixes anar l’alè

i la boira al vidre suavitza expressions

i et tens al davant com en una foto antiga

que amb l’índex redibuixes per tenir els ulls més grans.

Però el viatge s’acaba i abans d’obrir la porta,

poses ordre a les solapes com agafant impuls,

un gest cinematogràfic que accentues

omplint els pulmons, i et dius:

això és el dejà vu de cada matí, i penses:

si visqués al desè tindria el doble de temps

per reinventar-me i preparar el veritable

descens, el que comença aquí, just ara.

de Costures (Viena edicions, 2010)

PISTES

Sempre s’estima igual però diferent, em deies.

I ara entre el cafè i jo provem d’endevinar

si ens condemnava allò que era igual

o bé la diferència és la culpable.

L’amargor com una pista em porta a tu,

que ets a la cuina i amb la cullera dissols

el sucre que ja no em despertarà.

Del teu gest no es desprèn una resposta,

tan sols l’indici d’una pèrdua. Fixa’t:

Jo no tinc ales perquè els omòplats

tornen a ser omòplats si tu no els mires.

I tu que no tens esma per volar.

De tan a prop del terra, ja no caurem.

I estimar és caure.

de Costures (Viena edicions, 2010)

.