Clara Comas Barenys
(Barcelona, 1984).
Licenciada en Periodismo y Lingüística, está cursando un Máster en Formación e Investigación Literaria.
Comenzó escribiendo en revistas (Nova Ciutat Vella, Revista NAT) y locutando en radios (Sants-Montjuïc, FlaixBack), pero poco a poco la poesía acabó pesando tanto que escogió, felizmente, dedicar su día a día a vivir rodeada de poetas.
Y eso es lo que ha hecho los últimos años: trabajar en el Aula de Poesia de Barcelona en la organización de actividades poéticas, y en la empresa Faerfeitcreant y coordinando actividades literarias y otras disciplinas artísticas. Por lo que se refiere a publicar, aparece en la antología Quàntiques. 10 poetes en diferencial femení [Cuánticas. 10 poetas en diferencial femenino] (Quark Edicions, 2008) y en la revista electrónica Auna. Ha participado en diversos recitales y fue finalista del II Premi de Poesia Maria-Mercè Marçal, convocado por el Centre de Dinamització Lingüística de la Universitat de Barcelona.
Es vocal de la junta del Aula de Poesia de Barcelona.
Llicenciada en Periodisme i Lingüística, està cursant un Màster en Formació i Investigació Literària.
Va començar escrivint en revistes (Nova Ciutat Vella, Revista NAT) i locutant en ràdios (Sants-Montjuïc, FlaixBack), però poc a poc la poesia va acabar pesant tant que va escollir, feliçment, dedicar el seu dia a dia a viure envoltada de poetes.
I això és el que ha fet els darrers anys: treballar a l‘Aula de Poesia de Barcelona en l’organització d’activitats poètiques, i a l’empresa Faerfeitcreant i coordinat activitats literàries i d’altres disciplines artístiques. Pel que fa a publicar, ha estat recollida a l’antologia Quàntiques. 10 poetes en diferencial femení (Quarck Edicions, 2008) i a la revista electrònica Auna. Ha participat en diversos recitals i va ser finalista del II Premi de Poesia Maria-Mercè Marçal, convocat pel Centre
de Dinamització Lingüística de la Universitat de Barcelona.
És vocal de la junta de l‘Aula de Poesia de Barcelona.
Hacerse la cama
He intentado poner el mar en el balcón,
de meter también la infancia.
Pero ni dejando los pies fuera,
meciéndose en el aire,
ni saliendo yo,
cabemos los tres.
Bajo pues a allanar el mar,
antes de llevármelo.
Es como hacerse la cama,
con un poco de maña no te mojas.
Ahora no despunta ola alguna:
reposa en el balcón la infancia.
Pasan los años
y el mar vuelve a encresparse.
Me he empachado de recuerdos.
Las macetas se estrellan contra el suelo.
(Trad. Mateo Rello)
FER-SE EL LLIT
He provat de posar el mar dins del balcó
i d’encabirhi també la infància.
Però ni deixant els meus peus fora,
gronxantse en l’aire,
ni sortinthi jo,
no hi cabem tots tres.
Baixo doncs a aplanar el mar,
abans d’endurme’l.
És com ferse el llit,
i si tens traça no et mulles.
Ara ja no hi despunta capona:
la infància reposa dalt el balcó.
Passen els anys
i la mar comença de nou a encresparse.
M’he empatxat de records.
Els testos s’estavellen contra el terra
Siempre la inquietud de haber dado la vuelta
Siempre la inquietud de haber dado la vuelta,
de haber atrancado la voz con un sólo vidrio.
Suerte que el humo no se ve,
pero sí el fuego y el aliento que queman.
Una cortina demasiado alta puede dejar entrever un beso fugaz?
y los ruidos de platos de cocina que oyes
son proporcionales a los gemidos que ellos oyen.
Eres consciente,
pero en pleno acto te dices que no.
No hemos domado la mala leche,
pero hemos aprendido a hacer el amor en silencio.
El verano, no obstante, siempre juega en contra nuestra.
(Trad. Salvador Redón y Mateo Rello)
SEMPRE EL NEGUIT D’HAVER DONAT EL TOMB
Sempre el neguit d’haver donat el tomb,
d’haver barrat la veu amb un sol vidre.
Sort que el fum no se sent,
però sí l’alè i el foc que cremen.
Una cortina massa alta pot deixar entreveure un petó fugisser
i els sorolls de plats de cuina que tu sents
són proporcionals als gemecs que ells senten.
I n’ets conscient,
però en ple acte et dius que no.
A la mala llet no l’hem domada,
però hem après a fer l’amor en silenci.
L’estiu, però, sempre juga en contra nostre
La cama de invitados
Hay camas, aparentemente alineadas,
que de noche se solapan.
No hay sábana que esconda
dos cuerpos desnudos.
(Trad. Mateo Rello)]
(De Celobert (2006-2007)
EL LLIT DE CONVIDATS
Hi ha llits, aparentment arrenglerats,
que de nit se solapen.
Cap llençol no amaga dos cossos nus.
(No hay nada que no hayas hecho)
No hay nada que no hayas hecho,
hasta en quererme así
tú eres la primera.
En pedirme que te lea poemas
que no entiendes,
en querer oír mi voz
y en respirar tan fuerte,
con la misma intensidad
con que lo vives todo,
como a un paso del orgasmo.
Me gusta tu gente,
los bares de tu barrio,
tan distintos a los míos
donde nadie grita
y la gente pide permiso
para pasar,
para fumar,
para sentarse…
Para todo.
Vienes de una tierra dura y libre,
igual es eso lo que puede llevarte
a ser mala.
Tus palabras
son puñales
que no vienen de ti,
sino de mi otra vida.
(Trad. de la autora)]
[NO HI HA RES QUE NO HAGIS FET]
No hi ha res que no hagis fet,
fins a estimar-me així
tu ets la primera.
En demanar-me que et llegeixi poemes
que no entens,
en voler escoltar la meva veu
i en respirar tan fort,
amb la mateixa intensitat
que ho vius tot,
com a un pas de l’orgasme.
M’agrada la teva gent,
els bars del teu barri,
tan diferents dels meus
on ningú crida
i la gent demana permís
per passar,
per fumar,
per seure …
Per a tot.
Véns d’una terra dura i lliure,
potser és això el que et pot portar
a ser dolenta.
Les teves paraules
són punyals
que no venen de tu,
sinó de la meva altra vida.
Ensinistrament lent
És un ensinistrament lent,
fet de missatges subtils,
com els sermons de la mare
o les cleques del pare.
Però el missatge és contundent:
“Estima’m a mi,
no estimis a cap altra”.
I com qui espera la valentia
per insultar al germà,
ara cerco la foscor,
però no en tinc prou amb la nit,
em calen més excuses.
Si te’n dono a tu, d’amor,
no en puc donar a cap altra?
He canviat de mestres,
dicto unes noves regles:
“Estima’t a tu,
no estimis a cap altra”.
Trobaré la pau
Trobaré la pau
quan esculli una
de totes les vides
que estic vivint.
Tranquil·la, amor,
tu hi ets en totes.
La que no hi sóc tota sóc jo!
Descric l'ascens
Descric l’ascens
cap aquella inseguretat
humida,
com qui puja a les golfes
una nit d’hivern
i sent damunt la pell
el crit d’un veí.
De res no em serviran
les paraules d’ànim,
quan arribi
al llindar de la porta
m’hauré d’encarar
el que sóc.
Ningú pot viure
ni parlar per mi.
Bruna
Clara, on ets?
Un altre cop t’he perdut.
La poesia
sempre fa aflorar la pell més bruna.
Algú va provar d’escriure
sobre la meva pell
però negre sobre negre
no es veu.
.
No hay comentarios:
Publicar un comentario