Anna Gual nació en Vilafranca del Penedès (Barcelona), en 1986 y no ha dejado de sentirse ligada a esta tierra, sobre todo a través de sus viñedos. Inició y abandona insatisfecha, la carrera de Ingeniería Industrial. Convirtió su afición por el cine en el objetivo definitivo de sus estudios y comenzó los estudios de Comunicación Audiovisual.
La vocació literària d’Anna Gual la podem seguir des del 2004 a través del seu blog No caic, em tiro (nocaicemtiro.blogspot.com), un blog literari sense comentaris ni links ni comptador on s’ha anat perfilant el seu llenguatge poètic amb una voluntat de mantenir-se al marge de qualsevol cercle literari. La seva veu, potser per aquesta gènesi blogaire i per influències estètiques que als cànons literaris i pel seu alè postmodern, es podria agermanar a la d’una Silvie Rothkovic (hi ha versos que les fan molt properes) o un Albert Forns, sorgits, també, del nou concepte creatiu generat a la xarxa virtual, o a la d’un Jordi Nopca, la qual cosa ens pot fer pensar, a hores d’ara, en una possibilitat de generació nova, no per l’edat sinó per una estètica que els allunyaria molt dels seus coetanis antologats a Pedra foguera.
Malgrat defensar una certa independència en matèria d’influències, Anna Gual reconeix una proximitat amb autors com Pessoa, Beckett, Celan, Huidobro, Pizarnik, Biedma, Rilke, Plath, o Valéry, però més que per poetes es reconeix influenciada pel món del cinema i per la visualitat de Bergman, Tarkovski i una bona part del cinema asiàtic. Implosions és el seu primer llibre. En ell ens trobem una poesia de versos impactants i que no baixen en cap moment la tensió, perquè és en la tensió contínua i en la novetat de les seves imatges, molt lligades al món visual del cinema malgrat reproduir, sobretot, estats de descomposició interns difícilment reproduïbles en imatges i que combinen la capacitat, extraordinària, de proporcionar una incomoditat confortable al lector des de l’aparent incomoditat interna de la veu narrativa. Poesia contemporània de veritat, però del segle XXI, i no pas del segle XX en què encara sembla que es recolzin els cànons de la nostra poesia.
TEORÍA DEL CAOS
En la superficie
de mi piel de humana
hay restos
de saliva, besos, caricias, mordiscos,
esperma,
chupetones,
cortes, heridas, golpes, llagas,
sudor, cicatrices,
rasguños, sangre, costras, morados, lesiones,
arañazos,
bofetadas
varices, ampollas y quemadas.
No me hacen falta ni perforaciones ni tatuajes,
mi cuerpo
es un mapa.
HAY QUE HACER UN AGUJERO
Cojo una pala y un rastrillo
y empiezo a cavar hacia abajo,
rompiendo primero las baldosas,
desmenuzando después el cemento
y la tierra que lo sostiene y todas
las piedras que encuentro las guardo
en los bolsillos por si
de repente vivo un desprendimiento
y hace falta hacer un muro y esperar
que la cosa se calme.
No quiero pensar
a dónde llegaré ni cuánto tardaré
ni si al final encontraré
a alguien cavando en sentido contrario.
Quién sabe si chocaré,
sin tener tiempo para prevenir la colisión,
contra la cabeza de alguien
llena de barro y escombros.
La verdad, pánico de chocar
contra mí,
de ser yo la pregunta y la respuesta.
INTUICIÓN
Piso el asfalto.
En una calle estrecha
del pueblo, tres perros
sin dueño
ladran y miran hacia arriba.
Mueven la cola,
no paran quietos.
Siento lástima
de la inocencia
que los hace vivos
y les mantiene la cabeza girada
en dirección al cielo.
No se lo diré
pero lo sé del cierto:
no hay nada
que venga de arriba.
No me caigo, me tiro.
Tuerzo el cuello, giro los codos,
volteo la cintura, muevo las rodillas,
giro los tobillos,
me envuelvo el cuerpo.
Tan sólo es una prueba
para saber
si aún puedo, si vivo,
si aún soy.
A 30º de la realidad,
elevo el cuerpo y corto el hilo.
A 2967 m. de altitud
orientación noroeste,
ya no te añoro.
El mal de altura lo cura todo.
Del libro Implosions, LaBreu Edicions, 2008
No hay comentarios:
Publicar un comentario