Jordi Pàmias (Guissona, Lleida 1938) es poeta y ensayista. Su primer libro de poemas La meva casa, vio la luz en 1969 a raíz de ganar el premio Joan Salvat Papasseit. Tras este vendrían otros poemarios, también merecedores de premios. Entre ellos, destacan Flauta de sol (premio Carles Riba, 1978), Àmfora negra (premio Vicent Andrés Estellés, 1985) o Narcís i l'altre (premio Miquel de Palol, 2001). La calidad y la constancia de su ecritura lo han convertido en una de las voces más representativas de su generación, y en un referente para los nuevos autores. Así, en el 2002 ganó el premio Josep Ma. Llompart al mejor libro del año, por el poemario Narcís i l'altre.
También ha cultivado, fruto de una búsqueda continua y de una curiosidad literaria, otros géneros, como el teatro (Camí de mort, 1979) y el ensayo (Quadern de tres estius, 1986). Durante trenta años ejerció de profesor de Lengua y Literatura en el Instituto Màrius Torres de Lérida.
Es socio de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
Obra
Poesia
La meva casa. Barcelona: Proa, 1972.
Fantasia per a ús de la gent sàvia. Barcelona: Proa, 1974.
Flauta del sol. Barcelona: Proa, 1979.
Cançons de la nit benigna. Manacor: Ajuntament de Manacor, Col. Tià de Sa Real, 1980.
El foc a la teulada. Barcelona: Llibres del Mall, 1982.
Lluna d'estiu. Barcelona: Proa, 1985.
Àmfora negra. València: Tres i Quatre, 1985.
La nit en el record. Barcelona: Llibres el Mall, 1986.
El camí de Ponent. Barcelona: Edicions 62, 1990.
L'alegria velada. Barcleona: Columna, 1992.
Entre el record i el somni. Barcelona: Columna, 1992.
La plana verda. Lleida: Pagès, 1994.
Fuga del mil·leni. Barcelona: Proa, 2000.
Narcís i l'altre. Barcelona: Empúries, 2001.
Terra Cansada. Catarroja: Perifèric, 2004.
Lluna d'estiu (obra poètica III) Lleida: Pagès, 2004.
La nit en el record: Obra completa, 2. Lleida: Pagès, 2006.
La veu de l'àngel. Barcelona: Proa, 2009.
El do de la paraula: Obra completa, 4. Lleida: Pagès, 2010.
Teatre
Camí de mort. Barcelona: Edicions 62, 1979; Pollença: El Gall editor, 2005.
Crítica literària o assaig
Quadern de tres estius. Barcelona: Laia, 1986.
Joan Barceló. Obra i retrat. Menàrguens: Ajuntament de Menàrguens, 1990.
Des de la foscor: Un dietari dels anys 60. Catarroja: Perifèric, 2007.
Antologia
EVASIÓ
Una força centrífuga domina
l'home del nostre temps:
un nòmada constant, un vagabund empès
cap a la perifèria d'un món
de límits insegurs, esborradissos.
Grans magatzems, estadis, autopistes
són els vectors, les línies de fuga.
Una incansable evasió. Un camí
sense retorn... I l'home ja no es troba
amb ell mateix. Una buidor infinita
l'envolta, com a únic recer, mentre les mans
defalleixen, vençudes, sota el pes
dels objectes efímers.
(De Fuga del mil·leni, 2000)
NEGUIT
Avui, quan la nuvolada negreja,
sóc un Narcís desficiós, que enyora
l'estany del cel; però les ombres m'amenacen
amb l'estilet d'una por vella. Els altres giravolten,
en un remolí de desigs, al caire de la mort,
i ignoro si la solitud ve de fora
o si és el mirall del nostre ésser suficient;
tenim, a les mans, la joguina de la raó,
i aviat la fem bocins. Com xiquets nus plorem,
i demanem l'engruna d'un amor
que ens salvi. En la contradicció vivim, i en la
penombra
d'un atzucac -al peu dels murs on retopa el silenci.
(De Narcís i l'altre, 2001)
ATZAR
El món és, per a tu, fosca matriu,
domini de l'atzar, rodó silenci.
I s'entela, al mirall, la teva imatge:
geometria d'ombra,
pla tangent a l'esfera,
papallona que vola cap als somnis,
adolorit germà, de vida efímera.
(De Narcís i l'altre, 2001)
L'espera
Dissabte Sant, Guaret ple de roselles.
La fresca mà del vent fa onejar l'ombra, clara
i verda, dels sembrats. Nuvolada amb clivelles
de sol. Canta un cucut. Hi ha un dring, llunyà, d'esquelles...
Han immolat l'Anyell, al turó! On és, ara,
l'Amor que mou el sol i les estrelles?
Al comellar, un sepulcre és segellat, encara.
Veus de l'any
Temps madur
Pampolada d'una vinya
que esbarria el vent del nord.
S'han aturat, els meus passos,
al llarg vessant del record.
A contrallum, sembla negra,
l'alzina, amb branques de mort.
Març
Un aleteig de papallona
fregava el verd suau d'una feixa adormida.
I, d'un clap de garriga, que flameja
amb grogues mates d'argelaga,
arriba el cant ingenu d'un cucut.
Blau indecís, creixença de la llum...
Fresc llindar de la casa del bon temps.
Destí
Solitud de fondalada.
Vora un marge, cep retort.
Ventada d'agulles fredes:
gebre al cimal de la mort.
La llum de tarda s'atura
a la carena dels oms.
Quan tremola l'estelada,
la nit baixa al fons d'un pou.
Solitud sense repòs.
Camí de l'alzina negra...
Alba incerta, fràgil do.
..........................
Paradoxa
La solitud: por compartida.
Boira de nit, fal·laç volum
que s'arrossega per l'eixida.
L'amor: efímera besllum,
pel caminal fosc de la vida.
Caliu incert, engany del fum,
planura eixuta i adormida...
Som a l'hivern, i creix la llum;
la nit s'escurça, enfredorida.
Cavalls de sol, d'airosa brida!
Xops nus del riu: àrid volum,
llança dels anys, eixarreïda.
Retrobarem l'antic perfum
voluptuós, la rosa humida?
Secreta llum.
Torxa d'amor, que no es consum,
fa resplendir tota una vida.
Clot del Llop
Pendent suau del Clot del Llop.
Fosca verdor del blat, espès i alt,
ordi subtil, que el vent de mar pentina,
una filera grisa d'olivers...
Ran de l'espona d'un bancal, florien,
amb hàbit de quaresma, tot de malves
i ravenisses blanques:
una alenada incerta d'alegria.
Als marges, paret seca de l'oblit.
En una feixa, que retalla l'ombra,
hi ha una verdor esquitxada de roselles.
Sota un cel blau de primavera,
l'udol glaçat, en el record:
vaga temença d'una nit d'hivern,
esquerpa solitud del Clot del Llop.
una mirada muy interesante a la vida y obra De Pamiés. Gracias
ResponderEliminar