3941.- JOAN VINYOLI

Joan Vinyoli i Pladevall (Barcelona, 3 de julio de 1914- 30 de noviembre de 1984) fue un poeta de Cataluña, España
En 1974 fue galardonado con el Premio Lletra d'Or por I encara les paraules. Ha sido galardonado en dos ocasiones con el Premio de la Crítica de poesía catalana por Ara que és tard (1976) y Passeig d'aniversari (1984). Por esta última obra, en 1985 obtuvo también el Premio Nacional de Poesía.
En 1982 se le otorgó la Cruz de Sant Jordi, concedida por la Generalidad de Cataluña.

Premios
Premio Nacional de Poesía, por Passeig d'aniversari. (1985)
Obra
Primer desenllaç. Ed. Residencia de Estudiantes, 1937.
De vida i somni. Ariel, 1948.
Les hores retrobades. Els llibres de l'Óssa Menor, 1951.
El Callat. Els llibres de l'Óssa Menor, 1956.
Realitats. Els llibres de l'Óssa Menor, 1963.
Tot és ara i res. Edicions 62, 1970.
Encara les paraules. Edicions 62, 1973.
Ara que és tard. Edicions 62, 1975.
Poesia completa 1937-1975. Ariel, 1975.
Vent d'aram. Proa, 1976
Llibre d'amic. La Gaya Ciencia, 1977.
El griu. La Magrana, 1978.
Obra poética 1975-1979. Ed. Crítica, 1979.
Cercles. Barcelona: Edicions 62, 1980.
A hores petites. Ed. Crítica, 1981.
Antologia poètica. Proa, 1981.
Domini màgic. Ampurias, 1984.
Passeig d'aniversari. Ampurias, 1984.
Cants d'Abelone. Ampurias, 1987.
Obra poètica completa. Col.lecció Clàssics Catalans. Edicions 62 - Diputación de Barcelona, 2001.





Anochecer en la cafetería

I

Es una pesadilla tener siempre en el cajón,
a mano, guardada, la ampollita
de cianuro por si me urgiese usarlo,
ante la absurdidad del universo
o del hombre, inútil preguntador
dentro del orden imaginado por el demiurgo.

Detenida la sangre, ya no sería necesario
cerrar y abrir nunca más la puerta
carcomida ni tampoco encender fuego,
que el estofado de la vida tiene mal gusto,
ni hacerme la cama, ni nada.
Liberado del hambre,
de placeres y de dolores, ¿qué soy, finalmente?
Aquí no valen conjeturas. Metafórico
con todo menos con la muerte, ya responderán los gusanos
en las tinieblas.
Ahora sólo sé que tengo
dentro de mí estallidos, umbráculos de recuerdos,
incendios metalúrgicos y tucanes de vuelo
silencioso y suave que me hablan de una selva
remota. ¿Pero el ave del paraíso,
enjaulada? ¿Y todos nosotros, qué?
Enjaulados también.
¡Qué punzante pesadumbre
de un sol perpetuo y de un gran lugar abierto
donde vivir siempre!
Que el tejón nos abrigue
cuando es invierno y el hipopótamo gordo
nos lleve, en el tiempo cálido, a los ríos donde se remoja.



II

No siempre las etapas de la vida
se acaban como los árboles que huyen, nítidos,
al viajero que mira con ojos cansados,
puesto el corazón en la próxima ciudad,
un cielo de transparencia matinal
o un áspero fondo de rocas, moderado
por una puesta grande y fastuosa.

Descarrilado en una curva, el tren
se precipita desde lo alto por un risco.
De entre los montones de chatarra se levantan hombres
a vivir en la incomodidad de su último invierno:
el ejecutivo, el incendiario, el santo,
la bailarina, el pobre, el insensato,
en la sucia destrucción que humea.

Ah, si entonces, como de un inmenso brasero
de solidaridad, quemase un fuego,
¿qué no diríamos de este gran dolor
que nos nubla siempre el pensamiento?
Elevemos, pues, una tienda contra el viento,
seamos un simulacro del amor
y acabaremos por ser tan sólo amor.



III

La gente es un perfecto, ilimitado
singular repetido. Sólo el tú
vale para entenderse en la inmensidad
del universo. Cuando miro cómo brilla el cielo,
iluminado por millones de estrellas,
y veo la tierra oscura, con tanta hiel
y goce banal, me digo: La única cometa
que vale es la que hace volar, hechizado,
un niño, corazón inocente, al que nadie ve.

Porque siente tan cerca pañal y mortaja,
el hombre no cesa de inventar poderes
contra el miedo siniestro que lo atenaza.
Vivamos, ya que estamos vivos, dolores y placeres.
Y no pensemos que hay ninguna Faz Inmensa
en la hora grave de la última partida.
Cuando los depredadores hayan convertido en nada
nuestro cuerpo, tendremos la omnipotencia
de estar bien muertos. Nunca implores clemencia.
Nadie te oye en el eterno fluir.
Traducción: Carlos Vitale




Antologia

La vall del vespre

Quan per la vall del vespre descendim
per l'autopista cap a la ciutat,
les fàbriques encenen mil llumets,
batega tot i tot és aturat.
Ens engoleix la nit: a quin banquet
som convidats a no tenir mai por?
Tot el passat és com un dèbil crit
fumós que va perdent-se en l'aire espès.
Tot és fluent i tot és permanent.
Les paraules em porten no sé on:
en elles ara em quedo i és un món.

Vindrà la mort

Vindrà la mort i els ulls m'arrencarà:
veuré llavors un altre firmament.
La finitud és un vaixell varat,
l'hortalissa que menjo no té cucs,
el silenci m'impregna de clarors.
La mort és purament un canvi més.

Cant

Tant s'incrementa com més va cremant
la força de buscar allò que s'oculta,
tant més veurà clarors el pensament
com més gosi mirar en l'obscuritat.
El cant del gall és ric a mitjanit,
la lluna plena em dobla la fortuna.
No moriré de cap angoixa ardent
Si estic enjòlit, sempre enamorat.

Paisatge amb ovelles

Permanència feliç de l'aparent,
quan rera el bosc la posta encén colors
o entre dos llostres brilla clar un estel
que tot de cop engolirà la nit.
Al prat flairós l'ovella de cap dur
alleta el xai: ja tot és un ramat
de llana blanca vora el fum negrós
que puja d'una borda,
i els camins
s'enfilen per les roques cap als cims
d'on he vingut del fons del meu passat.
Què se'm va perdre en aquest lloc ferest
que sempre hi torno i res no hi trobo mai?
Se m'hi perdé la por de no trobar
i de cercar faig compte sempre més.

Ramat

Vénen les cabres d'olor fosca,
estossegant, negres, vermelles,
darrera dels bocs amb davantal de cuir
—que no les prenyin totes.

Menjar formatge, beure vi,
sota una alzina, amb el celatge al fons
—roig, gris, morat—, i no sentir cap veu,
diré que és mitja vida.
L'altra mitja,
la mort va rosegant-la amb dents de llop.

No tinc ara temps

No tinc ara temps
de cavalcar els encesos
cavalls.
Sento que tanquen
el bar.
Anem a la segura
mort transitòria
del son.
I fem per començar
noves formes de vida.

La taverna dels Oratges

Tot just hem arribat
a la taverna dels Oratges.
Mira
com ragen les bótes.
Fibla aquella
de quaranta anys. Beguem:
tota la llum de les estrelles
aquí, de sobte.
Llac
de silenci.
Qui és que neda?
Qui neda amb mi per aquest llac
de silenci?
Pugem al bot
i naveguem.
No veus que
no sé remar?
Però saps estar
molt bé quiet. Escoltem les fulles
de la ribera i els mosquits.
No et cremin
els ulls així. Temo que m'entrin ganes
d'heure la lluna al fons del llac.
No, que t'ofegaries.