Joan Navarro
Nace en Oliva, (España), en 1951. Estudia Filosofía en la Universidad de Valencia y es profesor de esta especialidad. Desde muy joven se interesa por la literatura y, sobretodo, por la práctica de la poesía. Tanto es así que en 1973, con 22 años de edad, gana el premio de poesía Vicent Andrés Estellés de los Premis Octubre. Aquel libro, Grills esmolen ganivets a trenc de por, publicado por la editorial Tres i Quatre en 1974, es recibido por la crítica y los lectores como una ruptura beneficiosa para el avance de la poesía catalana en el País Valencià. Este mismo año será uno de los autores seleccionados dentro de la antología Carn fresca, de Amadeu Fabregat, que destaca el deseo de Navarro por “liberarse de los sistemas opresores” en sus primeros poemas.
Poco después, en 1975, Llibres del Mall edita L’ou de la gallina fosca, el mismo año que participa en el Festival Gespa-Price en el campus de Bellaterra. En 1979 publica en València la plaqueta Vaixell de folls, Edicions Septimomiau. Estos volúmenes iniciales llaman la atención de Vicenç Altaió y J. M. Sala-Valldaura, que destacan su poesía en el estudio-antología Les darreres tendències de la poesia catalana (1968-1979), así como de Joaquim Marco y Jaume Pont, que lo incluirán en la antología La nova poesia catalana (1980), punta de lanza de la llamada Generació dels 70. Estos últimos autores apuntan que “como Rimbaud –poeta de quien, sin duda, es solidario-, la poesía del poeta valenciano nace de un desarraigo infinito ante el mundo que nos rodea. De aquí proviene el intento imposible por abarcar lo desconocido. La poesía es lo imposible, y el poeta su oficiante iniciático: el enfermo, el criminal, el maudit, pero al mismo tiempo el sabio máximo.”
En 1981 gana la Viola d'Or i Argent de los Jocs Florals de Barcelona con Coltell al cap y Llibres del Mall publica Bardissa de Foc, del que Navarro ya había avanzado algunos poemas, “Mussol a les ruïnes”, en la revista Cairell. Tres i Quatre edita La paüra dels crancs el año 1986. Después de este libro, el autor pasa muchos años sin publicar, hasta que en 1992 ve la luz en Edicions de la Guerra de Valencia su Tria personal (1973-1987), detrás de la cual hay otro paréntesis hasta el 2004, cuando sale su último libro de poesía, Magrana, celebrado por críticos y lectores y, como tal, merecedor del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians del 2005.
Estos años sin publicaciones poéticas no significan que Navarro se aleje de la literatura. En 1991 publica en la editorial Tres i Quatre de Valencia el texto narrativo Drumcondra, un libro que participa del diario personal y del libro de viajes, sin abandonar una óptica poética muy personal. También se dedica a traducir libros de autores italianos, como Amado mio de Pier Paolo Pasolini, que edita Llibres del Mall, u Ossos de sípia, de Eugenio Montale (Gregal, 1988), con Octavi Monsonís. Los dos autores obtienen el premio Cavall Verd de traducción poética de 1989. Por otra parte, algunos de sus poemas han sido traducidos al español, italiano, alemán, euskera, esloveno, japonés, hebreo y portugués. Joan Navarro ha demostrado también un gran interés por la fotografía y por las artes plásticas, principalmente la pintura.
Es socio de la Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
Joan Navarro, va nàixer a Oliva (la Safor) el 1951. Cursà estudis de Filosofia i Lletres i, actualment és professor d’ensenyament secundari. La seua trajectòria literària s'ha centrat en el terreny de la poesia amb obres com ara Grills esmolen ganivets a trenc de por (1974), premi de poesia Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre, L'ou de la gallina fosca(1975), Vaixell de folls (1979), Bardissa de foc (1981), Arqueologia del saber (1981) i La paüra dels crancs (1986). Tria personal: 1973-1987 (1992) és una selecció d’aquesta producció. També ha assajat el gènere narratiu amb la novel·la Drumcondra (1991). La seua dedicació ha merescut diverses distincions: així, el 1981 guanya la Viola d'Or i Argent dels Jocs Florals de Barcelona amb Coltell al cap i el 1989 el premi Cavall Verd amb la traduccióOssos de sípia, d'Eugenio Montale. Ha traduït també P.P. Pasolini, P. Bichsel i F.T. Marinetti. Alguns dels seus poemes han estat traduïts a l'espanyol, italià, alemany, eslové, japonés, hebreu i portugués.
Obra literària
Grills esmolen ganivets a trenc de por, València, L'Estel, 1974.
Ou de la gallina fosca, L', Barcelona, Curial, 1975.
Vaixell de Folls, València, Septimomiau, 1979.
Arqueologia del saber, 1981.
Bardissa de Foc, Barcelona, Llibres del Mall, 1981.
Paüra dels crancs, La, València, E. Climent, ed., 1986.
Drumcondra, València, E. Climent, ed., 1991.
Tria personal: 1973-1987, València, Edicions de la Guerra, 1992.
VII
Duros como un metal nuevo, frágiles como un tallo a los pies de los caballos, añoramos los circos, los mares y las montañas de la luna, los lagos ocultos bajo los hielos milenarios de la Antártida, las flores de la retama cuando llega abril, la linfa clara, la grasa y el fieltro. Carne de memoria, reconstruimos las estancias que se levantaban en aquella llanura, junto a los bosques pantanosos de Eurásia, donde ahora pastorea el tiempo ocioso, y buscamos entre la chatarra de la carlinga la luz de aquellos rostros que nos retornaron a la luz, el vaho de los cérvidos y de los becerros.
El movimiento detenido de una liebre habita la médula de nuestro pensamiento, un cuchillo vendado, miel, cobre, madera, los colmillos de un coyote, unas pinzas eléctricas, paja, aceite, piedras de basalto, la piel de un lince, aullidos de sirenas, zinc y siete mil robles: ruinas alfabéticas de una escritura primitiva. A la salida del sol tus cenizas surcaron el aire del mar del Norte bajo el vuelo de unos cisnes salvajes.
VII
Durs com un metall nou, fràgils com una tija als peus dels cavalls, enyorem els circs, les mars i les muntanyes de la lluna, els llacs ocults sota els gels mil·lenàris de l’Antàrtida, les flors del bàlec quan arriba l’abril, la limfa clara, el greix i el feltre. Carn de memòria, reconstruïm les estances que s’alçaven en aquella planura, vora els boscos pantanosos d’Euràsia, on ara pastura el temps densenfeinat, i busquem entre la ferralla de la carlinga la llum d’aquells rostres que ens retornaren a la llum, el baf dels cèrvids i dels jònecs.
El moviment aturat d’una llebre habita el moll del nostre pensament, un coltell embenat, mel, coure, fusta, els ullals del coiot, unes pinces elèctriques, palla, oli, pedres de basalt, la pell d’un linx, udols de sirenes, zinc i set mil roures: ruïnes alfabètiques d’una escriptura primitiva. A sol ixent les teves cendres solcaren l’aire de la mar del Nord sota el vol d’uns cignes salvatges
[Joan Navarro]
VII
Hart wie ein neues Metall, zerbrechlich wie ein Stengel vor den Füßen der Pferde, sehnen wir uns nach den Talkesseln, den Meeren und Gebirgen des Mondes, den verborgenen Seen unter dem tausendjährigen Eis der Antarktis, den Blüten des Besenginsters , wenn der April kommt, nach der klaren Lymphe, dem Talg und dem Filz. Wir, Fleisch des Gedächtnisses, bauen die Wohnräume wieder auf, die sich in jener Ebene erhoben, bei den sumpfigen Wäldern Eurasiens, wo die untätige Zeit weidet, und wir suchen in dem Schrott der Pilotenkanzel das Licht dieser Gesichter, die uns an das Licht zurückgaben, suchen nach dem Hauch der Hirsche und der jungen Ochsen.
Die angehaltene Bewegung eines Hasens wohnt im Innersten unseres Denkens inne, ein verbundenes Messer, Honig, Kupfer, Holz, Eckzähne des Kojoten, einige elektrische Klammern, Stroh, Öl, Basaltsteine, das Fell eines Luchses, Sirenenheulen, Zink und siebentausend Eichen: Alphabetische Ruinen einer primitiven Schrift. Im Morgengrauen furchte Deine Asche den Wind der Nordsee unter dem Flug von Wildschwänen.
[Traducció a l'alemany d'Helge Rutberg]
LUNA DE TIERRA
¡Este es el otoño: -que te romperá un día el corazón!
Friedrich NIETSCHE
El otoño se enbosca en la habitaciones de las mansardas como un fugitivo,
lejos de todo peligro, a la vez que el espejo se llena el rostro de estrellas, cometas de cabellos rizados.
Las ciudades de Europa ven llegar dentro del brumazón a las naves de locos. En Schleswig-Holstein, tiempo atrás, habían trazado ya el círculo sagrado, el seto de fuego.
Una araña desfallecía sobre un tapiz de nieve, terreno de la palabra, y más allá de los cristales los árboles del ferial flotaban en médio de un gran desierto de nubes.
El agua de los grifos roe la pilas milenárias, barreño de halcones que han
perdido los planos de los cielos.
Un rumor de nueces y pasas se enfia por las escaleras>
¿Quién tiene la palabra, tiena la espada?
Las frutas del invierno ya hacía tiempo que morían encima de las mesas envueltas con manteles tatuados de lunas y datileras.
iAlgún aprendiz de equilibrista, oxidándose los astros, había colgado de las palmeras de la piel del cincelador!
En médio del bosque el tritón da el último grito del dia.
Una inmensa playa murmura entre espumas.
II
Gatos enfurecidos se pelean en los garajes desiertos donde navios remotos navegan en charcos de petróleo. La luna del tiempo, encaramada en la torre, me vigila el vuelo de una garza: agradecido, he enfilado la mirada a los tatuajes del cielo y he ofrecido a los dioses tres piedras, uva, agua y miel. He ordenado que me cerraran la ventana, pues el lobo de la noche ya murmura por las esquinas.
En los tabiques de la cochera alguien había escrito mi nombre: me llaman A.
III
Ya lo sabeis, yo soy el Outro, aquel que arroja mil máscaras y araña paredes cuando siete círculos de fuego rodean la ciudad. Me dieron un nombre y me asesinaron, hube de inventarme otros a fin de renacer del barro de las palabras.
Ya lo sabeis, me llaman A, y me crucifican en las paredes, junto a las manchas de humedad, y en los papeles que ellos guardan en los secretos archivos.
La barca de mi nombre fondea la isla: yo soy la isla.
IV
Traficante de mistérios, comerciante de dados, vislumbraba, al romper el dia, la luna de tierra, el ánade de plata, el cuerpo de la derrota de mi gran amor.
¿Quién ha arrancado el árbol que florecía en medio del Bosque?
¿Perdido el árbol, perdida la esperanza?
V
Te coroné con las flores del equinoccio y me dijiste que el sol era una piedra, um tambor de fuego. “Die Grenzen meiner Sprache” bedeuten die Grenzen meiner Welt. Mas allá del fin del mundo, trás cortinajes de inalcanzables selvas, te ame.
Sol de piedra. Luna de tierra. Flor de equinoccio.
GLOSSARI D’ACOMIADAMENT
A Salvador Jàfer i Josep-Lluís Bonet
Ni llebre ni llop al pou de les estrelles
ara que m’emborratxaran d’atzur.
Silenci.
Els corredors s’incendien de voliaines
que s’esconillen per portaleres de fum.
(La xibeca es va menjar els ulls del meu cavall.)
Enmig del desert un espill de plata.
Qui
porta el mall em donarà d’aigua.
Sóc escorpí.
De mots em faré un amagatall de fang.
Llenceu ampolles tatuades de missatges, car
sóc l’amo de l’illa que enlaira llimella!
Brosses marines als teus llavis dient-me adéu,
adéu, llençols com fantasmes per les teulades,
adéu, qui em traurà les escates daurades dels ulls?
Albanells de vora tarda ens picaran les mans.
Pots de vidre per la fel, les dents són flama!
Vindran ventims d’encimbellades urpes
per mossegar el bosc. Ventim d’ossos ratats
llepant les bruixes dels boscos.
Ventim al bosc.
Em sento escarit, perdut en nit de neula, i
atapeït de coralls clivello clams enllà del mar.
Pardals i peixos sobre la taula, per ulls
dues pedres.
Tot sol em menjo damunt les veles.
Amb focs de pi enllumeno les façanes
i signo creus a les pells dels arbres.
Adéu, em trencaré les mans a cops d’enyorança
i ompliré els pous de ferro, d’estrelles de metall.
Ja brunzen, ja brunzen les bruixes de l’alzinar,
porten tesa bandera damunt de cavalls!
Gargotejo núvols sobre l’arena amb espill
de plata.
Els morts ens parlen d’horabaixa
i volen arraps, cascavells per als clots.
Esventeu cendres de moixó a mitja boira!
Fulles d’albanells dintre les cambres, dintre
vidrioles de carn: el cap com una allau de plomes.
L’oriflama és una gavina que beca l’horitzó
quan els carrancs bramen damunt d’escumes
de porcellana, menjant ferro, xarxes
de vidre.
Els déus del mar no tenen ulls,
porten dalla virolada, fuet de l’ànsia.
Lludrigons a les jàsseres de casa l’avi
roïnant sofre al dessobre dels damnats.
Qui són els damnats?
Al rocall neixen serps.
Porticons, obriu-vos a l’alba: sóc el damnat!
Qui porta el mall em donarà d’aigua.
Pel
desert cavalquen genets a mitja lluna.
Sóc
escorpí en rocall de serps.
El foscant s’apropa,
i a la serralada ha mort el flam.
El puny com un roc.
No em glaçaareu el pit, òlibes de mar: les naus
de ferro tenen frontera!
L’ou de la gallina fosca, Llibres del Mall, Barcelona 1975.
LLUNA DE TERRA
I
La tardor s’embosca a les cambres de les
mansardes com una fugitiva, lluny de tot perill,
alhora que el mirall s’emplena el rostre d’estels,
cometes de cabells caragolats.
Les ciutats d’Europa veuen arribar dintre la
boirassa les naus de folls. A Schleswig-Holstein,
temps enrera, havien traçat ja el cercle sagrat,
la bardissa de foc.
Una aranya defallia damunt un tapís de neu,
terreny de la paraula, i vidres enllà els arbres
del firal descobrien la seva vertadera geografia:
uns caminois que com serpete suraven al mig
d’un gran desert de núvols.
L’aigua de les aixetes rosega les piques
mil·lenàries, cossiol de falcons que han perdut
els plànols dels cels.
Una remor de nous i panses s’enfila per les
escales.
Qui té la paraula té l’espasa?
Les fruites de l’hivern ja feia temps morien
damunt les taules embolcallades de tovalles
tatuades de llunes i datileres.
Algun aprenent d’equilibrista, rovellant-se
els astres, havia penjat de les palmeres la pell
del cisellaire!
Al mig del bosc el tritó dóna l’últim crit
del dia.
Una immensa platja mormola entre escumes.
II
Gats enfuriats es barallen als garatges deserts
on navilis remots naveguen en tolls de petroli.
La lluna del temps, enlairada en la torre, em
vigila el vol d’una garsa: reconegut, he enfilat la
mirada als tatuatges del cel i he ofert als déus
tres pedres, raïm, aigua i mel. He ordenat que
em tancaren la finestra, car el llop d ela ni ja
rondineja pels cantons.
Als barandats de la cotxera algú havia escrit
el meu nom: em diuen A.
III
Ja ho sabeu, jo sóc l’Altre, aquell que
agombola mil carasses i arrapa parets quan set
cercles de foc rodegen la ciutat. Em van donar
un nom i m’assassinaren, vaig haver d’inventar-ne
d’altres per tal de renàixer del fang de les
paraules.
Ja ho sabeu, m’anomenen A, i em
crucifiquen a les parets, junt a les taques
d’humitat, i als papers que ells guarden als
secrets arxius.
La barca del meu nom fondeja l’illa: jo sóc
l’illa.
IV
Traficant de misteris, comerciant de daus,
albirava, a punta de dia, la lluna de terra,
l’ànec de plata, el cos de la desfeta del meu
gran amor.
Qui ha arrencat l’arbre que floria al mig del
bosc?
Perdut l’arbre, perduda l’esperança?
V
Et vaig coronar amb les flors de l’equinocci i
em digueres que el sol era una pedra, un
tambor de foc. “Die Grenzen meiner Sprache”
bedeuten die Grenzen meiner Welt. Més enllà
de la fi del món, rera cortinatges d’inabastables
selves, et vaig estimar.
Sol de pedra. Lluna de terra. Flor
d’equinocci.
VI
Amor, amor, el viatge s’acaba i comença la
vida. Les copes adormen pols de vi i cendres. Els
llençols han despintat la figura del nostre cos.
Les campanes no mormolen al fons de la vall.
Vine, dóna’m la mà. ¿Qui ha omplert
aquesta cambra de mapes?
VII
Les oliveres bramen la meva solitud de plata,
fantasma com sóc d’aquest capvespre que
s’esmuny pel si de les muntanyes, pàtria del foc
i de la lluna.
El meu cor dorm al cor del bosc on les
daines no temen l’home, eterna por de sageta
de coure.
On les torres es capbaixen viu qui més
m’estimo.
VIII
Qui em parla? ¿Qui construeix aquest discurs
que balla als núvols d’aquesta cambra que
s’enfonsa?
Et conec, amic. Sé on t’amagues, drac de
flama. ¿Ets tu, o sóc jo el qui parla? ¿Us dono jo
la paraula, fruites de l’hivern, o sou vosaltres
qui me la doneu?
Quan em penso em nego: flama i cera.
Bardissa de foc, Edicions del Mall, Barcelona 1981
No hay comentarios:
Publicar un comentario